Cirer Costa, Joan Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

(89) 37
Mite: Dita, narració plàstica, fa-
bulosa i generalment contraposada
a qualsevol tipus de formulació
enraonada i demostrada.
Els mites evidentment, es con-
traposen als fets i els substitueixen
fàcilment. Per què? Perquè els mi-
tes ens afalagen, són simples, poè-
tics... transmesos oralment can-
vien sense dificultat així com el
narrador canvia la seva visió del
món... o així com canvia el narra-
dor.
Tots necessitem mites, les per-
sones, les famílies, els pobles... la
irracionalitat, el romanticisme, la
fantasia, formen part de la natura-
lesa humana, però quan adqui-
reixen vida pròpia són temibles.
Com diu Pere Quart, podem acabar
Emmetzinats de mites,
amb les sàrries curulles de 
/blasfèmies.
Els mites, a força de repetir-se,
acaben convertits en blasfèmies,
despropòsits injuriosos amb la his-
tòria que ens fan oblidar qui som i
d’on venim substituint la realitat
per allò que voldríem ser i no som.
Salvador Espriu, exigeix per als
poetes el dret a elegir com preser-
var la seva memòria per a la poste-
ritat:
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Però els pobles no tenen aquest
dret reservat als poetes i als artis-
tes que creen el seu propi món. Els
pobles, les ciutats, els països, no te-
nen «móns perduts» per preservar
com a substituts de la realitat. La
història no és creada, és la que és.
Si no volem interpretar errònia-
ment el que som i aspirem a deci-
dir el que podem ser, no podem en-
ganyar-nos amb els mites genètics,
amb l’èpica dels passats més o
menys gloriosos.
L’estadística és l’antítesi del
mite, les xifres àrides, descarna-
des, mostren una racionalitat in-
sultant, però, justament per això,
ens allunyen de qualsevol món per-
dut. Reflecteixen el que va passar,
ens agradi o no. No són retrats de
famílies endiumenjades disposa-
des a transmetre la previsible
imatge estereotipada ben allunya-
da de les penúries del dia a dia.
Mai no hem d’oblidar, però, que
les xifres també tenen ànima, espe-
rit. A darrere seu hi ha l’alè humà
que procedeix, per exemple, de
l’esforç extrem dels treballadors
que deixaven la seva salut con-
reant els estanys. Deixem que si-
guin els versos de Villangómez que
ens ho facin present:
[...] l’illa demanava a la sal 
/dels seus mars
el rosegó de pa que els camps 
/prims li planyien.
[...] sal, en temps de misèries 
/riquesa dels illencs.
La fam sempre era pròxima, el
seu espectre mai no s’allunyava
gaire. La cultura popular ho tenia
ben present en romanços i ronda-
lles; recordem, per exemple, la de
Sa barseta sense tapadora que evo-
ca Villangómez en aquests versos:
Infant de conte, pobre
per paisatges de fam,
sota estrelles de gebre,
vora cors de maldat.
Les dades del comerç també ens
parlen de la vida dels mariners que
transportaven els fruits de les ai-
gües i de la terra eivissenca a ports
llunyans per obtenir aliments per
a vilatans i pagesos. Uns pagesos,
Mites, xifres i poesia
per Joan Carles Cirer Costa
El port d’Eivissa era l’epicentre de l’economia comercial que s’havia desenvolupat durant el
primer terç del segle XX i que revifà en els anys 50, en acabar-se els «anys de la fam». Els
treballadors que esperen el vaixell seuen a sobre de les caixes utilitzades per exportar ous;
més enllà veiem caixes per a gallines i, al fons, un taxi (Fotografia: Heinz Vontin).
38 (90)
els eivissencs, que aviat aprengue-
ren a sembrar per vendre i a com-
prar per viure, un aprenentatge
dur que ens servirà per apropar-
nos al primer dels nostres mites:
l’autarquia de l’economia eivissen-
ca tradicional. L’autarquia, l’auto-
suficiència no ha estat mai un ob-
jectiu del pagès eivissenc. Eivissa i
Formentera no han pogut gairebé
mai generar els aliments suficients
per mantenir la població existent,
el comerç ha estat sempre qüestió
de supervivència i no una simple
font de renda.
Unes quantes xifres serviran
per comprovar-ho. Entre 1920 i
1935 els eivissencs i formenterers
importaven quasi 70 quilograms de
blat per persona i any, una xifra
que pràcticament exclou que es de-
diqués cap superfície significativa
al conreu del blat. 
I, com queda la trilogia mediter-
rània, així? Malparada. Les com-
pres d’oli eren d’uns 5 litres per
persona i any, i les de vi superaven
els 6 litres. És a dir, que cada famí-
lia eivissenca comprava entre 20 i
24 litres d’oli i uns 30 de vi cada
any. La producció pròpia no servia
ni per assegurar el consum de les
famílies pageses. Tots els habi-
tants de Vila usaven oli i bevien vi
forasters i una bona part dels pa-
gesos també havien de comprar
l’oli a fora d’Eivissa.
Els pagesos eivissencs no pro-
duïen per al seu propi consum sinó
per al mercat. I què venien en el
mercat? Ametlles, garroves i ordi
principalment, productes forestals,
ovelles i ous sempre, i, partir de la
segona dècada del segle XX, un
nombre considerable de porcs. I de
què vivia la gent de Vila? Els pes-
cadors, d’explotar la mar amb un
ritme que en els anys trenta ja no
era sostenible, i la resta, de gestio-
nar el dens tràfec comercial que ge-
nerava una agricultura abocada a
l’exportació i una població que
s’alimentava amb el que venia de
fora.
I tots, vilers i pagesos, de les
salines, que aportaven centenars
de milers de jornals cada any en
temps de collita i oferien demanda
a multitud d’artesans i empresaris:
ferrers, carreters, mestres d’obra,
calafats, mestres d’aixa, consigna-
taris, etc.
Segon mite: parlar dels anys de
la fam és una exageració. Tornem a
les xifres. Entre 1921 i 1935 els
eivissencs consumien 16 quilo-
grams d’arròs per persona i any;
entre 1936 i 1941, poc més de dos.
Les entrades de blat baixaren a la
tercera part, com les d’oli i sucre.
No podem quantificar gaire millor
la situació d’extrema misèria que
es vivia a Eivissa i Formentera
perquè el règim franquista, enfron-
tat a la seva manifesta incompe-
tència econòmica, simplement va
preferir deixar de fer la major part
de les estadístiques i falsificar-ne
les poques que publicava. Un mí-
nim de 8.000 eivissencs i formen-
terers emigraren entre 1936 i
1955, alguns per motius polítics, la
majoria expulsats de la seva terra
per la fam.
Aquesta és, probablement, la
causa última del mite de l’autar-
quia eivissenca, tots els pagesos
que visqueren els anys quaranta
quedaren tan espantats, que a
partir de llavors, exigien a les
seves finques un nivell d’autoa-
bastament que ni els seus pares ni
els seus majors s’havien plantejat
mai.
La magnitud de la tragèdia hu-
mana que visqueren les nostres
illes ens porta a etapes que tothom
creia pretèrites, com aquell mític
any dolent, que cent anys després,
multiplicà la seva dimensió, ara
eren es anys de sa fam.
Fora d’Eivissa també es difonia
la misèria, ens ho recorda Francesc
Parcerisas, que dedicà un llarg
poema a rememorar aquests anys
de la seva infantesa, és el Petit Re-
taule, on trobem uns versos colpi-
dors:
Es vivia a preu fet, vida 
/de gossos que és trista 
/manera de sortir del pas.
[...]
Foren temps de satàniques
/pompes.
Qui prefereixi una versió més
melosa, però igualment dramàtica,
sempre pot retornar a la Colometa
de La plaça del Diamant.
Tercer mite: el paisatge illenc
sempre ha estat el mateix fins als
anys seixanta.
–Mireu les aquarel·les de l’Arxi-
duc: ses Salines, per exemple, no
s’assemblen en res al seu estat ac-
tual, no hi ha dics. La comparti-
La introducció de locomotores dièsel, tractors i altres màquines a l’explotació salinera
implicava l’expulsió de centenars de treballadors. Sense l’alternativa del turisme la majoria
d’ells haurien acabat a l’emigració (Fotografia: Col·lecció Raymar).
.
(91) 39
mentació en estanys es féu quan
començaren a explotar-se indus-
trialment, a les darreres dècades
del segle XIX.
–Entre 1873 i 1950, (dada que
podem prendre com a equivalent a
1935, ja que poques cases es cons-
truïren durant la guerra i els anys
de la fam), el nombre de cases pa-
geses s’incrementà en un 75 %. En
el primer any, 1873, els quatre
ajuntaments forans acollien 3.080
cases, l’any 1950 eren 5.355. A Vila
l’increment no arribà al 12 % i de
Formentera no en tenim dades. A
més a més, molt probablement, la
majoria de les cases que existien
l’any 1873 variaren totalment la
seva fisonomia en entrar en el
segle XX. Quan la gent té diners
amplia ca seua i fa cases noves per
als fills no hereus, que ja no han de
fugir. Moltes cases «centenàries»
que venen les immobiliàries proba-
blement no tenen ni cent anys.
–Fins als anys seixanta no hi
havia incendis forestals. No podia
haver-n’hi sense pins. L’explotació
del bosc era total i, evidentment,
insostenible. L’any 1920 no queda-
va a Eivissa pràcticament cap pi
amb més de dos metres d’alçada al
bosc, una situació que es repetí
l’any 1945. Deixem, un altre cop,
que sigui Villangómez qui ens
apropi, poèticament, a la desfeta
del bosc eivissenc en la seva oda
als carreters:
Només sou odiosos quan dueu 
/la bona fusta,
la fusta de bona olor de reïna,
els troncs rodons i torrats que
/algú ha robat al bosc,
que han deixat en el bosc una
/ferida oberta.
Quart mite: Eivissa i Formente-
ra haurien pogut portar una vida
còmoda i mandrosa si no hagués
estat pel turisme que les tragué de
la seva confortable situació.
L’any 1960 és el moment del
canvi. Llavors fou quan l’Eivissa
tradicional assolí el seu màxim ni-
vell de desenvolupament, però ho
feia a través d’un model  que esta-
va condemnat a mort. Llavors tot
es feia manualment: camp, salines,
motovelers, llaüts de pesca... Per
mantenir-se competitives aquestes
activitats haurien expulsat en molt
poc temps la major part de la mà
d’obra ocupada. En el camp els
tractors substituïren els treballa-
dors, especialment, en els conreus
més moderns com la patata angle-
sa. A les salines, igual (vegeu el
llibre d’en Garcia, Memòries d’un
Mestre Saliner), i la marina tradi-
cional eivissenca estava condem-
nada de feia molt temps, només la
irracionalitat econòmica del fran-
quisme la sostenia artificialment.
Com que hi hauria hagut un
excés d’oferta de treballadors, els
salaris aquí no haurien pujat com
estaven pujant a la resta d’Europa
i d’Espanya, però l’entrada de ma-
quinària moderna era així i tot ine-
vitable, ja que fins i tot amb salaris
molt baixos, la seva enorme pro-
ductivitat la feia rendible, expul-
sant treball en favor de capital.
Si la població activa aproxima-
da d’Eivissa i Formentera l’any sei-
xanta era d’unes 15.000 persones,
aquesta hauria anat minvant pro-
gressivament, reduint la població
total. Els joves haurien abandonat
les illes massivament a la recerca
de feina més ben remunerada i
molt pocs haurien pogut estudiar
(els baixos salaris combinats amb
els elevats costos de l’educació su-
perior ho hagueren impedit), i la
majoria d’aquests pocs estudiants
eivissencs no haurien retornat mai
més a una illa que no oferia oportu-
nitats. La manufactura tampoc
constituïa una  alternativa viable a
l’agricultura, la indústria ja havia
fracassat a Eivissa, recordau els
tancaments de Can Ventosa i de la
Fàbrica d’Alcohol.
Posats a elucubrar, potser ara
Eivissa i Formentera no tindrien
més enllà de deu o quinze mil habi-
tants, vells i pobres, totalment de-
pendents de les ajudes públiques a
una agricultura incapaç de compe-
tir a nivell global i a unes poques
activitats artesanes i semi-indus-
trials de baix nivell.
Cinquè i últim mite: el fran-
quisme imposà el turisme com a
via de desenvolupament. En el lli-
bre De la Fonda a l’hotel es veu
com en els anys trenta aparegué
un empresariat turístic local capa-
citat i totalment autòcton. En un
article publicat al núm. 61 de Ran-
da podeu comprovar que el dicta-
dor era, l’any 1934, un acèrrim
enemic de l’activitat turística, no
canvià de parer fins més de vint
anys després, qui no s’ho cregui
que comprovi el minúscul volum de
crèdit concedit a les activitats tu-
Pescadors i hotels conviuen al port de Sant Antoni de Portmany. A cada extrem de la foto es
veuen dos dels hotels prototípics del turisme dels anys 30: a l’esquerra el Portmany i a la dreta,
ja ampliat, el San Antonio (Fotografia: Col·lecció Raymar).
40 (92)
rístiques en el primer franquisme,
un règim que adoptà una via de
«desenvolupament» absurdament
industrialista deixant de banda els
serveis, especialment una activitat
moralment contaminant com era el
turisme. Els eivissencs dels anys
seixanta sospiraven pel turisme,
sabien perfectament que aquella
era la única via de modernitat dis-
ponible, qui no s’ho cregui que lle-
geixi la tesi doctoral de James Coo-
per An analysis of some aspects of
social change and adaptation to
tourism in Ibiza. El llibre més im-
portant escrit sobre Eivissa en la
segona meitat del segle XX i, pro-
bablement, el menys llegit.
Fins aquí he pretès teixir un
discurs a la vegada poètic i ra-
cional, sempre desassossegador i
mai amable, perquè quan fas la
història de la gent corrent prompte
t’adones de la duresa de la vida que
portaven els nostres avant-
passats, sotmesos a la cruel indife-
rència de les forces de la natura i
dels poderosos. Ells sí que necessi-
taven mites per sobreviure a les
penalitats diàries i el més apreciat
de tot consistia a somniar que els
temps futurs serien tan bons com
els temps passats que ningú ja no
havia viscut, però que en el boi-
ratge dels records col·lectius s’idea-
litzaven i veneraven. Ja ens ho
deia Ausiàs March en declarar:
Del temps present no em trobe
/amador,
mas del passat, que és no-res e 
/finit.
Però quan es tracta de venerar
el mite dels temps passats no que-
da altre remei que canviar de
llengua, encara que no de registre.
Ningú com Jorge Manrique per
descriure aquest amor a allò que
mai no ha existit però que marca el
nostre futur:
Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.<
Baixar un cotxe de la Joven Dolores era una feina feixuga. Les males condicions de les
infraestructures marítimes foren un entrebanc molt greu que dificultà sistemàticament el
desenvolupament del comerç eivissenc. El projecte de millora dissenyat per Emili Pou i
aprovat l’any 1882 no fou mai completat i les obres s’allargaren durant decennis, provocant la
desesperació de tots els eivissencs (Fotografia: Col·lecció Raymar).
L’hotel Bahía de Sant Antoni era un hotel de 2a categoria (la màxima existent en aquell
moment a Eivissa), dotat amb 85 places. Constitueix un dels principals exemples de la revifada
turística dels primers anys 50. Els empresaris eivissencs tenien ben present el potencial del
turisme i es llençaren a aprofitar-lo tot d’una que les circumstàncies ho permeteren (Fotografia:
Heinz Vontin).


Mites, xifres i poesia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert