Gost Grifoll, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

84
T
A
R
D
O
R
-
H
IV
E
R
N
 2
0
0
8
-
0
9
 VÀRIA
La Societat la Principal de Vilafranca amb un 
concert en el qual el van acompanyar diver-
sos professors del Liceu i de Barcelona (Josep 
Munner, Fèlix González, Josep Navarro, Dionís 
March i Pere Bosch) i amb la col·laboració del 
músic local Francesc de Paula Bové. En aquest 
concert Via va interpretar en solitari obres de: 
Grieg, Saint Saëns, Mendelssohn, Schubert i 
Granados i d’autors clàssics com Bach i Mozart.
Aquests primers anys del segle XX Via 
va fer diversos concerts a la seva vila natal, 
als quals hem d’afegir els de l’any 1906, amb 
el violinista Mateu Crickboom al Centro de la 
Unión, i el de l’any 1925, amb aquest mateix 
violinista, que va organitzar l’Associació de 
Música de Vilafranca al Casino Unió Comercial. 
Professor a França 
A principis de la dècada del 1920 Fer-
ran Via ja el trobem a Lió, i posteriorment va 
passar a París. L’any 1929 va fer un concert 
al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en 
el qual fou presentat pel compositor Jaume 
Pahissa. D’aquest concert a Barcelona, Pere 
Grases en va escriure: “És un vilafranquí com-
pletament aclimatat a l’ambient parisenc. És 
una aportació a l’afluència vers la ciutat ten-
tacular, que Vilafranca cedeix a l’art. El cas de 
Via suggereix la reflexió de l’exportació que 
Vilafranca realitza en el camp intel·lectual –en 
molta proporció dintre el català–”.
De fet, després de l’Exposició Inter-
nacional de Lió, va ser nomenat director de 
l’Ecole d’Art d’aquesta ciutat francesa. I en els 
reconeixements de la seva tasca cal destacar 
que va rebre la creu de Cavaller de la Legió 
d’Honor del Govern Francès i que, per haver-se 
dedicat a difondre i interpretar als autors de la 
seva terra a França, el Govern Espanyol li va 
concedir la Creu de “Comendador de la Orden 
del Mérito Civil”.
col·laborador a la “Revista Musical catalana"
Una altra de les activitats de Via que 
sovint ha quedat amagada és la de col·laborador 
a les pàgines de la Revista Musical Catalana. 
Aquesta faceta ens mostra un Via que parla 
de música i del que per a ell és la música. I 
aquestes reflexions, fetes a partir de llibres o de 
concerts que comenta, són molt interessants.
En aquest sentit, podem destacar 
l’article sobre el llibre que Maurice Boucher 
havia publicat a París sobre Debussy, el qual es 
va publicar al número 328 d’abril del 1931. En 
aquest text Via defensa que la música és l’art 
que alimenta la sensibilitat i cal comprendre 
com aquesta sensibilitat s’estableix i canvia 
al llarg dels anys i cap a on camina. Per això, 
de l’obra de Bouchier, en destaca que és una 
biografia que no cerca l’erudició, sinó “parlar-
nos de la vida interior, fer-nos reviure l’esperit 
d’una època, deixant de costat els detalls mate-
rials de cada jorn”. A Via l'interessa la vida que 
viu dins la música, el seu “per què” filosòfic o 
estètic. Per això diu que el músic, sovint absor-
bit per la feina feixuga, llarga i pacient, però 
necessària, de la tècnica si vol ser un bon intèr-
pret, no ha de perdre de vista la comprensió de 
“l’esperit de l’època” en què cada obra ha estat 
escrita i la “vida interior” de cada obra.
 Joan Gost Grifoll
PEDRA SEcA, L’ALTRE  
PATRIMONI cuLTuRAL
Estem en un país privilegiat, que és 
dipositari d’un llegat molt especial que englo-
ba tot el conjunt d’elements en pedra seca que 
són part indispensable d’un paisatge al qual 
confereix una estètica singular i única. El fet 
de contemplar aquest treball minuciós i alhora 
pràctic en qualsevol de les seves variants, allà 
on sigui present, produeix una sensació espe-
85
T
A
R
D
O
R
-
H
IV
E
R
N
 2
0
0
8
-
0
9
 VÀRIA
cial per la plasticitat que transmet la senzillesa 
d’aquestes obres.
Malauradament, aquest patrimoni de 
pedra seca, construït sense cap mena de 
material de cohesió, amb una tècnica avui en 
desús, està en perill de desaparició. Les nostres 
barraques, corrals, pous, trones, marges i un 
llarg etcètera són les petjades d’una part de 
la nostra història rural. Un llegat cultural que 
ha estat víctima de la indiferència endèmica 
de les nostres institucions en fets puntuals 
i decisius com la pressió urbanística i altres 
agressions del medi ambient. Aquesta actitud 
ha propiciat que tot aquest conjunt arquitec-
tònic popular s’estigui degradant o destruint 
perquè no hi ha unes normes per protegir-
lo. No deixa de ser un despropòsit que a la 
Conselleria de Cultura l’interessi poc o gens 
aquesta cultura rural. Vesteix més l’altra, la 
monumental.
És evident que amb aquest criteri 
estret hi hagi diferents categories a l’hora 
d’entendre el concepte de cultura: la de prime-
ra, la d’elit, l’única, gaudeix de tots els privi-
legis i s’hi aboquen els recursos necessaris per 
restaurar, protegir i conservar. Però el que és 
popular, el que és senzill però tan respectable 
com l’altre, està sota mínims, n’és un exemple 
l’anomenada arquitectura popular de pedra 
seca.
Per evitar la desaparició a curt termini 
d’aquest patrimoni de tots, l’administració té 
l’obligació ineludible de protegir-lo i conser-
var-lo com es mereix, tal com demanem les 
Associacions d’Amics de la Pedra Seca. És un 
deute que té l’administració. A tots aquests 
greuges, que no són pocs, cal afegir-n’hi un de 
nou: la Direcció General del Cadastre vol assig-
nar un valor econòmic a tan singular arquitec-
tura per obligar els seus propietaris a tributar 
per unes barraques sense cap mena d’utilitat 
econòmica, quan el més assenyat seria incen-
tivar-los d’alguna manera per a la conservació 
d’aquest tresor irrepetible del nostre passat que 
proporciona una innegable estètica al paisatge 
rural. En canvi, si es persisteix des de la Direcció 
General del Cadastre a portar a terme aquesta 
mesura sense sentit, les barraques de vinya 
corren un greu perill de desaparició si els page-
sos decideixen enderrocar-les. Seria una altra 
agressió, provocada des de l’administració, si la 
Conselleria de Cultura no ho impedeix pressio-
nada des dels ajuntaments.
Aquest modest escrit no té cap més 
pretensió que la d’exposar uns fets propis de la 
deixadesa i presents arreu del nostre territori, 
exceptuant iniciatives puntuals de protecció 
d’alguns municipis que es mostren sensibles a 
la feina de recerca i catalogació dels grups de 
persones amants d’aquest patrimoni que són 
les construccions de pedra seca.


Pedra seca, l'altre patrimoni cultural

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert