Margalef, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

D'ESCARABATS I D'ALTRES COSES. 
UNA CONVERSA AMB FRANCESC ESPANOL 
per Ramon Marmlef 
En dues altres ocasions he tingut l'honor i la satisfacció d'escriure unes 
pàgines de presentació i d'elogi del nostre homenatjat avui, amb motiu 
de la seva recepció a l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (Mem. 
Acad. Cienc. Arts Barcelona, 39(9), 1969), i a la Introducció del volum que 
recull els seus 50 primers anys d'obra espeleològica (Federació Catalana 
d'Espeleologia, 1981). Se m'ha demanat que reincideixi; però la meva pere-
sa, la bona disposició del meu amic i, sobretot, l'interés del lector, aconse-
llen deixar-lo parlar a ell. Francesc Espanol és un investigador de gran den-
sitat en l'estudi de la taxonomia i de la distribució dels coleòpters. especial-
ment en els grups que estudià més i que coneix a fons. Pot ser interessant 
i útil escoltar ara algunes opinions i punts de vista, configurats al llarg de 
tota una vida de treball, i que, malgrat traspuar en diverses pàgines del que 
ha escrit, potser no havien trobat ocasió de ser presentats amb prou contun-
dència. En nom dels lectors i del meu, em plau regraciar-lo ací per la seva 
gentilesa i el seu mestratge. 
És, la seva, una vida dedicada a l'estudi dels coleòpters, dels escarabats, 
un món aclaparador pel nombre i per la varietat de castes, que inspirà la re-
flexió que hom atribueix a Thomas H. Huxley, el «bull-dog de Darwin», i 
qui diu que l'única cosa que podem conèixer d'un Creador, suposant la seva 
existència, és que sentia una debilitat evident per als coleòpters. Francesc 
Espanol ha sentit tota la seva vida una afecció, també evident, per als seus 
escarabats. És especialista mundialment respectat en la taxonomia de diver-
sos grups, i no pas dels fàcils. El seu interès per la fauna subterrània, princi-
palment de coves, l'ha portat a interessar-se per problemes d'adaptació i 
10 
evolució a un món peculiar. Tanmateix, seixanta anys de familiaritat amb 
l'entomologia porten a una reflexió ponderada dels grans temes biològics 
d'ara i de sempre. 
* * * 
A part de les determinacions de rutina que comporta treballar en un 
Museu, quins són els fjups en què us heu especialitzat? I per què? 
Són tres grups: Els coleòpters cavernícoles, Caràbids i Catòpids princi-
palment, els Tenebriònids i els Anòbids. Hom pot racionalitzar dient que 
s'escolliren per tractar-se de grups mols diferents els uns dels altres i poder 
així tenir una visió bastant àmplia de l'ordre dels Coleòpters. Però 
també hi pesaren altres raons més directes: La novetat i l'interés que indub-
tablement té l'estudi de la fauna cavernícola; l'abundància i la diversificació 
dels Tenebriònids en les zones àrides, entre les quals compta una gran part 
de la regió mediterrània; i, en el que fa als Anòbids, per fer-se molt necessà-
ria una visió global de la família, poc coneguda encara malgrat el seu inte-
rès econòmic. 
Qüestions relacionades amb la taxonomia. 
Hi ha certament un plaer en reconèixer diferències i afinitats, en valo-
rar les unes i les altres, per tal d'arribar a un intent d'ordenació natural del 
material estudiat. A jutjar pels grups de la meva especialització, l'estil de 
variació en unes o altres famílies respon a dos models ben diferenciats: Un, 
per al qual ens serviran d'exemple les famílies Catopidae i Tenebrionidae, 
constituïdes per insectes àpters, repartits en petites poblacions monoespecífi-
ques més o menys isolades, mostren una notable tendència a diferenciar-se 
morfològicament les unes de les altres, diferenciació que ha donat peu a 
l'establiment d'un elevat nombre de races geogràfiques; un altra modalitat és 
representada pels Anobiidae, tots alats, de distribució molt àmplia i, en part, 
cosmopolites, tots morfològicament estables, sense cap tendència a la dife-
renciació subespecífica. I és notable que la subordinació de caràcter, i els 
criteris sistemàtics, en general, han de variar segons els grups. En els pri-
mers grups esmentats, hom hi pot veure una variació sobre els mateixos te-
mes generals, més difícil de lligar amb l'operació de la selecció natural. 
Mentre que, en la família Anobiidae, el caràcter escollit per a definir les di-
ferents subfamílies respon a la defensa progressiva dels seus representants 
contra llurs enemics naturals, des del que no pot amagar res (Hedobiinae) 
fins al que ho amaga tot (Dorcatominae): les antenes dintre una depressió 
cefàlica, el cap en una excavació del prostemó, i les potes en solcs transver-
sals del metastemó i primer segment abdominal, de manera que perd tota 
l'aparença normal d'un insecte; potser naturalment, mentre els primers 
compten amb pocs representants, els últims són, de molt, els més nombro-
sos de la família. Ara bé, entre dits grups extrems, s'hi situen cinc nivells 
evolutius, resultant un total de set subfamílies. Aquesta ordenació reflectiria 
un resultat de la selecció natural; però no es reflecteix en l'ordenació taxo-
nòmica, que em sembla correcta, de la família, ja que les diferents subfamí-
II 
lies responen, en realitat, a seccions transverses de diferents sèries evolutives 
paral·leles. 
Això vol dir que encara hi ha conflictes o incongruències entre el punt 
de vista taxonòmic i l'evolutiu. Com podrien contribuir la paleontologia i la 
taxonomia a la construcció, més teòrica, de l'evolució? Penseu que nous 
punts de vista -per exemple, els dels cladistes- poden fer una contribució se-
riosa a la pràctica de la taxonomia? 
Pel que es refereix als grups de la meva especialitat, la pobresa de ma-
terial fòssil (la fauna de l'àmbre compta poc, per coincidir gairebé amb l'ac-
tual) i la seva sovint dubtosa interpretació, per una part, i el fet que la taxo-
nomia actual és allunyada de l'autèntica filogènia, fan pensar que moltes 
construccions teòriques evolutives són encara, per dissort, un castell de car-
tes. L'aproximació dels cladistes es confon sovint amb una taxonomia nu-
mèrica, que no crec que aporti coses noves, perquè el que fa el programa hi 
posa els seus prejudicis, i no crec que les classificacions per ordinador siguin 
més objectives. 
La distribució f^eofjàfica deu ser un criteri ben aprofitable en taxono-
mia i evolució. 
Les innombrables dades de localitats i distribució faciliten la interpreta-
ció taxonòmica del poblament actual, en fer-nos conèixer els primitius cen-
tres de dispersió d'espècies, les vies seguides pels primers pobladors, la dis-
seminació d'aquests, les barreres que frenaren llur avenç, etc. El coneixe-
ment, o la deducció, d'aquestes vicissituds, totes elles lentes o de llarga du-
rada, ens permet desxifrar l'origen, el procés de formació, i la localització 
detallada de la nostra fauna, fins al punt de poder endevinar, per simple 
examen visual, la procedència exacta o aproximada d'un lot d'exemplars, 
sense disposar d'altres indicacions complementàries. Cal però, afegir de ma-
nera general, que pel taxònom el coneixement de la procedència del mate-
rial objecte d'estudi és absolutament necessària, de manera que tot exemplar 
sense indicació de procedència no mereix ser estudiat. 
Ha influït en la valoració de la distribució peopràfica l'estudi intens 
d'insectes cavernícoles? També perquè llurs poblacions són numèricament 
petites? 
Moltíssim, perquè tant els cavernícoles com els Tenebriònids, àpters i 
estretament localitzats, diferencien petites poblacions morfològica i geogràfi-
cament isolades que s'identifiquen, a vegades, com un seguit de passos inter-
medis entre dues formes extremes netament separades, com és el cas del 
Blaps sulcata Cast., la forma típica del qual, pròpia d'Egipte, resta ben ca-
racteritzada per la forta escultura elitral; l'acompanyen tot un seguici de 
formes que, des de Libia, s'estenen per Tripolitania, Tunis, Algèria i Ma-
rroc, fins arribar a la forma brachyura Küst del Llevant espanyol, amb els 
èlitres completament llisos, que, igual que la forma bàrbara Sol. del Marroc 
atlàntic, ha estat considerada com a espècie autònoma per diferents autors. 
A dir veritat, els problemes que ens plantegen les petites poblacions, en re-
lació amb la valoració de llurs caràcters diferencials, sempre m'han interes-
sat, per creure molt necessària la revisió dels gèneres respectius. Crec que la 
divisió específica i subespecífica que es continuen usant no responen a la 
realitat. 
Sembla que la biospeleolof^ia ha d'oferir un marc ideal per a l'estudi 
de petites poblacions en evolució. Les coves han servit de refugi per perse-
i'jdts, que s'han poo,ut extinc,ir en altres llocs, o bé han estat la meta d'una 
evolució activa'^ En tot cas. és evident l'adaptació als nous entorns? 
La importància de la biospeleologia radica en el fet de donar-nos a 
conèixer un món fins no fa gaire quasi desconegut, propi d'hàbitats molt es-
pecialitzats, definits per la uniformitat de les condicions d'existència: elevat 
grau d'humitat assolit per l'aire que es manté saturat o proper a la satura-
ció; la falta de llum; la temperatura pràcticament constant, sense les sobta-
des variacions tèrmiques pròpies de l'exterior; la immobilitat de l'aire, ja 
que l'extraordinària sensibilitat tàctil dels cavernícoles és incompatible amb 
l'agitació atmosfèrica; la falta de plantes verdes i la proporció gairebé cons-
tant de substàncies alimentàries. Quant a llurs hàbitats, cal distingir dife-
rents nivells evolutius, els més avençats dels quals (elements troglobis) es ca-
racteritzen per la falta d'ulls, la despigmentació, l'apterisme, la gracilitat i 
llargada dels apèndix, la hipertròfia dels òrgans tàctils, la permeabilitat dels 
teguments, el metabolisme relativament baix, la longevitat dels adults, la re-
producció no ajustada a cicles estacionals, el desenvolupament postembrio-
nari molt especialitzat. Tot això afegit encara a la pèrdua de la facultat de 
canviar, que fixa llur forma, fisiologia i comportament, amb un grau d'esta-
bilitat que no s'observa sovint en el moment exterior, i que dóna a aquests 
organismes el caràcter de fòsils vivents, estretament confinats al domini sub-
terrani. 
Quant a si les coves han estat un refugi, o bé meta d'evolució activa, 
hom diria que hi caben totes dues possibilitats: Tenim, per exemple, els gè-
neres Porotachys, Thalasophilus i Platyderus, tots plegats higròfils, .que a 
Catalunya els trobem sempre en llocs humits, sota les pedres. Just passat 
l'Ebre, solen habitar les cavitats subterrànies, representats per formes idènti-
ques o a penes diferenciades de les de l'exterior, formes que, fugint de l'ari-
desa de la superfície han trobat refugi adequat a l'interior de les coves. Si 
considerem, en canvi, els cavernícoles ultraevolucionats com és els cas del 
singular Ildobates i bona part dels troglobis ja esmentats, hom podria pensar 
en la possibilitat que responguin a formes senils dotades de caràcters adap-
tatius, fruit d'una llarga evolució subterrània. 
Com es podria explicar la diferència de riquesa de les distintes faunes? 
La riquesa o pobresa de les diferents faunes depèn de variats factors: del 
grup estudiat, del clima (sec o humit; tropical, temperat o fred; uniforme o 
molt variat), de la localització de l'àrea considerada (insular o continental; 
litoral o de l'interior; a major o menor altitud), del tipus de fauna (higròfila 
o xeròfila; fitòfaga, sapròfaga, xilòfaga, etc), de la vegetació (silvestre i de 
13 
cultius; herbàcia o forestal), de la diversitat o uniformitat de biòtops, de la 
proximitat o llunyania humana, etc. 
Hem parlat d'ah^uns aspectes que toquen l'evolució. Sovint diversos en-
tomòlef,s m'han expressat les dificultats que veuen en explicar un ^rau d'es-
peciació molt avançat, expressat en dibuixos a les ales, detalls de la fenità-
lia, i altres caràcters sobre els quals es fa dificil creure en una acció impor-
tant de la selecció natural. Hi pot haver una tendència a la complexificació 
que s'hi afegeix. Quin sentit pot tenir? Com ho veieu? Quina ha estat la in-
fluència que Jeannel. i d'altres, crec que no caire darwinistes, han pof,ut te-
nir en aquesta i ahres actituds en relació amb l'evolució? 
En aquest respecte, permeteu-me que us expressi la meva admiració per 
la persona i obra, tant de Lamarck com de Jeannel; del primer per la seva 
«Filosofia zoològica» i per la valentia que demostra en enfrentar-se amb 
Cuvier i la seva escola, les idees del qual dominaven en aquella època; cal, 
no obstant això, reconèixer que el procés evolutiu per ell patrocinat fou su-
perat per Darwin, que compta avui amb una gran majoria d'adeptes. 
Quant al segon, a qui vaig tenir el goig de saludar personalment a París, 
amb motiu del primer Congrés Internacional d'Espeleologia i de gaudir, al 
cap d'uns anys, d'una de les comptades entrevistes que concedia, em falten 
paraules per comentar la importància de la seva enorme producció científi-
ca. Només diré que la seva figura sobresurt entre els millors coleopteròlegs 
del present segle, tant per la seva impressionant capacitat de treball, com 
pel contingut innovador de la seva obra. Quant a les seves simpaties per a 
les idees de Lamarck, més que per les Darwin, difícils potser de compendre, 
fan pensar que tant Lamarck com ell mateix eren francesos i no hi ha dubte 
que Jeannel fou un gran patriota. 
Heu tingut ocasió de viure de prop la problemàtica dels Museus. Qui-
nes creieu que són les finalitats dels museus? 
Al meu entendre, els museus tenen quatre objectius: L'un dirigit al gran 
públic, consistent en l'exposició adequada del material que s'hi guarda. Un 
altre és l'educatiu, i es dirigeix als diferents nivells de la nostra societat, or-
ganitzant cursets, visites comentades, conferències; atenent consultes tècni-
ques i d'assessorament. Una tercera finalitat és d'investigació, estesa a tants 
grups zoològics com sigui possible, editant una o més revistes, mantenint 
una activa correspondència científica amb les institucions similars de tot el 
món, col·laborant científicament en ies publicacions d'aquestes; mantenint 
amb elles bescanvis d'idees i de material científic. La quarta finalitat seria 
tenir cura de l'augment i de la bona conservació de les col·leccions que s'hi 
guarden (labor de camp, preparació del material recollit, vigilància contínua 
del ja preparat) dedicant, en fi, particular atenció al servei de biblioteca, fo-
namental en tota institució científica i educativa. 
Si, jo veí> ben clar que els museus comparteixen una funció educativa i, 
en el cas de museus de ciències naturals, una funció d'arxiu de la fauna, 
flora i pea, almenys de les locals, que comporta l'oblic,ació d'identificar i 
14 
d'informar, en relació amb lemes ambientals, sanitaris, etc. ultra les finali-
tats purament científiques. En el nostre país, els museus de ciència són rela-
tivament menyspreats i tinc la impressió que la fiinció del museu com a re-
pertori florístic i faunístic ha estat poc entesa. Però crec que el Museu de 
Zoologia de Barcelona és avui dia un centre important per l'estudi dels in-
sectes hipof^eus. Tot cjàcies al vostre esforç. 
Efectivament, a les col·leccions del Museu de Barcelona hi deuen haver 
uns 100.000 exemplars preparats, i altres tants en reserva, de la fauna caver-
nícola, on deuen estar representades unes 1300 espècies. És una bona xifra. 
Certament, al llarp de la vostra vida, haureu descrit un pjan nombre 
d'espècies que no es coneixien. 
Sí, n'he descrites moltes, sempre que ha estat necessari, mai pel gust de 
publicar noms nous. Posem més de 400 espècies i uns 60 gèneres. 
És una bona mesura de l'activitat de tota una vida. Molta (^ent creu que 
descriure espècies noves i, sobretot, batejar-les, és el súmmum per a un zoò-
lec,. La tria dels noms probablement vol dir alt^una cosa sobre la personali-
tat del naturalista. Linné escriu de com s'han d'escollir i de com no s'han 
d'escnllir els noms. i tots recordem el seu rebuic dels noms massa llarvs 
(«sesquipedalia»). Jo vaip descriure un Ceratoperidinium yeye, per veure 
substituït el yeye per un margalefi per un altre autor, amb l'argument 
tècnic de que no havia donat una descripció en llatí, però notant també que 
l'epítet no era seriós. I qué és seriós? Coccothraustes coccothraustes if^^ual 
pot suf^ff^erir un ocell que un f/up de rock. En un treball sobre plàncton del 
Oceà Índic, veif que allí hi ha un copèpod que es diu Bestiola similis. 
Llonpí Navas fou també, diguem, pintoresc, en donar noms. I vós? 
Generalment he donat noms descriptius o geogràfics, d'altres són deri-
vats dels de persones que han recollit o estudiat insectes. Illdobates deriva 
de ildo, nom antic de la localitat on fou trobat, i bates, que vol dir instal·lat 
o que viu a. Crec que, en aquest aspecte, he estat més aviat tradicional i 
conservador. 
Ara continueu treballant en una monografia dels anòbids i en altres ac-
tivitats diverses. Continueu amb l'empenta de tota una vida de treball però 
no es solament inèrcia, hi deveu trobar certament una satisfacció. 
És veritat que he pogut dedicar-me a la meva afició, i he treballat a 
gust, que és una sort que no tothom té. Hom és conscient que la dedicació 
total a una activitat sovint fa descuidar altres coses, que la família supleix. 
La comprensió i el recolzament familiars m'han estat necessaris i ho reco-
nec plenament. I hom segueix treballant, mentre quedi una guspira d'aques-
ta curiositat, que dura molt. 
/ que certament és una característica de la joventut. Potser el veritable 
científic sap estendre a altres vísceres, o a d'altres activitats, allò de que: «on 
est toujours vin^t ans dans un coin de son coeur». 


D'escarabats i daltres coses. Una conversa amb Francesc Español

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert