Ramón Torres, J.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Els materials d'un 
hipogeu a Textrem NO 
de la necròpolis del 
Puig d'es Molins 
J. Ramon Torres 
Fa uns cinc anys va ser edificat el solar que correspon al núme-
ro «40» del carrer «Via Romana» que, segons hem pogut 
comprovar arran de les edificacions que, als darrers anys, s'han 
anat fent als solars vesins, es troba pràcticament a l'angle que 
forma el límit NO de la necròpolis púnica del «Puig d'es Molins». 
Cal recordar que l'àrea que va ser declarada monument nacional 
és molt més reduïda que l'extensió real de l'antic cementiri; aixi 
tenim que l'espai protegit acaba a una trentena de metres al nord 
d'on comença e! vessant del turó, però les tombes s'allarguen fins 
a una cinquantena més de metres en la mateixa direcció, i, és clar, 
la ciutat moderna ha tingut pocs destorbs per a arrassar aquesta 
zona. El problema s'agreuja també per altra banda: una sèrie no 
molt grossa d'hipogeus excavada a l'any 1946, situats entre «Via 
Púnica» i «Via Romana», aproximadament a l'altura del n? 36 
del primer carrer', és juntament amb altre curt nombre d'excava-
cions, accidentals i intermitents prolongades fins l'any 50, l'únic 
treball amb finalitat arqueològica dut à terme en aquesta zona, 
del qual el seu director J. M. Manà va donar solament breus 
notícies^. Un estudi profund dels materials recuperats en l'esmen-
tada campanya és encara per fer, i potser serà dificil de fer-ne una 
sistematització científica. 
Recentment hem assajat un estudi del que fou arqueològica-
ment el solar «40»^ a partir d'unes dades molt parcials i 
acientífiques que, malgrat tot, permeten d'esbossar-ne una visió 
de conjunt del funcionament d'aquest punt de la necròpolis. 
Les dues cambres hipogees que ens ocupen ara, queden, en 
planta, davall el carrer «Guípúzcoa» (làm. 1). Foren descobertes 
en irrompre en la que anomenaren «A» el pou per una columna 
de l'edifici del «Solar 40». La vigilància que fèiem del lloc ens 
permeté de seguir el seu registre dut a terme pels obrers. Després 
es van tapar de nou i fou impossible una revisió més sistemàtica, 
que segurament hauria donat objectes de petit tamany. 
Hem hipotetitzat el plànol (làm. 1) prenent com a referència la 
segona columna del costat de ponent de l'edifici en direcció SN. 
per a la situació, i les mides corrents dels sarcòfags púnic-
ebussitans (és a dir uns 2,20 de llarg i 0,70 m d'ample) per les res-
tants mides. Això vol dir que no cal prendre el plànol al peu de la 
lletra; serveixi només com a orientació. 
La grandària de les dues sales és semblant, són quadrats d'uns 
2,50 m. de costat, situades a uns dos metres davall el sòl i amb els 
pous d'accés orientats cap al nord, bojats per pedres i terra, 
forçosament la seua' amplària ha de ser d'uns 0,80 m. per a 
permetre-hi el pas dels sarcòfags. Aquests sarcòfags es troben un 
dins cada sala, recolzats a les cares de llevant i orientats N-S. 
Com que no podem donar cap mida exacta ens limitarem a dir 
que són de mares, monolítics i llisos, per a ells és vàlida qualsevol 
de les moltes descripcions generals que s'han publicat sobre els 
sarcòfags púnics d'Eivissa. 
Les set peces que tot seguit descriurem es trobaven a l'hipogeu 
«A», la n? 6 i 7 (làm. 3) sòl de la cambra i les restants números 1, 
2, 3, 4, 7 (làm. 2 i 4) dins el sarcòfag, mesclades amb la terra are-
nosa, que omplia el sarcòfag fins uns 20 cm. A més també hi ha-
via molts d'ossos humans trossejats, que juntament amb els que 
aparegueren fora del sarcòfag evidencien un regirament si bé en 
temps antics, puix no es van interessar per les peces de ceràmica. 
L'hipogeu «B» i el seu sarcòfag es varen revisar poc, sembla-
ven, d'un cop d'ull, buits i amb menys quantitat de terra. En tot 
cas la problemàtica que ofereix no es fàcil de resoldre. Resultaria 
inversemblant que hom hagués registrat aquesta cambra 
emportant-se totes les peces ceràmiques i no s'hagués fet el ma-
teix amb la «A», a la qual podrien passar tant fàcilment. Queda 
el dubte de saber cert que realment no hi havia dins cap material 
funerari; tal volta es podria pensar que l'hipogeu no hauria estat 
pas utilitzat com a tomba o que s'haurien retirat les restes a la 
mateixa època. 
0 1 2 M 
C A S A 
N - 4 2 
PLJ^ 
C y G U I P Ú Z C O A 
LAM I N A - 1 
INVENTARI 
1. Ungüentari de ceràmica. Peu i coll alts i cos fussiforme. 
Emparentat amb les formes 37, 38, 39, 40 d'Almagro, per a les 
necròpolis d'Empúries^. Lleugerament deformat per defecte de 
fabricació. Conservació intacta. Pasta ben depurada, color 
marró fort i cuita a alta temperatura. No presenta cap mena de 
decoració. 
Llarg 25 cm. Diàmetre màxim 6 cm. 
2. Pàtera de ceràmica, peu diferenciat i enfonsat amb 
«umbo». Associat a la forma 28-C de Lamboglia'. Pasta color 
groguenc amb abundància de calç, ben cuita. Presenta la 
superfície interna i bona part de l'externa coberta per una mena 
de pintura color gris-meu-ronenc de tonalitats metàl·liques, ja 
pràcticament desaparegut. Com a decoració té, al fons intern dos 
cercles concèntrics fets amb el sistema de «rodeta». Es conserva 
intacta. 
Diàmetre màxim 14,4 cm. Alçària 5,3 cm. Diàmetre del peu 
5,9 cm. 
3. Pàtera de petites dimensions. Peu diferenciat i lleugerament 
enfonsat, pasta grisa de no excessiva qualitat, presenta una mena 
d'engob també gris però més fosc que el de la ceràmica, de tacte 
sabonós, característic de les ceràmiques grises ebussitanes'. Lle-
vat de petits esportells, que sembla haver-se produït amb l'ús que 
d'antic va tenir la peça, es conserva intacta. 
Conserva al seu interior abundants restes de pols d'ocre ver-
mell. Diàmetre màxim: 8,7 cm. Alçària: 2,5 cm. Diàmetre del 
peu: 5 cm. 
4. Lucerna de disc i pareds altes. Peu diferenciat i lleugera-
ment enfonsat, metxer llarg i ansa posterior, que li manca. Forma 
23, a núm. 213 de Howland'. Pasta molt ben depurada, força 
vermellenca i cuita a alta temperatura. Excepte la base, tant la ca-
ra interna com l'externa són cobertes per un vernís negre de 
lluentor intensa i esfumada. Diàmetre 6 cm. Llarg total 9,8 cm. 
Alçària 3,5 cm. 
5. Urna de ceràmica molt fragmentada, de dues anses i coll 
ample; orla de secció triangular, base molt enfonsada. Forma 
EB, 738. Pasta groguenca amb zones rosades de mala qualitat, i 
cuita regular. 
Mides teòriques: Alt 28 cm. Diàmetre màxim 20 cm. Diàmetre 
boca 15 cm. 
6. Àmfora púnica de cos bicònic. Li manca el terç superior, és 
rompuda a l'inici de les anses, que també han desaparegut, la res-
ta del cos s'ha pogut reconstruir amb molts fragments. A partir 
d'uns 30 cm. de la punta i fins tot el que es conserva presenta les 
típiques acanalacions d'uns 0,7 cm. d'ample, cosa semblant de 
separació i, algunes, més de 0,1 cm de fondària. Pasta blanquino-
sa i tova, poques impureses, presència de calç, cuita regular. 
Gruix de les parets 1 cm. 
18 (370) 
L A M I N A - 2 
\ 1 
I I 
; 1 
0 2 4 CM / 
• 1 I I 
L A M I N A - 3 
19 (371) 
Llarg (conservat) 81,6 cm. Llarg teòric total 102 cm. Diàmetre 
màxim 32 cm. 
7. Dos fragments, un d'ells el cercle superior d'un atuell 
cilíndric de plom. Estat molt deficient de conservació. 
Diàmetre uns 9 cm. Gruix parets 0,3 cm. L'altre fragment 
9,1 cm llarg. 
CRONOLOGIA I CONCLUSIONS 
La lucerna (4 inv.) és una importació de Grècia, tal vegada 
d'Atenes, on, segons les excavacions fetes a «l'Àgora»' es fabri-
cava entre el tercer quart del segle cinquè a C. i el primer quart del 
segle posterior. Freqüent a tots els cementiris cartaginesos'", com 
a peça de luxe. L'urna EB, 73 bé que no tant freqüent, és prou 
coneguda a Eivissa i ha estat aquesta forma considerada per M. 
Font'l. En tenim també un exemplar idèntic a la necròpolis ora-
nesa de «Les Andalouses» que sembla ben datada del segle III 
a.C.'2 
La pàtera (2 inv.) és una fabricació local, però directament re-
lacionada amb les formes de la ceràmica de «vernis negre» o 
«Campanianes». Del Amo'^ assenyala aquesta forma com la més 
imitada pels tallers ebussitans i indica que les formes més 
rectilinies corresponen ja al segle II a.C. Els ungüentaris de cerà-
mica no són encara del tot sistematitzats, i és difícil de dir-ne cro-
nologies exactes, malgrat tot les formes semblants a la nostra per-
tanyen al segle II a. C ' ' . 
L'Altra pàtera (3 inv.) és també una producció local de ceràmi-
ca grisa, emparentable amb les formes similars àtiques de finals 
del S. V. a.C. o s. IV a.C. En la primera publicació sobre l'arqueo-
logia eivissenca'5, tenim una referència de restes de colorant o 
d'ocre vermell dins de ceràmiques i copines marines, però és un 
tema que s'ha tocat ben poc posteriorment. Aquest ocre tenia en 
el món púnic un sentit ritual relacionat amb creences prehistòri-
ques nord-africanes", en realitat ens apareix freqüentment a més 
rajant ous d'estruç o les urnes com les d'alabastre d'Almunécar". 
En el nostre cas queda ben provat a quin ús va ser destinada la pe-
tita pàtera. 
En la tipologia de Maflà per a àmfores púniques'* el perfil que 
més s'assembla a la nostra àmfora es el «A-5»,- el qual Maflà as-
senyala com una de les darreres evolucions dins la forma «A». Bé 
que han passat més de vint-i-cinc anys des que es va publicar 
aquesta classificació tipològica i malgrat haver sét després recon-
siderada per R. Pascual", en el camp de les àmfores bicòniques, 
igual succeeix amb totes les de tradició púnica, queda quasi tot 
per fer. Maflà afirma haver trobat un d'aquestos exemplars pos-
siblement similar al nostre juntament amb materials no anteriors 
al segle III a.C. i, més aviat posteriors-^". 
Concloent, consideram que l'hipogeu va ser obert al segle IV, 
segurament no molt avançat, segons es pot deduir de la cronolo-
gia de les peces núms. 3 i 4, les quals formarien part de les ofrenes 
al o als primers enterraments que s'hi feren. 
Com ja hem vist l'urna pot datar del segle III a.C. com l'àmfo-
ra, i l'ungüentari juntament amb la pàtera n? 2 són ja del segle 
II a.C. 
óCom cal explicar això? En realitat aquest fet planteja proble-
mes que no veurem del tot resolts fins que no s'aconsegueixi loca-
litzat hipogeus no saquejats i excavar-los adequadament. 
En primer lloc hem de tenir en compte que, si bé tenim prou 
documentada l'existència d'hipogeus amb enterraments indivi-
duals, el més corrent és que fossin destinats a panteons de caràc-
ter familiar, si de cas podien ser utilitzats durant unes dues gene-
racions i podríem pensar amb uns cinquanta anys com a terme 
mig d'ús de la cambra i unes quatre o cinc persones. Ara bé, la 
cronologia del conjunt del material del nostre hipogeu completa 
més de dos-cents anys, xifra força ampla per haver tingut una uti-
lització ininterrompuda. 
Les dades que manejam no ens permeten gaires apreciacions, 
però el que és cert és que la seua durada no es pot reduir solament 
al segle IV. Després de Vives^' es va generalitzar perillosament la 
idea que els hipogeus del «Puig d'és Molins» havien estat comu-
nicats i mesclats els seus materials pels saquejadors. Amb aquest 
concepte el més còmode seria pensar que l'hipogeu «A» era del 
segle IV a.C. i el «B» del segle II a.C. i que els materials de les 
LAM IN A - 4 
dues sales s'haurien barrejat. Però òbviament consideram que les 
dues sales són poc més o menys contemporànies, dada la seua 
idèntica estructura i disposició; responen a un mateix esquema de 
ritual. Aleshores pensem en una inserció d'altres enterraments i 
altres mobiliaris funeraris del segle II a C. Ens trobam també que 
desconeixem gairebé com evoluciona el ritual funerari en l'etapa 
que passa de l'època púnica clàssica a l'imperi, és a dir, en temps 
de la república romana. 
J. RAMON TORRES 
(Dibuixos números 2 i 3 B. Costa) 
1. J. M. Maflà de Angulo: Puig des Molins. Noliciero Arqueològico Hispànico 
Cuad 1-3, Madrid 1951, pàg. 121. Excavacionesarqueológicasde 1950. Rev. «Ibira» 
n.° 1, 2." època. Ibiza 1953, pàgs. 33-34. 
2. M.' J. Almagro: Excavaciones Arqueológicas en Ibiza. Excavaciones Arqueoló-
gicas en Espafla núm. 56, Madrid 1967. 
3. J. Ramon: Necròpolis del Puig des Molins: Solar n." 40 del carrer Via Romana. 
Fonaments 1 Barcelona 1%7. 
4. M. Almagro: Las Necròpolis de Ampurias. Vol. 1, Barcelona 1953, pàg. 379. 
5. N. Lamboglia: Per una clasificacione preliminare delia ceràmica campana. Al-
ti del primo congresso internacionale di Studi Liguri, Bordiguera 1952. pàg. 117. 
6. M. Del Amo: La ceràmica de imporlación y las imilaciones campanienses en 
Ibiza. Trabajos de prehistòria vol. 27, Madrid, 1970, pàg. 205. 
7. R. Howland: Greek lamps and their survival, a the Atenian Àgora. Results of 
Ihe excavation conducet by American School of classical Studies at Athens. VI Pin-
ceton 1958, pàg. 56. 
8. M. Font: Algunas formaspoca frecuenies de ta ceràmica Púnica de Iberia. VI 
simposium de prehistòria peninsular, prehistòria y arqueologia de las Baleares, Bar-
celona 1974. 
9. ídem nota 7. 
10. P. Cintas: Ceramique Punique. Tunis, 1950, pàg. 179. 
11. M. Font. op. cit. 
12. G.\\ú\\tmoV. Reconnaissances aus Échellespúniques d'Oranie. Autun 1965, 
pàg. 365. 
13. Del Amo, Cit. pàg. 211. 
14. M. Almagro. Op. Cit, 
15. J. Roman: Los nombres e Importància Arqueològica de las Piiiusas. Barcelo-
na 1906, pàg. 9. 
16. M. Tarradell i M. Font: Eivissa Cartaginesa. Barcelona 1975, pàg. 190. 
17. M. Pellicer: Excavaciones en la necròpolis púnica «Laurita» del cerro de San 
Crisiòbal (Almuüécar, Granada). Excavaciones Arqueológicas en Espaiía. n? 17. 
Madrid 1972, pàg. 65. 
18. J. M. Maflà: Sobre tipologia de Anforas púnicas. VI congreso de 
Arqueologia del Sudeste, Alcoy 1950, Cartagena, 1951, pàg. 205. 
19. R. Pascual: Reedició del treball de Maflà presentat al VI congrés del Sud-Est^ 
Información Arqueològica 14, Barcelona 1974, pàgs. 38 a 46. 
20. J. M. Maflà. Op. cit. pàg. 206. 
21. A. Vives; Estudiós de arqueologia cartaginesa: Là Necròpolis de Ibiza. 
Madrid, 1917, pàg. 23. 
20 (372) 


Els materials d’un hipogeu a l’extrem NO de la necròpolis del Puig d’es Molins

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert