El poemari 'Nura' de Ponç Pons fou guardonat amb nombrosos premis de poesia i ha merescut algunes crítiques entusiastes, com les de Sam Abrams. Jordi Florit proposa una lectura del llibre en relació a la producció anterior del poeta, especialment de 'Dillatari', i en destaca la presència de versos reescrits, presos d'altres obres, i la versificació defectuosa així com l'absència de cap millora creativa

Florit, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

AL MARGE
Una Nura d’encenalls, un poeta sense flama
JORDI FLORIT
Res no hi ha de més absurd, inútil, que escriure sub specie aeternitatis, 
tot imaginant, encara i contra l’escriptura [sic],
que l’eternitat i la veritat són una realitat immutable, 
immòbil, essència estricta.
Blai Bonet
En recollir el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia del 2007 per l’obra Nura, Ponç
Pons s’adscrivia als que quotidianament «tracen passionals paraules amb
l’obsessiva recerca de trobar amb elles, en elles i per elles, Sentit i Veritat»,1 i
culminava uns bons resultats gremials. Aquest llarg poema, que ja havia rebut la
Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona del 2002 sota el lema Tractat de
l’enyor, fou finalment editat l’octubre del 2006 amb el nou títol de Nura, i
meresqué, en sols tres mesos, el Premi Nacional de la Crítica Catalana de Poesia
2006, així com el Premi Ramon Llull de les Illes Balears i el Premi Crítica Serra
d’Or de Poesia del 2007. Davant aquesta tirallonga de premis, que a priori haurien
de certificar-ne la qualitat literària, hom resta astorat en descobrir l’absoluta presa
de pèl que és Nura. Col·lacionar-la amb l’obra anterior del mateix autor, a més,
mostra que es tracta d’un frau ètic i estètic de primera magnitud. 
Aquesta acusació de migradesa poètica es demostra amb gran facilitat en
contextualitzar l’evolució diacrònica de l’autor a partir dels estudis d’un dels seus
valedors més insignes i combatius. D. Sam Abrams2 diferencia en l’obra de l’autor
dos períodes literaris amb les característiques poètiques escaients i el pretès inici
d’un tercer. El primer (1983-1989) comprèn els volums Al marge (1983), Lira de
1. P. PONS , «Escriviure», Serra d’Or, núm. 571-572, juliol-agost de 2007, p. 39.
2. S. ABRAMS, «Pròleg» a P. PONS, El salobre, Barcelona: Proa, 1997, p. 9-13. 
Els Marges 86, Tardor 2008 117
bova (1987) i Desert encès (1989), i es caracteritza per l’anomenat «procés
d’aprenentatge» –com si aquest acabés algun dia. El segon període (1989-1997) es
concentra en poc més de tres anys i engloba els llibres On s’acaba el sender (1995),
Estigma (1995) i El salobre (1997), mereixedors respectivament del Premi Joan
Alcover de 1994, la Flor Natural dels Jocs Florals del 1995, el Premi Cavall Verd de
poesia de 1996 i el Carles Riba de 1996. A poc de llegir aquesta tríada unitària, es
comprova un cas de l’anomenada «poesia de l’experiència» tan plaent al sentir
poètic de Francesc Parcerisas, les paraules del qual són ben definitòries: «El poeta
cerca la pervivència de l’experiència personal en una construcció artificial
–artística–, que sap formal i perdurable».3 Fornida d’una limitada variació mètrica i
estròfica amb preferència pel vers lliure i la rima sil·làbica, aquesta poesia bascula
entre la voluntat intertextual –amb reflexions metaliteràries així com referències a
la pròpia relació passional amb la literatura– i una poesia dita «ecolingüística», en
què la insularitat de Menorca esdevé punt central des d’on tractar aspectes
amorosos i elegíacs. Segons D. Sam Abrams, El salobre cloïa la segona etapa,
marcada per un dilatat homenatge a la literatura amb citacions incrustades i amb
imitacions de tota mena.
Anant una passa més enllà, el nord-americà vaticinava una «nova època, la
tercera, que es caracteritzarà pel progressiu abandó del culturalisme poètic anterior i
l’emergència d’una veu més despullada, més autèntica i penetrant, que es nodreix
més de la vida moral del poeta que de la literatura».4 Tanmateix, quan ja han passat
prop de deu anys des de la publicació d’El salobre, una revisió de les previsions
esmentades palesa que no s’han acomplert i que ja es pot tancar aquell tercer
període (1997-2007), integrat representativament per Pessoanes (2003), Dillatari
(2005) i Nura (2006) en tant que cant de cigne d’un poeta entestat a conrear la
pròpia llegenda poètica en lloc d’una obra literària amb un mínim de decòrum
artístic.
Deixant de banda Pessoanes per raons d’extensió, Dillatari escau a aquella
divisa segons la qual «qui dia passa, dietari empeny» o, tal com escriu Jordi
Marrugat, «en massa casos s’entén que en un dietari tot hi cap, hom pot dir-hi el
que vol sense to ni so, ordre ni concert. I, encara, fer-s’hi un nom justificat per
l’ostentació grandiloqüentment pedant de referències culturals que acostumen a
contenir aquesta mena de textos el fons real dels quals ha acabat per començar amb
un “no sé què anotar-hi”».5 Exemples com «Hi ha tanta llum que sóc al soterrani.
Kant va escriure que “en tenebres, la imaginació treballa més activament que a
plena llum”; Vinyoli proposa: “Entrem en la foscúria que germina”, i Valente
3. F. PARCERISAS, «Pròleg» a P. PONS, On s’acaba el sender, Barcelona: Edicions 62, 1994, p. 5-7.
4. S. ABRAMS, «Pròleg», p. 10.
5. J. MARRUGAT, «Una tradició redescoberta, una cultura maltractada», Els Marges, núm. 82,
primavera 2007, p. 101-116 (p. 116).
118 Els Marges 86
afirma: “La poesía es una invitación a lo oscuro”» (p. 37); «Des que tenc deu anys,
dorm amb boli i papers devora el llit. Per no molestar na Roser, si em desvetll o em
ve la inspiració, he après a escriure a les fosques» (p. 46) o el maldestre hipèrbaton
dels versos «La casa silvestre / que estim virtual / serà d’escriviure / un cel terrenal»
(p. 102) demostren que Dillatari és un enfilall de citacions literàries sense solta ni
volta, anotacions insulses de caire intimista, mants poemes en prosa retallada i
haikus maldestres («Gemecs i aghhhs! / Són primes les parets / Algú fornica», 
p. 45). No hi ha dubte que proposicions com «El que m’agrada més de Macaret és
que puc anar amb bicicleta sense posar cara d’intel·lectual ni dur màscara de poeta»
(p. 111) corresponen al caràcter involuntàriament tragicòmic que Ponç Puigdevall
destacà en el seu article sobre el Dillatari.6 En canvi, enmig de les batusses
habituals a què ens han acostumat les gasetilles del país, D. Sam Abrams defensava
l’obra a tort i a dret i arribava a equiparar-la amb el Diari 1918 de J. V. Foix (!), tot
atribuint-li valors romàntics com «sinceritat i autenticitat»,7 com si aquests fossin
intrínsecament trets estètics vàlids o, molt pitjor, encara fossin aplicables al gènere
autobiogràfic. Al capdavall, si fos així, trobaríem autèntiques i sinceres
contradiccions davant afirmacions com «No m’interessen les guerres generacionals
ni els ismes. No vull formar part de grups, escoles, modes o tendències. Sóc una
illa» (p. 167) posades al costat d’altres com «Són cartes d’amics (Antoni Vidal
Ferrando, Sam Abrams, Joan Margarit, Pere Rosselló...), de gent que estim i
agraesc, literàriament i humanament, haver conegut» (p. 133). Potser cal recordar
que per a veritables eremites ja tenim l’exemple literari i vital de Miquel Bauçà, que
mai no pertanyé a cap dream team literari orquestrat pel FC Barcelona i l’IEC.8
Tanmateix, per si els despropòsits de Dillatari no haguessin bastat, en llegir
Nura descobrim que el dietari era simplement la llibreta d’apunts que tingué a mal
de publicar. De fet, frases com «Corregesc versos dodecasíl·labs d’un llarg poema
que vaig escriure l’any passat» (p. 64) així ens ho avisaven. I a Nura hi trobem
exactament 607 dodecasíl·labs en vers lliure de rima sil·làbica i peu anapèstic,
mancats de puntuació, subdividits en set apartats o cants, i sense numeració dels
versos per part de l’editor. Malgrat que se’ns vulgui convèncer de la postmodernitat
d’aquest text,9 el poema es fonamenta en el tòpic romàntic del poeta isolat
misericordiosament dins la torre de vori de la tradició literària («Ja no em queda
més pàtria que la biblioteca», III, v. 43; «Literari i humà el meu món no és d’aquest
regne», VII, v. 74; i així fins a la sacietat) i la barroera resolució deus ex machina
6. P. PUIGDEVALL, «Gorgs astuts i prats ignots», El País, 2-VI-2005.
7. S. ABRAMS, «Atles del desig», Caràcters, núm. 33, octubre de 2005, p. 13-14.
8. «M’encanta aquesta barreja de cultura i futbol», va dir Ponç Pons. «A més, sóc del Barça, i això és
com un sacrament: imprimeix carácter», a «La literatura catalana crea el “dream team” d’escriptors com
a promoció», El Periódico, 13-IV-2007.
9. J. JULIÀ, «Tractat d’enyor postmodern», Diari Menorca, 26-IV-2007. Posteriorment s’ha reeditat
a Lletres, núm. 27, juny-juliol de 2007, p. 32-33.
Al marge 119
dels dos darrers versos («Cal fer versos que ens obrin als altres i al món / No es pot
viure tancat dins l’espai d’un poema», VII, v. 103-104), amb els quals aquest torna
a la mundanitat portador d’una veritat poètica d’aforismes propers al new age de
Paulo Coelho («Voltat d’ombres t’escric per saber que existesc / i vull creure
estimant que la vida és vivible», VI, v. 59-60). Escrit amb un discurs erràtic, hi
apareixen al·lusions a desastres mundials, tot sovint presentats amb el recurs
anafòric «Hi ha...», que provoquen comparances morals de gust dubtós: equiparar
Auschwitz o els gulags amb platges embrutides o turistes sorollosos desperta certes
esgarrifances, per desmesura. Pel que fa a la resta, constatem l’abús d’adjectius com
fulgent o dantesc (aquest darrer sempre en sentit infernal); catacresis exacerbades
com la dels faunes i els bàrbars, la urgència del sexe, les platges homèriques i
múltiples gavines; així com l’extenuant tematització del que fan la independència
política i literària o la vocació passional de la literatura. A més, retrobem
l’esgotadora citació culturalista (comptades, surt una referència cada quatre versos)
sense que es reïxi a glossar-la mínimament per més que la intenció de l’autor sigui
presentar-se sota l’aparença de gran lector: 
d’aquest fòbic hotel o em pengi com Nerval
potser em trobaran mort com Ovidi d’enyor
i diran com Quevedo és pols enamorada
Hi ha un infern més real i fotut que el de Blake.10
Ara bé, fins a quin punt aquestes referències literàries poden dir-se nobles? De
fet, una lectura col·lacionada entre Dillatari i Nura (a partir d’ara, D i N
respectivament) permet descobrir còpies textuals, citacions directes i indirectes, i
variacions mínimes. Comparem «No som més que poetes en temps de misèria»
(N, I, v. 18) amb «[...] la figura del poeta que entre el no-res de la nit es manté dret en
un temps de misèria» (D, p. 7); «Ja no em queda més pàtria que la biblioteca» (N, III,
v. 43,) amb «Canetti afirma que “la millor definició de pàtria és una biblioteca”» (D,
p. 11); «Aquests anys postmoderns d’art fast-food i seny light» (N, II, v. 62) amb «En
aquests temps postmoderns de literatura light i escriptura fast-food» (D, p. 34); «Na
Pilar d’Es Canum no anirà més pel camp / perquè avui s’ha llançat depressiva en un
pou» (N, IV, v. 8-9) amb «Mira, dins aquest pou, s’hi va tirar en Xec Nicu» (D,
p. 104); «Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral / Dintre meu duc encara
l’al·lot de les golfes» (N, III, v. 73-74) amb «Sóc un fill agraït de la Colección
Austral» (D, p. 172) i «No he deixat de ser l’al·lot de deu anys que, en calçons curts,
va descobrir la poesia dalt les golfes de ca seva i amb una ploma de llenya va fer el
seu primer poema» (D, p. 190); «com diu Faulkner, triar entre la tristesa o no-res»
10. P. PONS, Nura, Barcelona: Quaderns Crema, 2006, VI, v. 64-66, p. 37.
120 Els Marges 86
(N, V, v. 50) amb «Sí, va pensar, entre la tristesa i el no-res, escullo la tristesa» (D, 
p. 45); etcètera, etcètera, etcètera. Ara bé, aquesta operació també es pot realitzar en
l’obra anterior i seguir trobant semblances i autocòpies. Només els primerencs i
reiteratius11 versos «Retirat vora el mar del meu menorquí Walden / entre espelmes
començ aquest tractat d’enyor» (N, I, v. 3-4) ja són presents a poemes anteriors de
Pons com «Luareto» i «Sa figuera verda» de Pessoanes; «Macaret» d’El salobre;
«6», «Presoner d’esborrancs» i «Eremitari» d’Estigma, i «Walden», «Abu Akbar» i
«Dirty Realism» d’On s’acaba el sender. De la mateixa manera, un tòpic floral
carrincló i romànticament obsolet com «Al barranc d’Algendar ja no hi queden flors
blaves» (N, I, v. 65, p. 15) es reprèn ara i sempre a «Limiar do fim» de Pessoanes;
«Exordi» d’El salobre; «Dictat d’amor» d’Estigma; i «De nit, a Bath» d’On s’acaba
el sender. Basti recordar les paraules de Pere Roselló Bover l’any 1994: «El poeta
enyora el passat i el record, en fa una pàtria, enfront d’un present caracteritzat per 
la destrucció i d’un futur inexistent. Davant aquesta situació, amor i poesia
esdevenen els únics senders per sobreviure».12
Corre la brama que tot bon poeta sempre escriu i reescriu el mateix poema, però
la limitació ideològica de tòpics reescalfats d’ençà dels primers poemaris del poeta
no admet la redundància com a validesa o qualitat literària. El mateix Pons no sap
aplicar-se allò que cita al Dillatari quan escriu que «De fet, hi ha molta gent que es
repeteix i fa certes les paraules de Paul Valéry: “Alguns no tenen res a dir, però
s’entesten a dir-ho per escrit”» (p. 108-109). Atès el resultat final, malgrat els anys
esmerçats en la seva reescriptura13 s’evidencia el poc rigor formal de Nura. Del
total de 607 versos, comprovem com els quatre peus anapestos també es conjuguen
amb un o dos iambes o espondeus, però tot sovint molts versos trenquen el ritme o
malbaraten el peu. A més, malgrat que els anomenés alexandrins blancs, Ponç Pons
ja havia practicat aquesta versificació a El Salobre en poemes com «Obituari»,
«Argonauta» o «Terra d’adéus», entre força d’altres, de manera que no es pot parlar
d’un vers desconegut per part seva. En qualsevol cas, a banda d’altres, basti aquest
fragment de Nura per comprovar-ne la qualitat mètrica:
[90] Hi ha vestigis d’afront vom que no vull plorar
ni riure sota el jou de la mentida emigr
dins un vers on veig cine llegesc camín call
Arrasen tamarells desvirguen sivinars
engabien rupits envesquen passerells
11. Consulteu els versos següents: I, v. 3, 20 i 82; II, v. 38, 42, 91-92 i 117; III, v. 1 i 44; IV, v. 1 i 59;
V, v. 38; VI, v. 4.
12. P. ROSSELLÓ BOVER, «Pròleg» a P. PONS, Estigma, Barcelona: Edicions 62, 1995.
13. «Nura m’ha portat cinc o sis anys de feina. [...] De fet volien publicar Nura l’any 2002 i vaig dir
que no, que el volia tenir, retocar...». Entrevista de Pep Mir a Diari Menorca, 1-IV-2007.
Al marge 121
[95] mutilen impostors les ànimes dels brucs
i arnats dissequen murris xòrics i falcons
La paraula ha perdut el seu valor honest
i escrivim com si Déu no existigués o fos
un factòtum cruel dictador i repressiu.14
Dels nou versos, sols els 90, 92 –amb dificultats– i 99 mantenen l’estructura
sil·làbica obligatòria. La resta malbaraten el peu, ja sigui per la tirallonga forçada de
presents d’indicatiu del vers 93, ja sigui per l’ús dialectal del verb existir amb què
trenca el tercer peu del vers 98, per no dir la conjunció de monosíl·labs al vers 90,
els inacceptables tres iambes consecutius al vers 91 o la molesta conjugació
copulativa del vers 99. La descurança d’aquests versos fa pensar que, més que
abandonats, cal considerar-los desemparats. No obstant aquesta mena d’orfandat,
sempre es pot dir que el poeta mai no ha volgut conrear la forma tal com pertoca. A
més de repetir-ho a Nura set cops,15 a Dillatari trobem una declaració de principis
poètics molt clara: «Un poema pot estar molt ben escrit, però, si no diu res, és lletra
morta. Un poema ha d’expressar, contar, explicar, suggerir, mostrar... sobretot fer
sentir. No m’interessa el formalisme buit ni la retòrica vana. Vull essència i
contingut, sentit i veritat».16
Arribats en aquest punt, es fa estrany haver de plantejar el fet poètic d’una
manera tan maniquea («Els miratges no sempre són un paradís / ni els poemes un
simple artefacte verbal», N. IV, v. 27-28) i reduir-lo a una política del sentit o
dictadura del contingut, que sembla que siguin els paràmetres dominants dels
darrers temps. Ara bé, vincular la veracitat de la poesia a la vivència personal des
d’un pretès sentit immutable, i fer-ne bandera de qualitat estètica com si el fet
d’escriure amb ploma i espelmes transmetés algun sentit o veritat literaris al text
escrit és, o bé d’una ignorància supina, o bé d’una fatxenderia irrisòria. Fet i fet, el
neologisme «escriviure» demostra l’absurd d’aquesta disjuntiva: en exigir la
univocitat interpretativa com a tret ètic i estètic, Ponç Pons nega els fonaments del
text literari en tant que ficció de múltiples sentits i en limita la temàtica a favor 
de l’enaltiment personal perquè equipara poeta i personatge, i extrapola el jo líric a
l’àmbit existencial. Qui hi vulgui veure quelcom d’ètic o estètic en aquesta confusió
narcisista, tindrà feina a justificar-ne les qualitats morals i literàries. En aquest
sentit, si bé es pot perdonar a certs saltataulells la ignorància d’afirmacions com «És
un autèntic do de pit majestuós»,17 o «aquests versos que flueixen, àgils i rítmics,
14. P. PONS, Nura, II, v. 90-99, p. 20.
15. P. PONS, Nura, I, v.11-12; III, v. 34-35; IV, v. 28; IV, v. 66-67 i 71; VIII, v. 10 i següents.
16. P. PONS, Dillatari, Barcelona: Quaderns Crema, 2005, p. 151. De fet, aquesta recerca de sentit i
veritat també és represa a Nura a II, v. 114; III, v. 9 i 53; V, v. 64; i VII, v. 100, per exemple.
17. A. GOMILA, «Dins la destrucció», Suplement cultura Avui, 11-I-2007.
122 Els Marges 86
substanciosos i enriquidors»,18 és inexcusable que un dels pretesos capitostos de la
crítica catalana afirmi que «Aquest poema llarg en alexandrins [sic] és una de les
creacions literàries més perfectes que he llegit en els darrers anys. A més, és un
document original [el subratllat és nostre] de primer ordre...».19 Quan, a més de ser
un estudiós de l’obra del menorquí, reclamava indignat que «El crític ha de llegir el
llibre atentament, i, sense prejudicis, a la vista de tota la producció anterior de
l’autor, ha d’emetre un judici sobre la qualitat de l’obra».20 Havent sargit
sorneguerament aquest darrer paràgraf amb paraules d’altres, no ens sabem estar de
concloure’l amb unes del Dillatari: «Es parla de mitjanies, es promocionen
mediocres, es canonitza arribistes i els grans autors, els autèntics, semblen ignorats»
(p. 159).
18. P. J. MARTORELL, «Escriviure», Caràcters, núm. 39, abril de 2007.
19. S. ABRAMS, «Quant de temps», Avui, 21-II-2007.
20. S. ABRAMS, «Ètica literària», Avui, 30-VI-2006.
Al marge 123


Una Nura d’encenalls, un poeta sense flama

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert