Este article analitza el sext llibre de la poeta canadenca Sarah Klassen, Simone Weil: Songs of Hunger and Love (1999), una col•lecció de poemes i breus peces en prosa on l'autora presta la seua primera persona a Simone Weil, filòsofa francesa i mística recelosa del misticisme. Partint de la descripció de W.W Meissner del fet místic com inefable, intuïtiu i lliure de les coordenades d'espai i temps, argument que Weil no va participar d'esta experiència. Per un costat no va deixar d'escriure, com va fer Sant Tomàs d'Aquino després de la seua unió amb Déu. I, d'un altre, va tractar de creure en l'existència de Déu a partir de criteris ancorats en l'orde de la realitat. Klassen, no obstant això, obeint a la tradició mennonita en què s'educa, entra intuïtivament en Weil, convertint l'experiència de la francesa en una experiència mística i transformant-se, en el procés d'escriptura, en la mística que Weil no va ser.Este artículo analiza el sexto libro de la poeta canadiense Sarah Klassen, Simone Weil: Songs of Hunger and Love (1999), una colección de poemas y breves piezas en prosa donde la autora presta su primera persona a Simone Weil, filósofa francesa y mística recelosa del misticismo. Partiendo de la descripción de W.W. Meissner del hecho místico como inefable, intuitivo y libre de las coordenadas de espacio y tiempo, argumento que Weil no participó de esta experiencia. Por un lado, no dejó de escribir, como hizo santo Tomás de Aquino después de su unión con Dios. Y, por otro, trató de creer en la existencia de Dios a partir de criterios anclados en el orden de la realidad. Klassen, sin embargo, obedeciendo a la tradición menonita en la que se educa, entra intuitivamente en Weil, convirtiendo la experiencia de la francesa en una experiencia mística y transformándose, en el proceso de escritura, en la mística que Weil no fue.This essay examines Sarah Klassen’s sixth book, Simone Weil: Songs of Hunger and Love (1999), a collection of poems and brief prose pieces where the Canadian poet lends her first person to Simone Weil, French philosopher and mystic suspicious of mysticism. Following the lead of W.W. Meissner’s theory on the mystic act as ineffable, intuitive and free from space and time, I argue that Weil did not participate in the experience. On the one hand, she did not stop writing, as Thomas Aquinas did after his union with God. On the other hand, she tried to believe in God’s existence drawing upon criteria anchored in reality. Yet, Klassen, following up on the Mennonite tradition in which she was brought up, enters intuitively into Weil, transforming the latter’s experience into a mystic one and becoming, in the process of writing, a mystic herself
