Joan i Marí, Bernat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L'hiperdesconcert educatiu d'Eivissa 
per Bernat Joan i Marí 
Quan Salvador Cardús publicà, 
ara farà dos anys, el seu magnífic 
assaig titulat El desconcert de 
l'educació, es feia previsible que es 
produïssin reaccions considerables 
dins l'àmbit educatiu. Cardús fa, 
en aquest llibre, una crítica molt 
acurada i ben estructurada dels 
defectes que el sistema educatiu 
presenta a casa nostra, i fa im^ es-
forç per depurar responsabilitats 
de tots els sectors implicats en 
l'educació: autoritats educatives, 
mestres, pares i mares... Del llibre 
se'n desprèn una idea fonamental: 
tothom tenia clar que calia substi-
tuir el sistema educatiu tradi-
cional, però no se sabia per quin 
nou sistema Substituir-lo. Per 
aquesta raó, actualment ens tro-
bam en una etapa de desconcert, 
de buit, d'impàs. 
En la situació actual, tothom hi 
té les seues responsabilitats: 
a.-Les autoritats educatives, 
perquè han dissenyat un sistema 
que, en les nostres condicions polí-
tiques, socials i, sobretot, econòmi-
ques, resulta de fet inaplicable (i, 
per tant , negatiu). S'ha pensat en 
un sistema d'extensa especialitza-
ció, alta creativitat i poca dedicació 
a les matèries instrumentals. Es 
tracta, per tant , d'un sistema que 
requereix un abocament extraordi-
nari de recursos, o resulta del tot 
impossible de dur a la pràctica. 
Així mateix, l'actual sistema edu-
catiu promou l'experimentació i la 
pràctica pròpies del constructivis-
me; tot plegat, impossible sense 
una forta inversió econòmica. 
b.- En aquest context, els profes-
sionals de l'ensenyament també 
poden dimitir prou fàcilment de 
les seues responsabilitats. Amb un 
sistema poc realista, amb manca 
de recursos i amb una consideració 
social i professional dels ense-
nyants cada vegada més precària, 
l'abúlia i la passivitat estan servi-
Sovent els joves construeixen la seva identitat contra i'ordre establert. (Foto: Esperança Marf.) 
des. Així, el mestre se sentirà més 
deslliurat del pes de les seues res-
ponsabilitats com a educador, i de 
l'exigència sobre els aliunnes. Si 
importa més la creativitat esmer-
çada que no l'obra acabada, si és 
més important el camí que no el 
resultat final, si allò que enriqueix 
és l'experiència i no la feina ben 
feta, el mestre pot dimitir de la 
que fins ara havia estat la seua 
funció principal —ensenyar— sense 
gaires càrrecs de consciència. 
c - 1 tot plegat té l'excusa perfec-
ta en la dimissió dels pares. La 
nostra societat no constitueix un 
context gaire adequat per a l'edu-
cació dels infants. I no només - n i 
bàsicament- per les condicions 
dels infants mateixos, sinó per les 
prioritats i pel ri tme de vida dels 
seus pares. 
En aquest sentit. Salvador Car-
dús hi fa una aportació que entenc 
que és extraordinària. Es tracta 
d'una digressió sobre la importàn-
cia del temps. L'èxit en els estudis 
(i en la pròpia formació en general) 
guarda una relació directa amb la 
capacitat de distribuir-se el temps 
d'una manera adequada. Avui dia 
tan t els estudiants com els seus 
progenitors, de manera bastant ge-
neralitzada, són poc propensos a 
distribuir-se el temps d'una mane-
ra convenient. Vivim en una socie-
tat poc amiga de les regularitats (i, 
pel que fa als estudis, en la regula-
ritat hi trobam una gran part de 
l'eficàcia). Molta gent pot conside-
rar "antiquat" o "poc creatiu" el fet 
d'establir un horari per estudiar o 
un horari per anar a dormir. I, en-
cara, entre aquells que l'establei-
28 
xen sol predominar la tendència a 
botar-se'l tantes vegades com sigui 
convenient. Una visita, l'emissió 
d'un part i t de futbol o l'aniversari 
d'un amic seran bones excuses per 
desfer el propòsit d'estudiar de 
cinc a vuit o d'anar-se'n a dormir a 
les deu del vespre. 
En u n article que vaig publicar 
a Diario de Ibiza, t i tulat "La di-
missió dels pares", vaig apuntar la 
idea que, en relació a l'educació 
dels infants, la pitjor combinació 
possible és la dels pares que els po-
den dedicar poc temps i, alhora, te-
nen una visió liberal, poc rígida i 
poc intervencionista en l'educació 
dels fills. Record bastants conver-
ses en relació a aquest article, de 
vegades amb gent que mostrava el 
seu acord, però també, en diverses 
ocasions, amb gent que expressava 
les seues divergències. Com que el 
diàleg sempre estimula i enri-
queix, crec que (em) fou molt posi-
tiu, aquell intercanvi. 
El desconcert, en definitiva, no 
afecta només l'educació, i s'inse-
reix plenament en el context de la 
societat. Unes certes millores en 
l'educació podrien, tal vegada, con-
tribuir a pal·liar-lo, però, en qual-
sevol cas, dubt que fossin determi-
nants o suficients. 
DESESTRUCTURACIÓ 
FAMILIAR E N UNA 
SOCIETAT 
DESESTRUCTURADA 
Qui ha de tenir cura dels in-
fants? La resposta tradicional, 
transversal i m^ajoritària, a la nos-
t r a part del món, seria: abans que 
ningú altre, la família. Entenem el 
concepte en un sentit ampli i ho 
deixam així. Coneixem poques ex-
cepcions a aquesta regla general: 
potser la més destacada són els 
kubbutzim d'Israel, únic cas de co-
munisme real, operat en un país 
abominat pels comunistes. En 
aquestes col·lectivitats agràries is-
raelianes és la comunitat en el seu 
conjunt la que s'ocupa dels infants. 
Aquests tenen ims pares biològics, 
però són de tota la comunitat. Re-
sulta difícil, des de la nostra pers-
pectiva actual, d'aventurar què 
hauria pogut passar si haguessin 
proliferat les comunes hippies dels 
anys seixanta i setanta. Però, com 
que tot plegat va quedar en u n no-
res, només faríem càbales i retxes 
dins la mar. 
La família ha sofert, emperò, 
com a institució social, canvis molt 
importants, durant les últimes dè-
cades. A Eivissa, hem passat de la 
família extensa, pròpia de la socie-
ta t tradicional, amb avis, oncles i 
tiets fadrins, pares i infants com-
part int u n mateix espai domèstic, 
a la família nuclear, formada per 
una parella i, si en tenen, els seus 
infants. Així mateix, han anat sor-
gint noves formes d'organització 
familiar: famílies monoparentals 
(amb la mare o, molt més rara-
ment, el pare amb els infants), etc. 
I, si la nostra par t del món avança 
en la direcció més previsible, aviat 
hi haurà famílies formades per 
una parella del mateix sexe i, 
eventualment, infants (propis o 
adoptats). Totes aquestes possibili-
tats entenem que reforcen la famí-
lia com a institució social, en 
comptes de suposar-ne una mena 
de dissolució, com proposen els 
sectors més conservadors de la 
nostra societat. 
Malgrat la flexibilitat actual de 
la institució familiar, podem afir-
mar que existeix una notable des-
estructuració en aquest àmbit. Per 
exemple, cada dia és més freqüent 
que hi hagi pares que es desenten-
guin de tenir cura dels seus fills, o 
pares que no estiguin emocional-
ment capacitats per donar-los tot 
l'afecte que necessiten; o, fins i tot, 
pares que, sense desentendre-se'n, 
no sàpiguen mínimament com han 
de tractar-los. 
Els educadors, avui dia, han 
d'estar preocupats pel fet que 
molts dels actuals educands el dia 
de demà (no gens llunyà en el 
temps) seran persones adultes que 
fendran fills. Pensem-ho per un 
moment: quina classe de fills fen-
dran els nostres alumnes actuals? 
Arribat a aquest punt de la refle-
xió, no puc evitar de recordar el co-
mentari d'una col·lega, ja vetera-
na, en relació a algun estudiant 
conflictiu: "Ja ho deia, jo, fa vint 
anys, que aquests joves no esta-
rien preparats per tenir fills!". 
Tornant a combinacions possi-
bles, la millor - l a i dea l - és la 
d'una societat es tructurada, amb 
unes famílies (del t ipus que si-
guin) també ben estructurades. 
En un context d'aquestes caracte-
ríst iques es facilita enormement 
la tasca educativa. 
La pitjor combinació possible és 
la d'unes famílies desestructura-
des en una societat també deses-
tructurada. E n aquest cas, l'educa-
ció pot esdevenir una tasca 
pràcticament impossible. Les al-
tres combinacions resulten del tot 
improbables. No és fàcil pensar en 
una societat desestructurada amb 
famílies que no se'n ressentin, de 
la mateixa manera que no es con-
cep una gran desestructuració fa-
miliar en una societat amb estruc-
tures ben sòlides. 
Ent re nosaltres, la desestruc-
turació social i la familiar van pa-
ral·leles. Un creixement desme-
sura t i descontrolat, una 
immigració que actualment for-
neix la meitat de la població de 
l'illa, són el camp adobat per a 
aquesta problemàtica. 
Sense tenir estudis sobre el tema 
(no fets per desinterès, per peresa o 
perquè són políticament incorrec-
tes: tres poderoses raons!), m'atre-
viria a dir que el major grau de des-
estructuració familiar es troba 
entre els sectors de »la immigració 
menys arrelats a Eivissa. D'altra 
banda, resulta ben natural que la 
manca d'estabilitat personal (labo-
ral, econòmica, famihar) comporti 
desestructuració. 
En un context més general, s'ha 
d'apuntar que la societat eivissen-
ca ha canviat a una velocitat t an 
vertiginosa que resulta del tot difí-
cil l'assimilació dels canvis per 
part de la pròpia societat. Hem 
passat d'una societat tradicional 
monoètnica, amb una economia do-
minant de subsistència, a una so-
cietat postindustrial pluriètnica, 
organitzada al voltant del turisme. 
El canvi, de dimensions extraordi-
nàries, s'ha produït també a una 
velocitat més que considerable: 
allò que a la majoria de les socie-
29 
t a t s europees s'ha produït en dos 
segles o dos segles i mig, entre 
nosaltres s'ha produït en devers 
mig segle. 
IMMIGRACIÓ NO 
INTEGRADA I 
INTERXENOFÒBIES 
Hem apuntat que la societat ei-
vissenca ha passat de ser monoèt-
nica (amb emigració cap a l'exte-
rior) a rebre un contingent 
important de població immigrada. 
Poques societats, a Europa —si és 
que n'hi ha cap-, han rebut un con-
tingent immigratori similar al que 
ha arribat als Països Catalans. Ac-
tualment, a Eivissa, més de la mei-
tat de la població és directament 
immigrada o forma part de la sego-
na generació immigrant, formada 
pels fills d'immigrants directes. 
La primera gran onada immi-
gratòria, a les illes Pitiüses, es 
produeix durant les dècades dels 
seixanta i dels setanta, durant el 
desenvolupisme franquista. En 
plena dictadura, repressora dels 
trets d'identitat propis dels Països 
Catalans, la integració dels immi-
grats (majoritàriament espanyols, 
procedents d'Andalusia, d'Extre-
madura 0 de Castella) resulta del 
tot impossible. 
- Aquesta primera generació im-
migrada, doncs, no pot ser rebuda 
en condicions de normalitat (ni re-
motament) i, per tant, de manera 
prou generalitzada, no s'integrarà 
ni lingüísticament ni culturalment. 
Això ha provocat l'existència, per 
primera vegada en la nostra histò-
ria des de la conquesta catalana de 
1235, d'una generació de persones 
que han nascut a Eivissa, però que 
no parlen català, ni comparteixen 
la cultura popular tradicional de 
l'illa, ni tan sols (en la majoria dels 
casos) se senten eivissencs (fora de 
la mera referència geogràfica). 
Aquesta generació pot resultar 
(quant a integració acadèmica, però 
també pel que respecta a la seua in-
tegració socionacional) especial-
ment difícil. Sense els referents lin-
güístics i culturals propis d'Eivissa, 
es pot refugiar en la identitat que 
teòricament les engloba totes (a ni-
vell d'Estat espanyol), però que de 
fet és usada per anorrear les prò-
pies de Galícia, d'Euskadi i dels 
Països Catalans. Així, doncs, ara 
mateix s'està produint un procés de 
concentració dura de la ideologia 
espanyolista en aquests segments 
de població (en contra, per tant, de 
l'ensenyament en llengua catalana, 
de l'assumpció del català com a tret 
d'identitat col·lectiu propi, etc). 
Actualment s'està produint, 
també arreu dels Països Cata-
El desconcert en reducació requereix la construcció d'un model alternatiu. (Foto: Esperança Marí.) 
lans, una segona onada immigra-
tòria, de procedència molt més di-
versificada que no pas la prime-
ra. Vénen al nostre país més 
persones procedents de les zones 
més deprimides d'Espanya, però 
també de països del Tercer Món, 
amb procedències diverses: ma-
gribins, hispanoamericans, asià-
tics, subsaharians. . . Els bagatges 
culturals dels diferents grups són 
molt diversos, així com les acti-
tuds prèvies envers el nostre sis-
tema educatiu i envers el nostre 
patrimoni cultural. 
El fet que fenguem, a Eivissa, 
una societat pròpia minoritzada i 
desestructurada, un primer contin-
gent immigratori no integrat i un 
segon contingent que actualment 
s'està assentant a l'illa ens permet 
de preveure -per tal de prevenir-
les— situacions conflictives que es 
poden arribar a produir. 
En pr imer lloc, hem d 'apuntar 
que la minorització sol causar 
reaccions defensives (que po-
drien ser confoses amb act i tuds 
xenòfobes, però que t enen u n a 
qual i ta t subs tancia lment dife-
rent) . L'ensenyament, òbvia-
ment , ha d'aconseguir que no es 
donin act i tuds que suposin dis-
criminacions entre els drets de 
les persones, o enfrontaments 
per causes culturals , d'origen, 
etc. Però també ha de tenir en 
compte les circumstàncies en 
què es donen aquests fenòmens, 
per tal de poder-los donar u n a 
sortida adequada. 
En segon lloc, el fet que el pri-
mer contingent immigratori no 
estigui l ingüíst icament i cultu-
ra lment ben in tegrat a Eivissa 
crea un problema afegit de di-
mensions difícils de calcular. Si 
s 'hagués produït la integració so-
ciocultural en condicions de nor-
mal i ta t —impossible, a causa de 
la persecució lingüística i cultu-
ral imposada per la dictadura 
f ranquis ta- , a hores d'ara, el pro-
blema seria considerablement 
més fàcil de resoldre. Que no vol 
dir que resul tàs fàcil, sinó que, 
senzillament, estaríem a l 'a l tura 
de països com França, Dinamar-
ca 0 Alemanya per resoldre'l. 
30 
PER ENSENYAR, 
CAL SABER 
El desconcert educatiu que exis-
teix en la societat occidental en ge-
neral, a la nostra part del món, es-
devé un hiperdesconcert. Per 
començar, no tenim un model edu-
catiu que permeti donar sortida a 
les múltiples problemàtiques que 
ha d'abordar la nostra escola. No 
existeix un model propi per a les 
Illes Balears (llargament reclamat), 
ni un model aliè que sigui clar pel 
que fa al tractament de qüestions 
fonamentals: la integració sociocul-
tural, l'assoliment d'un ordre aca-
dèmic adequat, l'establiment de 
destreses mínimes a assolir per tot 
l'alumnat, l'avaluació permanent 
del professorat, la relació entre el 
sistema educatiu i la societat, i un 
llarg etcètera que ens podem estal-
viar de comentar en aquest paper. 
Que el desconcert educatiu sigui 
majúscul entre els pares no fa més 
que augmentar la sensació d'inse-
guretat i de provisionalitat del sis-
tema en el seu conjunt. Vivim en 
una societat que no té els consensos 
mínims que permeten el funciona-
ment normal de qualsevol societat 
humana. El tema resulta especial-
ment greu, perquè, sense l'existèn-
cia d'aquests consensos, resulta di-
flcilíssim -per no dir del tot 
impossible- articular un sistema 
d'ensenyament que pugui funcionar 
mínimament. 
D'altra banda, molts prejudicis 
de la nostra societat s'aboquen di-
rectament sobre el sistema educa-
tiu. Per ensenyar, primer cal saíaer. 
I això de vegades no es té en comp-
te. Prenem com a exemple els pro-
jectes d'integració dels estudiants 
magribins que, cada vegada més, 
van a centres d'ensenyament de les 
illes Balears i Pitiüses (igual que 
ocorre al Principat i al País Valen-
cià). Imbuïts pel prejudici jacobí 
que a cada estat (o a cada nació, se-
gons terminologies i punts de vista) 
li correspon una llengua, tendim a 
pensar que tots els magribins par-
len àrab. Res més lluny de la reali-
tat. A les Illes, encara no existeixen 
estudis sobre el percentatge de ma-
gribins àraboparlants que tenim, 
En l'etapa de formació, els joves necessiten models de referència clars. (Foto: Esperança Marí.) 
però al Principat s'ha fet algun son-
deig sobre aquest tema. A la comar-
ca d'Osona, per exemple, el vuitan-
ta per cent dels nordafricans que hi 
viuen parlen tamàzight (la llengua 
berber). Amb la voluntat d'integrar 
aquests suposats àrabs, les nostres 
autoritats educatives preparen me-
diadors culturals, que, per norma 
general, són persones que saben 
àrab (però no tamàzight, per exem-
ple), i que projecten sobre els ber-
bers dels quals s'ocupen tots els 
prejudicis que hi projecten els 
membres de la cultura dominant al 
seu país d'origen. Com si, transpo-
sant clarament l'exemple, un cata-
lanoparlant no castellanitzat fos 
castellanitzat per les autoritats ale-
manyes, si la seua família havia 
emigrat a Alemanya! 
No es tenen clars els límits in-
tel·lectuals quant a l'organització 
del sistema, però tampoc els límits 
ètics i morals. Tot plegat, resulta 
bastant poc reconfortant, especial-
ment per a les persones que viuen 
-que vivim- de fer d'ensenyants, 
intentar educar uns infants absolu-
tament desconcertats i crear una 
ciutadania que sigui alhora el mà-
xim de lliure possible, responsable i 
conscient de l'entorn social en el 
qual es desenvolupa. Contrària-
ment, el desassossec actual tendeix 
més a crear ciutadania apàtica (el 
menfotisme constitueix una xacra 
indiscutible d'aquesta societat), 
mancada de compromís; o acrítica 
(directament disposada a donar per 
bo allò que sigui pensament políti-
cament correcte, encara que els 
àrabs aprofitin l'emigració per con-
tinuar capolant la cultura berber); 
o afectada de badoqueria supina 
(quan es reclama la llibertat per a 
la dona europea, però no es recla-
men els mateixos nivells de lliber-
tat per a les dones immigrades pro-
cedents del món àrab o de l'Àfrica 
subsahariana; o quan es predica la 
necessitat d'una societat completa-
ment laica per als europeus i en 
canvi es considera un tret "cultu-
ral" el fet de no diferenciar religió 
de política a d'altres parts del món). 
Reclamar la configuració d'un 
Model Educatiu Propi per a les Illes 
Balears pot constituir, com a mí-
nim, un exercici per intentar posar 
una mica d'ordre en tot aquest des-
gavell. Si no s'assoleix, almenys 
s'haurà pensat en el tema, i hau-
rem esdevingut una mica més cons-
cients, i, eventualment, potser tam-
bé una miqueta més autònoms. • 
31 


L'hiperdesconcert educatiu d'Eivissa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert