Bladas Martí, Òscar

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 129
Fa sis anys, l’Abadia de Montserrat va
publicar el volum Oralment. Estudis de
la variació funcional, un recull de tre-
balls que, sota la direcció de Lluís
Payrató, descrivien els tipus de llengua
que empra la comunitat de parla catalana
en diferents registres. Aquell volum
representava la primera
exploració d’una temàtica
oblidada en la nostra tradi-
ció lingüística. Ara, però,
l’Abadia de Montserrat
torna a publicar un llibre
sobre el mateix camp d’es-
tudi: Oralitat i escriptura.
Dues cares de la complexi-
tat del llenguatge, a càrrec
de Josep M. Castellà.
El llibre és, de fet, una
adaptació de la tesi docto-
ral de Castellà, que ha resumit en gairebé
180 pàgines i amb un estil molt àgil, una
recerca que –cal tenir-ho present– va
més enllà del que trobem en l’obra. El
seu objectiu és «la caracterització lèxica
i gramatical de tres gèneres de discurs en
llengua catalana, la conversa espontània
(llengua oral informal), la classe magis-
tral (llengua formal expositiva) i la prosa
acadèmica (llengua escrita expositiva),
des del punt de vista del contrast entre
oralitat i escriptura» (p. 12). La intenció
és fer un retrat dels diferents tipus de
llengua a què recorre un parlant del
català en tres gèneres ben diversos tant
pel canal (oral vs. escrit) i el to (informal
vs. formal) com pel mode (espontani vs.
preparat). Per exemple, es vol esbrinar si
en la llengua col·loquial abunda més la
subordinació sintàctica o la coordinació,
si la prosa acadèmica es decanta per un
estil nominal o per un estil verbal o quins
tipus de marcadors discursius empra un
professor en una classe magistral. Per
resoldre-ho, l’autor parteix
d’un corpus d’uns 80.000
mots que escodrinya a fons
amb tècniques estadísti-
ques i recursos informàtics
propis de la lingüística de
corpus.
La principal conclusió a
què arriba el llibre rebat la
idea que la llengua oral és
desendreçada i simple en
comparació amb la moda-
litat escrita. Una prova: el
corpus que Castellà estudia palesa que
en registres orals hi ha tantes clàusules
subordinades com en registres escrits,
la qual cosa, és clar, impedeix afirmar
que la modalitat oral és més elemental
que l’escrita. Això no vol dir, però, que
la subordinació es manifesti de la
mateixa manera en totes dues modali-
tats. En llengua escrita, les oracions
subordinades són més freqüents en rela-
ció amb el nombre total de clàusules,
mentre que en llengua oral la proporció
baixa pel fet que, en general, acumula
més clàusules. Com afirma Castellà,
doncs, la llengua oral no és més simple
que l’escrita, només presenta una com-
plexitat diferent.
Josep M. CASTELLÀ. Oralitat i escriptura. 
Dues cares de la complexitat del llenguatge. Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2004, 184 p., 12,5 €
130 Els Marges 76
Cal admetre, tanmateix, que el terreny
que s’explora és força relliscós.
D’entrada, només cal comparar els gène-
res amb què treballa Castellà per adonar-
se de fins a quin punt cal moure’s amb
prudència. Per exemple, dels tres gèneres
que s’estudien, dos són expositius (classe
magistral i prosa acadèmica), mentre que
el tercer és de fesomia més diversa (con-
versa col·loquial) perquè s’hi poden tro-
bar fragments narratius, expositius, argu-
mentatius, etc. Cal esperar, doncs, que
tipologies textuals diferents comportin
tipus de llengua diferents i, en darrer
terme, estadístiques també diferents. És
lògic, per exemple, que una conversa més
aviat narrativa (en què es recorden anèc-
dotes d’un viatge, posem per cas) impli-
qui un nombre de verbs més alt que una
classe magistral o la prosa acadèmica.
Per tant, el lector no haurà de buscar
estadístiques exactes, sinó més aviat
tendències, tenint en compte que un dels
tres gèneres analitzats és menys homoge-
ni que els altres dos.
Un altre obstacle que cal salvar en el
terreny en què Castellà s’endinsa és la
categorització de les peces lèxiques o
sintàctiques que cal comptar. L’autor
coneix el risc que corre i actua amb cau-
tela, però és fàcil topar amb petits entre-
bancs. Potser un dels més inevitables és
el cas dels adverbis. El fet que els gramà-
tics qüestionin la categoria d’adverbi
aconsella Castellà a prendre en conside-
ració només els acabats en –ment. Ara
bé, aquests adverbis no es poden posar
tots dins el mateix sac: fàcilment, per
exemple, només actua com a adjunt ver-
bal, mentre que evidentment i finalment
ja han esdevingut marcadors discursius.
En conseqüència, els primers caldria
comptar-los en l’apartat dels adverbis, i
els segons, en l’apartat dels connectors
textuals, cosa que per força ha de modi-
ficar lleugerament els càlculs, almenys
prou per mostrar que l’estadística també
és arma de doble tall. Es poden citar
altres paranys que posen a prova les
xifres, com ara les conjuncions d’expres-
sions fixades –la o d’o sigui s’ha de
comptar com a conjunció independent?–
i la categorització de formes com m’en-
tens? o m’explico? –s’han de considerar
interjeccions pròpies? Són qüestions,
però, que van molt més enllà del propò-
sit inicial del llibre.
Cal destacar, per acabar, les taules amb
què Castellà tanca l’obra per resumir els
trets de tots tres gèneres. El primer que
evidencien, és clar, són les diferències
gairebé abismals entre la conversa
col·loquial i la prosa acadèmica, però
també posen de manifest que un gènere
com la classe magistral, a mig camí entre
els altres dos, també té caràcter propi.
Caldria veure, això sí, en què es distin-
geix d’altres gèneres semblants (per
exemple, una conferència no llegida, una
explicació guiada en un museu). Una
tasca difícil, no cal dir-ho, però també un
bon al·licient per animar l’autor a conti-
nuar en la seva línia d’investigació.
Òscar Bladas
Universitat de Barcelona


Josep M. Castellà, Oralitat i escriptura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert