Dasca Batalla, Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

112 Els Marges 75
D’entrada, sembla que són els factors
circumstancials els que condicionen, per
la seva singularitat relativa, l’escriptura
de les novel·les de Roser Caminals.
L’autora viu instal·lada als Estats Units
(ensenya llengua i literatura espanyoles
en un college), i des d’allí ha iniciat una
tot just incipient carrera literària com a
novel·lista. Fins ara ha
publicat quatre títols: un en
anglès (Once remembered,
1993, traduït al català: Un
segle de prodigis, 1995) i
tres en català (Les herbes
secretes, 1999; El carrer
dels Tres Llits, 2002; La
petita mort, 2004). L’anèc -
dota em sembla remarca-
ble, en aquest cas, perquè
s’assembla extraordinària-
ment a les con dicions en
què Eduardo Mendoza donà forma a La
ciudad de los prodigios (1986), tant pel
que fa a les eventualitats de l’escriptura
(l’escriptor treballava d’intèrpret a Nova
York) com pel que fa al contingut de la
ficció. La novel·lística dels dos autors
(de Mendoza només en parlaré en relació
amb La ciudad de los prodigios) parteix
de la voluntat de relatar episodis histò-
rics de la Barcelona contemporània (en
el període comprès entre les dues expo-
sicions: la Universal del 1888 i la
Internacional del 1929) a partir de perso-
natges de ficció implicats en la trama (el
paper de testimonis és freqüent).
L’operació no és nova, i té precedents
il·lustres: La febre d’or, de Narcís Oller;
Vida privada, de Josep M. de Sagarra; o,
fins i tot, apuntant cap al mel·liflu domi-
ni de la novel·la sentimental, la Mariona
Rebull, d’Ignasi Agustí. Hi canvien, evi-
dentment, les òptiques (burgesa, aris-
tocràtica o plebea, respectivament) i les
intencions ideològiques que en deriven.
En el cas de Caminals i de Mendoza,
aquest pro pòsit s’activa
incentivat pel factor de la
mirada (temporalment)
exò gena dels autors, i en
Caminals la pers pectiva
adoptada es distancia de la
mentalitat burgesa, sia per-
què hi apareixen burgesos
renegats (el factor de la
redempció, ben fulleto-
nesc, s’hi conserva) sia
perquè, com en l’Onofre
Bouvila de Mendoza, la
veu prové del món de la picaresca i dels
baixos fons (rarament redimits). 
En Caminals, aquesta voluntat de salvar
de l’oblit escenes d’un passat col·lectiu
recorda l’interès amb què un personatge
fictici, la Júlia (de Les seduccions de
Júlia, de Màrius Carol), una barcelonina
resident a Nova York, investiga la tra-
jectòria de Dalí. En aquesta ficció, el
retorn temporal a Catalunya incita la
protagonista no sols a documentar una
vida pretèrita, sinó també a explorar el
present dels noranta, abandonat vint
anys abans. La novel·la, per tant, alterna
l’apunt històric (construït a partir de
fonts d’arxiu o de testimonis orals) amb
la nota aproximativa a la realitat coetània
Roser CAMINALS. La petita mort. Barcelona: Rosa dels Vents, 2004, 16’50 €
Ressenyes 113
(el narrador sovint introdueix valora-
cions descriptives d’arquitectura i d’ur-
banisme). En La petita mort, això no
passa. L’autora manté una distància cro-
nològica respecte dels fets i s’hi aproxi-
ma a partir d’un procés de reconstrucció
documental (transcripcions de cròniques
d’El Diluvio incloses), tancat per la fic-
ció. La distància històrica li permet de
manipular amb més llibertat els mate-
rials amb què treballa, oferir-ne un enfo-
cament més acabat que, per exemple, De
quan mataven pels carrers (1930), de
Joan Oller i Rabassa, una ficció també
contextualitzada en els atemptats anarco-
sindicalistes dels anys vint i desenvolu-
pada mitjançant el fil d’una relació sen-
timental. Les ficcions de Caminals alter-
nen el pòsit històric amb la creació de
personatges (col·lectius –una família– o
individuals). A Un segle de prodigis
l’au tora adopta un procediment d’in-
fluència rodorediana: fa repàs del segle
XX partint de tres generacions d’una
família (mig menestrala, mig pervingu-
da). A Les herbes secretes creua el relat
autobiogràfic d’un assassí dels anys qua-
ranta amb la trajectòria posterior d’una
noia que treballa en una editorial. A El
carrer dels Tres Llits exposa els vincles
entre la burgesia i el negoci prostibulari
prenent com a punt de partida la història
d’un jove burgès redimit, amb fragments
que podrien partir d’una llegenda urba-
na. I a La petita mort traça un itinerari
formatiu: la recerca d’una identitat ocul-
ta per part d’un personatge que, com el
Maurici d’El carrer dels Tres Llits, es
veu obligat a introduir-se en el món de la
prostitució i de la delinqüència. 
La petita mort relaciona dos crims: el
parricidi del carrer de Parlament, del
1895, i l’atemptat del local Pompeia, del
1920. El vincle l’estableix la figura
d’Andreu Nadal, un noi orfe que, per una
causa fortuïta (la mort d’un oncle), s’in-
teressa per esbrinar els seus orígens. La
ficció combina una trama pseudofulleto-
nesca amb episodis de caire sentimental
(el noi s’embolica amb una funambulista
de circ, introduïda introspectivament:
vegeu la p. 150) amb material extret de
la literatura de temàtica social (el segon
capítol fa una descripció reeixida d’uns
falsificadors de moneda, amb figures
prototípiques de l’època: l’anarquista, el
gitano, l’usurer i el contrabandista). És el
personatge principal qui marca la intriga,
que es descobreix gradualment a partir
de l’alternança d’episodis dels anys 1895
i 1920. A partir del capítol setè, però,
l’argument passa a centrar-se en el
moment present (1920) i es focalitza en
la figura de l’Andreu. La seva recerca
troba resposta en els episodis tretzè i
catorzè (de la mà de dos secundaris de
pes: una cantant de sarsuela, Dora, i un
periodista de La Vanguardia, Antoni
Clos), moment en què la novel·la (que
ara podríem considerar de formació) fa
un gir i passa a centrar-se en la crisi del
protagonista, resolta –potser d’una ma -
nera una mica gratuïta, precipitada– a
l’«Epíleg»: «el final era l’origen, li repe-
tia un eco a la ment» (p. 263).
La principal destresa de la prosa de
Caminals és, certament, la creació d’at-
mosferes concretes, vinculades a la reali-
tat d’una època i d’un espai (el Raval i el
Paral·lel), i carregades d’observacions
114 Els Marges 75
visuals, la qual cosa converteix La petita
mort en una ficció cinematogràfica,
fàcilment convertible en imatges (com
La ciudad de los prodigios). Vegem, per
exemple, la descripció ambiental del
London Bar: «El conjunt era pastós,
dens com una perla i difuminat per mitja
llum opaca» (p. 125); o la de la casa
d’empenyorament regida pel Mestre (el
personatge anarquista): «L’esglaó de
l’entrada era un modest monument a
l’absurd –es pujava només per tornar a
baixar immediatament– i estava ennegrit
i llimat per incomptables petjades de
desesperació» (p. 15). Gràcies a la pro-
fusió d’imatges visuals i a la construcció
d’una intriga, la novel·la capta l’atenció
del lector. No innova, tanmateix, i par-
teix de la fabulació d’una època ja explo-
rada, però reté i estableix relacions (com
la de la piccola morte, recurrent) que
vivifiquen allò relatat. Animen la ficció.
I això és bàsic per a crear literatura.
Maria Dasca


Roser Caminals, La petita mort

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert