Masgrau, Mariona

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 115
El gran encert d’Obaga és en Tomàs, el
narrador i protagonista: la seva consistèn-
cia articula la munió de personatges i fils
argumentals que presenta la novel·la. La
seva peculiar manera d’entomar els fets,
el seu caràcter una mica apàtic, fa que ens
expliqui una història excepcional a la seva
vida com un problema que s’ha de treure
de sobre de la manera més expeditiva
possible. L’absència de to èpic dóna prou
versemblança als fets narrats, i fins i tot fa
plausible la celeritat amb què es resol una
trama tan complicada als
últims capítols, com si el
protagonista, un home nor-
mal, ja no es veiés amb cor
de resistir més temps l’estat
d’excepció que l’afecta i
decidís redreçar-ho tot per
la via més curta, sense fites
heroiques i sense endinsar-
se tampoc en alguns dels
conflictes plantejats en se-
gon terme. El narrador és,
doncs, el director d’orques-
tra de la novel·la, gairebé s’erigeix en
autor: introdueix i talla arguments secun-
daris –per exemple, el passat obscur d’en
David i la Magalí, els veïns d’en Tomàs, o
el retorn del sergent Torrebruno a la co-
marca–, i es riu d’ell mateix quan cargola
una mica massa la història. Així, per
exemple, qualifica una escena de llit de
«vodevil barat» o, quan es disposa a ex-
plicar les seves vivències al servei militar,
preveu les reticències que això pot provo-
car en el lector a través d’en David: «Per
la cara que feia, segur que el David co-
mençava a témer que allò es convertiria
en una típica història de mili, la combina-
ció ideal de sordidesa, lleialtats masculi-
nes i calimotxos». Fins i tot destapa les
tècniques narratives que utilitza amb ter-
minologia de crítica literària: «Vaig respi-
rar fondo, disposat a estrenar en primícia
mundial un monòleg autobiogràfic».
El narrador no entra a fons en la psico-
logia dels altres personatges, hi guarda
una distància púdica molt en consonància
amb el seu caràcter discret;
així, molts d’ells són des-
crits amb només quatre pin-
zellades quan s’introduei-
xen en la història i represen-
ten arquetipus de les novel-
les de gàngsters però també
prototipus de la nova pobla-
ció dels Pirineus. Aquest es-
quematisme, lluny de ser un
problema, genera caràcters
simpàtics, caricaturescos a
vegades, d’una gran eficà-
cia narrativa. Trobem, per exemple, la
Rosa, la xicota de poble d’en Tomàs, «un
exemple de virtut, un triomf de les mon-
ges»; la Magalí, la hippy neorural rossa i
dolça amb tocs d’artista que trenca la pau
del protagonista; en Sebastià, l’oncle con-
co que no diu ni mu; en Ramonet, el xava;
el sergent de carrabiners baixet i acom-
plexat, Toribio Fonseca Vallejo, conegut
per Torrebruno, que fa un doble joc amb
la llei i els contrabandistes; o en Martró
Vell i en Lalín, el contrabandista bo i el
Albert VILLARÓ. Obaga. 
Barcelona: La Magrana (Les Ales Esteses, núm. 155), 2003, 144 p., 14 €
dolent respectivament. En Tomàs, en
canvi, és un home de moltes cares i molts
dubtes: bon jan i acomodatici i alhora
noble i altruista fins a extrems que ell i tot
considera excessius, no és tampoc un an-
tiheroi, però amb un esperit pragmàtic
davant de la crisi de la seva rutina arriba
en tot cas a ser una mica heroi per força.
El to i el llenguatge del discurs narratiu
són també una troballa, una mescla molt
ben dosificada de moltes fonts: la ironia
empeltada al llenguatge a la manera cal-
dersiana però amb la sorna de pagès afe-
gida; l’argot contrabandista fins on el ca-
talà ho permet; mots dialectals, expres-
sions col·loquials i traces d’oralitat molt
ben encaixades, sense caure en un registre
xiroi. Alhora es combina magistralment
discurs indirecte i directe: a la narració
dels fets en passat, en Tomàs hi enganxa
petits diàlegs o disquisicions mentals se-
ves d’una manera àgil i fresca. El resultat
de tot això és una llengua literària natural
i concisa alhora, que fa lliscar el relat
d’una manera molt viva.
L’argument enganxa, és un llibre diver-
tit, un mèrit no prou valorat a vegades. Tot
i així, cal reconèixer que la manera de fer
avançar la trama principal –el segrest i el
rescat de la Magalí– a base de subhistò-
ries que s’hi enganxen puntualment i des-
apareixen sense acabar d’esclatar –els re-
torns als passats dels personatges, per
exemple– et deixa amb una certa sensació
d’assumpte pendent, com si la novel·la
exigís una segona part per desenvolupar
arguments que aquí tan sols s’apunten.
Aquesta estructuració de l’obra es deu
potser al fet que la primera vegada que es
va publicar amb el títol de L’home tran-
quil fou en forma de fulletó durant un
estiu al diari El Segre. Això fa que cada
capítol sigui molt ric en acció i en perso-
natges si bé, com ja s’ha dit, molts d’a-
quests fils llavors no s’exploten. 
Sota els noms inventats dels escenaris
–el Marquesat, Lapena–, no costa gaire de
reconèixer-hi les comarques pirinenques i
Andorra. Aquests noms ficticis sembla
que donin carta blanca a l’autor per abo-
car una petita dosi de denúncia a la
novel·la dels problemes d’aquestes terres:
la impunitat del contraban, la conversió
dels Pirineus en parcs temàtics i, en defi-
nitiva, el poc interès per aquestes terres
per part de les administracions. 
L’obra fa tota la sensació de ser just el
que pretenia, una història de suspens en
un espai insòlit, no metropolità: els
Pirineus; amb uns referents socials, els
comportaments de poble, poc comuns en
aquest gènere, tractats d’una manera
còmica; tot plegat, des d’una mirada des-
mitificadora, la d’en Tomàs, que no es
molestarà a extreure cap aprenentatge de
la història, i els fets que viu tampoc no li
suposaran una crisi de valors, ni tan sols
una trista reflexió transcendental, sinó
que mirarà de reconstruir la seva rutina de
la manera més fidedigna possible. 
Mariona Masgrau
Universitat Autònoma de Barcelona
116 Els Marges 73


Albert Villaró, Obaga

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert