Larios, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 125
G u a n y a d o r
del 21è
Premi d’as-
saig Josep
Va l l v e r d ú
( 2 0 0 4 ) ,
aquest és el
tercer llibre de Pere Ballart, que amb
Eironeia: La figuración irónica en el
discurso literario moderno (1994) i El
contorn del poema (1998) es va configu-
rar com un dels teòrics de la literatura
més lúcids que ha donat el país a les
darreres dècades. Als nou assaigs que
reuneix El riure de la màscara confluei-
xen els temes dels dos llibres anteriors
de Ballart: la ironia en el discurs literari
i el poema líric. Com assenyala la «Nota
preliminar» que els precedeix, aquests
nou assaigs pretenen «mostrar com fa
temps que els poetes, darrere la pantalla
de les seves ficcions, esclafeixen un riure
que no és sempre indici tant d’alegria
com de desesper», un riure que evidencia
que als poetes de la modernitat «ja no
[els] és possible tornar a intoxicar el
poema amb un excés cordial» (p. 9).
El primer assaig, «La ironia com a
(últim) recurs», reivindica la ironia
davant les veus que proclamen la seva
desaparició en un món temorós de la
violència terrorista. A partir de quatre
fragments de La ironia o la bona cons-
ciència (1936, 1964) de Vladimir
Jankélévitch, explora el substrat irònic
de quatre textos: «Musée des Beaux
Arts», de W. H. Auden (Ballart utilitza la
seva pròpia traducció d’aquest poema,
més aviat funcional, quan hauria pogut
utilitzar l’excel·lent traducció de
Salvador Oliva); «Diatriba contra los
muertos», d’Ángel González; «Sobre la
exterminación de los cocodrilos en
Auvernia», de Julio Cortázar, i la
pel·lícula La vita è bella, de Roberto
Benigni. Cadascun a la seva manera,
aquests textos li serveixen per fer avi-
nent la funció higiènica de la ironia quan
l’individu s’enfronta amb l’absurd, el
dolor, la mort o qualsevol catàstrofe per-
sonal o col·lectiva.
El cinquè assaig, «El jo a l’inrevés:
Poesia i experiència», esbossa «un pano-
rama del que ha estat grosso modo la
poesia catalana del segle XX» (p. 67) tot
comentant tres poemes (un de Josep
Carner, un de Gabriel Ferrater i un de
Joan Margarit) que plantegen tres pro-
postes diferents per resoldre el problema
de la manera de com escriure una poesia
lliure de sentimentalisme sense eliminar
tots els lligams amb l’experiència huma-
na, «una poesia a resguard tant del senti-
mentalisme com de l’estupefacció» (p.
72).
El sisè assaig, «Dos aspectes sobre
expressió i representació a Les dones i
els dies», tracta de la impersonalitat i de
l’ús de les correspondències analògiques
a la poesia de Gabriel Ferrater. Aquí
Ballart ofereix una lectura de
«Primavera», un dels poemes de Les
dones i els dies, a través del filtre de
«Spring», un poema d’Edna St. Vincent
Millay que dissol del tot l’obscuritat del
text ferraterià. És un dels encerts més
Pere BALLART. El riure de la màscara. Formes de
l’objectivitat en la poesia contemporània. Barcelona:
Quaderns Crema, 2007, 272 p., 18 €.
126 Els Marges 83
notables d’un llibre que excel·leix en els
comentaris de textos poètics, que és pre-
cisament el que trobem al novè assaig,
«La musa irònica: Recursos distancia-
dors en alguns poetes espanyols i cata-
lans contemporanis», dedicat a posar en
relleu «la intersecció entre ironia i poesia
lírica» (p. 173) a l’obra d’una sèrie de
poetes espanyols contemporanis i algun
de català. Aquest assaig exemplifica els
beneficis que la figuració irònica aporta
a la poesia lírica i, al mateix temps, cons-
titueix un catàleg de la lírica espanyola
del darrer quart de segle.
A El riure de la màscara retrobem el
Pere Ballart que a El contorn del poema
s’imposava el repte d’elaborar «un dis-
curs sobre el poema líric […] sense pro-
lixitats innecessàries, amb un llenguatge
raonablement entenedor, i acompanyat
sempre dels exemples oportuns» (El
contorn…, p. 15), un discurs que és el
resultat del tracte assidu amb una llarga
nòmina de teòrics de la tradició occiden-
tal, però que mai no s’encalla en els
sorrals més improductius de la teoria,
que no perd de vista que un dels valors
primordials de la reflexió teòrica rau en
la capacitat de fer més intel·ligible la
literatura.
A La mà del tenyidor (1962), W. H.
Auden sosté que quan llegim un autor
per primer cop ens fixem en les virtuts i
en els seus defectes literaris, però que
quan llegim l’últim llibre d’un autor
establert no el podem pas jutjar només
des d’una perspectiva estètica ja que, al
marge de les seves virtuts literàries,
aquest llibre per a nosaltres té un interès
històric: és el llibre d’algú que fa temps
que ens interessa, el llibre d’un autor que
s’ha convertit en un personatge de la
nostra biografia. Doncs bé, el millor
elogi que podem fer de Ballart consisteix
a dir que a hores d’ara, després del seu
tercer llibre, no sols el llegim com un crí-
tic establert, sinó com un membre del
club selecte de crítics que formen part de
la nostra biografia.
Jordi Larios
Queen Mary, University of London


Pere Ballart, El riure de la màscara

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert