L’article analitza detingudament la última fase de la guerra entre França i Espanya, que es va perllongar des de 1648 a 1659. Si un acord de pau preliminar assolit en 1648 a l’escalf de la Pau de Westfàlia no va prosperar, tampoc les importants aproximacions aconseguides el 1656 van tenir èxit immediat. L’autor ressegueix la situació política i militar d’aquells anys fi ns al 1659, marcada, d’una banda, per l’esclat successiu de les sublevacions catalana i portuguesa i de les Frondes, i, de l’altra, per l’evolució de la infl uència espanyola a l’Alsàcia i a la Lorena i pels esdeveniments en diversos teatres d’operacions, des d’Itàlia fi ns al corredor del Rhin i a la frontera entre Flandes i França. Al mateix temps, ofereix una notable reevaluació de les postures negociadores espanyola i francesa, en funció de les actituds dels mandataris respectius i dels objectius que uns i altres perseguien; i concloconclou que, el 1660, era França la que clarament havia obtingut els seu
