Quintana Trias, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

- 
Ressenyes 
Joan MARAGALL: Enlld.. . Edició crítica i estudi de Gloria Casals, Barcelona, Edi- 
cions 62, 1989. (Col.lecció Textual, núm. 2.) 128 ps. 
A hores d'ara Enlld ... (1906) ja deu 
ser, per a forca estudiants de literatura 
catalana, més que un text, el pretext 
d'una glossa d'Ors on Maragall queda 
un xic malparat. La irritació del Pan- 
tarca, tot i que la rebequeria no anava 
per aquí, és, de tota manera, compren- 
sible si tenirn en compte la poca cura 
que Maragall tenia sovint en l'ús d%i 
llenguatge que el1 mateix considerava 
respectable per damunt de tota consi- 
deració. Fixem-nos, si no, en versos 
com: «Jo era l'hima blava de l'estany 
/ que aguaita el viatger amb u11 es- 
tranyn (Les Muntanyes, vs. 35-36). ¿Real- 
ment volia dir «aguaita»? ¿No hauria 
cstat millor «guaita», si tenim en comp- 
te que un estany difícilment s'amaga, 
sentit que sembla anar implícit amb el 
verb? Els noucentistes bé podien acu- 
sar Maragall d'allb que Elliot acusava 
E. A. Poe: certa airresponsabilitat amb 
el significat de les parades», simple- 
ment perquk. es deixava endur pel sig- 
nificat general del que anava escrivint; 
potser aquí, per l'adjectiu «estrany». 
La lectura de Maragall era doncs di- 
fícil; un cop mort el poeta, el 1911, un 
problema molt més greu s'hi va afegir, 
perquk. les seves obres es van anar re- 
editant segons criteris una mica pecu- 
liars. El 1912, s'editaven les seves obres 
completes a l'editorial Gustau Gili, i els 
dos volums corresponents a les poesies 
inflaven o desinflaven els llibres que el 
poeta va anar publicant en vida segons 
criteris «tematics». Així, a l'apartal cor- 
responent a Visions & Cants (1900) (amb la & passada a i) el uComta Ar- 
nau» hi constava amb tota la seva ex- 
tensió, inclosos els fragments aparr.guts 
anys després a Enlla ... i a Sequkncies 
(1911). Aquells mateixos dos volurris es 
van reeditar el 1918, «normativitz:ats» 
per Emili Guanyabens, i aquí e:; va 
plantejar un altre problema, peque se- 
gons quines correccions poden alterar 
el recompte silrlabic, la rima, el ritme ... ; 
despres va venir l'edició anomexiada 
«dels fillsn, on es va desarticular enca- 
ra més els llibres editats en vida; final- 
ment vingué la de la Selecta, copiada 
de la dels fills, en un volum, i poste- 
riorment en dos, que ha estat la quis ha 
usat tothom fins avui. 
Aquesta acumulaci6 d'edicions, i per 
tant, d'opinions, ha dut més d'un cop 
els lectors a la perplexitat. Observem, 
per exemple, la puntuació del vers 7 
de Del hlontjui'c: «Ai, altes soletats! 
que en sou, de dolcesn (ed. Guaiiya- 
bens, p. 260); «Ai! Altes soletats, que 
en sou, de dolces» (ed. Selecta, p. 103); 
«Ai! Altes soletats, que en sou de dol- 
ces» (ed. Casals, p. 85). 1 si volem po- 
sar-nos pesats, podem fixar-nos en so- 
lucions ortografiques curioses: per 
exemple, a «cada dematí, / cancons a 
desdir; / ditxós el poeta que les pot 
sentir / ...N (Del Montjuic, vs. 32-34) 
Guanyabens indica que el poeta no va 
escriure la r de l'infinitiu i decideix 
«desdi, senti» (p. 264); Selecta i G. Ca- 
sals s'inclinen per sdesdir, sentir». 
La solució era, efectivament, l'edició 
crítica, i ha arribat amb propostes que 
crec que seran durant molt de temps 
les definitives. Gloria Casals, professe 
ra de la Universitat de Barcelona, ha 
dut a terme aquesta feinada amb una 
dedicació exemplar, seguint, en gene 
ral, l'esquema característic de les edi- 
cicms critiques: a més de la versió de 
cada poema, que l'editora considera 
definitiva, hi ha, a peu de pagina, un 
apariat de variants, seguit d'unes notes 
on t s  justifica l'elecció d'una o altra 
variant i es comenten aspectes relle 
vants del poema. El text definitiu va 
precedit del que l'editora anomena un 
davantal on s'explica les circumstan- 
cies en que fou escrit el poema, i tam- 
be les diferents edicions que va tenir. 
Les edicions crítiques són de lectura 
fonamental i aridíssima: quan un obre 
el llibre es desanima, pero sense elles 
no hi ha manera de saber que va es- 
criure el poeta, que els seus editors, 
que els seus normativitzadors i que els 
copiadors dels primers editors (de fet, 
potser algun dia haurem de fer l'edició 
cdtica de les edicions de Maragall). 
Sempre hi ha, és clar, el problema de 
saber si les variants que ha escollit l'e- 
ditor són les més encertades. En d'al- 
tres llibres de Maragall, com Poesies 
(1895), l'elecció entre les diverses edi- 
cions potser sera més difícil, perque 
hi ha forca variants i supressions en- 
tre la primera versió publicada i la de- 
finitiva, com en el cas de les «Estrofes 
decadentistesn. Pero, en qualsevol cas, 
Maragall no és Carner, i amb Enllh ... 
l'elecció sembla facil: l'edició en llibre 
té primacia sobre l'edició inicial en re- 
vista, i l'última edició en vida, sobre 
les altres (com és el cas dels poemes 
publicats a Tria, el 1909), decisió que 
em sembla molt assenyada; en algun 
cas, una edició posterior, feta en vida, 
sembla contenir un error tipogrhfic, cas 
(le1 v. 12 de Retorn, on es prefereix «si- 
gles» (edició de 1906) a asingles» (edi- 
ció de 1911). De tota manera, com la 
segona solució no és tan absurda, pot- 
ser hauria calgut un comentari, que t r e  
bem a faltar algun altre cop. Per exem- 
ple, els vs. 191-192 de L'hnima fan: «Fa- 
laguera com ans era / aixís se m'ha 
vresentatn. variants aue ni Guanvabens 
ni les successives edicions (Glecta, 
((Antolopia Catalana» dlEdicions 6 2 )  re- 
cullen, :a que prefereixen «-Al ljunt 
que jo m'adormia / Ella se m'ha des- 
pertat». El criteri de G. Casals ens sem- 
bla prou fiable i la documentació que 
aporta es sempre convincent; per tant, 
només vodem lamentar Que les carac- 
terístiqúes de la present édició, alhora 
es~ecialista i de butxaca. li hagin im- 
pedit presentar una argument2ió ex- 
haustiva. 
Pero no hi ha dubte que 6s una la- 
mentació exagerada, i, de fet, ens po- 
dem preguntar quina mena de plaer 
pot trobar algú a llegir pagines tan ple- 
nes de senyals i de tipografies diver- 
ses. Hi ha una part d'erudició pura 
dura, on només els iniciats troben 
plaer; pero no esta de més recordar 
que sovint sabem més de les intencions 
del poeta pel que va treure que pel que 
va posar. Així, a Retorn (vs. 30-31) el 
manuscrit deia <el sol hi daura la ra- 
mada humana / que clama ab tnst an- 
hel»; l'edició definitiva diu: a... / que 
bela amb un gran bel». No és una so- 
lució gaire millor, pero s'accentua el 
caracter animal i gregari de les multi- 
tuds, tema recurrent a l'epoca i en l'au- 
tor. L'editora no comenta totes les va- 
riants, i aquest és un problema de to- 
tes les edicions d'aquesta mena, que un 
comentari sistematic convertiria en 
obres monumentals. 
Als «davantals» i a les notes a peu 
de pagina, G. Casals aclareix la situació 
geografica i histbrica del poema; sovint 
surt de l'estncte ambit de l'editor crí- 
tic: comenta aspectes de l'obra de Ma- 
raga11 i relaciona poemes del llibre amb 
d'altres per temes o motius aparents 
o subterranis que tenen en comú. L'edi- 
tora mostra certa passió per la petite 
histoire i ens dóna indicacions preci- 
ses sobre si la font que va inspirar 
determinat poema era la del Boix o la 
de Sant Patllari. Posats a indicar, i 
amb la quantitat d'informació de que 
disposa, jo hauria potser preferit que 
ens comentés per quk la caixa de Ver- 
daguer era ~corcadan (Del Montjtiic, v. 
13), adjectiu brutal i sorprenent en u11 
poema d'homenatge. (iPotser perque 
va morir en la pobresa, o perquk ja 
portava un any enterrat? iHo van co- 
mentar els diaris de l'kpoca?). 
En certs poeines hi troba 1'15s del 
120 Ressenyes 
correlat objectiu (p. 29), amb que els 
estudiosos caracteritzen la poesia sim- 
bolista, on alguns crítics (com G. Rib- 
bans) han inscrit la poesia de Maragall; 
és una proposta poc discutida i per bb- 
vies limitacions d'espai l'editora només 
la pot apuntar com a hipotesi, perb se- 
ria interessant que aquesta impressió 
fos rnés estudiada. G. Casals ha cregut 
veure relacions implícites entre la Glob 
sa i el cicle de poemes a Haidé, a par- 
tir de la idea que a Agnes «li plauen les 
cancons i, sobretot, la dama» o que les 
dues noies són descrites plenes de «gr& 
cies». La hipotesi és suggerent, pero no 
veig la importhcia de la dansa per a 
1'Agnes de la Glosa, a part que, quan la 
veu el trobador, estigui encara «plena 
del ritme de la dansan, mentre que a 
Haidé, la noia gairebé arriba a ser el 
correlat objectiu de l'art de la dansa; 
d'altra banda, l'ús del substantiu «gra- 
cia» em sembla més aviat banal. Con- 
sidero, en canvi, original i encertada la 
referencia al Canigó, i són aquesta 
mena de comentaris els que fan que la 
lectura de les notes no es pugui ob- 
- - 
viar. 
En la presentació de L'anima s'as- 
senyala la importancia decreixent que 
Pedrell té en la composició, pero crec 
que se'n minusvaloren els aspectes mu- 
sical~, i més concretament wagnerians, 
que ja va observar Marfany. En gene- 
ral, crec que el paper de la música en 
aquest llibre és -for$a important; l'edi- 
tora ho observa en Les muntanyes, 
perb també caldra veure-ho en les Vis- 
tes al mar, i es fara evident en la seva 
continuació dels anys segiients: Seguit 
de les vistes al mar (publicat definiti- 
vament a Sequ2ncies) on cseguitn pot 
ser una traducció de «suite», i aixb s6n 
els dos poemes: petites peces amb rit- 
mes diversos i un tema comú. 
Ara, en Maragall hi segueix havent 
aspectes inexplicables. Les baixades de 
to del poeta són sovint espectaculars: 
«Ai! Elvira muller meva / que ens ha- 
guem de veure així! / El dia que vam 
casar-nos J qui ens ho hagués hagut de 
dir!» (L'anima, vs. 141-144) ha estat re- 
petidament citat pel seu inadequat to 
sainetesc. De vegades, baixades d'aques- 
ta mena són seguides de bones troba- 
lles; observeu, dins del to neepopular, 
aquesta convivencia entre dos medio- 
cres rodolins d'auca inicials i sis ver- 
sos del millor Maragall: «La toraba és 
la roca viva; / les heures s'hi enfila- 
ran, / i al dessobre de les heures / els 
aucells $hi cantaran. / Cada mattiada / 
hi caura rosada; cada dematí, / can- 
cons a desdir; / ditxós el poeta que les 
pot sentir / dins la fresca obaga.» (Del 
Montjuic, vs. 26-35). L'edició no resol, 
ni ha de fer-ho, altres problenies no 
de to, sinó de simple lectura, que plan- 
teja Maragall; si la collació definitiva 
diu «Tenies l'anima eixuta / com la 
pols d'un mal camí. / La meva en va 
tornar freda / com la gebre del matí.» 
(L'anima, vs. 157-160), seguim seiise sa- 
ber que és «en»: jun error per uem» 
o per «es»? Un epentktic? 
1 així i tot, el poeta segueix qpassio- 
nant. Ara, gracies a aquesta malznífica 
edició, ja podem estar segurs sctbre el 
que hi faltava i els altres hi van afe- 
gir; també sabem, amb el pas dels 
anys, que moltes d'aquelles crítiques no 
tenen gaire importancia quan alguns 
estupends orfebres noucentistes han 
quedat a segon rengle, i per tant ja 
podem arribar a cl'acord sobre el va- 
lor literari del Ilibren que reclama 
G. Casals. Enll a... és un llibre cabdal 
en la poesia catalana del segle m:; amb 
aquest i uns pocs volums més, i mCs 
aviat prims, Maragall va iniciar la re- 
novació de la lírica posterior al ioman- 
ticisme, i per aixb-nosaltres, corri Riba, 
encara escollim Maragall. Amb aquesta 
edició, i les que esperem sobre el ma- 
teix autor, G. Casals ens el perniet Ile- 
gir amb rigor i confianca. 
VINYET PANYELLA: J .  V. Foix: 1819 i la Idea Catalana, Barcelona, Edicions 62, 
1989. (CoElecció «Els Ilibres de 1'Escorpí Idees», núm. 69.) 131 ps. 
L'interks que l'analisi del pensament 1) Ens permet una millor cornpren- 
polític de J. V. Foix pot tenir en l'ac- sió de la seva obra poktica, perquk 
tualitat no necessita massa justifica- aclareix alguns aspectes de la funció 
cions. N'hi ha, perb, dues que potser que dóna a la creació literaria i tam- 
caldria remarcar perquk impliquen bé perquk sovint aquesta és una ex- 
dos punts de vista diferents, encara pressió més o rnenys directa d'aquell 
que compatibles: ideari. 
Els Marges, 42. 1990 :12 1 


Joan Maragall: 'Enllà...'

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert