Santamaria i Roig, Núria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

teresa la memoria como posibilidad de ple- 
nitud del vresenten (A. Muñoz Molina). 
((Escriure i s  sempre ;n acte d1esperanc; 
(Leonardo Sciascia). i ((La intel.li&ncia és 
memoria» (James Jóyce), ja que"fóra poc 
clarificador prendre-les corn a elements es- 
sencials per al comentan de l'obra, sinó 
una insinuació de la relació complexa en- 
tre el tem S, la memoria del temps i l'ús 
present cf e tots dos conceptes (qE t  
sorpren que el retom tingui aquest gust / 
agredolc que sovint toma a la boca / i et 
compromet, i que a estones quequegis?», . 
33). La vida intelligent que ens portar& a ya 
saviesa passa, doncs, per una certa revisió, 
per un reconeixement del que hem estat, ja 
que el previsible final deixara un pbsit més 
essencial («Et queda, doncs, allb queja te- 
nies; has posat anys perb no ets pas més 
savi; o potser sí, perque aquest tu que et 
repta / i et sobreviu té menys necessitats / i 
tanmateix encara et representan, p. 41). 
Els darrers tres poemes, «El viatgen, +'a- 
rbdian, ((Quasi homenatge», i corn succeia 
amb la tema inicial, serveixen, a la manera 
dels deltes fluvials, per a dispersar la for a 
del discurs i copsar la continuitat ineluhi- 
ble ue suporta tota l'obra del poeta. 
~1ivet-n pldcid és, doncs, una excursió 
íntima en les raons líriques per a un pre- 
sent només possible en el pensament del 
poeta, a pesar del carhcter especulatiu que 
conviu amb la intimitat de moltes d'elles; i 
també una incursió en les histories perso- 
nal i poetica. L'escriptura d'aquestes expe- 
nencies, corn suggeria a l'inici, res on a 
a!' una informal estructura en cercle ( gú ha 
arlat d'es iralitat). El centre de creació de & circumkncia poetica és l'home que 
ensa, i en definitiva, l'home que escriu i es 
fa públic grhcies a la seva concreció pokti- 
ca. 
Raimon AVILA, Homeperplex. Lluisa CUNIUÉ, B m .  Francesc PEREIRA, Patates. 
Josep Pere P E Y R ~ ,  L a  trobada. Barcelona, Institut del Teatre de la Diputació de 
Barcelona, 1994 («Biblioteca Teatral», núm. 83). 209 ps. 
La iniciativa de reunir en un volum qua- 
tre de les obres ue van obtenir i'accessit 
en alguna de les 2arreres convocatbries del 
Premi Ignasi Iglésias, portada a terme per 
la «Biblioteca Teatral», només es ot aco 
llir amb elogis, encara ue siguin ePogis en- 
tebionats pel retard am% que ens han estat 
servits els textos finalistes i que no pot 
menys que suscitar una esceptica reflexió 
sobre l'efichcia i la prestesa de les edito- 
rials catalanes a l'hora de divulgar nous au- 
tors. La miscel.lAnia es presenta, així, a ulls 
del lector suspicac corn una solució de 
compromís que aigualeix el propbsit reno- 
vador del certamen literari o corn el calaix 
de sastre on s'han encofumat indistinta- 
ment les joves promeses oficials. Cal adme- 
tre que Josep M. Benet -bregat en padri- 
natge escenic de la més diversa especie- 
fa mans i mhnigues en el prble per defugir 
l'encapsuiament generacionaf i concedir 
una respectuosíssima atenció a les quali- 
tats particulars de cada nou membre del 
emi. Reaci a exercir de mestretites in- 
E n t  l'especulació tebrica, Benet arla des 
de la seva condició d'home de l'olci sensi- 
ble als canvis. És un gest de cortesia ben le- 
gítim - e m  sembla-; no obstant aixb, el1 
és el primer a assenyalar el pbsit de coin- 
cidencies ue la contemporaneitat com- 
partida haqomit als autors. 
Les coincidencies existeixen, en efecte, i 
potser valdria la pena que algú -ampliant 
la valuosa aportació feta per Carles Batlle 
en un article aparegut a la «Revista de Ca- 
talunya»- s'entretingués a apamar-les i a 
treure'n conclusions que ens ajudessin a 
saber per on navega part de lescriptura 
dramatica catalana d'aquests darrers anys. 
No em refereixo únicament a trets ostensi- 
bles corn ara el folre d'una modemor iden- 
tificada arnb una visió més o men s cínica 
de la realitat, a l'esvaiment de la Amensió 
col.lectiva dels conflictes o a l'activació 
d'un sentit de l'humor estellós. Em referei- 
xo, sobretot, a l'afinitat que presideix les 
actituds creatives d'aquests autors, basades 
en la utilització reflexiva i conscient dels 
materials dramatics i en l'obertura del text 
a estrategies comunicatives d'altres domi- 
nis (el cinema, el video-clip, la dansa, etc.). 
És clar que la tendencia antiexclusivista i 
ex erimental ot complicar el diagnbstic 
so E re el grau c f  e maduresa de les seves dra- 
matúrgies. És probable ue cap d'ells no 
ha . ensopegat encara ami una altemativa 
deklfot enuina i personal i és evident que 
cap d'elys no ha aconseguit encara un reco- 
neixement públic folgat; dubto, tanmateix, 
que la idea de resentar-los corn l'espe- 
ranGa blanca de E literatura dramhtica ca- 
talana, agrupats en un paquet, sigui a 
aquestes alcades gaire afortunada. Rodolf 
Sirera ha passat molts anys dolent-se del 
descoratjament que produeix fer-se gran 
etemitzat corn a jove promesa i advertint- 
Ressenyes 
nos de la dislocació del sistema cultural 
ue aquest tipus de fenomen evidencia. Es 
8óna el cas, a rnés a més, que Avila, Cuni- 
llé, Pereira i Peyró han eixamplat la seva 
producció i fins han estrenat nous textos 
d'enca de la concessió de les respectives 
distincions. El volum neix envellit, poc o 
molt, i trobo que tot plegat fa un magre 
servei als qui ens volen convencer de l'ac- 
tual efervescencia de la literatura dramati- 
ca a casa nostra. 
Quant als textos en concret, el recull 
s'enceta arnb Home perplex Taccesit del 
1989. La road play de Raimon Avila es des- 
lega corn un exercici de variacions sobre 
respai: el físic, el psicolbgic, l'emocion al... 
Dues anecdotes paral.leles cobreixen les va- 
riables de la investigació i la seva alter- 
nanca es fa porosa a una metafora que ens 
parla del desgavell i l'estupefacció essen- 
cials que acompanyen l'ésser huma en les 
intrincades i imprevisibles vinculacions 
8 ue estableix arnb els altres, arnb la resta e les coses i arnb el seu propi jo. El tbpic 
literari del viatge corn a experiencia de co- 
neixement -l'accidentat recorregut de tres 
amics per un Mexic bast i desconcertant- 
serveix per a bastir el tentacle més reeixit 
de la comedia; el menys compacte mostra 
les volubles relacions que es teixeixen i es 
desteixeixen entre una parella, situada en 
un Ambit domestic. Suposo que part de les 
febleses d'aquest segon tentacle són impu- 
tables a la irrecuperable eva oració ex- 
ressiva de l'element coreogr&$c apuntat a 
Ls acotacions. Resten. ~ e r b .  deseauilibris 
atribuibles a un aprofi<ament desigual de 
recursos. de les endemiaues discussions 
sobre la piscina de Hans, én particular. En 
realitat, sembla que la majoria dels proble- 
mes de l'obra derivin d'un excés d'ambició: 
ambició per la modemitat, per l'originali- 
tat, pel tanteig formal, per l'exposició de te- 
mes que són cars a l'autor (les denes místi- 
ques, el cosmopolitisme de pa sucat amb 
oli, el neguit de possessió de l'altre, etc.) i 
que reapareixen en produccions posteriors 
corn Lómbva de Sandip (1990) o El metode 
(1993). La sobrecarrega acaba desembo- 
cant en la dispersió ilo en la superficialitat. 
Avila bé deu sospitar-ho quan es decideix a 
a afar de la maneta el lector per aplanar-li 
ekcamí i dirigir la seva comprensió. si ui 
de manera indirecta arnb les citacions ti- 
tacions i no cites, corn es repeteix tota l'es- 
tona) que ens illuminen sobre el sentit ue 
té, per exemple, la erplexitat dins l'o % ra 
(ps. 70-71) o sigui 2 manera directa amb 
1 esbudellament previ de les coordenades 
que vertebren el joc dramatic i que esmus- 
$en la lectura fins a convertir-la en una cor- 
roboració d e l ~  ingredients de la recepta 
pro osada. Malgrat tot, Avila és habil per a 
confegir dialegs i per a conduir situacions, 
bé ho demostren les peripecies del trio 
masculí, potser només cal relaxar estructu- 
res, descongestionar continguts, cedir una 
mica en els partits presos i confiar que els 
lectors, contra el que suposa Benet que su- 
posa Avila, no som beneits del tot. 
Rere el treball d'Avila s'encabeix la pro- 
posta eschica de Lluisa Cunillé, recom- 
pensada arnb l'accessit de 1991. Berna 
-bastant pro era al tipus d'estructura atb- 
mica que slap\ca a Jdquer (1994). publica- 
da i estrenada recentment- s'organitza 
corn un enfilall de situacions (més que no 
pas d'accions) la cohesió entre les quals a 
penes ens és suggerida per alguna al.lusió 
puntual. Encara que mantingui l'auster es- 
porgament de materials sobrers en treballs 
de més llargada corn Rodeo (1991) o Molt 
novembve (1993), mbduls dramatics 
d'aquesta mena són -tal i corn 'o ho 
veig- la cristallització més encertaba dels 
lantejaments dramatúrgics de Cunillé i de 
fa seva inquietant visió del món. De fet, 
hnivers dramatic de Cunillé, deutor de la 
modemitat minimalista i postbeckettiana, 
circula sempre -i aquest és un risc que pot 
acabar estandarditzant-li la inventiva- 
pels mateixos parametres: atmosferes d'es- 
tranyament, éssers que semblen llescats del 
uotidia i sobre els quals gravita l'ombra 
aun  canvi imprecís i amenacant. encontres 
atzarosos entre personatges estantissos que 
es fan garlaires arnb la por o arnb la sospi- 
ta de la or, perb el seu dialeg sols és una 
cortina fum, el camuflatge precari diina 
vulnerabilitat insalvable que 1 escriptora té 
la traqa de depurar en els tons melodrama- 
tics inoculant un humor distanciador i ce- 
rebral. La impassibilitat de Cunillé és, en 
aquest sentit, prbxima a la de Harold Pin- 
ter: no hi ha cap motiu per justificar els 
personatges o per adjudicar una resposta, 
una veritat que tanqui el cercle i alleugi el 
lector; el ue sura és el convenciment que 
mai no &%a grans raons per a res i que la 
veritat i la mentida són miratges. 
La pe a més veterana del recull, distingi- 
da amb faccessit de 1988, és la de Francesc 
Rodríguez Pereira, un autor al qud, segons 
tinc entes, també li ha vagat de fer incur- 
sions en altres generes literaris. Patates ens 
explica la historia del brutal canibalisme 
que poden ocultar unes res ectables rela- 
cions familiars. Un dring 2 cosa sabuda 
recorre tot l'escrit: la reminiscencia de 
l'afecte naturalista pel cas patolbgic, el 
ressb d'Ibsen, de Strinberg, la memoria 
d'aquelles germanes Hudson de What ever 
happened to baby Jane? ... Identics movi- 
ments d'atracció i repulsió. No ho retrec 
corn a defecte per u6 Pereira dosifica forqa 
bé la tensió, desca%della el lloc comú amb 
destresa i el clape'a de bones intuicions 
-1s fantasieigs de Laura, la invocació 
Els Marges, 52. 1995 
d'un espectre matem que permet conjectu- 
rar l'antiga severitat acla aradora, etc. Tot 
amb tot, Patates despr&nyolor de socarrim 
dels procediments carbonitzats per una 
combustió massa precipitada o massa 
mechica i de la que no ha aconseguit des- 
prendre's íntegrament ni a Ficus (1990) ni 
a Infimitats (1991). El maquillatge dirty, 
l'ús efectivista del procac i del sbrdid ot 
continuar commocionant segons quins &- 
tors-espectador~ desavesats; després del 
cop de puny a I'estómac resta, ero, la im- 
pressió d'haver-ne entrellucat eftruc. 
El treball finalista de 1992 clou l'antolo- 
gia d'accessits. L'enyor adolorit del paradís 
erdut, la tossuda i ridícula resistencia a la 
relicitat -o sada corn un te1 per a la in- 
tel.ligencia, ef temps malaguanyat. la pun- 
ta de vulgaritat que hi ha en l'exhibicionis- 
me dels ressentits vocacionals, l'enigma de 
l'altre, l'angle fantasmal de la vida viscuda 
són al uns dels temes que farceixen La tvo- 
bada $e J o s e ~  Pere Pevró. L'a~arent sim- 
plicitat d'aq<esta peca"i l'acomodació als 
motlles dels drama realista contemvorani 
no oculten un competent domini dels ele- 
ments que hi són emprats ni la seva acura- 
da disposició. El subministrament racionat 
de dades obliga el lector-espectador a revi- 
sar la historia un cop n'ha finit la lectura- 
visió i a reedificar-ne el sentit. S'aconse- 
aueix d'aquesta manera una ficció que bar- 
h a  i e h e t  perllongacions particulars i 
multiuEcades en les imaeinacions dels seus 
cons6midors. La gracia addicional del con- 
junt és que el pic de sofisticació formal llis- 
ca discret, no hi ha concessions facils a la 
moda, tot se subordina a un nucli con- 
gruent d'interessos limitats. Aixo no vol 
pas dir que Peyró reculi en el camí de la in- , 
vestigació drarnatica, les seves adaptacions 
esceni ues de novel.les d'altri (Mary Ple- 
xiglaS %e Miguel Obiols i El amante bilin- 
güe de Juan Marsé) i la seva darrera pro- 
ducció (La parella és ... [1993]) donen pro- 
ves del contrari. 1 és que Peyró, corn Avila, 
Cunillé i Pereira, reempren l'exploració a 
cada nou escrit. És d'esperar que les seves 
línies de recerca no avancin només en un 
sentit, sinó que s'obrin a tota mena de pos- 
sibilitats i caminin en noves direccions. 
D'exemples prbxims no els en poden faltar: 
Brossa, Teixidor, Muñoz-Pujol ... el seu 
prologuista, sense mar més lluny. 
Sergi PAMIES, Sentimental. Barcelona, Quaderns Crema, 1995 («Mínima de 
Butxacan, núm. 54). 184 ps. 
Sentimental és la millor de les tres no- 
vekles que fins ara ha publicat Sergi Pa- 
mies. Després de l'estructura coral de L'ins- 
tint, un joc pirotecnic verbal i descriptiu 
que descansava en I'eficacia d'una mirada 
que es tenia a ella mateixa corn a tema 
principal, P h i e s  es torna a concentrar en 
un únic ersonatge corn a La primera pe- 
dra. A Jferencia del que succefa amb 
aquesta última, pero, ara Pamies reüt per- 
fectament a construir un arquetipus exis- 
tencial que queda confirmat, i no pas di- 
hit ,  a les escenes finals de l'obra. La di- 
ferencia entre totes dues novekles és pura- 
ment tkcnica, constructiva, i va més enlla 
del salt que comporta haver passat de la 
primera a la tercera persona verbal: les 
anecdotes, els elements significatius, con- 
flueixen a Sentimental en un últim punt 
que, des de la seva volguda inversem- 
blanca, ho deixa tot ben travat. Precedit 
per una a arició fantasmagorica de la 
memMa a?a pantalla del televisor, als úl- 
tims capítols assistim al rapte del protago- 
nista a mans d'uns extraterrestres ue el si- 
tuen fora de l'espai i del temps, %es d i n  
observem escenes, imatges i revelacions 
que permeten lligar caps amb tot el que ha 
passat anteriorment. 
El suplent de La primera pedra s'ha vist 
substituit ara per l'home que fuig de Senti- 
mental, perb totes dues actituds, al darrere 
de les quals hi ha també la necessitat de se- 
guir en un moment donat la forca irracio- 
ñal de l'instint, es complementen perfecta- 
ment en l'univers significatiu de Ph ie s .  
L'arquetipus existencia1 de Sentimental té 
antecedents iliustres, corn aquell home que 
es va perdre l'any 1929, quan la postmo- 
dernitat narrativa, encara sense nom, es 
comencava a configurar. Assenyalo l'ante- 
cedent trabalia corn una sim le filiació ge- 
neral que es ramifica abunxantment fins 
als nostres dies: Pamies, i de fet una bran- 
ca de la narrativa catalana actual, s'inscriu 
en la voluntat antipsicolbgica i antirealista 
ue caracteritza una de les línies centrals 
l e  la literatura occidental de la segona 
meitat del segle XX. Els personatges de Pa- 
mies, perb, són ben bé seus: el seny natu- 
ral, la resignació simpatica, ue es feien 
evidents a les altres novel.les, e?s continuen 
definint a Sentimental, i en a uest cas la 
bonhomia queda simbolitzadaffns i tot pel 
taranna dels brasilers, ue fan favors sense 
esperar res a canvi. ca es novekles de P b  
mies no hi ha males persones o, si hi són, 
queden fora del nostre camp visual. Tam- 


Raimon Àvila, 'Home perplex'

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert