Anguera Nolla, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

89 
"LA PÀTRIA CATALANA" 
Francesc Costas i Jové 
Biblioteca d'Estudis VaUencs, vol. XXn. Valls, 1988 
per Pere Anguera 
Malgrat els tòpics persistents la histò-
ria del desenvolupament i de l'arrelament 
del catalanisme polític en les diverses 
comarques de la Catalunya estricte és 
encara en bona part desconeguda. Se'n 
coneixen les fites més espectaculars, o que 
com a mínim s'han venut com a tals, l'es-
quema del seu triomf a Barcelona o les 
vicissituds d'algun que altre personatge o 
grup. Però la forma com quallà en la socie-
tat fínisecular, els camins que seguí en la 
seva difusió o les aportacions dels nuclis, 
més o menys rigurosos, més o més esbra-
vadament idealistes, de les comarques, so-
bretot de les del sud, es manté desconegu-
da. Sortosament, en els darrers anys, han 
aparegut diversos estudis comarcals aca-
rats a l'anàlisi d'un periòdic, grup o perso-
natge significatiu que ens ajuden a recupe-
rar-ne notícies de la seva composició i de 
la seva ideologia. Són però, encara, apor-
tacions fragmentàries, voluntàriament 
fragmentàries, degut a la voluntat d'oferir 
un acotamenl precís, que faci viables els 
seus resultats en depassar les generalitza-
cions inútils. Per a recomposar tota la 
història fa falta la multiplicació de treballs 
similiars. D'interpretació i d'aportació 
documental. En aquest sentit la publicació 
facsimiliar de La Pàtria Catalana duta a 
terme per l'Institut d'Estudis V alienes, 
amb una llarga presentació de Francesc 
Costa i Jové, és molt d'agrair, per quan 
contempla les dues possibilitats: dóna 
notícia del primer nucli regionalista va-
llenc estructurat i ofereix la consulta fàcil 
dels textos per aquest segregats. Cal però 
lamentar una limitació formal. L'últim 
índex onomàstic que clou el volum sols 
dóna les entrades de la introducció i no les 
de la revista, quan aquest hauria estat molt 
fàcil de completar damunt el canemàs que 
ja n'ofereix Costas. 
Costas explica en la seva presentació 
el com i el qui feren possible la revista. Un 
primer fet crida l'atenció. La Pàtria Cata-
lana obeeix no a l'impuls d'un nucli bea-
tífic de vallencs lletraferits que es limita-
ven a reunir-se en una tertúlia literària 
eixorca, sinó a l'empenta d'un emigrant a 
90 
Amèrica, Ramon Roca Sans, que en retor-
nar al poble oferí la seva empenta, possi-
blement també els seus diners, per endegar 
la publicació. L'anècdota no és trivial, i 
caldria saber si es repeteix en altres in-
drets. Els catalans d'Amèrica, també ho 
foren els gallecs, impulsaren els movi-
ments nacionalistes més radicals; en 
aquest sentit caldria sols recordar el suport 
de tota mena ofert a Macià en el seu periple 
americà o que fou Fora grillons! de San-
tiago de Cuba, el 1906, la primera revista 
que ornà la seva capçalera amb l'estelada. 
Roca, qüe a Amèrica ja havia col.laborat 
en revistes catalanes, transportà a Valls el 
seu neguit, tot i que de moment fracassà en 
la voluntat, que li atribueix Costas, de pro-
vocar el salt de l'entreteniment jocflora-
lesc a la construcció d'una autèntica cons-
ciència nacional. La importació del paper 
de Roca és cabdal en el procés catalanitza-
dor de Valls, perquè com recorda la intro-
ducció la seva marxa de la ciutat féu que, 
clausurades les seves iniciatives, passes-
sin "vint anys sense que es publiqués un 
altre noticiari escrit en català". En segon 
lloc Costas destaca l'apoliticisme absolut 
de la revista, una característica compartida 
per la majoria de les priminceres del cata-
lanisme i de la seva actuació en general, 
que comporta alhora la seva grandesa i la 
seva misèria. Grandesa en permetre-li la 
cooperació múltiple i contradictòria, gens 
arriscada i en la majoria de vegades dins 
del que després es denominaria el catala-
nisme ben entès. La seva misèria perquè a 
la llarga l'aboca al fracàs, en no engrescar 
de forma absoluta a ningú i reduir-lo al 
clos reclosit del sentimentalisme. Una to-
lerància ideològica que havia d' abocar per 
altra banda no només a l'ambigüitat, sinó 
també a l'autocensura, en tots aquells 
col·laboradors que tenien una proposta de 
lectura política dels fets coetanis, dels 
quals era indeslligable el fet nacional. El 
que la ideologia política partidista, a 1' hora 
de la veritat, s'imposava a l'utòpicament 
bla catalanisme, ho demostra l'agressió, 
que Costas reporta, del fundador de la 
revista per disputes caciquils de política 
municipal. Intentar aglutinar en nom d'un 
eteri, ni que fos per elevat, ideal els que 
disputaven el poder pel practicisme de 
cada dia havia d'esdevenir forçosament, a 
la curta o a la llarga, inviable. Em penso 
que deurien ser més les desavinences polí-
tiques, que el buit a la renaixença, contra el 
que insinua Costas, el que va provocar la 
desaparició de la revista; unes desavinen-
ces que donarien el cop de coltell definitiu 
davant la precarietat econòmica. 
Els redactors de la revista foren qua-
tre. Un alt empleat de banca, un hisendat 
(d'aquí potser, malgrat ser un tòpic de les 
preocupacions de l'època l'apologia de 
l'agricultura que "és lo sosteniment de la 
humanitat"), un industrial (fabricant 
d'ans) i un llibreter-impressor. 
Sense necessitat de conèixer les ren-
des, les nòmines o els guanys industrials, 
sembla evident que els quatre formaven 
part de les classes dirigents vallenques, 
com a mínim en el sentit ampli d'estar 
inclosos en la llista d'electors censitaris de 
la restauració, amb la possibilitat de jugar 
de forma activa en la dinàmica política. Un 
estatus que indueix a pensar en una accep-
tació plena del règim existent i, per tant, 
forçosament, en un catalanisme més nos-
tàlgic que reivindicatiu. Més jocfloralesc 
que de compromís. En definitiva més lite-
rari que polític. Al seu costat hi forma un 
estol més aviat magre de col·laboradors, 
que l'absènciad'index temàtic i de treballs 
signats, dificulta d'evaluar-ne el pes dins 
les pàgines de la revista. A més sorgeix 
una segona dificultat, que el text no acla-
reix. Els articles dels col·laboradors espo-
91 
radies són originals o copiats d'altres re-
vistes? L'aclariment fóra especialment 
d'agrair en els casos més espectaculars: el 
canonge CoUell o Francesc Matheu, pel 
seu protagonisme en la renaixença i el 
primer regionalisme; Narcís Oller i Josep 
Ixart, per la seva incidència i participació 
en la vida cultural barcelonina; o en els 
aprioristicament més detonants, el general 
Comema (precisament per la seva profes-
sió militar, ni que sigui d'enginyers) o la 
del mossèn Vilarrassa, un reaccionari inte-
gral, autor d'una ben informada, tot i que 
ferotgement esbiaixada, història del se-
xenni. Vilarrassa, publicà un sol article, a 
la revista, al número 2, al voltant de la 
commemoració dels difunts. Fóra bo de 
saber, tot i que pot ser impossible, a què es 
deu aquesta unicitat. A discrepàncies 
ideològiques amb els redactors, a que 
aquests aprofitaren un sermó d'ocasió 
d'un orador ben considerat a la vila, a un 
favor arrencat per un d'ells? El fet de 
reproduir articles i poemes era una pràcti-
ca molt usual. Detectar-ho permet conèi-
xer les vinculacions amb altres grups 
similars i el control del món literari català. 
Els poemes de Victor Hugo, traduïts per 
Eusebi Cort, els havia publicat abans El 
Eco del Centro de Lectura, de Reus, però, 
feia deu anys! Si no hi hagué cap contacte 
personal directe, fóra una prova del bon 
nas i del domini de la producció comarcal 
pels redactors. 
Una bona definició del que els impul-
sors de la revista entenien que era la seva 
missió pot ser un fragment del discurs 
pronunciat pel mantenidor del certamen 
per ells convocat el 1881, Josep Castellet, 
"la missió del catalanisme que ens ha 
congregat a la present festa" era "cantar la 
pàtria (...), fer reviure les glòries de la terra 
evocant les ombres del passat (...) desper-
tant l'esperit de les passades centúries amb 
el record de les usances, de les lleis, del 
poder i dels fets dels nostres avis", és a dir 
més nostàlgiad'un passat esplendorós que 
projecte per a bastir un nou futur promete-
dor. Tot i que la presentació dels redactors 
va una mica més enllà en proclamar que 
pretenen difondre "las ideas (...) del pro-
grés moral y material en bé de nostra 
estimada Catalunya", tot i que ho faran 
"vestida a la catalana y adornada ab brots 
de romaní y espígol". De fet mels temes 
patriòtics hi són ben escassos: una reme-
moració, amb tots els tòpics romàntics, de 
Fivaller i algun molt escadusser article. El 
més detonant, per la frase que el clou 
("aymar a la Pàtria és un deber y morir per 
ella una glòria"), "Debers patris", publicat 
el 6 de març del 1881, sense que en cap 
moment concreti quina és la pàtria del 
lector. La relació pàtria-nació-Catalunya 
no resulta mínimament implícita ni en 
l'alegat proteccionista publicat el 13 de 
març del 1881. En canvi la majoria de 
textos doctrinals es reparteixen entre els 
temes agrícoles i els articles de sentit 
moral, en un to, ambdós, força conserva-
dor. En definitiva La Pàtria Catalana, és 
mostra més com una revista catalana, en 
català, que no pas catalanista, combativa 
per una proposta de política pràctica. Em 
doldria que els pàgines anteriors fossin 
vistes com a menyspreuadores del treball, 
altament remarcable, de Costas, de qui 
valdria la pena aplegar els seus articles 
sobre la premsa vallenca en un volum, ni 
de La Pàtria Catalana. Costas ha dut a 
terme un bon treball de sistematització de 
notícies, que són les que generen els inter-
rogants precedents, i només un text sug-
gestiu, en el sentit que sigui, els provoca. 
Unes informacions que van molt més enllà 
de la revista estricta, sota les quals es 
transparenta la societat vallenca de finals 
del vuitcents i els seus conflictes. La Pà-
92 
tria Catalana, té uns mèrits indiscutibles 
que justifiquen àmpliament la seva reedi-
ció íntegra: ser el primer periòdic vallenc 
redactat íntegrament en català, que al-
menys serví per a demostrar, a Valls i des 
de Valls, que en català es podia fer una 
revista digna com amb qualsevol altre 
llengua, és a dir que ajudà a trencar qual-
sevol imatge diglóssica, en demostrar les 
seves possibilitats com a eina de transmis-
sió cultural estricta. En segon lloc, ajudà a 
vertebrar un sentiment de catalanitat, no 
per evenescent menys important, en ser el 
pas previ per a la seva consolidació cap a 
la via política. En tercer lloc, com apunta 
Costas, "ofereix els batecs de l'ambient" 
amb "suggeriments i observacions asse-
nyades", en unes útils i ben informades 
cròniques. En quart lloc, sabé encarregar o 
recollir col.laboracions d'autèntica vàlua 
literària. En cinquè lloc, impulsà una dina-
mitzaciò de la vida cultural vallenca amb 
la convocatòria del primer certamen lite-
rari que s'hi celebrà. 


La pàtria catalana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert