A la dècada de 1980, uns estudis sobre la vall d’Aro (Baix Empordà) crearen el paradigma
segons el qual la pagesia catalana ja patia unes desigualtats internes enormes a la Baixa Edat
Mitjana. El present article vol desmentir que a la fi de l’època medieval hi hagués unes diferències
tan exagerades i que la majoria de pagesos fossin miserables. L’anàlisi de la condició jurídica
dels pagesos de la vall d’Aro, de les seves condicions econòmiques i de la seva posició en el si
de la comunitat rural, revela que les desigualtats internes eren poc profundes i que molts tenien
un nivell de vida relativament còmode.In the eighties, some researches about Vall d’Aro (Baix Empordà) created a paradigm
in which it was said that the Catalan peasantry already suffered from tremendous internal
inequalities during the Late Middle Ages. The present article intends to refute the idea that
in the Late Middle Ages so exaggerated differences existed and that most of the peasants were
miserly. The analysis of the juridical condition of the peasants living in Vall d’Aro, of their
economical conditions and of their position in the rural community betrays that the internal
inequalities were shallow, and that some of them had quite a comfortable standard of living
