Revistes Catalanes amb Accés Obert

EDITORIAL
Cultura de subvencions 
o polítiques de cultura
En els diaris que rebo amb intermitències, 
he vist que es parlava del mecenisme com a solució per a la nostra cultura. 
Jo no hi crec; i en canvi, crec que serà bo que ens desfem d’aquesta il·lusió.
Desfem-nos-en. Ens ho demanava en Josep Pijoan el 1928 i ens sembla que avui,
vuitanta anys més tard, continua tenint raó. La que li ve de comparar què passava
llavors als Estats Units en aquesta qüestió i què passava a Catalunya. Deia que ni el
ric que paga convents o que subvenciona «la immensa bestiesa de dalt del
Tibidabo», no donarà res per la cultura; ni tampoc els comerciants. Bé, sí, els
autèntics comerciants, de la mena dels Medici, o dels marxants holandesos del segle
divuit, o d’alguns jueus o anglesos, aquests sí, perquè aquests «parlen de filosofia,
d’art, de matemàtiques i sense que us n’adoneu, us venen un carregament de sabates
quan només en voleu un parell». Però de comerciants d’aquests no n’hi ha a
Catalunya: «Nosaltres no som fets per [a] això».
Pijoan –insistim-hi–, fa vuitanta anys, ho tenia clar: «El meu punt és que la
cultura catalana s’ha de sostenir des de dalt, des del govern, perquè entre tots en
fem un, i la manera que tots paguin, és fer-los pagar amb una mancomunitat,
diputació, generalitat o el que sigui, baldament el ministeri de Foment, de Madrid».
Baldament.
Potser sí. Abans teníem una cultura de peatge, Triadú dixit. Ara la tenim
subvencionada. O millor, una miqueta subvencionadeta. I n’estem tots traumatitzats
perquè ens han posat al cap que aquesta és una situació que ens humilia, i que allò
que hauria de ser és una altra cosa, que l’ideal de normalitat és que la cultura visqui
esponerosament dels beneficis del mercat lliure. Els grans valedors d’aquesta teoria
són els poders públics, els que gestionen els diners que són de tothom. Són els
primers a escatimar els ajuts perquè, ai, aquell becari que fa la tesi o que l’ha
acabada i l’ha de publicar, o aquesta editorial que publica obres que són una ruïna, o
aquella revista que viu de l’aire del cel, o aquella institució que sobreviu a base de
voluntarisme, no s’hi acostumin i es facin ben bé la idea que encara gràcies.
Agenollats, humiliats. Als poders públics els va prou bé: els permet estalviar-se
Els Marges 85, Primavera 2008 5
085:083.qxd  05/05/2008  10:10  Página 5
–estalviar-nos– molts diners que poden dedicar a altres finalitats des del seu punt de
vista molt més productives que això de la cultura. 
Quin partit polític s’ha plantejat seriosament engegar una política cultural amb
cap i peus? Fa una colla de números d’aquesta revista, qualificàvem de «centenari
amnèsic» la commemoració del 1906 perquè ja podíem preveure com es preparava.
Millor: com no es preparava. Si algun polític va llegir aquell text –tenim moltes
raons per dubtar que els polítics llegeixin i, encara més, que ens llegeixin–, devia
córrer a mirar què va passar aquell any. Perquè l’amnèsia col·lectiva i interessada
també és un bon negoci nacional. Ja ho vèiem, que tot quedaria en bones paraules,
en quatre conferències subvencionades i poca cosa més; que l’ensenyament
d’aquella commemoració restaria en el buit. I mirin: aquest Pijoan, que diu aquestes
coses, va ser membre de la junta de Museus, primer secretari general de l’Institut
d’Estudis Catalans, creador del Museu Nacional d’Art de Catalunya i moltes coses
més. L’home del combat per la cultura. Si el 1906 té importància en la nostra
història és per tot allò que ell, i d’altres, van fer al voltant d’aquesta data. Que va ser
«inventar-se» una cultura perquè, tot inventant-se una cultura, van crear un país, en
el qual, sí, va haver-hi un moment que fins i tot semblava que hi podia haver
mecenes, perquè la política mirava la cultura i la cultura donava sentit a la
col·lectivitat.
Avui els partits polítics, els nacionalistes els primers, prescindeixen d’aquest
llast que no dóna vots i que no hi ha manera de «normalitzar», és a dir, de fer
desaparèixer dels pressupostos del govern –o dels governs. Més val parlar
d’economia, d’ecologia i, en tot cas, de multiculturalitat. 
La resta és literatura. I, ja se sap: de negoci, en el camp de la literatura, en el
camp de la cultura, només en fan els que construeixen bestieses de la mena que
sigui i en el moment que escaigui. El mecenatge –ara té una llei i tot– no és, d’altra
banda, més que un negoci encobert i va allí on resulta productiu per a l’empresa que
patrocina. O, si no, de què? Mecenes sí, però no rucs!
I, mentrestant, paguem els impostos dues vegades. 
Tanmateix, ho hem de reconèixer: la subvenció més sòlida, la més potent, és
tenir un Estat, de veritat i propi, al darrere.
6 Els Marges 85
085:083.qxd  05/05/2008  10:10  Página 6


Cultura de subvencions o polítiques de cultura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert