Revistes Catalanes amb Accés Obert

Editorial 5
Dels “imparables” als “descarats”... 
i la resta és literatura?
En contra del que se sol dir, el nom sí que fa la cosa. La fa, i l’embolica. Les arts en
general i la literatura en particular fan camí a còpia d’intencions i de consignes que
són més eficaces en la mesura que són capaces de trobar un nom que les defineixi.
No es tracta de caure en el nominalisme, però és evident que les energies col·lectives
i individuals es galvanitzen si hi ha una denominació que les aixoplugui. La
Il·lustració, el Naturalisme, el Modernisme, el Noucentisme, el Futurisme... La feina
ve després per escatir què hi ha de debò sota el nom, com s’ha fet servir i com l’hem
de fer servir. Mireu, si no, l’embull que arrosseguem des de fa anys amb la
Postmodernitat i el Postmodernisme, i el que durarà, i vés a saber què se’n dirà, de
tot plegat, en el futur (si encara hi ha algú interessat a parlar d’aquestes coses) .
Si la Postmodernitat semblava que hagués d’aportar alguna cosa de nou, era,
justament, que ja no calia inventar-se noms nous, perquè ja ens trobàvem instal·lats en
un present perpetu que només podia oferir variacions individuals al reperto ri sabut.
Després del Textualisme, amb un peu a cada banda, el no-res. No comp tàvem, però,
amb un efecte pervers de tot plegat: si la cultura i la literatura eren un producte de
consum més, hi ha una llei bàsica de la publicitat que diu que «el consumidor compra
no el que compra, sinó el que es pensa que compra». No comprem iogurts, sinó be -
nestar intestinal, ni cotxes, sinó èxit social i sexual. I per a això calen etiquetes a l’estil
de l’arxiconegut «bio». No comprem una novel·la, sinó un «thriller històric». I per això
con tinuen ben vigents les etiquetes literàries, i per això els escriptors continuen em -
parant-se amb els noms que ells mateixos s’auto apliquen o que els altres s’han
empescat i que ells acullen amb fervor. Qui sigui de la mena cínica pensarà que això
sempre ha estat així, i que la novel·la històrica, el Cubisme, el Futurisme o l’Expres -
sionisme eren això mateix. Potser sí. Aquests moviments i corrents, però, tenien una
cosa en comú: creien en el poder trans formador de l’art i naixien de l’oposició a formes
antigues que es volien superar amb formes noves. I la cosa més important: en efecte, es
van inventar noves maneres de dir que podien ser assumides com a col·lectives.
Algú es recorda de la «generació olímpica»? El nom va néixer, mig en broma
mig seriosament, per descriure els escriptors joves dels anys vuitanta. No va quallar,
però sí que va donar suport a una operació que va aplegar, per primer cop, les
tradicionals ànsies de continuïtat de la literatura catalana amb el màrqueting
editorial. En realitat, no hi havia res en comú entre els diferents escriptors llevat de
la data de naixement i del fet que no tenien res en comú més enllà del moment en
què vivien. I després? Després van arribar els «imparables», i aquí sí que vam
assistir al simulacre de crear un moviment a l’antiga manera. Existeix bibliografia
crítica que ningú no llegeix, i més que ningú els propis interessats, que ho explica.
I, ara fa quatre dies, han aparegut els «descarats», amb la mateixa promesa que els
anteriors: regenerar l’espai literari català i tornar a establir jerarquies. S’han
establert, aquestes jerarquies? Si ens hi fixem bé, tots dos grups tenen en comú la
seva relació amb partits polítics concrets, i la regeneració que prometen té més a
veure amb aquests partits que amb la pràctica literària. És una dependència que va
més enllà de les tradicionals, que no és un coqueteig ni una relació d’igual a igual,
sinó una subordinació evident. De fet, hem assistit a una degradació: si el
màrqueting dels «imparables» era també literari, els «descarats» no són gaire més
que propagandistes polítics. Mentrestant, la literatura va fent la seva. I els grans
èxits comercials i estètics no provenen precisament d’aquests grups, alguns
membres dels quals, és clar, se’n sortiran, però per mèrits propis. Heus aquí una
divisió clara: els propagandistes i els escriptors. Aquests, però, no tenen nom que
els arreceri. Ni falta que els fa. 
Els Marges 89, Tardor 2009, Barcelona, ISSN 0210-0452
Editorial 6


Dels “imparables” als “descarats”... i la resta és literatura?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert