Frisch, Max

Gomis, J. M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El jueu andorri * 
per Max Frisch 
Vivia un jove a Andorra que tothom tenia per jueu. Caldria explicar la 
suposada historia del seu suposat origen, el seu tracte quotidia amb els ando- 
rrans, que veien en el1 el jueu: la imatge inalterable que l'esperava anés on anés. 
Per exemple llur malfianca respecte a la seva afabilitat, que, com saben prou bé 
els andorrans, és impropia d'un jueu. Hom sol assenyalar-ne l'agudesa d'inteldec- 
te, cosa evident ateses les circumstancies. O la seva actitud envers els diners, que 
a Andorra són d'allb més important. El1 sabia i sentia el que tothom pensava i no 
deia. Mirava dintre seu per escatir si era cert que només pensava en els diners; 
s'interrogh fins que va descobrir que sí, que, de fet, era així: tothora pensava en 
els diners. Ho reconegué, no se n'avergonyí, i els andorrans es miraren entre ells, 
en silenci, gairebé impassibles. També en tot aixo de la patria sabia exactament 
que en pensaven; tan bon punt es posava aquesta paraula a la boca, els altres se'n 
desentenien com si es tractés d'una moneda caiguda al fem. Car el jueu, i els 
andorrans, aixo, també ho sabien prou bé, té diverses patries, que tria, que 
compra, pero no pas una sola patria, con nosaltres, que ens correspon per 
naixenca. 1 com el1 mateix es devia ensumar, quan es parlava dels interessos 
andorrans, les seves paraules es perdien en un silenci profund i tou com de cotó. 
Amb el temps va comprendre que li mancava tacte; sí, li ho digueren curt i ras 
una vegada que, descoratjat pel comportament dels andorrans, es va ben exaltar. 
La patria és dels altres, que quedi ben clar, i que el1 fos capas d'estimar-la era 
una cosa que ningú no esperava; ans, al contrari, el seu entestament a proclamar- 
* Max FRISCH, Des andorraniscbe Jude, dins Tagebuch 1946-1949 O Suhrkamp Verlag (Frankfurt am 
Main 1950). 
Els Marges, 45. 1992 
se andorri només feia que atiar els recels. Buscava el favor, 17ajut, l'amistat, pero 
tothom hi veia una segona intenció, per bé que ni el1 mateix no tingués idea de 
quina era aquesta intenció. 1 així van anar les coses, fins que un dia, i gricies a 
seu cervell incansable i calculador, va descobrir que en realitat no estimava la 
patria, que no li agradava aquest mot que li amargava l'existencia cada cop que 
- el pronunciava. Sens dubte tenien raó. Cap jueu no era capas, ni de bon tros, 
d'estimar corn un andorri. Tenia la flama de la passió, ben cert, i, alhora, una 
intel-ligencia freda que tothom considerava corn una arma secreta al servei de les 
seves insies de venjanca. Li faltava disposició, les arrels; li faltava, i aixb era 
innegable, l'escalf que despren la confiansa. El tracte arnb el1 era estimulant, sí, 
més ni agradable ni franc. No era ben bé corn els altres i, després d'haver 
intentat debades de no cridar l'atenció, comensi a portar la seva peculiaritat arnb 
una mena de despit i d'orgull, aparellat arnb un deix d'hostilitat, que, corn que 
no resultava agradable ni a el1 mateix, ensucrava al seu torn arnb una cortesia 
sol-lícita. Pero, en inclinar-se per saludar, aquesta cortesia esdevenia una mena 
de retret, corn si el món tingués la culpa que el1 fos jueu. 
La majoria dels andorrans no li feien res, ni de bo ni de dolent. 
També hi havia andorrans de taranni obert i progressista, corn ells mateixos 
solien dir, i aixo els comprometia arnb la humanitat. Aquests darrers respectaven 
el jueu precisament, hi insistien, per les seves qualitats jueves, pel seu enginy 
esmolat i tota la resta. Li feren costat fins que li arriba la mort, una mort sbrdida, 
tan sbrdida i fastigosa que fins i tot va causar estupor a aquells andorrans als 
quals no feia res que tota la seva vida hagués estat sordida. Es a dir, no sentien 
pena pel jueu, o, per dir-ho sense embuts, no el trobaven a faltar. Llur indignació 
s'adrecava contra aquells qui l'havien mort i contra la manera corn tot havia 
succeit, sobretot contra la manera. 
D'aquest fet se'n va parlar durant molt de temps. 
Fins que un bon dia surt a la llum allo que ni ell, el difunt, no havia arribat a 
saber mai: que era bord -passat el temps es va descobrir qui eren els seus pares-, 
un andorri corn nosaltres. 
Ja no se'n va parlar més. 
Els andorrans, pero, sempre que es miraven a l'espill, hi veien arnb horror 
que ells mateixos duien marcats al rostre tots els trets de Judes, tots sense cap ex- 
cepció. 
No et faras cap figuració de tu mateix: aquest és un manament de Déu. Que 
caldria que fos valid també en aquest sentit: Déu corn allo que hi ha de viu en 
cada ésser huma, corn allo que no hi és aprehensible. Es una ofensa que ens fan 
tantes vegades corn nosaltres també la fem. 
Tret de quan estimem. 
Textos 


El jueu andorrà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert