La definició d’Alfred Gell de l’obra d’art com a objecte distribuït i el supòsit d’un isomorfisme estructural entre els agregats d’obres d’art, múltiples i disperses, i un factor aglutinant “intern” (ment o consciència, ja sigui individual o col·lectiva) que dota el conjunt d’una coherència immanent, oculta el potencial de les obres d’art
per, recombinant-se amb d’altres, trencar la rigidesa dels designadors de la identitat d’individus i cultures. L’estudi de dos exemples on el caràcter d’objecte distribuït de
l’obra d’art dóna lloc a conjunts “externs” on resulta difícil establir una unitat “interna” i es converteixen, per tant, en agregats amb consciència dispersa, permet comprovar
l’eficàcia d’aquest mecanisme per fer de l’obra d’art no només un objecte de mediació transtemporal sinó també transcultural.Alfred Gell’s definition of a work of art as a scattered object and the hypothesis of a structural isomorphism among collections of works of art, numerous and disperse, andma binding “internal” factor (the “mind” or “conscience”, be it individual or collective) that imbues the whole with an immanent coherence, hides the potential of the works of art by, recombining them with others, shattering the rigidity of the designators of the identity of individuals and cultures. The study into two examples where the character of the scattered object of the work of art leads to “external” sets where it is difficult to establish an “internal” unit, and they therefore become collections with a disperse conscience, enabling us to verify the efficacy of this mechanism to turn the work of art into not just a transtemporal object of mediation but a trans-cultural one
