Ferrer Abárzuza, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El blat 
a l'Eivissa de la baixa 
edat mitjana 
A partir de les ordinacions del Llibre del Mostassaf 
per Antoni Ferrer Ahàrzuza 
Fa poc temps D. Joan Marí i 
Cardona ens i l lustrava\ de la 
manera didàctica i amena a què 
ja ens té avesats, sobre el procés 
seguit en l'elaboració del pa a la 
veïna illa de Formentera . En 
aquells moments, i encara ara, 
nosaltres estàvem preparant una 
edició crítica^ del Llibre del Mos-
tassaf d'Eivissa, on aquest procés 
rep una atenció especial, però en 
una cronologia prou diferent de 
la tractada pel nostre canonge 
arxiver. 
Aquest còdex, d'extraordinà-
ria importància per a la història 
d'Eivissa, correspon al manual 
que aquest càrrec, el mostassaf, 
tenia com a principal base per a 
les seves actuacions. Consisteix 
en una sèrie d'ordinacions ema-
nades de la Universitat d'Eivis-
sa, dirigides a reglamentar mul-
titud d'aspectes de la vida 
quotidiana de la vila d'Eivissa, 
especialment tot el que respecta 
als pesos i mesures, qualitat 
dels productes de primera ne-
cessitat, bons costums, etc. La 
seva cronologia comprèn des del 
darrer quart del segle XIV fins 
1 El llarg camí del pa a Formentera. Insti-
tut d'Estudis Baleàrics. Palma de Ma-
llorca, 1993. 
2 Vull fer constar que en la realització 
d'aquell treball, del qual el present arti-
cle no és més que una petita part, he 
comptat, i compto, amb la inestimable i 
constant col·laboració de Núria Miró i 
Alaix, Joan Marí Escandell i Antoni Tur 
Riera. 
Molts, però, han estat els que ens han 
fornit d'informacions impossibles de tro-
bar als arxius, amb tots ells tinc un deute 
tan gran que difícilment podré saldar en 
aquestes poques línies en forma de nota. 
No hem inclòs al text totes les referèn-
cies de les cites textuals que caldrien, 
però tret de les que han estat anotades, 
totes pertanyen al Llibre del Mostassaf 
d'Eivissa. 
al XVII; nosaltres, però, ens 
centrarem en les ordinacions 
emeses fins al començament del 
segle XVI, que són les que com-
posen el gruix del còdex, que es 
conserva a la Biblioteca de Ca-
talunya, a Barcelona. 
El pa és sinònim d'aliment; 
encara més, si cap, ho era a la 
baixa edat mitjana, època en la 
qual centrarem aquest breu es-
tudi. El blat esdevenia així el 
producte més conreat en els 
camps d'arreu del món mediter-
rani, part principal de les rendes 
senyorials o municipals i objecte 
de comerç entre ciutats properes 
i llunyanes. 
Eivissa, conquerida feia ben 
poc temps als musulmans, no 
n'era l'excepció: el Llibre del 
Mostassaf ens esmenta eres i 
garbes, indicis clars que una 
part de la terra conreable de 
l'illa era destinada a la produc-
ció de cereals, preferentment 
blat i ordi, cosa que, d'altra ban-
da, és prou lògica. 
Aquesta terra era treballada 
per pagesos alodials, lliures i 
propietaris de llurs terres, però 
en les tasques de conreu inter-
venia també mà d'obra esclava 
(captius) i assalariada (setma-
ners i missatgers), i es docu-
menta l'existència de majorals, 
encarregats de l'explotació di-
recta de les terres d'altri mit-
jançant un contracte. Dels pri-
mers s'estipula que hagin de 
pernoctar a Vila en no ser que 
lo senyor dels catius serà al 
loch, ço és, a la alqueria o rafal 
o altres possessions, o maioral 
seu, que en aytal cars aquells 
puxen tenir tota lur companya 
(els esclaus) a la nit tancada 
sots bona tancadura. La presèn-
cia d'esclaus sembla que era 
nombrosa a l'Eivissa de la baixa 
edat mitjana, però encara poc 
estudiada. 
Durant la sega, el temps de les 
messes, aquestes eren vigilades 
a la nit per evitar robatoris de 
garbes pels messeguers, que per-
noctaven sobre el terreny; era 
una època perillosa, ja que coin-
cidia amb els mesos estivals, 
quan la navegació era més fàcil, 
per la qual cosa els vaixells ene-
mics podien atacar i sorprendre 
la població remoguda de lloc, en-
feinada amb les tasques del 
camp i, segurament, amb major 
nomibre d'esclaus treballant ex-
tramurs i prests a fugir de llur 
captiveri. 
Les collites havien de donar 
prou per reservar una part de 
les llavors per a la propera 
sembra, per abastir les necessi-
tats de la mateixa explotació, 
per pagar els censos correspo-
nents i per comercialitzar l'ex-
cedent aconseguit. Com a mií-
nim els censos i l'excedent eren 
a c a p a r a t s pe r la c a p i t a l de 
l'illa: la Vila d'Eivissa. 
A Vila hi havia el pes oficial, 
que més tard es documenta amb 
el nom de Casa de la Quartera, 
de jurisdicció comuna entre els 
tres consenyors de l'illa. En el 
pes oficial, els grans eren mesu-
rats, un cop ja garbellats i nets, 
amb les unitats de capacitat 
mallorquines que Jaume II féu 
adaptar a partir de 1300^ en 
substitució de les diverses uni-
tats que aquí s'empraven, so-
bretot les de Tarragona, que vo-
lien imposar els consenyors 
3 Publicada per PONS i PASTOR, A.: Lli-
bre del Mostassaf de Mallorca. CSIC. Es-
cuela de Estudiós Medievales, textos XI. 
Mallorca 1949, pàgina 225. 
28 
Roda d'un antic molí fariner vora ei riu de Santa Eulària. 
eclesiàstics. L'ordre del monarca 
mallorquí tengué èxit, ja que 
han perdurat fins als nostres 
dies, per bé que ara el sistema 
mètric decimal les ha suplantat 
absolutament. Aquestes unitats 
són la quartera, mitja quartera, 
barcella, mitja barcella, almud, 
mig almud i quarteró; totes de 
forma rodona, fetes de fusta. De 
totes elles, la unitat emprada 
era la quartera, encara que ge-
neralment era teòrica, és a dir, 
el mesuratge es feia mitjançant 
mitges quarteres, més manegí-
voles. Vegeu el quadre de les ca-
pacitats i llur equivalència en 
pes dels diferents productes. El 
pes oficial de Vila, com ja s'ha 
dit, pertanyent als tres conse-
nyors, exigia un cert dret de 
mesuratge ja documentat l'any 
1273*; allí es custodiava la 
quartera, model de les altres, i 
segurament tota la resta de me-
sures i pesos mestres que el 
mostassaf feia servir per com-
provar les particulars. 
4 Capítols de diverses coses atorgats per 
Jaume I. AHME. Llibre de la Cadena. 
Fol 55v. 
Els pesadors a qui s'encoma-
nava el pes havien de prestar 
caucions i fer jurament de recte 
compliment del seu ofici, ja que 
fàcilment podien protagonitzar 
fraus en benefici propi. 
Un cop venut el gra, aquest 
s'havia de dur a moldre; els sacs 
eren transportats per dins Vila 
pels bastaixos, generalment cap-
tius, i de Vila als molins, gene-
ralment els de Santa Eulària, 
per traginers que feien servir 
animals per a tal fi i que cobra-
ven a raó de dos diners per rova 
(10 kg). De vegades els mateixos 
moliners tenien al seu servei un 
o més traginers. També s'ha de 
tenir en compte, encara no el te-
nim documentat, el transport per 
via marítima amb barques i 
llaüts. 
Els molins de Santa Eulària 
eren tots hidràulics; la força de 
l'aigua del riu, prèviament cana-
litzada, feia moure les rodes 
d'aquells enginys dels quals ja 
se'n documenten sis en època 
islàmica en aquella mateixa 
zona. A Vila també n'hi havia de 
sang, construïts per particulars 
amb l'ajut de la Universitat per 
als casos d'emergència, i més 
tard, dins el mateix segle XV, 
se'n construirien de vent; els 
propietaris dels molins, tant de 
vent com de sang, no podien acu-
dir a moldre als de Santa Eulà-
ria sinó que havien de fer servir 
els seus. El moliner tenia dret, 
per la seva feina, a un tant per 
cada sac, i era castigat amb mul-
ta si en prenia més de l'estipu-
lat. Aquesta quantitat variava 
segons l'època de l'any, així des 
de sant Miquel (29-IX) fins a 
Pasqua només podia prendre la 
vintena part del blat i la setzena 
de l'ordi, mentre que la resta de 
l'any, època que inclou la sega i 
per tant quan el cereal és més 
abundós, podia fer seva la setze-
na part del blat i la dotzena de 
l'ordi. El moliner era així mateix 
responsable de la qualitat de la 
mòlta i era obligat a reposar-la 
en cas que la farina resultés cre-
m.ada per l'excessiu fregament 
de les moles del molí. 
Una vegada esdevingut el gra 
farina, es transportava nova-
ment a Vila. La farina ja no es 
mesurava, sinó que es pesava 
tot considerant-se que d'una 
29 
quartera de blat (uns 50 kg) se 
n'extreia un quintar de farina 
(uns 40 kg), quedant la resta en 
forma de sego. Després passava 
a mans de les flequeres (en fe-
mení, perquè el Llibre del Mos-
tassaf les esmenta quasi sem-
pre en aquest gènere), que no 
podien ser més que cristianes; 
aquest ofici era prohibit a 
juheu ni moro ni altra persona 
infel ni catiu ni cativa. La fleca 
era castigada si adulterava la 
farina, barrejant-la amb sego o 
amb altres farines, per exem-
ple; havia de fer dues peces bà-
siques de pa: el dinal i la dobla, 
el nom de les quals prové del 
preu, un diner i dos respectiva-
ment. El pes del dinal era quasi 
invariable (uns 360 gr) mentre 
que el de la dobla fluctuava en 
relació al preu de la quartera 
del blat. Així, quan aquesta pu-
java de preu, a partir dels 13 ó 
15 sous (156-180 diners) (el 
1373 una quartera costava a 
Eivissa 20 sous, 40 el 1454, 20 
el 1493 i 18 el 1498) es deixa-
ven de pastar els dinals, que 
haurien tingut un pes ridícul, i 
només es feien dobles, per les 
quals es preveu una oscil·lació 
situada entre els 363 gr, quan 
la quartera de blat costés 15 
sous, i els 256 gr per a quan 
aquella es venes a 24 sous. S'ha 
de tenir en compte, a més a 
més, que la quartera de blat 
s'encaria tres sous per damunt 
el seu preu a causa del t rans-
port, la moltura i els guanys de 
les fleques, que s'estipulava en 
un sou per quartera. 
La pasta transformada en pans 
crus amb el seu pes adient era 
traslladada al forn; allà el forner 
tenia un dret, la puja, sobre les 
peces enfornades, que després po-
dia vendre al forn; la resta del pa, 
però (que no fos de particulars), 
havia de tornar a les fleques on, 
ara sí, era venut al públic, ja en 
forma de pa o, sobretot el vell, de 
bescuit, de més llarga conserva-
ció. El forner era el responsable 
de la pasta que se li lliurava i es-
tava obligat a esmenar-la si la 
cremava o deixava crua. 
El llarg però quotidià procés 
d'elaboració del pa finalitzava 
aquí, necessàriament a la vila, 
on el problema més important 
que s'havia de solucionar era evi-
tar la desprovisió. Així les fle-
ques eren fortament multades si 
eren sorpreses sense farina per 
pastar o si deixaven de treballar 
sense causa justificada; de fet 
l'única que ho estava era la man-
cança de gra a l'illa, causa fre-
qüent, com veurem. 
Amb el pa com a base indiscu-
tida de l'alimentació, tota la resta 
esdevenia companatge en la dieta 
medieval mediterrània; s'han cal-
culat quantitats que ultrapassen 
àmpliament els 600 gr per perso-
na i dia; el pa i el vi, aliments 
místics i materials, formaven el 
gruix de les aportacions alimentí-
cies de l'home medieval. 
Mitja quartera i dalt l'almud. 
Aquesta exclusivitat era peri-
llosa; a partir de 1373 es succeei-
xen diverses anyades de males 
collites a la Mediterrània occi-
dental, s'enceta una crisi de 
greus conseqüències en la qual 
Eivissa veurà probablement una 
de les pitjors èpoques de la seva 
història, testimoniada per les pa-
raules del visitador eclesiàstic 
Joan de la Mata el 1392^ :^ per 
mortandats e caresties e altres 
fortunes, minvada de poble, a les 
quals s'uneixen moltes altres no-
tícies del mateix sentit al llarg 
del segle XV. 
La petita illa no era prou per 
abastir-se de grans a si mateixa 
-recordem que Formentera ja 
havia estat despoblada cap a la 
meitat del segle XIV-; l'equilibri 
entre el que les explotacions 
agràries del camp produïen i les 
necessitats de la vila era força 
precari, i es trencava absoluta-
ment quan una sequera massa 
llarga o una tempesta fora de 
temps desfeien la feina, dura i 
pacient, de preparació de la terra 
i l'esperança d'una collita que, al-
menys, evités la fam durant els 
temps venidors. 
Eivissa tenia també recursos 
massa migrats com per poder no-
liejar sovint vaixells que anessin 
a cercar blat als ports on els ex-
cedents d'altres regions eren co-
mercialitzats; només la sal podia 
salvar la situació: els vaixells 
que acudien a carregar havien de 
ser incentivats per tal que el seu 
carregament de vinguda fos gra. 
Ambdues possibilitats foren ex-
plotades: una provisió d'Alfons el 
Magnànim (de 1429, desembre 
29)*^  permetia als eivissencs anar 
a buscar vitualles a qualsevol 
port de la corona i adquirir-les 
allà, per venda forçada, sense 
que el venedor pogués al·legar 
altres furs ni privilegis per evitar 
la transacció que se li imposava. 
El mateix monarca acceptava 
també, alguns anys després, la 
petició de la Universitat d'Eivis-
sa sobre els torns de carrega-
ment de sal en els vaixells que hi 
acudien en una provisió' de 1454, 
5 Pres de MACABICH, I: Historia de Ihiza. 
Vol. I, pàg 289. 
6AHME. Llibre de la Cadena. Fol 71v i 
72r. 
7 AHME. Llibre de la Cadena. Fol 82r. 
30 
TAULA DE LES MESURES 
PER ÀRIDS 
MITJA QUARTERA 
Es divideix ea: 3 barcellcs o 18 almud» 
Capacitat: 35,16 litres 
BARCELLA 
Es divideix en 6 almuds 
Capacitat: 11,72 litres 
ALMUD 
Es divideix en 2 mitjc» almuds o 4 quarterons 
Capacitat: 1,96 litres 
MIG ALMUD* 
Es divideix en 2 quarterons 
C^acitaf. 0,98 litres 
'{ocuíonImeM et tonna tmlt l i part inferïot dm I 
QUARTERÓ 
No té divisors. 
Capacitat: 0,49 litres 
31 
Barcella, almud, mig almud i quarteró. 
abril 24, que tenia la intenció 
que los patrós o mercaders de 
les dites naus sien induïts en 
portar blat al dit castell e ylla 
mitjançant l'esquer de qui por-
tés cereals carregaria cent mo-
dins de sal per cada cinquante-
na de quarteres de blat, al 
mateix temps que aquell qui, 
per haver sortit abans que la 
resta del port de Vila, ho feia 
primer. 
La Universi ta t , el comú ei-
vissenc, in tentava pal·l iar els 
efectes de les caresties acu-
mulant blat, que en cas de ne-
cessitat t reia al mercat; quan 
no era necessari es veia força-
da, també, a collocar-lo, però 
amb la competència dels grans 
nous, de tal manera que ha-
gué de crear mesures protec-
cionistes per al seu cereal, 
prohibint moldre'n d'altres fins 
no fos spatxat o acabat lo blat 
de la Universitat^, generalment 
al mateix preu de cost. 
La situació de penúria, però, 
no desaparegué totalment, i la 
primera meitat del segle XVI és 
un constant rosari de lamenta-
cions dels jurats al rei, agreujats 
pels continus atacs pirates que 
protagonitzen d ramàt icament 
aquella centúria. 
Les mesures 
Esbrinar les equivalències en-
8 Llibre del Mostassaf d'Eivissa. Fol 35 v. 
tre els pesos i mesures antigues 
que apareixen en els comptes i 
factures, documents antics en 
general, amb les que actual-
ment emprem, unificades pel 
sistema mètric decimal, no és 
sempre una tasca fàcil i molt 
menys coronada per l'èxit en 
totes les ocasions que un es 
troba capficat en tals càlculs. 
Afor tunadament les mesures 
per a àrids compten amb una 
bibliografia relativament ex-
tensa, que ara no podem es-
mentar aquí. Sense ser gene-
ralment de caire estrictament 
metrològic, aquesta bibliogra-
fia ofereix dades a l 'interessat. 
El Llibre del Mostassaf d'Eivis-
sa és ric en referències a dife-
rents mesures i pesos per a di-
ferents productes. Moltes han 
arribat sortosament als nostres 
dies, i nosaltres (després d'una 
certa feina, sempre agradable en 
tant que ha significat fer un bon 
nombre d'entrevistes —xerrades 
informals- amb alguns dels nos-
tres majors, quasi sempre oberts 
a oferir tot el que saben) expo-
sem aquí les emprades per als 
àrids, que coincideixen ara, i des 
de 1300, amb les de Mallorca. Di-
versos informadors han coincidit 
a afirmar que fou cap als anys 
quaranta quan es comminà a fer 
servir el sistema mètric decimal i 
a abandonar el tradicional. 
El quadre ofereix les equi-
valències entre capacitat de la 
quar tera i pes en quilograms 
dels productes més usua l s , 
aquestes són més aviat con-
vencionals, ja que el pes exacte 
depèn de multitud de factors 
variables, segons l'anyada, la 
v a r i a n t del v e g e t a l , etc. La 
taula presenta el dibuix de les 
mesures", totes a la mateixa 
escala. 
ANTONI FERRER ABÀRZUZA 
9 Tots els dibuixos pertanyen a peces indi-
viduals i singulars, per la qual cosa po-
den haver-hi diferències més 0 menys im-
portants entre les que presentem i altres 
exemplars. Vull aprofitar per agrair al 
Museu Arqueològic les facilitats que se'm 
donaren a l'hora de dibuixar les peces 
que il·lustren aquest treball, ja que, lle-
vat de la mitja quartera, totes pertanyen 
al seu fons. 
EQUIVALÈNCIES ENTRE VOLUM I PES 
DE LES GRAMÍNIES I LLEGUMINOSES 
MÉS FREQÜENTS 
1 QUARTERA DE PESAfen kg) 
BLAT (Triticum sp) 50 
ORDI (Hordeum hexasticum I vulgare) 40 
CIVADA (Avena sativa) 36 
PÈSOLS (Pisum satirum) 60 
CIURONS (Cicer arietinum) 60 
LLENTIES (Lenys culinaris) 70 
VEÇA (Vicia sativa) 70 
GUIXES (Lathyrus sativus) 60 
DACSA (Zea mays) 60 
32 


El blat a l'Eivissa de la Baixa Edat Mitjana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert