Fanés, Fèlix

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les cartes catalanes de Joan Miró
FÈLIX FANÉS Universitat Autònoma de Barcelona
RESUM: Aquest article ressenya el primer volum de les cartes del pintor Joan Miró adreçades als
seus amics catalans (Joan Miró, Epistolari català, 1911-1945). Es comenten les cartes tot posant-les
en relació amb l’obra de l’artista, el context cultural en què va produir-se i els elements biogràfics
que poden detectar-s’hi.
PARAULES CLAU: Art, Joan Miró, correspondència, surrealisme.
ABSTRACT: This is a review of the first volume of Miró’s letters to his Catalan friends (Joan Miró,
Epistolari català, 1911-1945). It provides a commentary to the letters, relating them to the artist’s
life and work and to the broader cultural context.
KEYWORDS: Art, Joan Miró, letters, surrealism.
A diferència d’altres artistes del segle XX, com Pablo Picasso, Wassily Kandinski o
Giorgio de Chirico, que prolonguen la seva obra pictòrica amb poemes, peces de
teatre i fins i tot novel·les, Joan Miró no ha deixat una obra «literària» en sentit
estricte. Tot i així, quan Margit Rowell recull una part del que el pintor ha xerrat o
escrit (J. MIRÓ, Selected Writings and Interviews, 1986), li surt un volum de més
de tres-centes planes, un gruix que cal atribuir a la necessitat de l’artista de donar
explicacions sobre la seva obra. Al marge d’alguns poemes escadussers, el llibre de
Rowell es nodria sobretot d’entrevistes concedides a la premsa, de declaracions
publicades en revistes literàries o artístiques i de cartes, força cartes. Miró, que tenia
fama de silenciós –«absent com una flor», el qualifica Sebastià Gasch–, va ser tota
la vida un cal·lígraf epistolar insaciable. «No oblideu d’escriure’m de tant en tant,
puix estaré molt content de correspondre amb vós», fa saber a l’arquitecte Domènec
Escorsa el gener de 1940. D’aquesta passió per «correspondre» en són una prova les
lletres adreçades pel pintor als familiars, amics o col·legues de Catalunya, un primer
volum de les quals ara s’acaba de publicar –n’hi haurà un segon, el conjunt aplega
al voltant de mil peces. El títol triat, Epistolari català, tant indica que les cartes
Al marge 112
Els Marges 92, Tardor 2010, Barcelona, ISSN 2339-8256, p. 112-115
[Joan MIRÓ, Epistolari català, vol 1: 1911-1945. Establert per Joan Ainaud de Lasarte. Edició a cura de Joan M.
Minguet, Teresa Montaner i Joan Santanach. Barcelona: Editorial Barcino i Fundació Joan Miró, 2009, 665 p., 75 €]
111-116 al marge:083.qxd  06/10/2010  17:24  Página 112
s’adrecen a persones lligades a Catalunya com que han estat redactades en català
(fora d’un petit nombre en castellà –un parell d’inicials als pares, dues o tres a
Josep Lluís Sert i un grapat no irrellevant a Joan Prats en els anys de màxim terror
de la postguerra–, a més d’unes poques en francès –escrites a Picasso). El projecte
de dur a la impremta la correspondència catalana de Miró el va iniciar Joan Ainaud
de Lasarte cap al final dels anys seixanta, i ara un equip integrat per Joan M.
Minguet, Teresa Montaner i Joan Santanach han completat la feina. Si Ainaud va
començar la recol·lecció de textos, l’esmentat grup d’experts ha tingut cura de la
transcripció definitiva de les peces, s’ha encarregat de la difícil feina de datar-les i
les ha anotat amb un lloable criteri minimalista que no aclapara el lector amb una
allau de dades. 
Les cartes de Miró recorden fins a un cert punt el paper dels famosos quaderns
de dibuixos de l’artista, descoberts a mitjan anys setanta. Si en els fulls d’aquestes
llibretes el pintor planeja gràficament la seva obra, en la correspondència sembla
esbossar-la intel·lectualment. El camí que havia emprès era tan original, que li calia
de tant en tant aturar-se a reflexionar. Tot i escriure «Ting odi a tots els pintors que
volen teorisar» (p. 98), en el seu intercanvi epistolar Miró dóna voltes i més voltes
a tot allò relacionat amb la pintura. Tant pot ser referint-se a les qüestions més
complexes –els lligams amb la realitat– com a les més banals de la «cuina» de
l’artista –de quina manera es prepara una tela–, sense fer escarafalls a les d’estricte
màrqueting –estratagemes per crear expectatives a l’entorn de la seva obra. De fet,
en la correspondència gairebé no hi ha espai per a la vida privada. Algunes
al·lusions juvenils a les «noies», un parell de comentaris sobre les «rosses» de París
i quatre frases sobre el prometatge i el casament amb Pilar Juncosa és gairebé tot el
que hi descobrim (al marge, més endavant, de breus comentaris sobre el naixement
de la filla, Dolors). Si ens atenem al contingut de les cartes, Miró no anava al
cinema, ni al teatre, ni als balls, ni als concerts. Més encara: quan es banya al mar,
és l’estímul estètic del paisatge el que li crida l’atenció; quan va amb bicicleta o
practica un altre tipus d’esport (gimnàstica, fúting, salt a la corda o boxa), ho fa per
«descon gestionar» el cos després de l’esforç intel·lectual davant del cavallet; i si
llegeix Dante Alighieri, Johann W. Goethe o Oscar Wilde, és per tenir les cordes de
l’esperit més tenses i vibrants a fi de copsar millor els complexos matisos d’allò que
percep. Amb altres paraules: l’únic que l’encaparra és la feina. Ni tan sols la
política, a pesar dels anys tan crucials que cobreix l’epistolari, hi ocupa un espai
rellevant, i això que Miró va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la
Generalitat (disseny de segell) i amb el govern de la República (mural per al pavelló
de la Fira de París) durant la guerra. Però aquestes activitats resten en un boi rós
segon pla. Si les cartes són sempre una mena d’autobiografia, llavors la cor -
respondència de Miró es pot resumir com el relat de la vida d’algú obsedit per la
pintura i res més que la pintura.
Fèlix Fanés, Les cartes catalanes de Joan Miró
Al marge 113
111-116 al marge:083.qxd  06/10/2010  17:24  Página 113
Des de fa anys, els estudiosos han recorregut a la consulta del seu epistolari. De
Jacques Dupin a Robert Lubar, de William Jeffet a l’esmentada Rowell, d’Anne
Umland a Rémi Labrusse, els experts han escorcollat d’un cap a l’altre les cartes
adreçades per Miró als galeristes, Perre Loeb, Léonce Rosenberg o Pierre Matisse;
als crítics i escriptors parisencs Christian Zervos, Michel Leiris o Roland Tual; i
també, és clar, als amics de Barcelona, Enric C. Ricart, Josep Francesc Ràfols, Josep
Dalmau, Pablo Picasso, J.V. Foix o Gasch. Les cartes escrites per Miró podien ser
consultades en biblioteques, museus o arxius particulars (i en alguns casos, com la
correspondència amb Ràfols o Picasso, fins i tot havien estat publicades). La novetat
de l’Epistolari català (a part de circumscriure’s a l’àmbit lingüístic ja comentat) és
que el lector podrà seguir la correspondència del pintor en estricte ordre cronològic
–al marge del destinatari. Aquesta nova disposició, a diferència del que succeïa fins
ara, confereix als documents una continuïtat biogràfica molt més accentuada. Així es
dibuixa un retrat de l’artista d’una nitidesa rotunda. 
Veiem com, des de molt jove, Miró s’adona que la pintura després del cubisme
ha d’entrar en una nova fase. La definició del que està a punt de concretar-se és
vacil·lant, però gairebé sempre inclou les paraules «llibertat» i «esperit». Tant l’una
com l’altre no seran res sense el treball. El treball –ja ho he dit– és la gran obsessió
que transmet la correspondència. «Jo treballo el màxim que puc», escriu. «La gent
que ha arribat a fer quelcom, ha seguit diversos camins, peró d’aquet cap se n’ha
separat» (p. 202). Per això trisca «desesperadament» (p. 50), «fierament» (p. 186), i
sobretot, «cava fondo» (p. 33, 136, 139). I encara que en algun moment declari que
la feina és «un goig ben puríssim» (p. 58), la conclusió final és que el «pintor és un
home de sacrifici» (p. 48). Aquest sirgar sense treva es relaciona amb l’aposta pel
risc. «Prefereixo mil voltes», escriu, «el fracassar en absolut, mortalment, a París,
que l’anar surant an aquestes aigües vils i pudentes de Barcelona» (p. 142). 
Miró es descriu sovint a si mateix com un obrer (p. 242) que cerca l’equilibri entre
l’arborament de la passió i la distància del cap fred (p. 256). Per aconseguir-ho, només
hi ha dos espais adients: el camp de Tarragona i París. A Mont-roig descobreix un món
primigeni de pagesos galtavermells, forts com les muntanyes dels entorns (p. 52), que
el duu al recolliment espiritual necessari per convertir-se ell mateix en un primitiu 
(p. 66). París és la segona sotragada. «Sento que un món nou s’obre al meu cervell»,
escriu (i ho subratlla), quan hi viatja per primer cop a la primavera de 1920 (p. 178).
La llavors capital del món de l’art tindrà una influència decisiva en l’evolució de la
seva pintura. A París, Miró modifica els vincles amb la realitat i amb la pintura. Amb
la realitat, perquè a poc a poc abandona l’observació directa del natural per passar a
una actitud més reflexiva en què el món fenomènic només és un punt de partida. En
un moment decisiu de l’evolució de la seva obra –ha començat a pintar La terra
llaurada i Paisatge català (El caçador), tots dos quadres de 1923-24–, escriu: «He
lograt ja desferme en absolut del natural i els paisatges no tenen res a veure amb la
realitat exterior. Son, no obstant, més Montrotgins que fets d’après nature» (p. 267). 
Al marge 114
Els Marges 92, Tardor 2010, Barcelona, ISSN 2339-8256, p. 112-115
111-116 al marge:083.qxd  06/10/2010  17:24  Página 114
A mesura que s’allunya de la realitat, Miró s’allunya també de la pintura. Tota la
seva obra gira al voltant d’aquest conflicte, gairebé únic. Nascut pintor-pintor, es
planteja la manera de defugir els paranys de la sensualitat matèrica (pigment,
pinzellada, gruix) que, sota la influència dels amics de París, passa a considerar com
una activitat intel·lectual inferior («attaché à sa palette comme le serf à la glèbe»,
hauria dit Charles Baudelaire). Les cartes ens presenten sovint aquesta tensió. El
1923 parla d’«intromissió en la [meva] pintura actual de coses alienes a la pintura»
(p. 267). El 1930 escriu a Gasch dient-li que treballa en unes grans teles «que serán
(...) els meus adeus a la pintura» (p. 417). L’acomiadament coincideix amb l’època
de l’«assassinat de l’art» que comporta un dels moments de màxim radicalisme de
Miró. «Contra tot i contra tothom» (p. 448) alhora que explora altres tècniques
expressives com el collage i l’assemblage. No serà fins al 1939 quan amb Les
Constel·lacions arribarà a un cert equilibri en el seu conflicte entre pintura i no
pintura (o antipintura). Mentre executa aquestes aiguades, escriu a Francesc Trabal:
«La pintura pura m’ha semblat sempre d’una finalitat humana ben migrada, ara
m’esforço més que mai en atènyer, tot restant pintor i plàstic, la poesia i la música,
depassant la pintura matèria» (p. 597); una idea que repeteix dos anys després al seu
amic Prats: «Aquestes pintures [Les constel·lacions] sobrepassen la pintura, tan
mesquina com a finalitat, per atènyer de plè la música i la poesia» (p. 612).
En ple conflicte amb la pintura, Miró realitza el 1934 una sèrie de collages amb
postals. Gràcies als articles de Gasch de l’època sabem que Miró era molt aficionat
a col·leccionar aquestes imatges efímeres, una actitud compartida pels seus amics
surrealistes de París. No ha de sorprendre, doncs, que un tant per cent important de
les peces que integren l’epistolari siguin justament postals. Un dels molts encerts 
de l’edició rau en el fet de reproduir-ne la imatge (així com la de les pintures que es
comenten en la correspondència, identificades pels editors amb diligent erudició). I
ja que he esmentat els surrealistes, un darrer apunt. Les cartes són una font
d’informació impressionant, però, si se’n vol treure profit, han de ser llegides amb la
indispensable distància crítica. La sinceritat està renyida amb l’art, de manera que no
hem d’esperar cap franquesa en un artista. Dic això perquè en tot l’epistolari català
de Miró no surt ni un sol cop la paraula «surrealista». Tampoc no s’hi esmenten els
noms d’André Breton, Paul Eluard o Louis Aragon, ni –més sorprenentment encara–
els de Leiris, André Masson, Robert Desnos o Tual, tan decisius en la seva evolució
durant els anys vint. Per reblar el clau del desconcert, descobrim que l’únic escriptor
francès contemporani esmentat és Jacques Maritain, el filòsof neotomista. El
despropòsit té la seva explicació. Maritain feia forrolla entre els amics catalans de
Miró, mentre que el surrealisme, amb la pudor de sofre antiformal, les banyetes de
sexe desencadenat i la cua de revolució proletària, els tenia més aviat esparverats (a
tots menys a Foix, potser). Les cartes, doncs, són una font d’informació decisiva,
però seria una ingenuïtat prendre-les al peu de la lletra. 
Fèlix Fanés, Les cartes catalanes de Joan Miró
Al marge 115
111-116 al marge:083.qxd  06/10/2010  17:24  Página 115


Les cartes catalanes de Joan Miró

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert