Albert Manent informa de les trobades d'escriptors i altres artistes (que esmenta detalladament en l'article) que es duien a terme els dissabtes a la tarda a la botiga de Ramon Vilaró, l''Antigua Casa Clapés'. L'autor comenta la concurrència i el caràcter singular que tenien aquestes trobades i para esment a la publicació d'uns opuscles poètics titulats "El ventall del poeta", que sorgiren d'aquestes trobades i que eren una iniciativa "a favor dels presos polítics"

Manent, Albert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Albert Manent, Ramon Vilaró i “El Ventall de Poeta” (1926-1932)
19
Ramon Vilaró i «El ventall 
del poeta» (1926-1932) per ajudar 
els presos polítics de la dictadura
ALBERT MANENT
Barcelona
RESUM: Aquest article dóna notícia de la penya que al llarg dels anys vint es reunia a la botiga
de ventalls, ombrel·les i moneders propietat de Ramon Vilaró.
PARAULES CLAU: poesia catalana, segle XX, col·leccions, biografia, Ramon Vilaró.
ABSTRACT: This article tells of a literary club which used to meet in a shop of fans, sunshades
and purses property of Ramon Vilaró.
KEYWORDS: Catalan poetry, 20th century, book series, biography, Ramon Vilaró.
Fins al 1936, el món de les nostres lletres estava format, ultra per figures de primer
rengle, per personatges singulars que treballaven en algun dels camps culturals. Un d’ells
fou Ramon Vilaró i Guillemí (Barcelona 1876-1938). Tenia una botiga d’ombrel·les,
moneders, ventalls i carteres al número 14 del carrer de Ferran de Barcelona (Fiveller
durant la República), que es deia «Antigua Casa Clapés». El càustic periodista i
caricaturista Jaume Passarell la descriví amb plasticitat humorística: «Un monumental
ventall, amb lletres grogues, penjat al balcó; i a sota, els aparadors envidriats, atapeïts de
ventalls de preu, de carteres de pell de cocodril, també de preu –no pas els cocodrils, sinó
les carteres–, i molta menudalla de fantasia. La botiga té molta tradició i encara té més
prestigi. Anar a comprar una cartera o un paraigua a can Vilaró, per tal de regalar-lo al
marit el dia del seu sant, és, per a una senyora que s’estimi, un acte diplomàtic de
transcendència que té la virtut de refermar la mútua estimació». I Passarell continua: «La
“clientela” és bona i escollida. El bo i millor de Barcelona s’ha assegut, les vigílies de
les diades assenyalades, en aquelles cadires que hi ha arrambades a les vitrines i als
taulells de l’establiment, per tal de triar objectes i fer una finesa a un parent.»1
1. J. PASSARELL, «En Ramon Vilaró i el seu cenacle», La Publicitat, 13-XI-1938.
087 canvis:083.qxd  23/02/2009  13:37  Página 19
Des dels voltants del 1920, a la rebotiga de Vilaró els dissabtes (no festius) de
sis a nou del vespre hi bullia una bigarrada penya d’escriptors i artistes que en gran
part representaven els ideals del Modernisme i de la Renaixença, tot i que també hi
assistien alguns noucentistes com J. M. López-Picó, Melcior Font, Oc tavi Saltor,
Josep Maria Rovira i Artigues, Tomàs Roig i Llop o Joan Escofet i Soler.
D’entre els d’origen modernista, el primer era Ignasi Iglésies, el qual va presidir
molts anys la penya i hi era venerat. Per això el despatx de Vilaró era ple d’objectes
que el recordaven: manuscrits, la mascareta, un retrat al carbó... Entre els habituals
hi havia Ambrosi Carrion, que després presidí la penya, Pere Aldavert, Ramon
Vinyes, Prudenci Bertrana, Lluís Capdevila, Francesc Curet, Plàcid Vidal, Ventura
Gassol, i de vegades Caterina Albert. I encara Enric Lluelles i Joaquim Biosca. I
artistes com Lola Anglada i Enriqueta Beganini. També l’escultor Gargallo i el
músic Xavier Gols o l’actor Enric Borràs.2
Segons Roig i Llop, Vilaró, que era fadrí, «tenia una calba trista, amb un aire
una mica clerical; per enraonar gairebé baladrejava, com si fes sonar una trompeta
wagneriana». Cal afegir-hi que portava ulleres i corbata virolada. I Passarell el
defineix així: «És el manager del cenacle i el pare pedaç dels que el componen, dels
quals creu, i això pel sol fet de formar-ne part, que són els millors artistes, literats,
músics o autors dramàtics del món. Els que no són del cenacle no compten». Vilaró
acceptava tothom, tot i que, si algú hi feia massa campanes, «pot succeir que us
tingui per un traïdor».
Amb un manager tan apassionat i una concurrència abundosa, sovint s’hi
aixecava la polèmica. Roig i Llop en fa una definició: «Podem dir que la penya d’en
Vilaró era una mena de port de consols, desfogaments i esperances dels nostres
artistes, amb aigües agitades; encara que sense arribar mai, però, a extrems violents,
llevat quan hi anava Puig i Ferrater, que era com una mena de lleó literari que s’ho
volia menjar tot, començant per Plàcid Vidal, una ovella a la qual Puig no podia
veure ni en pintura.»
Els autors esmentats no forneixen prou elements de la biografia de Vilaró, però
n’hem trobat en una carta del crític cinematogràfic Jordi Torras i Comamala al diari
Avui (1-IX-1988). Segons ell, Vilaró va fundar i finançar la revista El teatre català,
va mantenir el caliu de la tertúlia catalanista del teatre Romea i va promoure el
monument a Iscle Soler (el bust és de Gargallo). El pare del qui ho explica –Josep
Maria Torras i Riera– fou el tresorer de la comissió que promovia el monument.
El motiu d’aquesta nota és sobretot la sèrie d’opuscles titulats «El ventall del
poeta», de format 18 cm x 13 cm i que, amb una excepció, tenien setze planes de text,
2. Vegeu: T. ROIG I LLOP, Del meu viatge per la vida. Memòries, vol. 1, Barcelona: Pòrtic, 1975, p.
240 i 241. I unes referències a la penya dins: E. FORT I COGUL, Ventura Gassol, un home de cor al ser-
vei de Catalunya, Barcelona: Edhasa, 1979, p. 67.
20
Els Marges 87, Hivern 2009, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 19-22
087 canvis:083.qxd  23/02/2009  13:37  Página 20
més les quatre de la coberta. Segons Torras, cada recull, amb autògraf de cada poeta,
era venut o subhastat, i els diners obtinguts es destinaven «als autors necessitats o per
ajudar a pagar les multes imposades a catalanistes destacats». Roig i Llop afirma que
era una iniciativa «a favor dels presos polítics», la versió que sempre he sentit.
En una entrevista que va fer el 1926 a Vilaró, Ramon Pei ens oferí l’ambient de
la rebotiga, plena de contertulians, que debatien o divagaven i els quals, segons un
dels escriptors, formaven el consell d’administració espiritual de la casa. I hi
explica que cada poeta escrivia els versos en un ventall. Vilaró en feia una exposició
i els anava venent tots. En l’esmentada entrevista, Vilaró hi diu tot cofoi: «Eduard
Marquina ha fet un ventall en català que és una meravella». I finalment el periodis -
ta explica que Vilaró donà ordres de tancar la botiga i «torna a la rebotiga i crida als
de la tertúlia: “És hora de plegar. Prou ‘rasca’ per avui”». I detalla la lentitud amb
què els contertulians, aviciats per la conversa i la discussió, anaven sortint de
l’establiment.3
El lector encuriosit hi trobarà poetes de diverses estètiques i, entre ells, alguns
caps de brot, com Clementina Arderiu, Tomàs Garcés, Angel Guimerà, Guerau de
Liost, Josep Lleonart, Josep Maria López-Picó, Marià Manent, Apel·les Mestres,
Carles Riba, Llorenç Riber, Joaquim Ruyra, Santiago Rusiñol, Josep Maria de
Sagarra i Maria Antònia Salvà.
En total, bé que alguns repetien algun any, hem inventariat un centenar de
poetes, els menys senyalers dels quals donem en nota.4 La varietat de signatures
indica que Ramon Vilaró, més enllà de la seva tertúlia del dissabte, tenia prou poder
de convocatòria per aplegar des de Riba fins a Sagarra i des de Rusiñol o Guimerà
fins a Ruyra i Garcés. Tota una gamma de preferències líriques.
Amb l’adveniment de la República, el 1931, «El ventall del poeta» fou dedicat a
ajudar l’Empar de Santa Llúcia per a noies cegues, i l’any següent, a l’Asil-Hospital
3. R. PEI, «Ramon Vilaró d’“El Ventall del Poeta”, o la cordialitat agressiva», La Nau, 9-VI-1928.
4. Ferran Agulló, Salvador Albert, Gabriel Alomar, Lola Anglada, Joan Arús, Josep Bertran i Pijoan,
Joaquim Biosca, Josep Cadellans, Lluís Capdevila, Ambrosi Carrión, Víctor Català, Guillem Colom,
Josep Conangla i Fontanilles, Pere Coromines, F. Coscolla, Pompeu Creuhet, Joan Draper, Agustí Duran
i Sanpere, Miquel Duran i Tortajada, Agustí Esclasans, J. Estadella i Arnó, Carles Fages de Climent,
Sebastià Farnés, Josep Farran i Mayoral, Miquel Ferrà, Manuel Folch i Torres, Melcior Font, Ventura
Gassol, J. Gimeno Navarro, Josep Maria Girona, Felip Graugés, Carles Grandó, Pere Guilanyà, Joan M.
Guasch, Domènec Juncadella, Rossend Llates, Gràcia B. de Llorenç, Joan Llongueres, Enric Lluelles,
Eduard Marquina, Francesc Mas i Abril, Alfons Maseras, Joan Malagarriga, J. Massó i Ventós, Francesc
Matheu, Roser Matheu, J. Millàs-Raurell, Joan Mínguez, A. Moliner Gendrau, Magí Morera i Galícia,
Carme Montoriol, Armand Obiols, Josep Palahí, Alexandre Plana, Miquel de Palol, Joan Pardellans, Artur
Palau i Ximenis, Salvador Perarnau, Domènec Perramon, Iu Pons, Àngel Pous i Guitart, Joan Povill i
Adserà, Salvatore lo Presti (poema en català), Joan Puig i Ferrater, Josep Maria Rovira i Artigues, Jaume
Rosquelles, Joan Ruiz i Porta, Emili Saleta, Octavi Saltor, Carles Salvador, Sebastià Sànchez Juan, Anna
Maria de Saavedra, Carles Soldevila, Ferran Soldevila, Josep Maria de Sucre, Mercè Tobella de Mínguez,
Emili Vendrell, Maria Verger, Pere Vergés, Maria Teresa Vernet, Lluís Via, Plàcid Vidal, Juli Vila, Ramon
Vilaró i Ramon Vinyes.
Albert Manent, Ramon Vilaró i “El Ventall de Poeta” (1926-1932)
21
087 canvis:083.qxd  23/02/2009  13:37  Página 21
de Sant Joan de Déu. En l’exemplar es diu explícitament, mentre que en els del
període de la dictadura de Primo de Rivera no s’assenyala res. Considerem que la
idea de Vilaró fou un signe de catalanitat solidària. Per això el seu enterrament,
pel novembre del 1938, fou tan concorregut. S’hi aplegaren, com en el «Ventall»,
escriptors de procedències diverses, representacions oficials (Ajuntament de
Barcelona, Generalitat) i partits polítics: Esquerra Republicana de Catalunya, Acció
Catalana i Estat Català. El fèretre fou embolcallat amb la bandera de la Unió
Catalanista, on Vilaró devia militar, ja que Daniel Roig i Pruna, president de
l’entitat, era al cap del dol juntament amb els nebots del difunt (que es deien Mes -
tres). També hi eren presents enviats del Comitè Llibertat, de Buenos Aires, la 
re vista Germanor de Santiago de Xile i la Nova Catalunya, de l’Havana. Igualment
hi assistiren representants del nacionalisme radical: Nosaltres Sols, L’Intransigent o
La Falç i Palestra. També s’hi trobaren actors, autors i directius d’entitats teatrals.5
Vilaró va morir a les acaballes de la Guerra Civil, per tant, no va haver de patir
la repressió del 1939 que afectà tant el seu món.
5. Vegeu: «L’enterrament de Ramon Vilaró», La Publicitat, 9-XI-1938.
22
Els Marges 87, Hivern 2009, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 19-22
087 canvis:083.qxd  23/02/2009  13:37  Página 22


Ramon Vilaró i “El ventall del poeta”(1926-1932) per ajudar els presos polítics de la dictadura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert