Auden, W. H.

Manent, Marià

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Poemes de W. H. Auden 
versió de X a r i a  Nanent  
L'ESCUT D'AQUIL.LES 
Ella mira damunt l'espatlla d'ell, cercant 
els olivers i les vinyes, 
i les ciutats de marbre, amb bon govern, 
i els vaixelís a les mars no dominades, 
pero damunt el resplendent metall 
les seves mans posaven 
un erm fet d'artifici 
i un cel talment de plom. 
Sense formes, la plana nua i bruna, 
sense un bri d'herba, sense un senyal de poblat, 
no res per nodriment, ni indret per seure, 
perb, aplegada en la buidor, s'estava 
una ininteHigibIe multitud,- 
ben bC un milió d'ulls, de peus en rengle, 
esperant un senyal, inexpressius. 
Una veu, que sorgia en I'aire, sense rostre, 
provava amb estadístiques que una causa era justa, 
amb un to eixut ho deia, monbton com l'indret: 
i ningú no aclamava, i res no es discutia; 
columnes i columnes, en un núvol de pols, 
avangaven enlla, servant una creenga 
que amb lbgica els portava lluny, cap al sofriment. 
Poemes de W .  H .  Auden 
Ella mira damunt I'espatlla d'ell, cercant 
els pietosos ritus, 
els vedelIs blancs amb garlandes de flors 
i la libació i el sacrifici, 
pero damunt el resplendent metali, 
on calia que fos I'altar, ella va veure, 
en l'emboirada i tremolosa llum 
-i era ben diferent-, una altra escena. 
Punxants filferros un espai tancaven: 
allí els oficials s'avorrien (un d'ells deia fackcies), 
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles: 
una gernació d'homes corrents, honestos, 
vigiIats des de fora, no deien res, immbbils, 
mentre, p&des, tres figures eren tretes 
i a tres pals les iligaven, clavats a aqueU indret. 
La massa i majestat d'aquest món, tota cosa 
que té un pes i que sempre pesa igual, 
quedava en mans dels altres; gent petita, 
no esperaven ajut, i I'ajut no arribava: 
allb que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya 
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull, 
abans que el cos morís, morien com uns homes. 
Ella mira damunt I'espatlla d'ell, cercant 
els atletes que juguen 
i els homes i les dones en la dansa 
movent els dolcos membres 
al ritme de la música, rabent, 
pero sobre el lluent escut les seves mans 
no havien pas posat el trespol de la dansa, 
sinó un camp ofegat pels esbarzers. 
Un minyó esparracat i vagarós, tot sol, 
passava per I'indret desert: i cap a un lloc segur fugia 
I'ocell al qual tirava, ben apuntat, un cbdol: 
que rapten les donzeIIes, que dos nois acolteuen un tercer 
eren grans veritats per ell, que no sabia 
de cap món on compleixii les promeses, 
on, perque plora un altre, algú pugui plorar. 
Poemes de W. H. Auden 
CAN(% DE BRESSOL 
Ben adormida, posa el cap, amor, 
al meu brac infidel posa'l, humana; 
el temps i les febrades van cremant 
la beutat, que és ben seva, dels pensívols 
infants, i demostra la tomba 
que I'infant 6s efímer: 
pero als meus bracos, fins que apunti l'alba, 
que reposi la viva criatura, 
moridora, culpable, 
pero per mi la de beutat complida. 
Anima i cos no tenen límits: 
per a amants que reposen 
al vessant d'ella, tolerant i migic, 
en llur corrent desmai, 
és greu la visió, que envia Venus, 
de simpatia sobrenatural, 
d'universal amor i d'esperanca; 
mentre, abstracte i agut, un esbrinar 
entremig de geleres i rocam, 
l'ktasi sensual de l'eremita. 
Fidelitat, certesa, 
quan toqui mitjanit, s'han d'esvair 
Paemes de.  W.. .H. Auden 
desperta, 
com les vibracions d'una campana, 
i llangaren els folls que estan de moda 
llur crit pedant i ple d'avorriment: 
cada quart de penic d'allb que es degui, 
el que anuncien les temudes cartes 
sera pagat, pero d'aquesta nit 
ni un sospir no es perdrii, ni un pensament, 
ni un bes, ni una mirada. 
Es moren mitjanit, bellesa i visió: 
els vents de l'alba, que ara suaument 
passen al volt del teu cap que somnia, 
portin un dia de dolcor, que l'ull 
i el cor batent el puguin beneir, 
i el món mortal els basti; 
els migdies eixuts vegin que et donen 
nodriment els poders involuntaris; 
contemplada per tota humana amor, 
les nits d'insult et deixin el pas lliure. 
Poemes de W. H.  Auden 
NOCTURN 11 
Fes amable la nit, 
Lluna, i amb un sol ull 
mirant des de l'altura, 
beneeix-me, tot sol, 
i també els meus amics de totes bandes. 
Amb clara sense núvols 
volta la nostra abskncia; 
i fes-nos innocent el nostre son, 
vetllats pels grans espais silenciosos, 
per pujols blancs i abismes resplendents. 
Si l'atzar ens separa, 
que la teva indulgencia 
ens faci trobadissos en els somnis, 
per a converses, per al tendre joc, 
vora unes llars enceses o frescos corrents d'aigua. 
Brilla, perque ningú 
aquesta nit, en la foscor, tot d'una, 
sol al llit, no es desperti 
i no senti la seva propia fúria 
desitjar que fos mort el seu amor. 
Poemes de .  W.  H. .Auden 
LAUDES 
Menuts, entre les fulles refilen els ocells; 
que ens deixondim el cant del gall comanda: 
en solitud i cercant companyia. 
Sobre les criatures mortals el sol relluu; 
l'home i els seus veins tornen a ser sensibles: 
en solitud i cercant companyia. 
Que ens deixondim el cant del gall comanda; 
ja, ding dong, la campana toca a missa: 
en solitud i cercant companyia. 
L'home i els seus veins tornen a ser sensibles; 
que beneeixi.Déu la gent i aquest R 
en solitud i cercant companyia. 
Ja, ding dong, toca a missa la campana; 
la roda del molí, regalimant, ja volta: 
en solitud i cercant companyia. 
Que beneeixi Déu la gent i aquest Reialme; 
que el món verd, temporal, DCu beneeixi: 
en solitud i cercant companyia. 
La roda del moli, regalimant, ja volta; 
menuts, entre les fulles refilen els ocells: 
en solitud i cercant companyia. 
CAN@ DE MIRANDA 
LYEnamorat és meu corn s'estan els miralls solitaris, 
corn són, per al Rei bo, reals el trist i el pobre, 
corn s'alca vora el mar la muntanyola verda. 
Darrera el saüquer ftu un salt lYHome Negre; 
féu una tombarella, fugí amb passa insegura; 
I'Enamorat és meu corn s'estan els miralls solitaris. 
La Bruixa ftu un xiscle; el seu cos veiinós 
a la llum es fonia, talment el doll quan de la font s'allunva: 
i sempre vora el mar la muntanyola verda. 
1 també a la cruilla, el Vell res; per mi; 
a les marcides galtes li lliscaven les Ilagrimes de joia: 
4s meu lYEnamorat corn s'estan els miralls solitaris. 
Em despert; besant-me, ningú no estava trist; 
arreu brillava el sol: en ulls, veles i chdols, 
i sempre vora el mar la muntanyola verda. 
Així, en record del nostre jardi, que prou canvia, 
en rofflana ens unim corn els infants que dansen: 
t s  meu I'Enamorat corn s'estan els miralls solitaris 
i sempre vora el mar la muntanyola verda. 
Poemes de W. H. Auden 
S 


Poemes de W. H. Auden

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert