Terribas, Núria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Quan parlem d’adolescents no ens
podem quedar en la franja d’edat
d’entre 16 i 18 anys, sinó que hem
de baixar el llistó fins i tot per sota
dels 14 anys, encaixant amb la ter-
minologia anglosaxona que ens parla
de teenagers (des dels 13 fins als
19). També l’Organització Mundial de
la Salut establia fa més de dues dè-
cades aquesta mateixa equiparació
d’edats, entenent que l’etapa de l’a-
dolescència és de canvi o pas de la
infantesa a l’edat adulta, amb dife-
rents tipus d’evolució i maduració.
Aquesta realitat, que a la nostra
societat ha anat acompanyada d’una
ampliació de l’autonomia dels nos-
tres joves a tots nivells –des de
l’àmbit familiar fins a l’escola o a les
relacions socials-, ha tingut també el
reflex en les disposicions legals que
han recollit el reconeixement de
drets d’aquests nois i noies, espe-
cialment pel que fa als àmbits més
personals i a la seva esfera íntima.
Així, la Llei de protecció jurídica del
menor de l’any 1996 1 ja recull que
els menors –sense establir límit d’e-
dat-, tenen dret a buscar, rebre i uti-
litzar la informació adequada al seu
grau de desenvolupament, tenen dret
a la llibertat d’ideologia, consciència
i religió, tenen dret a l’honor, a la inti-
mitat personal i familiar i a la pròpia
imatge, que comprèn el secret de
correspondència i de les comunica-
cions, etc.
D’altra banda, el mateix Codi civil
que estableix la majoria d’edat als
18 anys i que preveu l’exercici de la
pàtria potestat dels pares per repre-
sentar i defensar els interessos dels
fills fins que assoleixen la majoria
d’edat, disposa també que en seran
excepció els actes referents a la per-
sonalitat que, d’acord amb les lleis,
puguin dur a terme si tenen madure-
sa suficient o bé aquells altres en
què, havent-hi discrepància entre
pares i fills, calgui que intervingui
l’autoritat judicial. Per tant, la pàtria
potestat també té unes limitacions
que convé tenir presents.
Tot aquest panorama de reconeixe-
ment de drets dels menors, especial-
ment aplicable als adolescents en
aquell franja d’edat en què el desen-
volupament i la maduració personal
pot ser ja important segons els
casos, ens ha portat els darrers
anys al plantejament de fins on
poden arribar per si sols, sense la
supervisió dels pares, els adoles-
cents o menors madurs, en àrees de
la seva vida com l’educació, la salut
o l’oci. Sembla clar que el terreny on
més s’ha avançat en la conquesta
d’aquests drets és en l’àmbit del
lleure, on els adolescents cada vega-
da des d’edats més baixes tenen les
seves pròpies activitats, hàbits de
vida i horaris, sovint sense que els
pares sàpiguen on són, amb qui i
què fan. 
Les qüestions relacionades amb la
salut no han quedat al marge d’a-
questa evolució, especialment els
problemes derivats d’hàbits de vida
no saludables (consum de drogues,
alcohol i tabac, trastorns de l’alimen-
tació, etc.) i de la salut sexual i
reproductiva, i són font constant de
conflictes i dubtes dels professionals
sanitaris. 
És important saber que des de l’any
2000 tenim a Catalunya una nova
llei de drets dels pacients que ha
introduït com una de les novetats
estrella el reconeixement del que
s’ha anomenat majoria d’edat sanità-
ria.2 Aquesta Llei reconeix que, en
decisions de salut, els menors a par-
tir dels 12 anys han de ser escoltats
i poden decidir si tenen maduresa
suficient per comprendre l’abast de
la intervenció o actuació proposada,
i en tot cas han de decidir per si
sols si tenen ja han complert els 16
anys. Aquesta mateixa disposició, en
termes equivalents, ha estat recolli-
da en la normativa que han anat
desenvolupant les diferents comuni-
tats autònomes arreu d’Espanya els
SEGELL
1716
Educació, Societat i Valors/
Núria Terribas i Sala
Jurista i directora de l’Institut Borja de Bioètica (Universitat Ramon Llull)
Decisions dels adolescents en salut
postcoital o contracepció d’emergèn-
cia a tots els centres de salut de la
xarxa pública, a menors a partir dels
12 anys, i ha deixat en mans dels
professionals sanitaris la difícil tasca
d’intentar alguna actuació més enllà
de la simple dispensació a deman-
da, però amb gairebé nul·la eficàcia
pedagògica i de sensibilització. 
Si bé és aviat encara per valorar els
efectes de la campanya, el que sí
que es percep clarament des del dia
a dia és que per part dels joves se’n
fa la lectura de ser una solució pràc-
tica i còmoda a situacions de rela-
cions sexuals no protegides amb risc
d’embaràs. Les adolescents no per-
ceben, en canvi, els aspectes nega-
tius, com són el fet que no protegeix
de les malalties de transmissió
sexual –entre aquestes la sida-, ni
ajuda a prendre responsabilitat del
propi cos i de la sexualitat, més
enllà del plaer passatger, ni tampoc
a implicar la parella, que acostuma a 
quedar-ne al marge. 
D’altra banda, cal veure com es fa
una ponderació correcta del que
representa el respecte dels drets
dels menors que hem esmentat i el
dret dels pares a vetllar pel benestar
dels seus fills, en exercici de la seva
responsabilitat, malgrat que els joves
puguin ser considerats madurs per a
certes decisions. 
En opinió de molts professionals,
quan els joves s’acosten i contacten
amb el sistema sanitari per un pro-
blema o necessitat de salut, cal no
malmetre aquesta confiança per tal
de poder-los ajudar adequadament,
orientant l’actuació al seu màxim
benestar. Si sistemàticament es con-
tacta abans que res amb la família,
sense respectar la seva demanda
d’intimitat, a la propera oportunitat
el jove o la jove ja no acudirà al ser-
vei. Aquest és un dels arguments
pels quals es considera que cal
mesurar molt bé cada situació i cada
cas, abans de fer un pas que pugui
tenir conseqüències en el futur per a
la salut d’aquell menor que s’ha sen-
tit traït en no ser prou considerat per
l’adult. 
Això no treu que, tot i respectant la
seva autonomia i intimitat, es pugui i
s’hagi de treballar amb aquests ado-
lescents en l’àmbit emocional i psi-
cològic, fent-los veure la necessitat i
la importància de dialogar amb els
pares i de plantejar obertament
aquests temes. Cal dir, però, que no
sempre és fàcil i cada context fami-
liar i social té la seva particularitat. 
Pensem, per exemple, en tots
aquells joves que, procedents d’al-
tres cultures viuen la seva adoles-
cència en un context amb paràme-
tres i referents molt diferents dels
que els han ensenyat a casa. Aques-
ta realitat dificulta encara més dis-
cernir el que serà millor o pitjor per a
aquest adolescent.
Alhora, cal tenir present que aquesta
voluntat pedagògica, present en una
part dels professionals  –s’ha de dir
que tampoc tots hi són sensibles i
bona part consideren que no és
tasca seva-, topa amb dificultats de
la pràctica assistencial com és la
manca de temps per al diàleg i la
comunicació amb aquest pacient
menor madur, i la pressió assisten-
cial fent coincidir moltes d’aquestes
consultes i demandes en serveis
SEGELL
1918
darrers anys, i també la Llei 41/
2002, de 14 de novembre, d’àmbit
estatal, sobre la mateixa temàtica.3
Per tant, a casa nostra ja fa uns
anys que al menor madur se li reco-
neix capacitat de decisió en temes
de salut, sense haver de comptar
necessàriament amb els pares.
Aquest reconeixement, però, ha de
comptar amb la premissa que el pro-
fessional sanitari que l’atengui valori
que té la maduresa suficient, segons
la gravetat de la decisió que ha de
prendre..., tasca francament difícil
quan potser visita per primera vega-
da aquell noi o noia, no en coneix ni
els antecedents de salut ni el seu
context sociocultural i familiar, i ha
de jutjar a partir d’una conversa de 5
o 10 minuts.4
Aquesta premissa, en determinats
tipus d’actuacions sanitàries greus o
importants, com ara intervencions
quirúrgiques o proves diagnòstiques
per patologies severes, no és un pro-
blema perquè els mateixos menors o
adolescents volen el suport i l’acom-
panyament dels pares, que els fan
costat i vetllen pel seu benestar. No
obstant això, en altres decisions que
afecten la pròpia intimitat i la seva
esfera personal, el panorama canvia i
són ells mateixos qui demanen que
es preservi la confidencialitat de la
informació i exigeixen ser reconeguts
com a autònoms en la presa de deci-
sions (cirurgia estètica, contracepció,
interrupció de l’embaràs, etc.). En
aquesta línia, cal fer esment de la
campanya que la Generalitat de Cata-
lunya va engegar l’any 2004, dins del
programa “Salut i Escola”, amb la
voluntat clara de fer baixar la taxa
d’embarassos en adolescents.
Segons xifres del 2003, a Catalunya
gairebé 10 de cada 1.000 embaras-
sos van ser d’adolescents i, d’a-
quests, 6 van acabar en avortament.5
Aquesta acció, entre altres iniciati-
ves, ha promogut la dispensació lliu-
re i gratuïta de l’anomenada píndola
Educació/Decisions dels adolescents
SEGELL
21
d’urgències i guàrdies nocturnes,
quan no es té la disposició adequa-
da per abordar-ho correctament per
cansament i acumulació de casos
més greus, etc. Tot i així cal agrair la
bona voluntat dels que s’hi esforcen.
Finalment, hi ha un altre element
que no podem deixar de banda en la
reflexió, com és l’evolució sociològi-
ca que ens ha portat a viure en un
context on el nucli familiar ha dimitit
en bona part de les seves responsa-
bilitats en l’educació dels fills i con-
sidera que hi ha altres agents  que
han de fer la tasca pedagògica en
àmbits com la salut o la sexualitat,
igual que en hàbits alimentaris, segu-
retat vial, valors, etc. Aquest empo-
briment de la relació intrafamiliar fa
que sovint aquests joves no trobin 
en la família ni la receptivitat, ni el
temps per plantejar-ho, amb els rit-
mes o moments que l’adolescent
necessita. 
El reconeixement de drets, doncs, és
positiu si bé no sempre respon a
una maduresa social suficient per tal
que es puguin exercir en coresponsa-
bilitat de tots els implicats (pares i
mares, col·lectius professionals,
Administració i adolescents). 
Caldrà treballar molt encara en
aquesta línia, generant confiança en
els nostres joves i alhora sensibilit-
zació per part dels pares per avançar
en una major comunicació, de mane-
ra que l’actuació dels professionals
sanitaris no hagi de ser un pols
entre drets del menor i drets dels
pares, sinó una actuació coordinada
i amb l’objectiu d’assolir el seu
màxim nivell de benestar i salut 
1/ Llei 1/1996, de protecció jurídica del
menor, de 15 de gener (BOE núm. 14 i 15, de
16 i 17 de gener
2/ Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els
drets d’informació concernent a la salut i l’auto-
nomia del pacient, i la documentació clínica
(DOGC núm. 3303, d’11 de gener de 2001).
3/ Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica
reguladora de l’autonomia del pacient i dels
drets i obligacions en matèria d’informació i
documentació clínica (BOE núm. 274, de 15 de
novembre).
4/ Amarilla, M. El menor maduro ante la salud
reproductiva y la anticoncepción de emergen-
cia. Barcelona: Ed. Chiesi, 2004.
5/ La Vanguardia, 15 de novembre de 2004
(dades cedides pel Departament de Salut de la
Generalitat de Catalunya).
Educació/Decisions dels adolescents
Hi ha moltes maneres de viatjar:
alguns busquen sol i discoteca; d’al-
tres, hotels luxosos, aventures exòti-
ques o tranquil·litat i bons ali-
ments... El viatge més formatiu és el
cultural, sens dubte, aquell en què
trepitgem terres llunyanes per conèi-
xer-les, tractar la seva gent, partici-
par en les festes, tastar les menges,
descobrir la manera de concebre la
vida d’altres pobles. Tot això ens
enriqueix, perquè ens parla –indirec-
tament– de nosaltres mateixos: des-
cobrint com són de diferents els
altres prenem més consciència de la
nostra identitat.
Les llengües també formen part del
viatge cultural, encara que sovint no
ens hi fixem: la Torre Eiffel, el cuscús
o el carnaval de Rio impacten més
que no pas el francès parlat a l’Illa
de França, l’amàzic marroquí o el
portuguès brasiler. És clar que pari-
sencs, berbers i brasilers conversen
Educació, Societat i Valors/
Daniel Cassany
Professor titular de la Facultat de Traducció i Interpretació 
de la Universitat Pompeu Fabra
El viatger encuriosit
20


Decisions dels adolescents en salut

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert