Villangómez Llobet, M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Dos viatges a Múrcia (1927) 
Del llibre inèdit Els llocs viscuts 
per M. Villangómez Llobet 
Uoctubre de 1926, encara d'edat de tretze anys, 
vaig començar normalment el cinquè curs de bat-
xillerat, segons aquell pla vell que crec que venia 
del 1903. Ja tenia aprovats tots els cursos de ma-
temàtiques, de llatí, de francès, de geografia i 
història... Aleshores, després de la Preceptiva li-
terària, l'anava a completar amb la Història de la 
literatura, i començava les ciències, amb la Física 
i la Fisiologia, i la filosofia, amb l'assignatura que 
es deia Psicologia i Lògica. Recordo principalment 
les primeres lliçons de Física, apreses en el llibre 
gruixut que havia estudiat el meu germà l'any 
anterior i amb el farmacèutic Puget de professor, 
en una clara habitació del pis de dalt de l'anome-
nat Institut: érem tres alumnes. De cop i volta, 
però, es produïa el gran trastorn. La Dictadura 
canviava de dalt a baix el pla d'estudis, i jo no po-
dia seguir amb el vell, sinó que m'havia d'adaptar 
al que es digué Pla Callejo, del nom del ministre 
corresponent. Aquest pla establia dos batxillerats, 
l'elemental i l'universitari, de tres anys cada un. 
El darrer podia ser de ciències o de lletres, i s'aca-
bava amb un examen, com una revàlida, a la Uni-
versitat. Aquest examen no es podia fer abans 
dels setze anys, però en aquell primer curs de 
vigència del pla es dispensava l'edat. Resultava 
que em veia obligat, als tretze anys, a triar entre 
ciències o lletres i a acabar el batxillerat als ca-
torze anys o als setze, però no als quinze, com 
hauria estat normal en el meu cas. Una altra di-
ficultat era que no hi havia manera d'aclarir 
exactament quines assignatures havia d'estudiar, 
segons unes complicades i insegures normes d'adap-
tació. ^No hauria estat més lògic que m'haguessin 
deixat acabar els estudis segons el pla amb què 
havia començat? Va resultar que mai no he estu-
diat oficialment ni Física, ni Química, ni Història 
natural, entre altres matèries. 
Semblava clar que jo m'havia de dedicar a les 
lletres —en vista a fer-me advocat—, mentre que 
el meu germà gran havia de ser metge, com el 
meu pare. I el meu pare, en aquell curs 1926-1927 
acabat d'iniciar, em va preguntar si em considera-
va capaç d'acabar el batxillerat universitari en un 
any, a fi de no haver d'esperar-ne tres. Si s'hagués 
tractat del batxillerat de ciències l'esforç hauria 
4 (320) 
resultat inútil, però el de lletres era evidentment 
més fàcil. Vaig dir que sí i em vaig posar a estudiar 
tot seguit el batxillerat de lletres. Hi havia un curs 
comú per a les dues branques i dos cursos propis 
de cada especialitat. Era clar que havia d'estudiar 
aquests dos cursos complets, però no ho era tant a 
quines assignatures del comú m'havia de dedicar. 
Semblava que havia de fer un nou curs de llatí i es-
tudiar dues assignatures que duien uns noms fins 
aleshores inèdits: Geografia política i econòmica i 
Història de la civilització espanyola en la seva re-
lació amb la universal. Vaig estudiar les tres assig-
natures; amb tot i això, al final, va resultar que no 
me'n vaig haver d'examinar. Compràrem els lli-
bres, però de Literatura llatina, una assignatura 
de l'últim curs, no hi havia cap text. El meu pare 
mateix me'n va anar escrivint uns apunts, que 
treia principalment de l'Enciclopèdia Espasa. Ha-
via de triar entre tres llengües: anglès, alemany i 
italià. Em vaig decidir per la primera. El meu 
professor va ser n'Alexandre Llobet, un dels pocs 
que llavors sabia anglès a Eivissa, com en Maca-
bich ho va ser de llatí. Les altres assignatures, les 
vaig estudiar tot sol. A fi de tenir més temps de 
preparar-me, m'examinaria pel setembre, i el meu 
pare va decidir que la Universitat seria la de 
Múrcia, que es considerava un centre amb ca-
tedràtics poc exigents. 
Crec que vaig estudiar bastant. Tanmateix, en 
acostar-se el juny —suposo que va ser per aquell 
temps primaveral—, es presentaven noves qües-
tions. Què corresponia en el pla als instituts i 
què a la Universitat? Com matricular-me de les 
diferents assignatures i de l'examen final? Quan? 
De quines assignatures exactament i amb quins 
tràmits? El meu pare va pensar que sols a l'Insti-
tut i a la Universitat de Múrcia podrien respon-
dre a tot això i va resoldre que calia fer un breu 
viatge a la ciutat universitària i deixar definiti-
vament aclarit tot l'assumpte. Hi aniríem tots 
dos, ell i jo, i sortint amb el correu d'Alacant, 
passant un matí a Múrcia i tornant amb el ma-
teix vapor, tindríem prou temps per solucionar el 
meu cas, perdent ell tan sols dos dies de la seva 
activitat professional. En aquella època el correu 
d'Alacant arribava de Mallorca la tarda del di-
vendres, partia unes hores després cap a la pe-
nínsula i arribava a port el dissabte al matí, i 
tornava a sortir el diumenge al migdia cap a Ei-
vissa i Palma de Mallorca. 
Jo ja havia complert, pel gener, els catorze 
anys. El viatge d'anada, per mar, a la nit, em 
sembla que va ser bo. Em vaig llevar de matí per 
veure les noves costes. Era el primer viatge que 
feia al continent. Vaig contemplar com s'aproxi-
maven i anaven desfilant a poc a poc aquelles ter-
res de muntanyes molt altes i nues, d'una eleva-
ció esquerpa, tan diferent de l'ondulació suau i 
pinosa de la meva illa. Hi ha un escriptor estran-
ger, crec que del començament del segle, que va 
observar en un sentit invers, és a dir, viatjant 
d'Alacant a Eivissa, aquest contrast de les dues 
costes, i el va descriure en un llibre, el títol del 
qual no recordo. A la fi, als peus d'un puig gro-
guenc coronat per una fortificació, va aparèixer la 
ciutat d'Alacant amb el seu port. Aquest no 
s'amagava al fons d'una badia tancada, com a 
Palma o Eivissa: veia unes esculleres, uns molls. 
Un magnífic passeig de palmeres, però, vorejava 
la ciutat, amb bons edificis. No vàrem tenir gaire 
temps de veure els carrers i monuments de la po-
blació, perquè tot seguit el meu pare va llogar 
un cotxe amb xofer per anar a Múrcia i tornar a 
la tarda. La distància entre les dues ciutats no 
és gran —ja havíem llegit que passava poc dels 
L'autor 
de l'article i 
el seu 
germà Joan 
de tornada 
de Múrcia 
en el vaixell 
que feia el 
trajecte 
d'Alacant a 
Eivissa. 
vuitanta quilòmetres^ i em vaig disposar a con-
templar el paisatge, tan diferent en amplitud i as-
pecte de l'eivissenc. Els límits concrets desaparei-
xien, la mar s'allunyava. La carretera passava per 
enmig de les ciutats i els pobles que anàvem asso-
lint, i així vaig veure Elx, voltada per l'extens, exò-
tic palmerar, Crevillent i unes terres que es torna-
ven més àrides, Oriola i la capa tendra dels seus 
horts. Arribats a Múrcia, al mig d'una gran taca 
verda de riquesa circuïda per muntanyes pelades, 
no podíem perdre el temps. Anàrem de primer a 
l'Institut, que crec recordar que estava en un edi-
fici antic, tocant al palau de l'arquebisbe, en un 
carrer al costat de la catedral. Vaig veure del 
gran temple, almenys, la rica façana barroca, la 
torre alta i important. Havíem de passar el pont 
sobre el Segura per anar després a la Universitat. 
Una mirada al riu —el primer riu de veritat que 
veia—, uns espaiosos jardins en un barri diferent 
i al final l'edifici universitari, que em va sem-
blar modest, no més considerable que l 'Institut 
(321)5 
L'Esplanada d'Alacant. (Foto: Gran Enciclopèdia Larousse.) 
de Palma. És clar que aleshores es tractava de la 
"Universidad Literària de Múrcia" i que del 1927 
ençà l'ensenyament superior amb les seves cons-
truccions i tota la ciutat deuen haver crescut i 
canviat enormement. Després de parlar amb di-
versos funcionaris, anant de l'un a l'altre tant a 
l'Institut com a la Universitat, donàrem les qües-
tions per resoltes i va venir l'hora de dinar. Tornà-
rem a passar el pont, però no ens en separàrem 
gaire. Allí prop hi havia una plaça amb uns jar-
dins i l'edifici de l'Ajuntament; ens indicaren, en 
un costat, un hotel —potser ei millor de la ciu-
tat— on podríem menjar bé. Durant les hores de 
la tarda regressàrem a Alacant, on havíem de pas-
sar la nit. Ens allotjàrem en un excel·lent hotel de 
l'Esplanada, arran de les palmeres i del port. Re-
cordo que per sopar el meu pare ens va fer servir 
uns bons plats de peix, tenint en compte que érem 
en una ciutat marítima. 
I després de sopar anàrem a una funció teatral. 
Ho recordo amb tot detall, a causa del gran in-
terès que ja llavors sentia pel teatre. Feien, sorto-
sament, una obra dels germans Machado, i tant el 
meu pare com jo admiràvem els dos poetes, sobre-
tot Antonio. A Eivissa teníem poques i no gaire 
bones ocasions d'assistir a representacions tea-
trals, i no cal tornar a parlar de la nostra afecció 
a la lectura, a falta d'altra cosa, de nombroses 
obres dramàtiques. Aquella nit l'obra, estrenada 
el mateix any a Madrid, era Don Juan de Manarà, 
representada per una companyia de segon ordre, 
de les que visitaven, fora de Madrid i Barcelona, 
les ciutats importants. Torno a veure un teatre 
gran, potser una mica desmantellat, amb poc pú-
blic per al considerable espai, i, a l'escenari, els 
tres actes que em semblaren meravellosos, amb 
aquell vers que a vegades recordava el d'un 
germà i a vegades el de l'altre. Aquesta reflexió 
ve segurament de lectures posteriors de l'obra; 
com les altres d'aquests autors, la vaig llegir, més 
endavant, més d'una volta. 
L'endemà el temps havia canviat i el vent era fort. 
Per llegir durant el viatge, que s'iniciava al migdia, 
havia comprat una altra obra dramàtica, d'una de 
les col·leccions que aleshores sortien. El drama, 
La catedral 
de Múrcia. 
(Foto: 
Gran 
Enciclopèdia 
Catalana.) 
6 (322) 
El Tintoré, un dels vaixells que feien les línies d'Eivissa devers l'any 1927. (Foto: Todo Avante, Companía Trasmedi-
terrànea, 1991.) 
també en vers, era de Fernàndez Ardavín, un au-
tor que m'interessava molt menys que els Macha-
do. El meu pare i jo teníem una cabina per a tots 
dos i l'ocupàrem tot seguit, perquè la travessia co-
mençava molt moguda. El meu pare no es mareja-
va, com tampoc no es marejava el meu germà 
Joan, però jo, amb mal temps, sí. Aquell va ser un 
viatge molt estrany. Jo estava marejat, de tant en 
tant vomitava, però continuava llegint. El meu 
pare em deia que no ho fes, que això em perjudi-
cava, però jo li contestava que així em distreia del 
balandreig. Va anar desapareixent la llum del dia 
per l'ull de bou. Després pensàrem que la fi del 
viatge s'acostava, que aviat passaríem els Freus, 
entre Eivissa i Formentera. Tanmateix, les hores 
transcorrien i la travessia continuava. Havíem 
d'arribar a les nou o les deu del vespre, però la nit 
avançava, avançava, i no sabíem on ens trobà-
vem. Afortunadament, el temps havia millorat 
molt i ja m'havia passat el mareig. Tot just s'insi-
nuava la primera claror de l'alba, a través del vi-
dre rodó, i vaig dir al meu pare que pujaria a co-
berta a fi de saber per on navegàvem. Encara era 
ben fosc, però veia la terra d'Eivissa i sobretot la 
llum d'un far proper. Amb sorpresa, vaig deduir 
que era el de Tagomago. Ara el vapor girava i es 
dirigia cap al port d'Eivissa. Havia succeït que, 
per por del temporal, el capità no s'havia atrevit a 
travessar els Freus i el vaixell havia fet la volta a 
Formentera; havia passat per davant el port de 
destí, sense gosar entrar-hi, i havia seguit cap a 
l'illot esmentat, esperant que es fes de dia per di-
rigir-se, tornant cap a migjorn, al port anhelat. 
No cal dir l'ànsia amb què ens havia esperat la fa-
mília tota la nit. 
I va arribar el segon viatge a Múrcia, el setem-
bre, per tal d'examinar-me. Recordo una bella mar 
en calma, durant les primers hores de la travessia, 
passant els Freus i després allunyant-nos del 
Vedrà. També una bona colla d'estudiants mallor-
quins gaudien a coberta del benestar nocturn. En 
sortir de la cabina, ja a les primers hores del matí, 
de nou les costes i el port d'Alacant. Aquesta vega-
da el viatge a Múrcia va ser en tren. També en 
Joan s'havia d'examinar en aquella Universitat. La 
tia Eudòxia ens va acompanyar. En vida del seu 
marit militar, abans que els dos germans hagués-
sim nascut, havia viscut alguns anys, precisament, 
a Alacant i a Múrcia. Potser li abellia tornar-hi i 
recordar. A Múrcia ens allotjàrem en un bon hotel, 
amb un pati que es podia cobrir, al fons d'un carrer 
que sortia, al costat del senyorial casino, del cèn-
tric i concorregut, per bé que estret, carrer de la 
Trapería. Vàrem haver d'estar molts de dies a la 
ciutat. El meu germà i jo estudiàrem, recorregué-
rem places i carrers, visitàrem la catedral, pujà-
rem a la torre —tinc una foto meva, encara de pan-
talons curts, sota una gran campana—, veiérem les 
imatges de Salzillo, anàrem a tots els cines i es-
pectacles. Els exàmens, a la fi, ens foren favora-
bles. No vaig haver d'examinar-me de les diferents 
assignatures a l'Institut. Només havia de fer l'exa-
men final, a la Universitat. Constava d'una part 
escrita i una d'oral, on entrava, entre altres matè-
ries, l'anglès. En l'examen escrit, el primer, recor-
do que, de Literatura espanyola, vaig haver d'ex-
plicar-me sobre Garcilaso. A l'esborradissa memòria 
no m'ha quedat gaire cosa més dels exàmens. El 
que sé exactament és que érem disset alumnes, 
tots més grans que jo, i que quatre vàrem sortir bé 
de les proves, dos amb nota de "sobresaliente". A 
la meva papereta d'examen, amb data de 5 d'octu-
bre de 1927, figura la qualificació d"*aprobado". A 
dalt diu: "Bachillerato Universitario. Sección de 
Letras". El meu primer cognom hi està equivocat, 
com en tantes ocasions. Diu Villagomez en comp-
tes de Villangómez. Per acabar-ho d'adobar, es 
menjaren l'accent. 
En una tarda tranquil·la, des del vapor, vàrem 
veure com s'allunyava Alacant, ciutat que també 
vaig tenir l'avinentesa de conèixer millor. Jo nave-
gava content i amb ganes de tomar a Eivissa. Si 
n'he sortit moltes de vegades amb un intens deler 
de veure món —moltes més, però, m'he quedat 
amb el desig de viatjar—, sempre he regressat a 
l'illa amb un fidel i enyoradís amor. • 
(323) 7 


Dos viatges a Múrcia (1927)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert