Serra i Puig, Eva

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L’estiu del 2003 moria Pierre Vilar, un historiador amb el qual els catalans sem-
pre hi estarem obligats. No sols per haver fet de la nostra història el seu ob-
jecte d’investigació sinó, també, per la qualitat científica i ideològico-teòrica en
que ho va fer. Tot i ser un francès, potser per la condició de pares llenguado-
cians, mai no va ser ben bé del tot un home de l’hexàgon. Així va saber fer
una aproximació a la nostra història sensible al fet nacional. Cal no oblidar que
la seva obra cabdal La Catalunya dins l’Espanya moderna porta precisament
com a subtítol: Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures
nacionals la qual cosa vol dir que com historiador era també un teòric i la seva
anàlisi de Catalunya pertany a un plantejament regional europeu i en cap cas
la seva analisi cau en el parany d’un regionalisme espanyol decimonònic. En
la seva perspectiva teòrica el concepte Espanya és l’Imperi Hispànic, imperi
descrit per Vilar com a «primera experiència d’una potència europea elevada
a dimensió mundial»1.
Bé, ens ha semblat que, ara que som en l’any de commemoració del quatre-
cents aniversari de la sortida del primer volum del Quixot, podriem fer un petit
doble homenatge (Vilar-Quixot o Vilar-Cervantes). No sols perquè a l’un i l’altre
els uneixen unes dates eventuals i agafades al vol que ens permeten parlar
d’ambdos, sinó, també, perquè Vilar va usar el concepte «Temps del Quixot»
com a títol d’un memorable article2 per il.luminar la seva interpretació d’una mo-
narquia o un imperi, en crisi, vist des dels ulls de Castella i perquè aquest arti-
cle, anàlisi d’una crisi, permet identificar una doble lucidesa. La de l’escriptor del
segle XVII i la de l’historiador del segle XX. Per a mi Vilar potser sempre va ser
més gran en les seves anàlisis de les crisis –recordem la de la Baixa edat mit-
jana catalana– que no pas dels creixements.
Dit això: Passo a fer la meva lectura de l’article de Vilar. Vilar defineix el Quixot
com a obra universal i eterna obra mestra literària, la qual, com a tal, no és fruit
1. Catalunya dins l’Espanya Moderna, Barcelona, Edicions 62, 1964, vol. II, p. 227.
2. «El tiempo del Quijote», dins Crecimiento y desarrollo, Barcelona, Ariel, 1964, pp. 431-448.
Pedralbes, 25 (2005), 165-168
Taula Rodona: El tiempo del Quijote de Pierre Vilar
Vilar i el Quixot: quatre mots sobre
la lectura vilariana
Eva Serra i Puig
de cap imaginació brillant irreal sinó que destil·la una història concreta i real. Vi-
lar situa Cervantes com un intèrpret de la decadència, al qual no li va caldre pre-
veure-la sinó que ja la va veure amb els seus propis ulls (p. 431).
Això vol dir que, a diferència del que deien els hispanistes dels anys cinquanta,
seixanta del segle XX, Vilar que reclamava sempre primer la identificació de la
cronologia, tenia una visió diferent del temps històric en la crisi de l’imperi hispà-
nic. En situar el temps històric del Quixot avança la cronologia de la decadència.
«La misió de l’historiador –diu– és datar amb rigor» (p. 443). Això el porta a
avançar la percepció de la decadència entre els coetanis i a descobrir l’estreta
relació entre mite i realitat en el Quixot. Per Vilar en aquesta relació rau el pro-
cediment o mètode del Quixot i observa com existeixen memorials d’inicis del XVII
en què, malgrat tenir ben a prop els millors moments de l’imperi i el mite cava-
llaresc i els seus valors, ja observen la caiguda, la decadència, l’abisme i les
queixes d’un pronòstic dolent.
Per tant, la importància del Quixot rau en aquesta capacitat del seu autor de con-
vertir la identificació arbitrista (els memorials de mal diagnòstic) en obra literària.
Ara bé, aquesta obra, diu Vilar, apareix en el marc d’un huracà de literatura (p.
447) inflada de llibres fruit de l’existència d’un món terciari no productiu. Així, al
costat dels bons juristes i arbitristes, hi ha també una inflació de intel.lectuals en-
cisadors i proveïdors de llegendes, mena d’opi d’evasió. En aquest marc de lite-
ratura d’evasió, el més ociós és més susceptible de ser el més boig (cas del Qui-
xot). Només una crisi aguda porta el Quixot a descobrir les seves tares. I jo afe-
geixo, que no és una casualitat que el Quixot sigui derrotat i retorni a la raó a la
platja de Barcelona, perquè es tracta d’ una ciutat de menestrals i comerciants
lligats a la realitat i no a cap ciutat cortesana o a la capital de l’imperi vivint de
miratges. En el marc d’una literatura barata, doncs, emergeix, segons Vilar, una
obra mestra que fixa el contrast tràgico-còmic entre les sobreestructures míti-
ques i la realitat de les relacions humanes (p. 448).
El Quixot, per Vilar, és la identificació de la dialèctica genuïna de l’imperialisme
espanyol. D’una banda, els conquistadores havien permés una mena de supervi-
vència feudal al mateix temps que Europa acomiadava la societat feudal. A Cas-
tella hom hi troba una societat de valors feudals sense alternativa i el preu d’això
és la miséria i la ruïna de la seva societat, o millor dit, de la seva classe mitja. La
revolució europea dels preus, vista des dels ulls de Castella, no és fruït de cap
relació positiva producció –mercat– consum, sinó que el seu orígen està en la
despesa sumptuario-militar, la invasió de mercaderies estrangeres, la marxa de la
moneda bona i l’encunyació del coure, la manca de mà d’obra i, contradictoria-
ment, l’increment dels pobres, la repressió de vagabunds, la fam, la pesta, la de-
mografia castigada i una crisi aguda de consciència. En definitiva, imperi però
despesa sumptuario-militar, manca de renovació d’estructures socials, societat
improductiva i parasitisme colonial. Vilar ho expressa amb les frases «impotència
política, incapacitat productiva i putrefacció social» (p. 439). Aquesta situació no
permet fer balanços optimistes i la literatura banal de l’època es refugia en la mís-
166 Eva Serra i Puig
tica, la retòrica o l’absurd. Però «Cervantes –diu Vilar– s’instal.la i somriu» (p.
443). Les contradiccions d’aquesta societat són prou ben observades pel Quixot
de Cervantes, el Quixot és un adéu als valors feudals.
Vilar aporta frases d’arbitristes de l’època que semblen sortir de la boca del Qui-
xot: «es l’abismo, republica cayda» són paraules d’un Memorial de 1600, o «la
riqueza ha andado y anda en el ayre ... y no en bienes» son paraules del licen-
ciado Martín Gonzàlez de Cellorigo, que bé podria posar Cervantes en boca del
Quixot. I és Cellorigo qui diu «no parece sino que se han querido reducir estos
reynos a una república de hombres encantados que vivan fuera del orden natu-
ral». En relació al morisc, observa Vilar, Cervantes (Coloquio de los perros) em-
pra, amb compassió, irònicament, els mateixos arguments de l’expulsió «dema-
siado prolífico», viuen «de la nada». Espanya rica i pobre: il.lusió de les
Índies/realitat de la crisi. És per aquesta raó que el Quixot ha estat un símbol i
ho ha estat fins fa ben poc. Des del meu punt de vista, la societat del franquis-
me ha tingut alguna cosa d’aquesta antitesi: retòrica irreal/miseria real.
El Quixot surt dels fonaments socials d’un «irrealisme» espanyol fruït de l’emmi-
rallament de les Índies: rendes feudo-colonials permeten vides de boig artifici i
molts, sense ser rics, es fan servir. Els arbitristes, escriu Vilar, fustiguen la gor-
guera, símbol d’inflació de criats de feina improductiva (terciarització) i de para-
sitisme social. La societat de Castella és l’antítesi de la societat puritana euro-
pea, és a dir la societat de l’esperit del capitalisme de Max Weber, afegiria jo pel
meu compte, i es gira d’esquena a l’estalvi i a la inversió. Al costat d’això, i fruit
d’aquesta societat, hi ha el picaro condemnat a esdevenir galeot, el camperol
comdemnat per deutes, el mercader en fallida. Cap mendicant no esdevé assa-
lariat. No és un temperament diu Vilar és un clima social (p. 445).
La massa famèlica –escriu Vilar– somia (p. 444) i, un exemple d’això en el Qui-
xot, és la figura de Sancho, esdevingut governador d’una illa, però enfadat amb
el seu metge que li limita l’alimentació ara que pot menjar. Fam i fart són els dos
pols de referència del pícaro, rebla Vilar.
És en aquest context polític i social que Vilar situa tant les simpaties soterra-
des de Cervantes a determinats fenòmens socials, com el bandolerisme cata-
là per seu component de rebel.lia quasi heroica envers el poder, o l’allibera-
ment dels galeots que fa el Quixot, que indica el sentiment de benignitat de
Cervantes per determinats delictes, que són, en darrera instància, pràctiques
de la necessitat, i, d’altra banda, ben usual en tots els nivells d’aquella socie-
tat, la qual abocava els individus al robatori, fos sobre les finances de l’amo,
fos sobre les finances de l’estat, com feu el mateix Cervantes en l’etapa de re-
captador d’impostos.
Cervantes no pinta ni descriu sinó que desmonta i posa en evidència els meca-
nismes d’aquella societat. El vell món ja era anacrònic i per tant era ineficaç,
malgrat hagués pogut ser honorable i hagués pogut tenir les seves pròpies bon-
Vilar i el Quixot: quatre mots sobre la lectura vilariana 167
dats. La crisi del vell món ha suscitat una interpretació de la talla de Cervantes.
La seva ironia en la pintura dels caràcters –escriu Vilar en el «Temps del
Quixot»– recorda Chaplin i converteix Cervantes en un novelista social. Si en la
seva època hagués estat interpretat d’aquesta manera, clou Vilar, el Quixot hau-
ria estat prohibit (p. 448). Malgrat el pas del temps, aquest article de Vilar no ha
envellit, conté moltes veritats i segueix sent apassionant.
168 Eva Serra i Puig


Taula Rodona: "El tiempo del Quijote" de Pierre Vilar. Vilar i el Quixot: quatre mots sobre la lectura vilariana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert