Oliva i Casas, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La ciutat lúdica 
i Barcelona 
Josep Oliva i Casas 
(Arquitecte) 
El concepte lúdic ens remet, purament i exclusivament, al 
joc pero el podem entendre des d'una accepció mes amplia 
i considerar-lo com un entreteniment, de la mena que sigui, 
que resulti més o menys plaent i ompli hores de lleure. 
Aplicat a la ciutat, es refereix a les oportunitats que pot 
oferir als ciutadans de passar estones distretes. És, 
directament, el gaudi que proporciona passejar i veure 
I'espai públic que, en aquest cas, depassa clarament el 
simple paper de via circulatoria, que n'es la funcionalitat 
més directa i primaria. Perque aixo sigui possible, cal que 
I'assentament huma incorpori un valor afegit, es a dir, te a 
veure amb el model urba. 
Es tracta de la ciutat pública en la qual I'espai públic, 
especialment a la zona central, conforma uns ambients que 
podem qualificar d'escenografics. Dintre d'un marc espacial 
perceptiblement clar, amb densitat constructiva, amb 
varietat d'usos, amb arquitectures diverses i algunes d'elles 
morfologicament vigoroses pero, alhora, respectuoses 
envers I'urbanisme, amb multiplicitat d'imatges, amb un bon 
tractament de la superfície, inclosa alguna aportació 
artística i, eventualment, amb unes certes dosis de 
simbolisme, historia, memoria col.lectiva i monumentalitat, 
es a dir, barrejant espai formalitzat, edificis, usos i elements 
significatius de tal manera que doni com a resultat una forta 
atracció de gent al lloc a diferents hores del dia i convidi a 
estar-s'hi o, si mes no, a efectuar una recreació visual, tal 
vegada sensual, d'estructures físiques, objectes i persones, 
les quals componen, en conjunt, allo que se'n diu I'escena 
urbana. 
Espais d'aquestes caracteristiques entenc jo que son els 
que millor exemplifiquen la idea lúdica lligada a la ciutat. En 
el cas de Barcelona, es poden esmentar les Rambles ien 
plural per posar de relleu la diversitat que hi ha en els 
diferents trams), la placa de Catalunya, el Passeig de 
Gracia, aquest Últim puntualitzat per les esplendides 
mostres de I'arquitectura gaudiniana i modernista, i tants 
altres llocs, perque hi ha una variada gamma de nivells i 
intensitats que es van diluint a mesura que s'allunyen del 
centre, circumstancia compatible amb un cert policentrisme 
de la ciutat. Voldria cridar I'atenció que si, d'una banda, no 
es absolutament necessaria la bona arquitectura (més aviat 
compta la diversitat iconagrafica o I'aspecte quantitatiu), 
d'una altra, sens dubte la presencia n'augmenta la qualitat 
de I'espai. Be, el vessant sociologic es basic i queda 
reflectit i traduit en allo que es coneix com a vida urbana. 
Ara be, amb aquests espais no s'esgota pas la funció Mdica 
intrínsecament unida al fet urba i que esta definida amb la 
frase popular d'anar a donar un volt de rambla, que 
significa, precisament, sortir de casa sense cap motivació 
concreta ni objectiu determinat, sinó únicament per fruir 
d'un espai públic ple d'estímuls visuals de tota classe que 
ofereixen un bon grau de complexitat. En efecte, n'hi ha 
d'altres en els quals predomina el caire representatiu ¡/o 
monumental i on la congregació de gent es puntual perque 
es redueix a dies assenyalats o a d'esdeveniments concrets, 
tal vegada no previstos. És a dir, apleguen una multitud de 
persones per a celebrar algun tipus de festa, del caire que 
sigui. En aquests casos, E'escenari sol ser més sever i 
menys variat, amb facanes de caracter unitari perque sovint 
esta recolzat en arquitectura institucional, normalment d'estil 
neoclassic. És I'espai de la festa col.lectiva, menys 
quotidiana i més previsible. A Barcelona, gairebé només es 
pot citar la Placa de Sant Jaume amb edificis que pertanyen 
a 1'Administració pública pero completada amb arquitectura 
domestica, circumstancia que resultaria insolita en una 
capital dlEstat. 
Bé, a un nive11 inferior hi ha places o carrers principals de 
barris on tenen lloc celebracions de tot tipus. Per exemple, 
la Placa Rius i Taulet a Gracia. En aquests casos, és natural 
la coexistencia d'arquitectura pública (I'antic Ajuntament 
de la vila) i residencial en una barreja representativa/ 
sociologica que s'adiu prou bé a aquesta escala. 
També cal referir-se als centres historics de les ciutats que, 
pels seus trets característics concretats en el tipus de teixit 
urba i el llegat historic i arquitectonic, constitueixen, per si 
mateixos, una mena de museu real i vivent, digne de ser 
recorregut i admirat. No obstant aixo, probablement atrau 
menys ciutadans ens els passeigs sovintejats i, en canvi, 
adquireix un major valor des del punt de vista del foraster o 
turista que acudeix a visitar la ciutat. Ara es pot posar 
I'exemple del Barri Gotic. En aquest sentit, la Barcelona 
lúdica la formarien tots els sectors, arquitectures i espais 
d'interes de les persones atretes per les qualitats de la 
ciutat. Per posar exemples paradigmatics, Venecia i 
Florencia són ciutats lúdiques en la seva globalitat. La llista 
d'edificis singulars per raons arquitectoniques, historiques o 
d'ús (el temple de la Sagrada Família, la Pedrera, el Palau 
de la Música, etc.) o bé determinats monuments (penso en 
la Torre Eiffel de Paris o, simplement, en I'estatua de Colom' 
completen aquest repertori lúdic. 
Fins ara he estat parlant d'espais i edificis inherents a 
I'artificialitat de la ciutat. Existeix una segona línia d'elements 
que es recolzen en la geografia i mitjancant determinades 
intervencions, per una part, potencien i exalten aquests 
accidents naturals i, per I'altra, els instrumentalitzen i se 
n'apropien urbanament parlant. Són el mar, muntanyes i rius 
que queden implicats en la ciutat. Penso en el port, i~nclos el 
Maremagnum (tot i no estar d'acord amb la resolució 
concreta), el sector del Port Olímpic, el Tibidabo, excel4ent 
talaia sobre la ciutat o Montju'ic des d'on, déu n'hi do les 
possibilitats que se n'han extret com a parc i amb la 
implantació de diverses classes d'equipaments, malgrat 
alguns problemes d'accessibilitat. Pel que fa a la serra de 
Collserola, hi ha un projecte d'urbanització de la Carretera 
de les Aigües que establiria un magnífic itinerari o gran 
mirador lineal amb els mínims complements per a estar-s'hi 
i que hauria d'anar acompanyat d'una millora i preservació 
de la vegetació del vessant. Al mateix temps, vist des de la 
ciutat, aportaria una imatge molt clara i contundent que 
contrastaria amb la massa vegetal, és a dir, hi hauria un 
doble joc d'ús i d'icona, en poder esdevenir un referent 
visual de Barcelona. 
Tanmateix, forma part de I'oferta lúdica d'una ciutat el 
ventall d'equipaments culturals, esportius i el sistema de 
parcs pero posant I'emfasi en els que són més 
característics i específics, tal vegada un zoologic d'especial 
interes (I'Aquarium), un teatre d'opera (el Liceu), uns museus 
especialitzats (MNAC i el Picasso), una bona xarxa de 
teatres, unes sales de música (el Palau), unes instal.lacions 
esportives, un parc de qualitat arquitectonica (el Parc Güell) 
E 
R. Moreno 
o d'interes paisatgistic, etc. De vegades, I'interes és doble, 
tant referit al continent (edifici) com al contingut o als 
espectacles que s'hi presenten. 
Per últim, afegiria alguns moderns centres lúdics, autistes i 
pensats de cara al consum (seria el cas del Barca 20001, 
ben poc compatibles amb el paisatge urba i que, mes aviat, 
haurien de tenir una localització territorial tal com ha fet 
Port Aventura. 
Torno al principi. L'autentica, la genu'ina, la veritable cara 
lúdica de la ciutat la subministren, d'una banda, I'espectacle 
complex, variat i divers de les seves places i carrers i 
I'interes i la varietat de les arquitectures i, de I'altra, el 
tractament urba ¡/o paisatgistic que es faci dels possibles 
ingredients geografics que tingui incorporats. I és que són 
espais de la quotidianeitat, a I'abast de tothom, gratu'its, 
sense organitzacions previes i de facil accessibilitat. Des 
d'aquesta optica, la situació de Barcelona és prou bona, 
entre el mar i la serra del Tibidabo i la muntanya de 
Montjui'c, el pla on es va construir I'Eixample i uns quants 
turons. Nomes li faltaria un riu de bon cabal que la creués, 
encara que dintre la seva Brea es puguin urbanitzar 
convenientment les ribes del Besos i del Llobregat. 
qualitat valuosa: caracter. Finalment, pot haver-hi dues 
circumstancies que reforcen i complementen aquesta funció 
lúdica i que són de gran importancia. La primera és 
I'existencia d'una societat veritablement urbana, és a dir, 
que d'alguna manera s'implica en la ciutat, la viu i la frueix. 
La segona, un clima temperat que permet estar en I'espai 
públic durant una bona part de I'any. A Barcelona, podem dir 
que, en bona mesura, s'acompleixen aquestes condicions 
pero em temo que els vents que bufen de la "modernor" es 
van enduent la primera. 
Així, doncs, unes bones condicions per a disposar d'una 
ciutat lúdica són: a) una certa historia que significa la 
construcció pas a pas amb el que representa de creixement 
natural i, per tant, divers i, a mes a més, afegeix significació 
a uns determinats edificis i ambients lligats a esdeveniments 
del passat; b) el marc geografic que proporciona elements 
I 
naturals susceptibles de rebre un tractament que els 
incorpori al paisatge urba amb indubtable atractiu i clara 
especificitat; c) un model urba en el qual es doni emfasi i 
preeminencia a I'espai públic i es construeixin escenaris 
complexos per a la convivencia, amb la pertinent 
col~laboració de I'arquitectura. La conjunció d'aquests 
ingredients es tradueix en espais i entorns posse'idors d'una 



La ciutat lúdica i Barcelona

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert