Marí Cardona, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Eivissa bisbat? 
per Joan Marí Cardona 
Els nostres avantpassats tenien les 
idees tan clares sobre aquesta qüestió 
que fins i tot a fora d'Eivissa es creia 
que no tenien el cap prou bé. 
Eivissa bisbat? Aquesta era la iròni-
ca pregunta que es feien a ells mateixos 
els alts dirigents de l'Estat i de l'Esglé-
sia quan els eivissencs anaven a tractar 
amb ells «lo negosi del bisbat». I un 
lleu somris, compassiu i misericordiós, 
era la resposta immediata que els 
nostres sindics rebien. 
Ja sabem que fins als nostres dies els 
grans centres del pais han desconegut 
no sols la nostra realitat insular, sinó 
també el nostre nom. També a més 
baix nivell Eivissa i Formentera s'han 
identificat moltes vegades amb algun 
tros de l'illa de Mallorca, o han sét 
situades al mar Atlàntic, prop de les 
costes d'Àfrica, plenes de bananes i 
altres fruits tropicals... perquè Palma, 
Las Palmas... Eivissa... 
Deixant, però, les anècdotes, que 
per altra banda són sempre ben signifi-
catives, és cert que quan els eivissencs 
del segle XVI començaren a dir que 
volien bisbat propi, era necessària una 
d'aquestes dues qualitats: o ignorar 
totalment el que era un bisbat o tenir 
unes conviccions tan fermes i unes 
raons tan fortes que amb el cap ben alt 
poguessin demanar-lo a Roma, a 
Madrid, a Tarragona i a qualsevol 
altre lloc. 
Com que ningú podia aleshores 
comprendre que els eivissencs posseïen 
la segona qualitat, un senzil i lògic 
raonament feia que tothom es decantàs 
per admetre que tenien la primera, és a 
dir que no sabien el que volien. Just 
igual que els fills de Zebedeu quan 
demanaven a Jesús que els concedís 
seure a la seua dreta i a la seua esquer-
ra. 
Per tal de justificar posicions preses 
a priori no podien mancar mai certes 
preguntes, a les quals els nostres sín-
dics responien senzillament i encerta-
da: 
í,On són les illes d'Eivissa i Formen-
tera? 
í,Quina és la seua població? 
í,Com s'anomena la Ciutat que hau-
rà de ser la seu del bisbe? 
iCom s'hi podrà mantenir un bisbe 
amb tot el seu.acompanyament? 
I els síndics, que solien ser jurats de 
la Universitat o beneficiats de Santa 
Maria, repetien les respostes que de 
tant de repetir-les ja les sabien de 
memòria: 
Les nostres illes són situades a tres o 
quatre dies de navegació a vela, segons 
els vents, de les costes d'Espanya... 
La seua grandària no és molta, és la 
normal per viure-hi persones. És 
possible d'anar caminant en un sol dia 
de cap a cap. 
Habitants no pot haver-n'hi molts... 
Formentera és despoblada, perquè les 
pestes i els enemics no permeten que hi 
visquem. Damunt damunt l'illa d'Ei-
vissa pot tenir vuit, deu o dotze mil 
habitants, els quals viuen escampats 
pertot arreu i són molt difícils de 
comptar. 
De ciutats només n'hem sentit a 
parlar..., coneixem la Ciutat de Ma-
llorca i també d'altres com Barcelona i 
sobretot Tarragona... A Eivissa només 
tenim la Vila, a Vila... solem dir, que 
no és gaire gran, però amb la nova 
fortificació que el rei hi està fent no 
podrà entrar-hi ja cap enemic mai més. 
El bisbe hi viuria tranquil i segur de tot 
perill. 
A Vila hi ha grans senyors, particu-
larment al Carrer Major, on es veuen 
moltes façanes que damunt la porta 
tenen escuts de pedra... 
iQuè devien pensar aquelles altes 
figures de la política i de la religió en 
haver escoltat aqueixes respostes? Sens 
dubte que encara quedaven més con-
vençuts de les seues conviccions. 
Els eivissencs, però, no sols es defe-
nien, també sabien atacar, i per això 
continuaven parlant, com una genero-
sa concessió que els feien perquè el que 
volien no es realitzaria. 
Un bisbe, segons ens han ensenyat, 
és un pastor espiritual, i a Eivissa hi ha 
ovelles que tenen el seu pastor massa 
lluny... On viuen les ovelles, ha de 
viure-hi el pastor, i si no es fa així el 
ramat ha d'acabar malament. 
Hi podria viure bé un pastor propi, 
ja que el pastor de Tarragona, que no 
ve mai a l'illa, posseeix bones rendes 
dels estanys i d'altres coses..., i tot 
això hauria de ser del bisbe d'Eivissa..., 
és ben just. 
Que Déu vos dó un bon viatge! Pa-
raules segurament acompanyades d'una 
bendició especial quan parlaven amb 
bisbes. I la promesa de fer tot el que 
fos possible —que interiorment pen-
saven que no era res— eren les darre-
res paraules que els síndics escoltaven 
avui, demà i passat. 
Els de Tarragona, arquebisbe i ar-
diaca de Sant Fructuós, també tenien 
les idees clares, però cap a l'altre caire. 
I mantenien les orelles reveixinades per 
conèixer els camins que prenien els 
eivissencs quan sortien de l'illa per 
anar aquí o allà a tractar del que 
segons ells era un «somni irrealitza-
ble». 
Allò era, més o menys, com la lluita 
de David contra Goliat. El conegut joc 
. de paraules ja ens assabenta que la 
força de la raó és molt diferent de la 
raó de la força. 
És cert que els arquebisbes, almenys 
alguns, per causa que amb el senyoriu 
tenien la greu obligació pastoral de la 
nostra parròquia de Santa Maria, que 
comprenia tots els eivissencs, i també 
els formenterers quan tornà a haver-
n'hi, no solien tenir les posicions tan 
contràries com els ardiaques de Sant 
Fructuós. Els arquebisbes no deixaven 
de conèixer els seus deures, però conei-
xien també la mar i els seus perills, i no 
es decidien a venir perquè tenien molta 
por. I la consciència els solia turmen-
10 (54) 
tar de tant en tant. Ells no s'haurien 
oposat mai que es fes el bisbat d'Eivis-
sa si el rei els compensava amb altres 
béns a terra ferma de les rendes que 
havien de perdre a Eivissa. D'aquesta 
manera s'haurien pogut desentendre 
airosament dels seus deures de tipus 
religiós. 
Els ardiaques mai no volgueren 
posar a discussió els seus arguments. 
Com que no tenien cap altra càrrega, 
llevat dels cavalls armats del quartó de 
Portmany i poca cosa més, ells desco-
neixien els corcons de consciència i no 
volien desfer-se de les rendes d'Eivissa, 
perquè eren el suport d'altres càrregues 
que tenien a la seu tarragoniana. 
Davant totes aquestes dificultats, 
malgrat que les raons dels eivissencs 
poguessin semblar tan rectes i clares 
com la llum de migdia, l'erecció del 
bisbat no acabava de veure's possible. 
Els caps de l'Estat i de l'Església no 
s'atrevien a dir la darrera paraula. Al 
capdallà Eivissa i Formentera no eren 
més que unes illetes perdudes emmig 
de la mar, que només les coneixien els 
qui hi anaven a comprar sal o els qui a 
les costes d'Espanya els venien blat i 
altres grans perquè poguessin conti-
nuar vivint. 
Ningú no pot desconèixer que les 
normes usuals de tota la societat d'ales-
hores, incloent-hi l'Església, afavorien 
la posició de Tarragona. VEure com 
vivia un bisbe a qualsevol ciutat, l'al-
tissima consideració que tothom li te-
nia, el gran senyoriu que el voltava, els 
seus hàbits lluents coberts amb la creu 
pastoral... ^Era possible imaginar que 
un bisbe pogués tancarse dins els petits 
limits de l'illa d'Eivissa? Aixi es pensa-
va aleshores pertot arreu, menys a Ei-
vissa, on no es coneixia l'alta glòria de 
l'alta societat ni que un bisbe pogués 
viure també dins els núvols d'aquella 
concepció de la vida. 
Aqui es continuava creient que un 
bisbe, per damunt de tot és un pare i 
un pastor, malgrat que la societat 
vulgui posar-lo dins d'unes formes 
externes que les circumstàncies impo-
saven. 
Totes aquestes raons eren les que 
constituïen el gran mur que els 
eivissencs no aconseguien enderrocar. 
A la fi, però, el mur s'anà desfent 
davant la constant sol·licitud nostra 
que mai no va conèixer cap mena de 
defalliment. 
A Roma començaren a veure la con-
veniència, i després la necessitat, del 
bisbat d'Eivissa i Formentera. A 
Tarragona tot continuava pel camí de 
sempre. A la cort també es prenia a 
poc a poc el camí de la solució positi-
Nomena-
ment del 
bisbe Basi-
lio Anto-
nio Carras-
co (Butlla 
del papa 
Gregori 
XVI, 1831) 
1. í J ; ™ 11 j f .Y^n 11. .-,1. ^.l ld'ViyíV.i i 'i;'f. W I V V M I . l y . ' . ' j j í .y. '^r^i i ;^ u i v i i , í lVi . 'v . i Jiy JÍ J: ,,, ,i . - n y / j , ^ r,j.',.->:'.•• 
/.'/.:,-.C·i·.Mn.-..^.;.w?Cxv''·^'·''i«i«f·-'V •'•''••••''•'•'^•''•••'•'1 ••''-•'"''•> f^ ^^ ^^ ^ 
; i : j , . r l . i i , · , l i . ^ í ; i u i , l<i;.u',^,,>.^hy;hjíí.·l'il.i<^f'Xirlnyf;l^.lyrr,<f.·.<y>,-,ú.}r.:/:y^ 
·i"ii/.·(-/rí-.·ii(.''. ii.'ii j ^ . ' ?r.'iii.·.'ii.'ii.·/i, ivj j'iiiwi(ifí><-xIIí.'/.'.*"^•^^ViijiiíÇ.·in.'*',.i.ï.f,vii> nf^riijiy'iij.íi'.-r.'íi^ 
" k.>iM„:^ii?".'ini'Mri .•tv.'MU.'ii.'.-vr)>i.'Ti'í'.fi''^v'i«'f.v,'-^it.'' J'VÍÍ.·".-iíi/./y tv.'/Ji-j^ j·\'iiíjCír/iMi.·i:V;m.·· 
Encapçala-
ment i pri-
meres 
línies 
d'una car-
ta pastoral 
del bisbe 
Basilio 
Antonio 
Carrasco 
(1850). 
NOS D. D. BASILIO M T O N I O CARRASCO HERNANDO 
r o n LA OKíOí DE DIOS Y DE LA SINTA SEDB APOSTÒLICA OSISPO 
DE IBtZA T FORMENTERA, TENIENTE ViCABIO GENEBAL USTBEItSE 
PB L09 E I É B O T O S T AMSÍDL·, DEL OONSEJO DE B. « . , ETC. BTC. 
À TODOS NUESTROS AHABOS DIOCSSAÜOS, 
I T BENDiaoN EN NUESTRO SEKOll iESU cmSIO. 
Ljuando en lodas y por todas piirt«3 resoiubAn laa glorús 
de la gran Reina del nniveiao, MJLKU BAnnsuft, j por doo-
de quiera corrian los fieles de todo sexo j condicioo, clase 
V categoria, asi en las pequeòas ajdeas como en las popn-
losas ciudades, à filiarae bajo BUS banderas, inscrihiéndose 
en la pia j laudable asociacion de la COBTB DE HÍBÍA, esta-
blecida con el único j exclusiro objelo de tributar & esta 
Seüora los mas rendidos obsequios, é implorar su patroci-
nio; cuando veiamos con indecible consuelo nuestro que 
esta sobeiana Emperatríz de cielos y tierra iba eitendiendo 
su benigna j poderosa dominacion en los corazones de to-
dos los espanoles por medio de esta devocion saludable, } 
estos como rerdaderos bijos sujos se veian de continuo 
postrados k sos pies delante de sus aliares rendirle el ho-
menage de su amor j reverencia, hemos sabido con dolor 
que'en el número 164 (correspondiente al viémes 5 de ju-
Segell del 
bisbe 
Basilio An-
tonio Ca-
rrasco. 
va. Així, més prest o més tard, havia 
de realitzar-se el «somni irrealitzable» 
del segle XVI. 
Joan Arenys fou l'últim ardiaca de 
Sant Fructuós, perquè des de l'any de 
la seua mort (1777) la Santa Seu no 
havia volgut proveir aquella dignitat 
catedralícia, amb la decisió callada que 
les seues rendes haurien de passar a la 
diòcesi d'Eivissa i Formentera. El capí-
tol de Tarragona insistí repetidament, 
però ja no aconseguí res. A Roma 
s'havia pres la determinació final per 
al dia que semblàs més oportú, i per 
això s'anaven llevant les velles i fortes 
dificultats. 
El rei donà el títol de Ciutat a la Vila 
d'Eivissa, perquè com sabem no era 
possible imaginar que un bisbe titular 
residís a una vila. Així tot restava a 
punt. Fins i tot l'arquebisbe de Tarra-
gona ho veia amb bons ulls, i el 
paborde de Santa Maria Josep Bertran 
acceptà de bon grat que li commutas-
sin el seu títol per un altre de qualsevol 
rectoria a terra ferma. 
Pius VI publicà la butlla d'erecció 
del nostre bisbat el dia 30 d'abril de 
l'any 1782. El desig de més de dos 
segles s'havia complit. 
El primer bisbe Manuel Abat y La-
sierra va arribar el 1784. Va recórrer 
detengudament les dues illes per veure 
personalment quines eren les neces-
sitats més urgents i quins els llocs on 
s'havien de fer les esglésies noves i 
les demarcacions parroquials. El 1785 
es publicà el decret de constitució de 
les noves parròquies. L'església parro-
quial de Santa Maria ja s'havia conver-
tit en catedral per l'esmentada butlla 
de Pius VI. Aixi començava a caminar 
la jove Església diocesana d'Eivissa i 
Formentera. 
És cert que aquest segon centenari 
del nostre bisbat ha passat sense gaire 
pena ni gaire glòria. L'Església d'Ei-
vissa i Formentera hauria d'haver 
commemorat un esdeveniment que 
costà tant de treball aconseguir-lo 
durant els segles XVI-XVIII, quan els 
corrents eren molt contraris. Tal vega-
da els anys vinents, que assenyalen el 
segon centenari de les primeres realit-
zacions de la nova diòcesi, podran ser 
testimonis d'algun digne record. Per 
(55) 11 
El palau episcopat, popularment conegut per cal hisbc, abaiü de la icinodelacm de la plLii,-a de la 
Catedral. (Fotod'Elias Torres.) 
part nostra procurarem recordar clara-
ment l'abast que ha tengut i té a les 
nostres illes l'obra que els diferents 
bisbes han dut a terme. 
Avui. però, no es pot acabar aquesta 
breu ressenya sense fer memòria d'un 
bisbe excepcional: Basilio Antonio Ca-
rrasco Hernando. Podem anomenar-lo 
eivissenc honorari perquè realment ho 
va ser, malgrat que fos natural de 
terres castellanes, (iuadalajara concre-
tament. 
Durant uns vint anys fou bisbe d'Ei-
vissa i Formentera, i les seues obres de 
caritat i solidaritat humana no tenien 
altre limit per a ell que les pròpies 
possibilitats. Fou el vertader pare d'un 
poble que encara solia passar fam. Les 
almoines que feia constantment el 
varen dur a l'extrem d'haver d'empen-
yorar un dia la pròpia creu pastoral i a 
viure també d'almoina una llarga 
temporada. 
A Formentera conegueren particu-
larment les seues qualitats perquè 
aleshores encara eren més pobres que 
no a Eivissa. L'any 1846 hi va trametre 
alguns llaüts plens de patata i arròs i a 
costes pròpies féu començar obres a 
diversos camins per tal que nombrosos 
caps de família poguessin tenir llocs de 
treball. Manà i va pagar l 'obra de sa 
Sèquia per posar en comunicació la 
mar i s'Estany Pudent, quan la secular 
incomunicació ocasionava moltes ma-
lalties. Aquesta obra d'abast incalcu-
lable aleshores ja s'havia vist com a 
molt necessària a la darreria del segle 
XVIII, però ningú s'havia arriscat a 
reatlizar-la. 
A la Mola particularment, solia anar-
hi per consell dels metges, i en haver 
conegut la gran necessitat d'aigua que 
tenien els anys secs, féu l'Aljub del 
Poble, que encara dura. 
El concordat que signaren el govern 
espanyol i la Santa Seu (1851) determi-
nà l'extinció del bisbat d'Eivissa i 
d'alguns altres de la península que 
tampoc no tenien població nombrosa. 
Eivissa i Formentera s'havien d'agre-
gar al bisbat de Mallorca. El bisbe 
Carrasco, però, no volgué renunciar a 
la seu eivissenca per cap de les 
maneres, ni tan sols quan li ho pro-
posà l'arquebisbal de València. Ell 
volia continuar vivint pobre amb els 
pobres de les nostres illes. I fins ara és 
l'únic bisbe que ha mort a Eivissa 
(1852). Fou soterrat al peu de l'altar 
major de la catedral, on ell havia dit 
que desiitjava continuar present en 
certa manera entre els seus diocesans. 
Després de quasi un segle el bisbat 
d'Eivissa i Formentera fou novament 
instituït, primer com administració 
apostòlica (1927) i després com a diò-
cesi plena jure (1949), prop d'un segle 
després de la mort del gran bisbe Basi-
lio Antonio Carrasco. 
JOAN MARÍ CARDONA 
PORTES OBERTES 
UN CONCURS DE LA REVISTA EIVISSA 
A fi de donar sortida als freballs de creació Ulerària, periodístics i d'investigació en llengua catalana, la revista 
«El VISSA » convoca un concurs permanent que es regirà per les bases següents: 
1— Hi podran participar elsjóvens nascuts o residents a les Pitiüses, compresos entre els 14 i els 21 anys d'edat. 
2— l.a temàtica del concurs és lliure, per bé que es valorarà especialment la seua vinculació amb la realitat d'aques-
tes illes en els treballs periodístics i d'in vestigació. 
3— L 'extensió dels treballs serà de i a 6 folis, mecanografiats per una sola cara i a doble espai. Els concursants po-
dran aportar el material gràfic que considerin oportú. 
4—S'atorgarà un P. premi de 5.000pessetes i un 2". premi de 3.000pessetes, que seran indivisibles. 
5— Els treballs premiats seran publicats en el pròxim número de la revista «EIVISSA». 
6— /- 'admissió d'originals queda oberta fins al 31 d'agost de 1983. S'enviaran per triplicat, fent constar nom, data 
de naixement i domicili de l'autor, a la revista «EIVISSA», Carrer de Pere Francés, 12, I'., 2".. Apartat de Correus 578 
—Eivissa. 
7— El Jurat estarà format per membres del Consell de Redacció de la revista «EI VISSA ». Podrà declarar deserts els 
premis, resoldrà els casos no previstos per les bases presents i es reserva el dret de publicació dels originals no premiats que 
consideri interessants. 
8— El veredicte del Jurat serà notificat oportunament als autors participants. 
12 (56) 


Eivissa bisbat?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert