Reixach i Puig, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ALGUNS APUNTS DE LA VIDA DELS CAPUTXINS 
A MATARÓ 
Algunes dades facilitades per l'investigador i amic Joaquim Aguilar i Vallès, 
i relacionades amb la qüestió del desig de fundar a Mataró per part dels frares 
franciscans observants, ens permeten de realitzar algunes aproximacions a la vida 
de la comunitat de frares caputxins. Els caputxins, des de l'any 1611 residien a 
Mataró, en el seu convent fundat de l'Esperança, situat a l'actual cementiri. 
Sant Francesc d'Assís (1182-1226) fundà l'any 1210 l'orde dels frares menors 
o franciscans, coneguts a Catalunya a l'edat mitjana com a menorets. Durant el 
segle XV, l'orde, sense dividir-se, constava de dues «federacions» de convents: la 
dels franciscans conventuals i la dels frares menors de la regular observança, o 
observants. La principal diferència consistia en el fet que en els convents observants 
es vivia un seguiment de l'austeritat franciscana més rígida que en els primers. 
L'any 1567 s'unificà l'orde, obligant els claustrals o conventuals a emprendre el 
camí de la reforma i a unir-se a l'observança. 
L'any 1685 trobem documentada la voluntat dels frares franciscans observants 
de fundar a Mataró. En aquell moment tenien casa al Principat, dins la província 
fraciscana observant de Catalunya, a Lleida (1217), Vic (1225), Barcelona (1229), 
cap de cúria provincial amb el col·legi de Sant Bonaventura (1624), Girona (1232), 
Cervera (1235), Montblanc (1238), Vilafranca del Penedès (1241), Tarragona 
(1242), Perpinyà (1243), Castelló d'Empúries (1246), Tortosa (1267) des de 1624 
recol·lectori, Vilafranca del Conflent (1279), Puigcerdà (1315), la Seu d'Urgell i 
Tàrrega (1318), Berga (1333), Gràcia (1427), Balaguer (1445), illa de Rosselló 
(1462), Figueres (1484), Reus (1488), Bellpuig (1507), Horta de Sant Joan (1543), 
el col·legi de Sant Tomàs de Riudeperes (1560), les cases de recol·lecció de la 
Bisbal (1580), Escornalbou (1580), des de 1686 col·legi de missions, Riudoms 
(1582), Alcover (1582) i Terrassa (1609), Cardona (1637) i el recol·lectori de 
Móra d'Ebre (1640). 
Els convents dels ordes mendicants, com és sabut, tendien a fundar-se a 
les ciutats, diferenciant-se dels ordes monàstics, que preferien fer-ho a les àrees 
rurals. D'aquesta manera, els primers convents franciscans catalans van aparèixer 
a les principals poblacions medievals del Principat, que eren en la seva majoria 
seu de bisbat (Lleida, Vic, Barcelona, Girona, Tarragona, Perpinyà, Tortosa i la 
Seu), capitals comtals (algunes de les anteriors i Castelló d'Empúries) o caps de 
vegueria (totes les seus episcopals anteriors més Cervera, Montblanc, Vilafranca 
105 
del Penedès, Vilafranca del Conflent, Puigcerdà, Tàrrega i Berga). La pesta 
negra tallà en sec les fundacions. La darrera fundació d'aquest període, a Berga, 
coincideix amb «lo mal any primer» (1333). Passat aquest mal tràngol seguiren 
les fundacions, ara, a poblacions molt més petites (Balaguer, Illa, Figueres, Bellpuig, 
Horta de Sant Joan o Riudeperes, molt a prop de Vic). 
L'any 1528 naixien a Itàlia els caputxins, franciscans que optaren per una 
vida més contemplativa i austera, marcadament eremítica. L'any 1578 
desembarcaren a Barcelona, on fundaren el primer dels seus convents a Catalunya. 
L'esperit renovellat i auster amb què vivien la vida franciscana va fer que en 
pocs anys -anys del postconcili de Trento- l'orde s'estengués molt ràpidament 
pel Principat. Les fundacions a la Catalunya Nord són d'abans de l'any 1700, a 
Perpinyà, Elna, Tuïr, Vincà, Prada i Ceret; a les ciutats episcopals de Barcelona, 
Girona, Tarragona, Lleida i Solsona ja abans de 1600, i a Vic i Tortosa 
posteriorment. I en una sèrie de petites poblacions litorals i pre-litorals sense 
anterior presència de frares franciscans, com Banyoles, Blanes, Sant Celoni, 
Granollers, Manresa, Sant Boi i Valls, al segle xvi, i Olot, Arenys de Mar, 
Mataró, Sabadell, Martorell, Igualada i Vilanova al segle xvii. Figueres, Vilafranca 
del Penedès i Cervera seran les úniques poblacions catalanes no episcopals que 
tindran convent franciscà observant i caputxí alhora. 
Per tal de donar resposta a les vocacions que desitjaven un franciscanisme 
més auster, i veient com creixia imparable el nombre de convents caputxins a 
Catalunya, els observants, com a resposta, crearen les cases de recol·lecció (de 
major retir) abans esmentades de la Bisbal, Terrassa, el Camp de Tarragona (tres 
cases) i l'Ebre (dues), totes elles fundades en el període 1580-1640, dates que 
coincideixen amb la gran expansió caputxina pel Principat. Passat aquest intens 
període i fins al 1835, els observants fundaran a Cladells, la Selva (1690), Santa 
Coloma de Farners (1691), Sanpedor (1692), Torà (1695) i Calaf (1696). Els 
caputxins, al segle xvni, ho faran a Pineda i Calella. 
L'expansió franciscana observant i caputxina, posterior al concili de Trento, 
ens mostra com al litoral, pre-litoral i planes centrals catalanes apareixen una 
sèrie de viles i àrees rurals capaces de mantenir, a l'edat moderna, convents amb 
les seves almoines. Entre elles destacarem el Maresme, el Vallès Oriental i la 
Selva. Aquesta zona passarà de no disposar de cap convent de frares a la baixa 
edat mitjana a acollir-ne dotze, un de carmelita descalç (Sant Josep a Mataró, la 
vila més gran de tota aquesta zona), set de caputxins (Blanes, Sant Celoni, 
Granollers, Arenys de Mar, l'Esperança de Mataró, Calella i Pineda), dos de mínims 
(Granollers i Hostalric) i dos d'observants (Cladells i Santa Coloma). 
Aquesta vitalitat religiosa post-tridentina a la nostra contrada posa de 
manifest també alhora altres aspectes, com canvis de tendència en el poblament 
(nous nuclis, augment de la densitat de població...) i una suficient capacitat de 
manutenció d'uns religiosos que vivien de la caritat de la gent. 
106 
Les deliberacions de la secció 25 capítol 3r, aprovades al concili de Trento, 
establien uns límits a la fundació de noves comunitats conventuals allà on n'hi 
haguessin de fundades. Aquestes normes foren complementades amb les butlles 
Quoniam ad Institutum de Climent VIII (1592-1605), de 23 de juliol de 1603, la 
Cum Àlias de Gregori XV (1621-1623), de 2 d'agost de 1622 i la Romanus Pontífex 
d'Urbà VIII (1623-1644), de 28 d'agost de 1624. 
Aquestes reglamentacions pretenien ésser un camí que facilités l'equilibri 
en una qüestió substancial de la vida dels ordes mendicants; per una banda, la 
relació existent entre l'observança de les regles pròpies de la vida religiosa, entesa 
com a mitjà per facilitar la santificació de la vida del frare i de tota la vida 
comunitària, i per altra, la capta d'almoines, el principal mitjà de subsistència, 
característica dels ordes mendicants. La capta, lliurament volguda, havia 
d'interpretar-se, per ésser entesa en el sentit adequat, com un mitjà que els 
desvinculava dels béns materials, que afavoria el despreniment d'un mateix, que 
lliurava a la confiança en la Providència. 
El provincial dels caputxins de Catalunya, al 1725, referint-se al convent de 
l'Esperança de Mataró, ens parla com «cumpliendo los suplicantes -es refereix 
als caputxins- (como deven) a sus obligaciones, fervientes, zelosos, y exemplares, 
se aplican los Religiosos de aquel convento dia, y noche en todo lo que conduce 
al Consuelo espiritual de los vezinos de dicha ciudad, predicando, Confessando, 
visitando a los Enfermos en sus dolencias, y asistiendoles hasta los últimos alientos 
de sus vidas, sis distincion de personas». 
Els ordes mendicants que havien anat abandonant la capta pel fet d'haver 
obtingut progressivament, per part dels fidels, patrimonis i rendes que asseguraven 
la seva manutenció, tenien el perill d'abandonar l'ideal de vida austera. Aquesta 
qüestió havia portat moltes comunitats a la relaxació del seu zel apostòlic. De fet, 
aquesta era l'arrel del que s'anomenaven branques descalces, en contraposició a 
les calçades o de l'antiga observança. Arribades algunes comunitats a aquest punt, 
sorgien en l'interior de les comunitats frares o monges que desitjaven retrobar 
l'antic estil de vida perdut. Dels franciscans sorgiren els caputxins, tal com acabem 
d'esmentar, fundats a Itàlia pel pare franciscà Mateo di Bascio (1495-1552), aprovats 
el 1528 i arribats a Espanya el 1578, on fundaren el convent de Sarrià. 
Paral·lelament, sorgiria la branca femenina caputxina fundada a Nàpols per M. 
Lluïsa Llorença Longo (1463-1542), sota regla clarissa. Del carmel de l'antiga 
observança sorgirà el carmel descalç, quan santa Teresa de Jesús i sant Joan de 
la Creu fundaran nous convents on es restaurarà l'antiga forma de vida carmelitana. 
Altres ordes de frares mendicants, com els mercedaris o els trinitaris, també tindran 
la seva branca reformada o descalça. 
Mataró, que a l'edat mitjana no va passar de parròquia rural, no va veure la 
fundació de cap dels ordes mendicants que s'anaven instal·lant a les ciutats de la 
baixa edat mitjana europea. Però amb l'arribada de l'edat moderna, Mataró esdevé 
una vil·la important i després ciutat, i atrau la fundació de dos dels ordes mendicants 
107 
més importants, el carmel i els franciscans, tant en les seves branques masculina 
i femenina, però no en les branques calçades sinó en les descalces, és a dir, el 
carmel descalç masculí de Sant Josep el 1588, els caputxins el 1611, cridats com 
els josepets pel rector de Santa Maria, les tereses o carmelites descalces el 1648, 
i les caputxines, de manera tardana, el 1741. 
Però aquest retrobament amb l'esperit primitiu dels ordes reformats, en el 
qual el retorn a la pobresa i la capta d'almoines per subsistir eren elements a 
restaurar, no es podia portar a l'extrem. En aquest sentit, cal interpretar les 
limitacions abans esmentades a les fundacions de nous convents mendicants allà 
on ja n'hi havia de fundats. La voluntat de captar, de no acceptar patrimonis que 
donessin rendes i de confiar amb la Providència Divina, serà paradigmàtic en el 
cas dels caputxins. 
El mateix provincial dels caputxins exposa al bisbe, més avall del seu escrit, 
referint-se a la vinguda dels franciscans observants a Mataró, que aquests es 
sumarien a caputxins i caputxines i que a la ciutat «como hemos de vivir tres 
comunidades todas franciscanas, sustentandonos todas de la Mendicidad en tan 
limitado terreno, sinó es vagueando demasiadamente, con notable daflo del Espírito: 
O quebrantando las Reglas de Nuestros Institutos». El monestir de les caputxines 
estava en projecte. 
Aquestes disposicions limitatives de noves fundacions establien que els ordes 
mendicants havien de demanar, al bisbe de la zona, llicència per fundar nous 
convents. Aquest, abans de pronunciar-se, s'havia d'informar si la nova fundació 
perjudicaria en la seva subsistència els convents ja existents, als quals havia de 
demanar opinió. L'existència de tres butlles que confirmaven les disposicions 
tridentines, especialment la d'Urbà viii, s'ha d'explicar per la facilitat amb què 
els bisbes atorgaven la llicència. Si el nombre de frares augmentava de forma 
desproporcionada en relació a l'augment de població d'una zona, la concurrència 
en la capta d'almoines feia caure en els perills que exposava amb tota claredat el 
provincial dels caputxins a Catalunya. Així queda expressat en la seva demanda 
al bisbe de Barcelona, perquè no atorgués permís a la sol·licitud de fundació a 
Mataró dels pares franciscans. «Por todas estàs razones y no por falta de voluntad, 
y Amor que tengamos a los referidos religiosos de la Observancia, antes con pena 
grande por ser nuestros Hermanos». 
Els franciscans observants, per la seva banda i amb les mateixes raons, havien 
obtingut de Benet XIII Orsini (1724-1730) la butlla/4pojío/íCí Officii, que prohibia 
fundar a tot Espanya cap orde de frares, llevat dels dominics, a quatre o cinc 
llegües dels seus convents, pels perjudicis a l'observança per part d'un excés de 
concurrència en la capta d'almoines. 
Mataró, mentrestant, creixia amb empenta, sobretot a partir de 1680. La 
superfície intramurs era insuficient i apareixien ravals fora muralla, sobretot a la 
banda de llevant i migdia, prenent com a eix d'expansió el camí Ral; és a dir, les 
108 
zones actualment compreses a «grosso modo» entre el carrer de Sant Antoni i 
l'Havana per la banda de fora muralla. S'argumentava per part dels franciscans 
que la ciutat en ple creixement estava desatesa «de operarios espirituales», 
especialment als nous ravals i sobretot a la nit, quan els portals es tancaven, per 
la qual cosa sol·licitaven des de 1685 fundar a Mataró. 
Aquest desig topà amb l'oposició conjunta del rector i la comunitat de preveres 
de Santa Maria, del prior dels carmelites de Sant Josep i, sobretot, dels caputxins 
de l'Esperança. No negaven que Mataró no fos un poble gran «en quanto a la 
multitud de casas y vezinos», però argumentaven, el 1732 per exemple, que Santa 
Maria tenia trenta-cinc preveres residents, dels quals dos dels dotze confessors 
vivien a l'hospital, església «donde està reservado el Santíssimo para lo que pueda 
ocurrir a los Arrabales». Els carmelites, intramurs, eren trenta, dels quals divuit 
eren confessors. Les carmelites descalces, anomenades popularment tereses, eren 
extramurs a la banda de ponent, per la qual cosa la seva església «sirve de consuelo 
a los que en ella quieran hoy el Santo Sacrificio de la Missa. No hablamos del 
convento de capuchinas, que se està fabricando; donde en breve residiran dos 
clerigos curatos para assistir al Pueblo en las ocurrencias». Finalment, la comunitat 
caputxina de Mataró constava de trenta-sis frares, dels quals vint-i-set eren preveres, 
i d'aquests, dotze tenien llicència per confessar. En definitiva «estan los dichos 
templos Sr Ilustrissimo -adreçant-se al bisbe de Barcelona- en tal disposición, 
que la casa mas distante del lugar no està de uno de ellos mil passos». 
Un any abans, Bemardo Ximenes de Cascante, bisbe de Barcelona, en resoldre 
una de les recorrents demandes de fundació dels franciscans a Mataró el 1726, 
«oyó las dos partes, vio por sus ojos y toco por sus manos» l'estat pastoral de 
Mataró, resolgué denegar-la i n'informà el rei i el seu consell «por hallar el Pueblo 
enteramente assistido. Assí en tiempo de enfermedad y muerte, como en tiempo 
de salud; no aviendose negado jamas los suplicantes -fa referència als religiosos 
de la ciutat que supliquen la no atorgació de la llicència als franciscans- a ninguno 
de los individuos, que para su consuelo ha recurrido a ellos». Tot i amb això, per 
evitar no poder assistir algun veí, manà que dos dels confessors residents de Santa 
Maria passessin a viure a l'hospital per tal d'atendre la població extramurs dels 
ravals. 
El perjudici en la subsistència que una nova comunitat de mendicants produiria 
en les existents, «que dividiendo lo poco entre muchos a ninguno llega lo precisso» 
i que com establia Trento i les butlles abans esmentades «juzgaron por mejor que 
hubiera menos Religiones en los Pueblos que no el que por falta de lo pressiso 
se viniera a relajar la regular disciplina en los conventos fundados». Santa Maria 
no estava acabada, «padece las necessidades que registran los ojos en la fabrica 
començada, amas de faltarle los pressisos ornamentos para la sagristia y demas 
conducente al cuito Divino: faltando a los residentes limosnas de missas para 4 
meses del ano». Els carmelites, malgrat tenen rendes que els exhoneren en part 
de captar, aquestes no arriben a sufragar ni mig any. Els caputxins, per la seva 
part, serien els més perjudicats «viviendo como viven de la presisa mendicidad». 
109 
la mateixa de què viurien els franciscans si fundessin a Mataró. A més a més, els 
caputxins de Mataró es queixaven ja des de 1685 de no poder allunyar-se a captar 
a zones veïnes. A tocar del de l'Esperança hi ha quatre convents més, el caputxí 
d'Arenys de Mar, a llegua i mitja, el de Granollers, a dues llegües, on a més a 
més també hi ha convent dels mínims, i el de Sant Celoni, també caputxí, a tres 
llegües. 
El provincial dels caputxins alhora exposà al bisbe, l'any 1732, que, havent 
obtingut els franciscans l'esmentada butlla Apostolici Officii, es tracti els caputxins 
de la mateixa manera, «se pide no solo por Caridad, sinó tambien la equidad, la 
razon, y la Justícia sea recíproco este privilegio y mutuo la referida Pontifícia 
Providencia». I afegeix que si el bisbe cregués en darrera instància que la necessitat 
és real, els caputxins, conscients d'ésser la comunitat més allunyada del nucli 
urbà, expressen al bisbe la disposició de partir la comunitat de l'Esperança i posar 
la nova en el lloc de la ciutat que cregués més necessari; per acabar apuntant la 
possibilitat que si la necessitat existís, sigui provista «por medio de alguna Religión 
Calçada, que no viva de la limosna, sinó de rentas moderadas» i suggereix «se 
dize seria a proposito la de los P.P. (padres) Uamados de la Escuela Pia: los 
quales sobre haver sido Uamados y otorgados en algun tiempo ensefiarian tambien 
la juventud, matèria no menos necessària en aquel Pueblo». 
Ramon Reixach i Puig 
BIBLIOGRAFIA 
Les dates sobre els anys de fundació dels convents franciscans observants i caputxins catalans 
han estat extretes de J. BADA i G. SAMPER, Catalònia religiosa. Aties històric: dels 
orígens als nostres dies (Barcelona 1991). 
BoADAS I LLEVAT, A. i MARTI I MAJOR, J. «Franciscans», Diccionari d'història eclesiàstica 
de Catalunya (Barcelona 2000). 
MASMM, Fons Aguilar, Caixa dels Caputxins. Informació reproduïda provinent de la 
Biblioteca de la Universitat de Barcelona, Monacals, lligall 45. 
110 


Alguns apunts de la vida dels caputxins a Mataró

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert