A. C.,

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA LLENGUA NADIUA I EL 
MINISTERI DE LA PARAULA 
Hi ha, a l'arxiu parroquial d'Aubarca, un llibre de 
plàtiques doctrinals que té per títol Prontuari Moral 
Sagrat i Cathecisme Pastoral, editat a Barcelona l'any 
1757, a l'Estampa de Teresa Piferrer, viuda, a la Plaça 
de l'Angel. Componen l'obra cinc toms. Manca el segon. 
L'autor és el Rvnd. Pere Salsas i Trillas, que fou Rector 
de la Parròquia de Santa Maria, de la Vila de Llívia. 
El censor de l'esmentat llibre és el Pare Mestre 
Fr. Joseph Sala, Mercedari. En fa una merescuda lloança 
i posa com a «circumstància apreciable» el ser escrit en 
català; segons la regla de l'Apòstol. I esmenta el que 
diu sant Pau en la Carta 1." als Corintis, cap. 14, ver. 19: 
«En l'Assemblea prefereix parlar cinc paraules que s'en-
tenguin i que ensenyin als demés, que no deu mil pel 
do de llengües». 
L'autor, en el pròleg, dóna les raons per emprar 
la llengua nadiua en la predicació. Transcrivim fidel-
ment el text: «Fou sempre, y es providencia especial del 
Cel, que oigan los Christians la divina paraula en la sua 
matexa pròpia, y materna llengua. En lo capítol 2 dels 
Actes dels Apòstols refereix lo Esperit Sant: que des-
prés de haver concedit als Sants Apòstols lo do dé de 
totas las Ilenguas per predicar lo Evangeli per tot lo 
món, predicant los Apòstols ohia cada hu la divina pa-
raula, en sa pròpia llengua materna... Y per què tan 
especial providencia de Deu, en predicar los Apòstols 
sa divina paraula? Perquè la llengua propría, y materna 
es la més proporcionada i eficàs per formar é imprimir 
en lo cor del Christià, veritats celestials, sólidas y etemas 
per mourer à son cor y convertirse a son Deu y Cria-
dor». I recorda tot seguit com els Prelats catalans en el 
Concili Provincial de 1727, «disposaven y ordenaven 
que no se permetia explicar lo Evangeli en altra llengua 
que la materna». 
22 (194) 
Les normes del Concili Vaticà II són ben clares. Per-
què ho considera «molt útil per al poble», recomana l'ús 
de la llengua autòctona, en la Litúrgia. La predicació, 
que és part i complement de la Litúrgia, també haurà de 
ser, naturalment, en la llengua «pròpia i materna». Tots 
estam conformes en què la llengua és l'ànima d'un po-
ble, és un tresor cultural de molt estimable valor. Per 
què a la pràctica sovent no ho tenim en compte? No 
ens agermana la nostra parla? Per què no ha de res-
plendir aquesta germanor, emprant a la Casa de Déu la 
mateixa llengua que familiarment usam, que és la nostra, 
que està encarnada en el nostre esperit? 
Podrà dir algú que tothom entén la llengua oficial. 
Això no és exacte. Una llengua estudiada, generalment, 
no es sap amb perfecció. Hi ha moltíssima gent —^majo-
ria—, amb sols mitjana cultura, que només comprenen a 
mitges —si hi arriben—: una llengua que no és la seua. 
Però, fins i tot, suposant que els que escolten ens enten-
guin quan parlam en la llengua que no és la pròpia, 
sempre serà evident, per a qualsevol que tengui certa 
cultura i entengui un poc de psicologia, que la paraula, 
en la llengua nadiua, tindrà més caràcter d'intimitat, 
més nirvi, més vitalitat, més espontaneïtat, més eficàcia, 
per arribar al fons del cor. 
Pastoralment i pedagògicament, això és digne de 
seriosa reflexió. Els fidels tenen un cert dret connatural 
que, en la Litúrgia i en el ministeri de la Paraula, s'usi 
la llengua pròpia, la que ells entenen millor i que en 
veritat senten, i la tenen arrelada dins el cor. 
Entre nosaltres, serà bona norma dir les misses, de 
manera alterna, en la nostra llengua i en castellà, en els 
llocs on hi ha molta gent de parla castellana; i, en la 
temporada turística, en certes zones, algunes misses en 
llengües estrangeres. A. C. 


La llengua nadiua i el ministeri de la paraula

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert