Baldrich, Silvia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ENTREVISTA A JOAN TUDÓ I FORNÉ, 
fill de Cabra del Camp. Setanta-nou anys. 
per Sílvia Baldrich 
Quants germans tenia? 
Havia tingut dues germanes: Rosita Tudó Fomé i Maria Tudó Fomé, i un germà, Joan 
Tudó Fomé, però una germana i el germà gran es van morir de canalla, diguem, i només 
vaig conèixer una germana petiteta. De fet, una germana i jo som els que, doncs, vam tirar 
endavant els assumptes de la casa i això. Ens vam fer grans, i els altres dos, es van morir 
de criatures. 
On i en quin carrer ha viscut? 
A Cabra, al carrer Hospital n** 24, sempre. 
I, el servei militar, on el va fer? 
Sí, el vaig fer a Girona, jo. 
Quan i amb qui es va casar? 
Em vaig casar, quan es va acabar la guerra, perquè jo vaig ser presoner de guerra, i 
doncs, no vaig poder venir fins a l'any 40, devia ser, a la darreria del 40, sí,...o el 41. Em 
vaig casar amb Maria Plana Fomé. 
I què és el que li ha agradat més de fer? 
A mi, l'agricultura ja m'agradava, i la practicava tan bé com podia. A Cabra, més 
aviat, la nostra família, vam destacar per portar la terra bé i obrir-nos pas per comprar més 
terres, perquè primer, els pares en tenien molt poques. El pare havia començat treballant 
de mossso, a Alió i a Vila-seca, sí... i acabat doncs, tenint poca o molta terra, va venir cap 
a casa i encara va treballar molt. A jornal anava, per a "Cal Pau de les gallines", sí, a 
temporades, i després encara feia la feina de casa. Però doncs, es va espavilar, vam 
comprar el Pedregal i una Plana, i ja amb la terra que teníem anàvem fent; també en vida 
del pare, però més endavant, vam comprar la Plana del Fregaire. I doncs, ja hi treballava 
bé, ja m'agradava la pagesia, fer de pagès, però va passar que, encabat, en fer-me mal a 
la cama, per treballar de pagès anava molt amb "freno", perquè ara es treballa molt assegut 
26 
al tractor, però llavors no n'hi havia, no hi havia res d'això, havies d'anar sempre al darrera 
de l'animal, i era pesat caminar per damunt dels trossos, la terra i tot això. I va ser quan 
vaig rumiar d'organitzar una granja, i primer la vam fer a la casa on viviu vosaltres. En 
tots quatre pisos hi havia gallines; en aquella època, l'avicultura anava bé, llavors ja estava 
bastant organitzada, i n'hi havia menys que ara. Avui s'han anat descobrint coses i les 
bèsties estan més preparadades, ja les venen més preparades, vacunades per prevenir totes 
les malalties a què son propenses; abans no era així. Mira, havies de comprar les bèsties 
després de néixer, de pollets, i, doncs t'havies d'espavilar com podies; va ser la pràctica 
general de tots els que vam tenir bèsties. Vam ser primer d'una cooperativa de Tarragona, 
i allí es feia canvi d'impressions amb companys que també tenien bèsties i això. Però 
doncs, costava bastant, perquè va costar molt de dominar malalties que van ser molt fatals 
per a les bèsties, ...bo i, moltes vegades no sabies què fer. Ara es preveu tot, avui està tot 
estudiat. Mira, comprem les gallines i no cal mirar res, ja les comprem vacunades. Abans 
no era així, abans compraves les bèsties i les malalties venien tan de sobte que no sabies 
com s'havia de fer, com s'havia d'arreglar, i se'n morien moltes, se'n perdien, mare de 
Déu! Al principi, va durar uns quants anys, que bo i se'n morien la meitat. Ara no, ara està 
molt organitzat. Però això ha costat, han hagut de passar molts anys. Després de la guerra, 
encara només n'hi havia en zones determinades, principalment a Reus. 
On la tenia la terra, vull dir, en quin terme municipal? 
Tot era al terme de Cabra. En vida del pare, vam tenir una terra, que era molt gran, 
al terme de Barberà, però... 
I quin tipus de cultiu feia a la terra? 
Mira aquí, el principal ceps; encabat venia el sembrat, i després avellanes i ametlles, 
n'haviem tingut en menys quantitat, és clar. 
I, que es quedava a dormir ai camp, o sempre pujava a casa? 
M'havia quedat molt, a la "Plana del Fregaire", perquè era una masia que estava bé, 
llavors. I com que és lluny, hi havies d'anar amb el carro, passaves molt de temps. Quan 
era la temporada d'hivern que, no fa tant de dia, i per exemple havia de llaurar, que aquella 
terra és grossa, i els animals pateixen, pes pesat, molt per a l'animal, doncs m'estimava 
més quedar-me allí, perquè l'animal el tenia més reposat, i això em permetia poder 
treballar més temps, perquè ara és molt simple: pleguen de treballar i en un moment ja són 
a casa amb el tractor. Però llavors, havíem de pujar amb el carro, i per pujar de la Plana, 
bo i que estaves una hora, sí. 
I quan estava al camp, qui II feia el menjar? 
El menjar, com que bo i sempre vaig anar sol, doncs m'espavilava jo, sí. El feia a la 
meva manera, sí. Allà baix, a la Plana del Fregaire, per dinar em feia la cassola, perquè 
allí ho tenia tot més a propòsit, allí a la cuina. Però als altres llocs, menjava, mira, fregits 
o coses de no haver de tenir feina, perquè jo per al menjar, sempre he tingut dropada. 
Se'n recorda d'algun refrany o bé d'alguna cançó? 
Aquí, al batre, en aquella època que es batia a les eres, hi havia el costum que cantés 
sempre el que feia córrer l'animal, perquè l'animal, si cantaves, semblava que es donava 
aire, sembla estrany això no? però sí sí... A totes les eres, quan es batia, que eren totes les 
de l'entorn del poble, senties uns cant per aquí o per allà, però, només per a l'animal es 
feia. Cantaven cançons corrents, que anàvem sentint, que les sabies i això. 
27 
I com va afectar la guerra civil a la seva vida d'agricultor. Li van ocupar les 
terres, com va afectar la guerra civil al seu ofici? 
Jo, quan vaig marxar a la guerra, hi vaig anar per la lleva. Fins llavors, estava al 
voluntariat de la guerra, perquè aquí, al fer la revolta, el 19 de juliol es va desorganitzar 
l'exèrcit. Ens vam quedar sense exèrcit, i es van crear unes milícies. Encabat, s'hi van anar 
posant militars fins que, finalment, es va transformar en cossos de l'exèrcit regular, però 
primer, a base de voluntariat. I no anava gaire bé, perquè, de tècnica, no n'hi havia gaire 
llavors. Hi va haver molts fracassos per aquesta raó. Perquè els nacionals estaven molt ben 
organitzats... 
I, aleshores què va passar amb les terres? 
Les terres, les tenia igual, i l'animal i el carro també. Quan, a mi, em van cridar a les 
files i em vaig haver d'incorporar, vaig donar el carro i l'animal a "Cal Tomàs", al jove 
Pep amb el qual érem molt amics, però tenia més edat que jo, i ell encara no hi havia anar 
al front, ja que cridaven per les lleves, començant per les edats més properes de l'edat de 
fer el servei. I els que tenien més edat, també hi van haver anar, però va costar més. En 
marxar cap al servei, vaig donar el carro i l'animal al Tomàs amb la condició que fes i 
llaurés el més convenient de les terres. Perquè tot havia d'anar malament marxant. Però, 
del més convenient, se'n feia càrrec ell. 
Com definiria la vida del pagès? 
Més aviat és una vida dura. Ho ha estat sempre. Ara, no tant, perquè si bé les 
inclemències del temps sempre són igual, tan ara com abans, el treball no és tan pesat, 
perquè es treballa d'una altra manera. Abans sempre amb l'eina, i picar, i ara no, ara mira, 
dins d'un tractor i es fa la feina molt descansat. Hi ha aquesta diferència. 
I vostè, quan va esclatar la Guerra Civil, el dia 18 de juliol, on estava,... aquí a 
Cabra? Què en recorda, d'aquell dia? 
A Cabra. Sabíem que els nacionals el dia 17 s'havien sublevat a l'Àfrica, i encabat 
el dis 18 hi va haver l'intent de sublevar-se aquí a la península. I va ser quan, a molts llocs, 
les tropes van sortir al caner. Nosaltres érem a Cabra, però de televisor, no n'hi havia, 
però hi havia ràdios. La ràdio ja ho anava seguint. Jo, aquells dies, tinc fe que no vaig 
treballar, era molt per allí. La política sempre m'ha interessat, estava al front d'un partit 
que hi havia aquí, el POUM en deien. Encabat vaig ser al comitè i no hi va haver cap 
sorpresa. 
Aquí al poble, què va passar? 
De primer, no va passar res, perquè nosaltres vam procurar que no passés res. A 
nosaltres, ens transmetien les ordres de les autoritats addictes al règim dels republicans, 
i les donàvem aquí. 
I vam formar aquí, un comitè que se'n deia Comitè de Milícies Antifeixistes. Jo en 
formava part i estàvem al corrent de tot. Aquí no va passar res. Als pobles veïns, detenien 
gent de dretes que s'havien significat. Aquí a Cabra, vam procurar evitar-ho això, perquè, 
en general, la gent era d'esquerra, eren republicans. L'assumpte del moviment dels 
militars, dels nacionals, no interessava en general. Els que hi podia haver eren minoria, 
eren pocs, que no feien res. Les ordres que vam donar nosalü^es, el Comitè, vam veure que 
es complien, que ningú no es revelava en res. Vam considerar que els que eren de dretes, 
podien ser partidaris dels nacionals, dels feixistes, però si no feien cap acte d'hostilitat. 
28 
i es posaven les ordres que donàvem de la República, vam considerar que no se'ls havia 
de dir res. Ens ho vam agafar d'aquesta manera. Ara, això va a ser a Cabra, però, 
generalment, als pobles, van viure venjances i es va detenir gent i matar. Van matar molta 
gent. Però, a Cabra, no es va matar a ningú, i va ser per aquesta cosa. 
No tan sols això, sinó que quan feia 8 o 10 dies que havia esclatat el moviment, com 
que a tot arreu s'havien mort gent de dretes i, a Cabra, no s'havia mort a ningú, vam saber 
que hi havia un intent de venir gent addicta a la República a Cabra a detenir gent de dretes, 
perquè deien que aquí a Cabra no es feia res, que com si volguéssim protegir els feixistes. 
Jo me'n vaig assabentar per mitjà d'un germà més gran del Joan Sigró, que pujava amb 
el cotxe de línia i quan va ser al Pla, i es va aturar el cotxe, va veure un rotllet allí a vora 
del cotxe, allí hi havia 4 o 5 d'aquests que ja els coneixia tothom, que anaven pels pobles 
a detenir gent, se' Is emportaven a les carreteres i els mataven a les cunetes. L'Anton S igró, 
fent el desentès estava allí a la vora de la finestra que estava oberta i sentia paraules que 
deien que aquell vespre (dissabte) volien pujar a Cabra per a detenir certes persones de 
dretes, que deien que nosaltres emparàvem i que no volíem detenir. Quan va arribar a 
Cabra, va venir cap al Comitè. Jo aquell dia estava d'equip de reserva, i m'ho va dir: "Passa 
això, si no fem res, aquest vespre hi haurà detencions a Cabra, perquè he sentit la 
conversa". I com que era una persona de confiança, nosaltres ja sabíem la feina que feien 
tots aquells, i els temíem molt. Li vaig dir no pateixis que procurarem evitar-ho. Vaig fer 
un pregó, que tots els que formaven part de les Milkies antifeixistes que, aquell vespre, 
compareguessin al local del Comitè, que hi havia una ordre per a comunicar. Hi va fer cap 
tothom i ho vam exposar. La gent deia que si pugen no han de poder marxar ells. Res, les 
armes que teníem aquí les vam repartir, no n'hi havia per a tots, perquè hi havia molta 
disposició de fer front a aquest intent. Hi havia companys que no havien intervingut per 
a res, i van procurar venir o fer dir que si els podíem donar una arma qualsevol, que ells 
estaven disposats a fer front a tot, per evitar això. I doncs, vam estar en peu de guerra. 
A més a més, aquell vespre, després de la reunió, encara era aviat i el Serra, que vivia 
a Barcelona, va venir amb la idea de passar el cap de setmana aquí. En assabentar-se 
d'això, com que tenia influències a Valls amb les autoritats, em sembla que era company 
amb l'alcalde, va venir amb un cotxe particular i amb el mateix cotxe va anar cap a Valls 
a explicar el que li havíem dit que passava. Van pujar de Valls, l'alcalde i els consellers 
que eren tots del Comitè, igual que nosaltres. L'alcalde va assegurar que ells no havien 
donat cap ordre a ningú. Sabien que hi havia aquests que detenien els feixistes, però a 
Valls els controlaven tant com podien, i procuraven que no es desmarxessin pel seu 
compte. I que estarien al cas perquè no pugessin i que nosaltres estiguéssim a l'aguait. 
Estàvem en peu de guerra tots. En venir aquests de Valls, doncs ja no va pujar ningú. No 
va passar res, però això es va saber i ens va fer molt de bé, encabat, a nosaltres, perquè 
van veure aquest intent que havia estat una cosa molt bona. 


Entrevista a Joan Tudó i Forné, fill de Cabra del Camp. Setanta-nou anys

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert