Vallès Costa, Rosa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Un poema de Marià Villangómez: 
Els murs 
per Rosa Vallès 
D'entre els poemes de Marià Villangómez n'hi 
ha un especialment colpidor, i també molt estimat 
de l'autor: és el titulat Els murs, dins el llibre De-
clarat amb el vent que, en conjunt, és un paradig-
ma, testimonial i significatiu, del món literari del 
poeta, en un viatge a través de cada un dels apar-
tats que componen el recull. S'inicia amb el cant 
solidari de Geografia humana, síntesi superadora i 
sincrètica dels paisatges pitiüsos i de l'esguard del 
paisatge interior, amb el deler integrador catala-
nista i europeista (un europeisme de vertebració 
m.editerrània). La melangia impregna Els passa-
dissos, simfonia universal de mort i de dolor, de la 
passió i de l'amor perdut. El reconeixement als po-
etes coetanis que admira i amb els quals, en part, 
s'identifica és Dins el meu temps. L'afirmació de la 
identitat plana sobre La llegenda, que s'inspira en 
mites clàssics i contes eivissencs, i assumeix la 
profianda fibra religiosa i nacional exemplificada a 
Montserrat. I acaba amb la ftiga musical barroca 
dels Ritmes, imperi flamíger de la força de la pas-
sió, íntim enllaç entre llengua i poesia, profunditat 
de les arrels que ressonen - i es repeteixen— des 
dels vells mites mediterranis^ que clou amb la 
imatge simbòlica del viatge a Itaca, retorn als orí-
gens, aconseguit amb la superació de les dificul-
tats, sense deixar-se encantar pels cants enganyo-
sos i afalagadors de les sirenes. 
Declarat amb el vent és l'últim llibre poètic de 
Marià Villangómez. Publicat el 1963, els darrers 
poemes són de l'any anterior i tanquen definitiva-
ment l'obra poètica original de l'autor, desenvolu-
pada al llarg de trenta anys. Llavors, Villangómez 
es trobava en la seua maduresa creativa; però els 
tres decennis que seguirien, fins avui, en què ha 
traspassat la barrera dels vuitanta d'edat, amb 
una única excepció, no ha vist la llum més poesia 
original. N'han sortit diferents reedicions, ha conti-
nuat escrivint prosa, ha fet el Curs d'iniciació a la 
llengua, i ha publicat versions de poesia, sobretot 
anglesa, francesa i italiana, a més d'adaptacions 
teatrals (el teatre és un gènere que ja havia conre-
at, en dos períodes, 1949-50 i 1956-57). 
Però, per què Marià Villangómez no ha escrit 
més poesia? Rellegint el pròleg a la segona edició 
de Declarat amb el vent (conjuntament amib La mi-
randa, Eivissa, Institut d'Estudis Eivissencs, 
1977), el poeta fa una sèrie de confessions, enllaça-
des com les baules d'una cadena. Explica el contin-
Natura crea la rosa i la destrueix més tard 
tornant-la a la terra. I si pols en comptes d'aigua 
absorbissin els núvols, al darrer dia del món, 
plovisquejaria encara sang dels enamorats. 
Ornar KHEYYAM, rubài 42 
gut i la distribució, així com les circumstàncies 
dels poemes inclosos en els dos reculls, i dóna el 
significat de La miranda. Defineix el sentit que 
per a ell té la poesia, sentit que evoluciona al llarg 
de la seua trajectòria com a poeta, aprofundint-se 
fins arribar a una poesia gairebé inabastable, se-
creta i específica. Una poesia que és poesia i res 
més, una emoció diferent, una nova categoria que 
vol, encara, ser expressada. I continua: quina raó 
d'existir tindrien els versos sense la mica de goig 
que els acompanya? 
Villangómez ens parla d'aquesta trajectòria poè-
tica —des dels orígens de la seua vocació vinculada 
a l'ús del català—, de les seues relacions amb altres 
poetes, també de diverses interpretacions que la 
crítica ha fet de la seua obra (i davant les quals 
manifesta el seu desacord o la seua conformitat). 
Es molt significativa l'opinió expressada el 1954 
per Manuel de Montoliu: Marià Villangómez 
llança el seu missatge (que) ens obre un camí que el 
porta més enllà de la seva illa, més enllà de la 
història: l'herència espiritual i mística de l'Orient, 
encara viva a l'ànima ancestral de la seva illa. I 
aquesta herència, ens la transmet el poeta d'Eivissa 
en un verb estremit pels afanys més antics de 
l'home i en un llenguatge i un estil personal, que si 
bé ha estat après, en part, dels actuals poetes 
d'avantguarda, ha estat també humanitzat per ell 
a força de cantar els més purs i pregons anhels del 
cor i de la ment de l'home contemporani. 
Marià Villangómez tanca aqueix pròleg amb 
l'explicació del procediment d'elaboració de la seua 
poesia, potser amb la intenció de facilitar la seua 
lectura i comprensió. Ha dit, més amunt: / ens 
queixem enyoradissos, si el que donem no pot arri-
bar a un cercle cada vegada més ample, a les ore-
lles que romanen definitivament closes. I aquesta 
és ara, la seua principal preocupació: donar-se a 
entendre, donar les claus del somni que endevinem 
a la imatge d'un món més espaiós. I el poeta es con-
verteix en el vent que esdevé sonor quan toca amb 
fulles, branques, i es manifesta Declarat amb el 
vent, que pren, per això, un vers lliure, en una 
pura fluència reveladora i transcendent. És, la de 
Marià Villangómez, una poesia enamorada d'una 
llengua. 
La seva força era d'amor. 
La seva força era de flama. 
Enmig de la nit 
22 
esclatava. 
Com un volcà. 
I la nit és el marc del primer dels poemes del lli-
bre: EU murs (baluard de Santa Llúcia). Es una 
nit simbòlica: l'hora de l'evocació, l'àmbit del senti-
ment, el pou insondable de la nostra ànima, el món 
ancestral on arrela la nostra identitat. La freda nit 
de la solitud que converteix el poeta en una illa 
sense ribes, que navega en ales del vent, enllà de 
l'aire i dels estels per la fosca mar del dolor, rumb a 
un llum en la nit del Temps. En una bellíssima 
imatge, associa la llei natural i el caos de l'univers 
amb el misteri de les profunditats, i veu les mura-
lles d'aquesta antiga i benvolguda ciutat com s'en-
filen 
vers l'ordre i la follia dels estels, 
murs i roca penjats 
damunt la negra mar insistent amb profundes 
[remors. 
Tot seguit, planteja el tema central del poema: 
les seues vivències en aquest indret estimat, entre-
llades amb el pas del temps i els seus efectes sobre 
la pròpia existència i sobre les coses. Evoca l'origen 
niilenari d'uns murs protectors contra els atacs 
dels homes, i sorgeix, rotunda, la imatge marinera: 
Bastió solitari sota el gran do dels dies, 
alta proa que intima amb la nit desolada, 
companya de les coses duradores que el volten: 
pla de conreu que contra els puigs s'esforça, 
port, refugi final de llunyanies aspres, 
i combatuts illots mar endins invencibles. 
Així el poeta expressa la nit interior, l'aferrissa-
da lluita per l'existència i, tanmateix, aqueixa 
força estranya que ens arrapa a la vida, i el desig 
de pau. I va alternant les referències històriques 
sobre la muralla i la ciutat -crescuda a la seua om-
bra i protecció, a dalt del puig de Vila i la Marina— 
amb l'esguard del paisatge interior: 
murada inútil contra els altres perills de pesta o 
[fam, 
excessiva entremig de la pau i la sola proesa 
de viure cada dia i de morir. 
Un sentiment profund l'embarga en recórrer el 
baluard de Santa Llúcia (proper a ca seua i lloc 
privilegiat de moltes de les seues passejades). 
Magnífic i poderós al llarg de tres segles, acompli-
da ja la missió defensiva, avui en decadència, l'or-
gullós bastió esdevé en la història recent: 
nosa per a les ments que el progrés exaltava, 
rendible monument per als ulls fatigats dels 
turistes. 
segons expressió d'uns versos escrits amb desencís, 
amb una actitud desenganyada no exempta d'iro-
nia. 
Villangómez albira una personalitat comuna 
-malgrat sigui de llarga durada l'estructura que 
El baluard de Santa Llúcia des de sa Penya. (Foto: Toni Pomar.) 
dóna vida a la muralla, en canvi, és flor d'un dia la 
vida humana- i, identificat amb el baluard, emer-
geix l'emoció i la voluntat solidària de germanor: el 
bastió (el poeta) és germà dels vents que l'assoten 
-l'anhel, el desig-, germà dels vaixells -els homes 
que han fet i faran camí en el decurs històric— i 
així, el bastió és germà 
també de la meva ànima, òliba als teus merlets, 
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga. 
I el poeta, afeblit, se sent a si mateix: 
com la busca de pols que vola en la ventada. 
I apareix la idea de la mort -el port, refugi final, 
com a descans- en el record de les morts dels nos-
tres amors (en una vivència de la nostra pagesia 
diuen, els vells, que arriba un moment en què els 
vius tenen enveja dels morts). I, així, enllaça amb 
la idea de la fïnitud de les coses, unes de més llar-
ga durada, altres més efímeres, però tot allò que 
neix mor, tot allò que comença, més tard o més 
d'hora, veu el seu final. Res no és etern, ni el ba-
luard, ni l'arbre, ni el poeta, que es plany davant 
del dolor provocat pel record de l'amor perdut, i els 
canvis en les coses que més estima i en la percep-
ció que d'elles té. El cor del poeta es debat entre 
sentiments contradictoris: l'amor i l'odi, el goig i el 
dolor que —com les dues cares d'una mateixa mone-
da— experimenta: 
Resistent baluard, però tampoc etern, 
tu m'aboques a totes les coses preferides 
i al temps que no sabem si estimar o odiar. 
Només sabem que això que més ens estimem 
és també el lloc del mal que més ens fa sofrir. 
Perquè, en tot temps i època, sempre les coses 
que portam al cor, les que més ens estimam, són 
tanmateix les que més ens poden fer patir. Cona 
també el sentiment per la petita pàtria, tan pro-
fund en el poeta, que ara veu Eivissa i Formentera 
transformades per les noves activitats. 
Però, alhora, obre la porta de l'esperança, una 
esperança que és el futur, que fa el camí des de la 
passió i l'entusiasme de la força creadora de la vo-
luntat: 
existirà el futur 
mentre existeixi en el desig, 
amb el nostre desig escurçant-se. 
I es manifesta la força vital, que flueix poderosa 
generació rere generació. Si uns passen, uns altres 
ocupen el seu lloc. I el món comença en cada nova 
criatura: 
Només queda la vida fluent i no és mentida 
que podrà viure sense mi. 
En el pas del temips sobre el baluard —peça del 
drama insigne, profund i inextricable de la vida-, 
convertit ell mateix en bastió, el poeta es veu coni 
una anella més d'aquesta cadena humana, allar-
gassada en la successió de generacions, i experi-
menta un sentiment de solidaritat universal. Se 
sent unit 
als homes que han refet aquest tros de natura, 
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment, 
i als que hi duran després treball i inquietud. 
Paisatge i homes que no són sinó un microcos-
mos, la 
breu imatge d'un món més espaiós. 
El baluard de Santa Llúcia, en segon terme, segons un dibuix de 
Marí Ribas. 
I la vida, en perpètua renovació, fa que cada pit 
jovenívol cobegi la torxa de l'esperança, i es repe-
teixin els anys daurats en la força pregona de la 
passió, en el desig apropant el futur, i així, de ma-
nera contínua, miraculosa, floreix perpètuament la 
primavera: 
No foren només els anys auris 
els de la nostra jovenesa, 
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur, 
per a cada pit jovenívol; 
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga 
vull meditar en l'angúnia i el miracle, 
en els oblits i els successius propòsits 
de cada nova primavera. 
És la vida fluent, la mateixa en essència i sem-
pre diferent, que Villangómez canta en un joc que 
combina melangia i dolor, que miren al passat, 
amb l'esperança d'un món millor, projecte solidari 
de futur, que alternen dins la nit fosca -tràgica i 
fatalista- de l'ànima, ara i en tant il·luminada per 
les espurnes de les passions viscudes, i pel desig 
escurçant el futur, més enllà del record, de l'oblit, 
de la vida. 
I ho fa des d'aquest baluard de Santa Llúcia (set 
Murada Alta) que ha tengut una forta presència a 
la seua vida: lloc de cita amorosa, mut testimoni de 
la seua joia jovenívola i després company del seu 
passejar silenciós. Esplèndida plataforma per con-
templar el port i la Marina, i el mar que cenyeix 
d'escuma clara Eivissa i Formentera. A partir 
d'aquí la ciutat s'eleva Pels graons de les cases on 
refreda la calç en un clarobscur de llums i ombres, 
reflex de les nostàlgies del poeta, / els estels, a dalt, 
punyen les altures desertes. 
Com deia Gabriel Celaya, la poesia és un arma 
carregada de futur. Marià Villangómez, que es veu 
24 
ell mate ix com u n a illa de silenci, volia encara en 
Els béns incompartibles manifestar-se, com expres-
sa en El poema: 
Un silenci, una illa 
atapeïda i fonda 
ha volgut ésser dita. 
Però després, el poeta considerarà finalitzada la 
seua s ingladura poètica, amb u n a sola excepció: el 
t i tu la t Sonet {un joc l i terari a la m a n e r a shakespe-
r iana) publicat el novembre de 1986 a la revista Es 
Vedrà i es Vedranell i després inclòs al recull dels 
gèneres l i terar is pract icats per l 'autor: D'adés i 
d'ahir (1988). 
Villangómez ens deixarà a Declarat amb el vent 
(Els murs n 'és u n dels dar re rs poemes) el seu tes-
t a m e n t com a poeta. En la immens i ta t del m a r de 
la seua creació queda el missatge d 'una persona so-
l idària i compromesa, u n a poesia original i de g ran 
força expressiva, que t r a n s m e t la capacitat creado-
r a de la passió juveni l i la vigoria de la maduresa . 
No dóna, tanmate ix , per acabada la seua labor ciu-
t adana : al l larg dels dar re rs t r en ta anys, a r r iba rà 
a totes les orelles, en u n a expressió cada vegada 
més comprensible, impulsa l'ús i la digna resurrec-
ció del català, la l lengua del seu poble, i és l 'ànima 
de l ' Inst i tut d 'Estudis Eivissencs. I l 'obra de Mar ià 
Villangómez ha es ta t i continua essent fonamental 
per a la comprensió profunda de les nostres senyes 
d ' identi tat , cant i missatge de compromís, però 
t ambé de pau i sereni ta t . 
ROSA VALLÈS COSTA 
ELS MURS 
(BALUARD DE SANTA LLÚCIA) 
Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat 
present en tristos llums i taques que s'enfilen 
vers l'ordre i la follia dels estels, 
gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar, 
murs i roca penjats 
damunt la negra mar insistent amb profundes 
[remors. 
Fou construïda forta contra els homes, 
vella murada sobre més remotes murades, 
i la seva duresa resisteix 
així mateix Vassalt del temps. 
Bastió solitari sota el gran do dels dies, 
alta proa que intima amb la nit desolada, 
companya de les coses duradores que el volten: 
pla de conreu que contra els puigs s'esforça, 
port, refugi final de llunyanies aspres, 
i combatuts illots mar endins invencibles. 
Sembla que sols pots contemplar 
llargs i lents moviments d'acord amb la teva 
[durada: 
poble que s'espesseix dins l'abraçada estreta, 
fa segles arrapat a esquerpes roques, 
amb calç i antics carreus amunt guardant-se, 
estès després entre murada i riba, 
més confiat, amb signes diferents, 
amb anys inacabables de perill 
-murada inútil contra els altres perills de 
[pesta o fam, 
excessiva entremig de la pau i la sola proesa 
de viure cada dia i de morir, 
nosa per a les ments que el progrés exaltava, 
rendible monument per als ulls fatigats dels 
[turistes. 
Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos 
i les teves arestes esmolades, 
germà dels segles de vaixells 
a l'inici i la fi de llargs camins que es perden, 
dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls 
[ràpids, 
també de la meva ànima, òliba als teus merlets, 
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga. 
Com amb la llum d'abril un dia jove 
de greus anhels i càlides tristeses, 
ara nocturn amb tu, adult amb el teu pes, 
conscient d'unes forces poderoses, 
feble enmig d'elles, 
però participant de la seva complexitat, 
com la busca de pols que vola en la ventada. 
Resistent baluard, però tampoc etern, 
tu m'aboques a totes les coses preferides 
i al temps que no sabem si estimar o odiar. 
Només sabem que això que més ens estimem 
és també el lloc del mal que més ens fa sofrir. 
La nostra sang hi bat i hi defalleix, 
i en les morts dels nostres amors 
veiem tota la mort: 
com fineixen les fulles, l'arbre s'acabarà. 
Existirà el futur 
mentre existeixi en el desig, 
amb el nostre desig escurçant-se. 
Si fugia l'amor, en resta el pensament; 
però, què podrà ésser aquesta escuma 
sense les onejants forces pregones, 
tot el cos de les nostres passions? 
Només queda la vida fluent i no és mentida 
que podrà viure sense mi, 
Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn, 
superba i no del tot ineficaç 
peça d'un drama insigne, profund i inextricable, 
des d'aquí ens sentim més units, 
en pensarós aïllament, 
als homes que han refet aquest tros de natura, 
breu imatge d'un món més espaiós: 
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment, 
al nostre amor inicial, 
i als qui hi duran després treball i inquietud. 
No foren només els anys auris 
els de la nostra jovenesa, 
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur, 
per a cada pit jovenívol; 
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga 
vull meditar en l'angúnia i el miracle, 
en els oblits i els successius propòsits 
de cada nova primavera. 
25 


Un poema de Marià Villangómez: Els murs

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert