Villangómez Llobet, M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Casa 
natal de 
M. Villangómez 
Llobet. 
(Foto: revista 
EIVISSA.) 
Velles ombres del camp a la nostra casa 
Del llibre El llambreig en la fosca 
per M. Villangómez Llobet 
A la sala, entre la porta per on s'hi entrava des 
del rebedor i les cortines que es recollien per donar 
pas a la tribuna, quedava un espai per a dues cadi-
res i un dels quadres de marc negre, cromolitogra-
fies verdoses o rogenques amb paisatges de climes 
incerts i fantasiosos. Enfront, cap al fons, hi havia 
una de les butaques, aquella on solia seure el meu 
pare. Ara veig, molt distants en el temps, esperant a 
les cadires que algú els fes cas, un matrimoni del 
camp, que recordo encongit, obscur, callat. Venien a 
fer-nos una visita i a veure la seva filla, que era la 
minyona jove de casa i, a més, s'ocupava de nosal-
tres, els infants. La criada de més edat devia ser al 
pis de dalt, enfeinada a la cuina. La jove, també ves-
tida de pagesa, no sé per on parava en aquells mo-
ments. Amb ella, parladora, alegre, teníem una gran 
confiança, era per als petits una companyia diària i 
familiar, ens distreia, sabia divertir-nos. Però ara jo 
veia els seus pares, que em semblaven vells, uns 
desconeguts procedents de l'interior agrícola de 
l'illa, d'un món en molts de sentits aliè i ignorat. El 
matrimoni esperava pacient, i als ulls d'un al·lot de 
Vila home i dona es tomaven esborradissos com unes 
ombres. Algú els atendria aviat, i mentrestant no te-
nien res a dir-me, amb el seu posat circimispecte, 
que devia ser ben diferent al seu medi, ni jo gosava o 
tenia ganes d'acostar-me al seu misteri. 
No sé com poden sortir aquests records, tan re-
mots i isolats, triats per alguna raó indesxifrable en-
tre un vastíssim món d'oblit. Alguna emoció intensa 
devia anar unida a l'observació. Algun any després, 
en un temps indefinit, veig asseguts a les mateixes 
cadires dues altres persones, en aquest cas dos ho-
mes ben joves. L'hora no és la mateixa, ara no és de 
dia, sinó al vespre, potser un vespre d'hivern, i el 
meu pare, a la seva butaca preferida, parla amb ells. 
També hi devia haver els altres de la nostra família. 
Els joves, dos germans, venien a acomiadar-se. Eren 
els fills petits del majoral de l'hort anomenat Ca 
n'Aquenza, propietat de la tia Eudòxia, una dona 
que a Eivissa es podia dir rica. El meu pare, en can-
vi, només era propietari d'una finca de secà, pinto-
resca i accidentada però no gaire productiva —Can 
Simón—, i de la casa on havia nascut, amb un inte-
rior gran i complicat, al carrer del Rosari. Li dèiem 
"s'altra casa" i ens hi havíem reservat unes habita-
cions on guardàvem alguns fòtils polsosos i uns vells 
embalums, amb els bancs i les eines de fuster del 
meu avi, apotecari que tenia el que avui diríem un 
hobby; la resta de "s'altra casa", dividida, era ocupada 
4 (492) 
per uns llogaters. Les visites d'una part de la fa-
mília o de tots nosaltres junts -pares, àvia, tia, 
al·lots- a les hisendes, ara a l'una ara a l'altra, 
eren freqüents, i la que el meu germà Joan i jo 
preferíem era l'anada amb el carretó de molls i 
el cavall de la tia a Ca n'Aquenza. El nom de 
l'hort venia d'un italià establert a Eivissa al se-
gle XVIII, amb descendents que s'extingiren ja 
entrat el nostre segle. La síl·laba que es pro-
nunciava, per tant, qüe, i així ho deien els pa-
gesos; Ca n'Aqüensa o Can Qüensa. El que ens 
atreia de l'hort era l'aigua, que venia d'una sè-
nia 0, molt més sovint, del molí, amb el cos 
d'obra i, damiuit, la roda vistosa i la cua de 
fusta, a l'estil mallorquí. Corríem tot seguit 
cap al molí, deixant la casa i l'altra gent, i 
sentíem l'alegre remor de les veles a la part de 
dalt i, a l'interior, els sorolls profunds i una 
mica misteriosos, entre metàl·lics i líquids, 
als quals seguia, a borbolls, el do de l'aigua 
fresca. Apareixia l'ona i per im rec una mica 
alt acabava rajant al safareig: encara un im-
previsible turisme no havia eixugat o fet tor-
nar salada la profunditat de l'illa, on els se-
gles havien acumulat els seus cabals d'aigua 
dolça, que s'extreia parsimoniosament dels 
pous o es vessava i corria per alguns rierols. 
Entre la sènia, el rec i el molí hi havia un 
breu racó ombrejat, i aquell era el lloc dels 
nostres jocs, amb l'aigua fluent i una imita-
ció de m^inúsculs hortets que fèiem a terra. 
Aigua, fang, herbes, què més podíem desit-
jar? I a vegades aquells dos joves que ara ens visita-
ven per darrera vegada, asseguts l'un al costat de 
l'altre, i que vèiem passar a l'hort cap a les seves fei-
nes, s'aturaven un moment devora els nostres jocs, 
es distreien de passada dient-nos alguna broma. El 
seu germà gran, ja casat, havia de ser el majoral de 
Ca n'Aquenza, ja hi feia en realitat, tenint els pares 
vells, i el germà segon i la seva dona eren majorals a 
una altra banda. Els dos joves haurien d'abandonar, 
un dia o altre, la finca. 
I aquell vespre els contemplàvem a casa, en una 
de les visites d'acomiadament que devien fer a pa-
rents i coneguts. Se n'anaven a Amèrica, crec que a 
l'Argentina, Jo ja sabia què era això de l'emigració. 
Dos germans de la meva àvia, que jo no havia cone-
gut, havien arribat fins a Rosario i s'hi havien esta-
blert. L'alegria de l'àvia, i al mateix temps el senti-
ment, eren intensos quan n'arribava una carta, 
sobretot del germà casat i dels seus nombrosos fills: 
la gran era farmacèutica, un havia sortit artista, 
era pintor... També el seu pare, quan era encara a 
Eivissa, tenia excel·lents disposicions per a Fart. No 
havien de tornar mai més, i ara aquells dos joves 
pagesos, amb ben poca instrucció, segurament tam-
poc no tomarien, no els veuríem més a l'hort, no en 
tindríem^ mai més cap notícia. En aquell temps, les 
famílies pageses eivissenques solien ser prolífiques. 
El germà que es va quedar a Ca n'Aquenza va tenir 
tretze fills. Però aquells que partien mar enllà, 
tants d'eivissencs... Ja home gran, vaig veure com 
se n'anaven, primer l'un, després l'altre, dos dels 
meus millors amics, companys primerament de la 
M. Villangómez Llobet, 
tercer per l'esquerra, 
amb els seus tres germans 
en una foto 
dels anys vint. 
colla juvenil, després amb sort ben diferent a la 
guerra —l'un entre els vencedors, l'altre entre els 
vençuts-, ara ja enterrats a l'Argentina. 
De les dues serventes que, amb canvis lents, sem-
pre hi havia a casa, la de més edat, en un temps vell 
que no puc determinar, devia ser encara bastant 
jove. La recordo enfeinada, una mica prima i alta 
dins el seu vestit de pagesa, agradable, tirant a ros-
sa, sovint sota la vigilància activa i exigent de la 
meva àvia. Era de Sant Josep, crec que de la part de 
baix de sa Talaia, mirant a migjorn, i la pronuncia-
ció de la e tònica, mai com a neutra, indicava el seu 
origen ponentí. L'evoco sobretot al pis superior —a la 
cuina, al menjador, fent bugada— i al terrat, on s'es-
tenia la roba neta. I la recordo cantant -sempre can-
çons pageses- i contant-nos rondalles. Els al·lots ju-
gàvem sovint en aquell pis lluminós, deixant més 
tranquil·la la planta de sota, on eren els principals 
dominis de la meva mare. La serventa, mentre fei-
nejava, ens distreia a vegades amb les seves ronda-
lles, apreses en la tradició camperola de Sant Josep. 
Se m'ha evaporat de la memòria el contingut 
d'aquelles contances, però m'hi han quedat gravats 
els títols que ella dava a aquella literatura oral. Hi 
havia el conte de Sa cabra encabranada, de Set brui-
xa cisera, d'Es moro mulato... Vaig aprofitar aquests 
(493) 5 
"El meu pare 
[...] només 
era propietari 
d'una finca 
de secà, 
pintoresca i 
accidentada 
però no gaire 
productiva 
- C a n Si-
món-". 
(Foto: Josep 
Marí.) 
• . s^< "-«"«.XJí. 
noms per a la meva poesia Rondalla eivissenca, que 
vaig dedicar a Joan Castelló i va aparèixer per pri-
mera volta en un dels seus almanacs. No veig que 
aquestes rondalles figurin en la seva obra tan va-
luosa. M'interessaven molt els contes, però hi havia 
un altre aspecte de les paraules d'aquella dona, ja 
no senzillament parlades, que em produïa una sen-
sació rara d'emoció i misteri. Jo jugava o vagava pel 
pis mentre na Margalida -es deia realment Marga-
lida?- anava maldant i cantussejava per a ella ma-
teixa. Eren cançons del camp, i en devia repetir al-
gunes amb insistència, o en repetia alguns trossos, 
perquè me n'han quedat breus fi'agments al cap. Jo 
l'escoltava sense que ella se n'adonés i comprenia 
bé les paraules d'aquella llengua que venia de lluny, 
però el sentit últim de la frase se m'escapava una 
mica, només veia que es referia al món enigmàtic 
d'una gent a la vegada adulta i d'uns altres àmbits. 
Algunes vegades paraules que no recordo sembla-
ven al·ludir a un crim, d'altres vegades eren més 
concretes: "Vine en punt de mitjanit, / que és quan 
mon pare dorm fort". Una invitació intrigant, la 
vasta ombra nocturna... "A ca teua no hi vendré, / 
que es gall s'escarrainaria / i sa gallina també". Per 
què aquests intents, aquestes precaucions? Un altre 
dia una llarga cançó incloïa aquest fragment: "To-
quí dos tocs a sa porta, / s'al-lota res no va dir; / 
però, com a dona entesa, / en es tercer va obrir". No 
he sentit mai més aquestes cançons, potser s'han 
perdut per sempre, com moltes altres. Començava a 
comprendre que en la llengua més íntima s'hi podia 
mig manifestar una torbació rara, un secret que 
més endavant vaig saber que es deia poesia? 
La famíHa dels majorals de Can Simón era ben in-
teressant. El meu pare havia heretat del seu aquella 
hisenda, amb la casa vermella d'una sola planta dalt 
d'un pujolet d'espaiosa i bella vista, amb "sa rota" 
cap a un costat més pla, "es canal" a la fondalada, la 
serra pinosa a l'altra banda. Però el meu pare només 
s'ocupava de les qüestions més importants de Can 
Simón, i les visites dels majorals, els diumenges al 
matí, i l'assumpte dels comptes eren atribucions dei-
xades a l'àvia. Solien venir el majoral, la dona, la fi-
lla soltera —una ja era casada— i poques vegades al-
gun dels dos fills, fadrins d'aparença robusta. Eren 
rebuts al menjador, on sovint coincidien amb el meu 
esmorzar. Les relacions entre els propietaris i els ma-
jorals solien ser de confiança i les conversacions, llar-
gues. La família venia mudada, i especialment la fi-
lla, jove bastant bonica, anava molt vistosa, amb 
l'acolorit vestit pagès de les festes. És cert que gaire-
bé no se li veien més que la cara i les mans, tapada 
amb el mocador del cap, el mantó, els llaços, el da-
vantalet, l'ampla falda fins als peus. La meva àvia, 
sempre severa i inchnada a la sobrietat, trobava des-
prés que la duien excessivament abillada i amb la 
cara massa coberta de vermellet i pólvores. Entorn 
del front, a banda i banda de la clenxa, es caragola-
ven els rissos molt treballats. S'endevinava que aviat 
es podria casar. La mare, vestida amb més austeri-
tat, com a dona casada, era la que solia explicar-se, 
amb el seu tarannà viu i apassionat. Era baixa i for-
ta, i coneixia el seu propi caràcter decidit, potser re-
bel. Havia viscut a Alger, i li vaig sentir contar que el 
senyor o encarregat de la casa on treballava, davant 
els seus fets o actituds, li solia dir: "Oh Marie, Marie! 
Tu seràs toujours la méme!" Jo ja devia estudiar el 
primer curs de fi'ancès, als onze o dotze anys, perquè 
recordo les paraules en aquella llengua. El marit, 
sec, més vell i de més alta estatura, la deixava parlar 
i només intervenia quan ho creia necessari; devia te-
nir, però, el seu geni i la seva autoritat. • 
6 (494) 


Velles ombres del camp a la nostra casa. Del llibre El llambreig en la fosca

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert