Carmaniu, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

26 [374] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007 E Història
Història
Xavier Carmaniu Mainadé
Els savis de casa. 
Gironins a l’Institut 
d’Estudis Catalans (1907-2007)
Al nostre país, aquest 2007 serà
recordat, entre moltes altres coses, com
l’any de Frankfurt. Més exactament,
l’any en què la Fira del Llibre de
Frankfurt cedeix un espai –i això no
sempre és sinònim d’atenció– a la
cultura catalana. 
La casualitat ha volgut que aquest
esdeveniment coincideixi amb el
centenari de la fundació de l’Institut
d’Estudis Catalans (IEC). És més que
probable que sense la iniciativa d’Enric
Prat de la Riba ara fa un segle la nostra
literatura no hagués arr ibat mai a
Frankfur t, perquè un dels primers
objectius de l’IEC va ser normativitzar la
llengua catalana per convertir-la en un
vehicle de comunicació eficaç.
La porta de l’Institut, quan tenia 
la seu al carrer del Bisbe, de Barcelona.
E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007  E [375] 27Història F
Més enllà d’això, però, des del 1907 es
va voler que l’Institut fos un dels pilars
fonamentals d’una cultura catalana
moderna i internacional. Ho demostra
el fet que, tot just quatre anys després
de la seva fundació, s’organitzés en tres
seccions: la Històrico-Arqueològica,
que era la primigènia; la Filològica,
encarregada de les normes ortogràfi-
ques i del diccionari general de la llen-
gua; i la de Ciències, on es van agrupar
les disciplines que segons Prat de la
Riba eren «les predilectes de la civilit-
zació contemporània» i que, a més,
comportaven «progrés material i pros-
peritat econòmica». La reorganització
en diverses ocasions d’aquesta Secció
de Ciències per donar cabuda a noves
especialitats permet afirmar que el pre-
sident de la Mancomunitat tenia raó: el
1968 en va sorgir la Secció de Filosofia
i Ciències Socials, i el 1989 es van
crear la Secció de Ciències Biològiques
i la de Ciències i Tecnologia. Així
doncs, actualment l’Institut d’Estudis
Catalans està dividit en cinc seccions,
cadascuna de les quals, segons els esta-
tuts de l’IEC, pot estar formada per un
màxim de 28 membres numeraris
escollits pel ple. Com que el càrrec és
vitalici, també existeix la categoria de
membre emèrit, pensada per als nume-
raris de més edat que sol·licitin ser exi-
mits de les obligacions estatutàries.
La institució sempre ha vetllat per-
què entre els seus integrants hi hagi
persones procedents de tots els territo-
ris de parla catalana. Relacionats amb
la demarcació gironina n’hem localit-
zat 34. D’aquests, 15 són morts i 19
continuen en actiu. En conjunt, la
majoria són homes; només hi hem
trobat tres dones.
Secció Filològica
En aquesta secció, des de sempre la més
nombrosa, va ser on va col·laborar el
degà dels gironins de l’Institut: el sacer-
dot Frederic Clascar Sanou. Nascut a
Santa Coloma de Farners el 1873 i
mort a Barcelona el 1919, Clascar va
ingressar a l’IEC el febrer de 1911 com
a membre fundador de la Secció Filolò-
gica. Tot i que no va aconseguir veure
culminat el seu somni de traduir la
Bíblia al català, sí que va publicar el
Gènesi i part dels Evangelis. A més, els
seus manuscrits van ser la base per als
treballs de la Fundació Bíblica Catalana.
Set anys després, el 1918, s’incor-
poraren a la Filològica dos dels escrip-
tors més importants que ha tingut la
zona de Girona entre els segles XIX i
XX: Jaume Bofill Mates –conegut amb
el pseudònim de Guerau de Liost– i
Joaquim Ruyra Oms. El primer ha
passat a la història per ser un dels pun-
tals del noucentisme, amb poemaris
com La muntanya d’ametistes, mentre
que del segon destaca el famós Marines
i boscatges. A l’Institut, Ruyra col·laborà
amb Pompeu Fabra recopilant mots
per a la confecció del Diccionari.
Va haver de passar mig segle per-
què un altre gironí ingressés a aquesta
secció: Eduard Valentí Fiol, nascut a
Pals el 1910 i mort el 1971, va entrar a
l’IEC el 1968. Era llicenciat en filolo-
gia clàssica, i des de les aules de la Uni-
versitat de Barcelona (UB) i de la Uni-
versitat Autònoma (UAB) va deixar
una petja inesborrable als seus alumnes.
Paral·lelament, va traduir clàssics grecs i
llatins per a la Fundació Bernat Metge
i, a més, va realitzar estudis sobre litera-
tura catalana contemporània, dedicats,
entre altres, a Joan Maragall i al movi-
ment modernista.
Tot i que no era nascuda a les
comarques gironines, entre persones
que han format part de l’Institut rela-
cionades amb la nostra demarcació, no
podem passar per alt Maria Àngels
Anglada. Va néixer a Vic el 1930 i va
incorporar-se a l’IEC el 1991. És cone-
guda sobretot com a narradora i poeta,
però també val la pena destacar els seus
treballs de crítica literària i la predilec-
ció que sentia pels mites grecs, fruit de
la seva formació en el camp de la filo-
logia clàssica. L’escriptora va represen-
tar l’IEC dins del Consell Social de la
Universitat de Girona des de l’any
1996. L’any 2004 la UdG va crear la
Càtedra M. Àngels Anglada, dirigida
des de l’inici per la professora Mariàn-
gela Vilallonga, que des del 2005
també forma part de l’Institut.
Sessió clandestina de l’Institut al domicili 
de Lluís Bonet i Garí, durant la dictadura franquista.
Al llarg dels seus primers cent anys de vida, 
l’Institut ha tingut 34 membres de la demarcació 
de Girona: 31 homes i 3 dones 
28 [376] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007 E Història
Catedràtica de filologia llatina, Vila-
llonga és especialista en la literatura lla-
tina del Renaixement català. En aquest
sentit, darrerament ha treballat per
divulgar la figura del cardenal Margarit
a través d’una exposició a la Fontana
d’Or i un simposi internacional cele-
brat a la UdG.
Aquell mateix 2005 un altre emi-
nent filòleg i professor gironí, Modest
Prats, va ingressar a l’IEC. Aquest
sacerdot, nascut a Castelló d’Empú-
ries, és un dels màxims estudiosos del
nostre idioma, amb obres tan remar-
cables com la monumental Història de
la llengua catalana, escrita conjunta-
ment amb el també filòleg Josep
Maria Nadal.
Entre els integrants de la Secció hi
ha dos banyolins. El més veterà és
Pere Verdaguer Juanola, membre de
l’Institut des del 1993. Va ser profes-
sor de llengua i literatura catalanes de
la Universitat de Perpinyà fins a la
seva jubilació, el 1994. Ha consagrat
bona part de la seva trajectòria
intel·lectual a l’elaboració d’estudis
relacionats amb la Catalunya Nord. A
més, va ser un dels fundadors, i secre-
tari general, de la Universitat Catalana
d’Estiu. L’altra és Gemma Rigau Oli-
ver, que forma part de l’IEC des del
2002. La seva principal especialitat és
la lingüística, a la qual ha dedicat algu-
nes de les seves recerques més impor-
tants. És catedràtica de filologia catala-
na de la UAB des del 1989. 
Encara que també és fill del Pla de
l’Estany, Josep Gifreu Pinsach (Palol
de Revardit, 1944) mereix un punt i a
part perquè, tot i que és membre de la
Secció Filològica, se’l vincula sobretot
al camp del periodisme, ja que és doc-
tor en ciències de la informació per la
UAB i catedràtic de comunicació de
la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
De fet, la seva especialitat és la relació
entre la sociolingüística i les polítiques
de comunicació.
Secció Membres ordenats per any d’ingrés a l’IEC
Filològica Clascar Sanou, Frederic (1873-1919). IEC: 1911
Bofill Mates, Jaume (1878-1933). IEC: 1918
Ruyra Oms, Joaquim (1858-1939). IEC: 1918
Valentí Fiol, Eduard (1910-1971). IEC: 1968
Anglada d’Abadal, M. Àngels (1930-1999). IEC: 1991
Verdaguer Juanola, Pere (1929). IEC: 1993
Gifreu Pinsach, Josep (1944). IEC: 1993
Rigau Oliver, Gemma (1948). IEC: 2002
Vilallonga Vives, Mariàngela (1952). IEC: 2005
Prats Domingo, Modest (1936). IEC: 2005
Històrico- Vicens Vives, Jaume (1910-1960). IEC: 1958
Arqueològica Palol Salellas, Pere de (1923-2005). IEC: 1978
Nadal Oller, Jordi (1929). IEC: 1993
Soler Masfarrer, Narcís (1948). IEC: 1996
Montagut Estragués, Tomàs de (1952). IEC: 2001
Garriga Riera, Joaquim (1945). IEC: 2002
Simon Tarrés, Antoni (1956). IEC: 2007 
Filosofia Galí Coll, Alexandre (1886-1969). IEC: 1968
i Ciències Socials Colomer Pous, Eusebi (1923-1997). IEC: 1968
Triadú Font, Joan (1921). IEC: 1979
Figa Faura, Lluís (1918-1996). IEC: 1987
Puig-Salellas, Josep M. (1924-2007). IEC: 1988
Terricabras Nogueras, Josep M. (1946). IEC: 1995
Ciències Carreras Artau, Joaquim (1894-1968). IEC: 1944
Alsina Bofill, Josep (1904-1993). IEC: 1961
Teixidor Batlle, Josep (1920-1989). IEC: 1967
Ciències Bolòs Capdevila, Oriol de (1924-2007). IEC: 1964
Biològiques Vigo Bonada, Josep (1937). IEC: 1978
Carreras Barnés, Josep (1943). IEC: 1990
Bertranpetit Busquets, Jaume (1952). IEC: 1994
Ciències Bonet Guinó, Eduard (1936). IEC: 1978
i Tecnologia Casal Fàbrega, Joaquim (1948). IEC: 1989
Pagès Fita, Jaume (1946). IEC: 1992
Serrat Congost, David (1949). IEC: 1996
Els gironins de l’Institut
E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007  E [377] 29Història F
Secció Històrico-Arqueològica 
Tradicionalment s’ha dit que la
demarcació gironina té fama de ser
terra d’historiadors, però la seva apor-
tació al plenari de l’Institut d’Estudis
Catalans ho demostra només relativa-
ment. En total, hem trobat set giro-
nins en aquesta secció. Dos ja són
morts: Jaume Vicens Vives i Pere de
Palol Salellas. Tant l’un com l’altre
són molt coneguts, i és difícil dir-ne
res que no se sàpiga. Vicens va forma-
litzar el seu ingrés a l’IEC el maig de
1958, quan ja era catedràtic d’història
moderna de la UB. Com és prou
conegut, per la seva voluntat innova-
dora se’l considera un dels historiadors
més influents de Catalunya. Pel que fa
a Palol, mort el 2005, va formar part
de l’Institut des de 1978, i entre 1989
i 1995 va presidir la Secció Històri-
co-Arqueològica. La seva trajectòria
com a especialista en arqueologia
paleocristiana i medieval ha estat
reconeguda internacionalment.
El 1978 també va ingressar a l’IEC
Jordi Nadal Oller, catedràtic d’història
econòmica de la UB. Nascut a Cassà
de la Selva el 1929, va ser deixeble de
Vicens Vives, i els seus treballs són
imprescindibles per conèixer el procés
d’industrialització tant de Catalunya
com d’Espanya.
No va ser fins al 1996 que es va
produir una nova incorporació gironi-
na a la secció: el catedràtic de
prehistòria de la UdG Narcís Soler
Masferrer, nascut a Bescanó el 1948.
És un dels màxims especialistes de
l’època paleolítica, ha dirigit nombro-
ses excavacions i, recentment, ha por-
tat a terme campanyes al nord d’Àfri-
ca, en un interessant projecte de
suport al poble sahrauí.
Amb l’arribada del segle XXI hi ha
hagut tres entrades més. La primera, el
2001, va ser la de Tomàs de Montagut
Estragués, nascut a la localitat ripollesa
de Campelles el 1952. És catedràtic
d’història del dret i de les institucions
de la UPF des del 1993 i ha estudiat,
entre altres temes, la història dels juris-
tes catalans i les seves doctrines.
El 2002 va ser el torn de Joaquim
Garriga Riera. Si bé va néixer a Mal-
grat de Mar el 1945, l’incloem en
aquest repàs biogràfic perquè des del
1996 és catedràtic d’història de l’art
modern de la UdG. Un dels seus tre-
balls de més repercussió pública va ser
el catàleg de l’exposició «De Flandes a
Itàlia. El canvi de model en la pintura
del s. XVI a Catalunya: el bisbat de
Girona», organitzada pel Museu d’Art.
La incorporació gironina més
recent ha estat Antoni Simon Tarrés,
nascut el 1956, catedràtic d’història
moderna de la UAB i director de
l’extraordinari Diccionari d’historiografia
catalana, una obra de gran importància
per sistematitzar aquesta disciplina al
nostre país.
Secció de Filosofia i Ciències Socials
També trobem sis homes vinculats
amb Girona a la Secció de Filosofia i
Ciències Socials, alguns de tan reco-
neguts com el pedagog Alexandre
Galí Coll, nascut a Camprodon el
1886. Galí va ingressar a l’Institut el
1968, però malauradament va morir
L’olotí Oriol de Bolòs (primer per l’esquerra),
amb Pere Bohigas i Ramon Aramon, en una sessió de l’Institut.
La llista de membres gironins de la Secció 
Filològica comença i acaba amb dos sacerdots: 
Frederic Clascar i Modest Prats
30 [378] E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007 E Història
tot just un any més tard. Era catedràtic
de metodologia de l’ensenyament del
llenguatge de la UB i va publicar la
detallada Història de les institucions i del
moviment cultural a Catalunya.
Aquell 1968 també va entrar a la
institució el jesuïta Eusebi Colomer
Pous. Nascut a Girona el 1923, Colo-
mer va estudiar teologia i filosofia.
Després de ser professor en diferents
universitats, va ser nomenat catedràtic
emèrit de la Universitat Ramon Llull
(URL). Va morir el 1997.
L’any anterior, el 1996, també
havia mort Lluís Figa Faura, palamosí,
nascut el 1918 i membre de l’IEC des
del 1987. Va ser degà del Col·legi de
Notaris de Barcelona i catedràtic de
doctorat de la Facultat de Dret de la
UB. A més, va treballar intensament
per recuperar el dret civil català.
Curiosament, des del 1998 va for-
mar part de l’Institut un altre gironí
degà dels notaris barcelonins: Josep
Maria Puig-Salellas, nascut el 1924 i
mort el maig de 2007. A més, Puig-
Salellas fou membre de la Comissió
Jurídica de la Generalitat i, entre el
1986 i el 1999, presidí el Consell
Social de la UB.
Entre els que continuen en actiu
hi ha el pedagog i literat Joan Triadú
Font (Ribes de Freser, 1921), que s’ha
caracteritzat per mantenir activa la
nostra cultura en els temps més difí-
cils. En aquest sentit, durant el fran-
quisme va publicar antologies poèti-
ques i de contes per evitar la dispersió
de les lletres catalanes. El 1992 va
rebre el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes, i el 2001 la Medalla d’Or
de la Generalitat.
En aquesta secció de l’IEC hi ha
un altre gran nom de la cultura catala-
na relacionat amb Girona: Josep Maria
Terricabras, nascut a la població
maresmenca de Calella el 1946 i
director de la Càtedra Ferrater Mora
de Pensament Contemporani de la
UdG, des d’on han donat conferèn-
cies intel·lectuals de talla mundial com
ara Paul Ricoeur, Eric Hobsbawm o
Noam Chomsky. Terricabras és
membre de l’Institut des del 1995.
Secció de Ciències
Tal com hem explicat, la Secció de
Ciències s’ha reorganitzat diverses
vegades. Això explica que, a l’hora
d’ingressar a l’IEC el 1944, el catedràtic
de filosofia de la UB, Joaquim Carreras
Artau, en formés part. Nascut a Girona
el 1894 i mort el 1968, Carreras era
especialista en història del pensament, i,
sobretot, es va dedicar a les figures de
Ramon Llull i Arnau de Vilanova.
El segon gironí de la Secció va ser
el metge Josep Alsina Bofill (Palafru-
gell, 1904). Aquest especialista en
nefrologia, membre de l’Institut des
del 1961, va contribuir enormement a
la normalització del llenguatge cientí-
fic català col·laborant en l’anomenat
Vocabulari mèdic. Però destaca sobretot
per haver estat president de l’IEC els
anys decisius de 1974 a 1978. Va
rebre la Creu de Sant Jordi i va morir
el 1993, als 89 anys.
El 1967 es va incorporar a la insti-
tució Josep Teixidor Batlle (Llers,
1920-1989). Llicenciat en ciències
exactes i catedràtic de geometria ana-
lítica i topologia de la UB, se’l consi-
dera un dels promotors de la moder-
nització dels mètodes d’ensenyament
de les matemàtiques a l’Estat espanyol.
Secció de Ciències Biològiques
El 1989, la Secció de Ciències es va
desdoblar en dues de noves. Una es va
anomenar Ciències Biològiques. El
seu primer president va ser el botànic
olotí Oriol de Bolòs Capdevila, desa-
paregut el 2007 i un dels màxims
especialistes en florística i geobotànica.
Entre els seus col·laboradors més prò-
xims hi havia Josep Vigo Bonada, de
Ribes de Freser. Vigo és catedràtic de
botànica de la UB i forma part del ple
de l’IEC des del 1978. Els dos botà-
nics van publicar conjuntament Flora
dels Països Catalans, obra cabdal de la
seva disciplina.
A Ciències Biològiques també hi
trobem el catedràtic de bioquímica i
biologia molecular de la UB Josep
Carreras Barnés. Nascut a Palamós el
M. Àngels Anglada d’Abadal. Joaquim Ruyra Oms.
E Revista de Girona F núm. 244 setembre - octubre  2007  E [379] 31Història F
1943, Carreras va ingressar a l’Institut el
1990 i ha presidit la Secció de 1992 a
1994. A més, ha ocupat la vicepre-
sidència de l’IEC en dues ocasions, pri-
mer entre 1995 i 1998 i, després, del
2001 al 2002. Les seves especialitats
científiques són l’enzimologia i la regu-
lació metabòlica.
La darrera incorporació de les
comarques gironines data de 1994. Va
ser la de Jaume Bertranpetit Busquets
(Camprodon, 1952), doctor en biologia
i catedràtic d’antropologia de la UB.
Bertranpetit es dedica molt especial-
ment a l’anàlisi del genoma humà,
sobretot per estudiar-ne l’evolució i,
d’aquesta manera, reconstruir l’origen i
la història de les poblacions.
Secció de Ciències i Tecnologia
L’altra branca nascuda del reajusta-
ment de 1989 s’anomena Secció de
Ciències i Tecnologia. Entre els seus
membres hi ha quatre gironins.
El més veterà és el doctor en
ciències matemàtiques Eduard
Bonet Guinó (Girona, 1936), ja que
forma part de la institució des del
1978. És professor de la Universitat
Politècnica de Catalunya (UPC) i
director del programa doctoral
d’ESADE. A més, presideix el Con-
sell Català d’Estadística. 
La següent incorporació data de
1989. Va ser la de Joaquim Casal
Fàbrega (Palau-sacosta, 1946).
Catedràtic d’enginyeria química de la
UPC, Casal va presidir la secció
entre 2001 i 2002; després va ocupar
la Direcció General de Recerca de la
Generalitat. Un dels seus camps de
treball és l’anàlisi del risc tecnològic.
A més, va ser un dels impulsors de la
Primera Trobada Europea sobre
Indústria Química i Medi Ambient.
El rector de la UPC, Jaume Pagès
Fita, i membre de l’IEC des del 1992,
també és fill de Girona: hi va néixer el
1946. Catedràtic de mecànica,
matemàtiques i automàtica, va ser el
conseller delegat del Fòrum de les
Cultures 2004.
L’actual president d’aquesta Secció
és David Serrat Congost (Sant Joan de
les Abadesses, 1949), que va ingressar
a l’Institut el 1996. El 1997 va ser
nomenat director general de recerca,
càrrec que va deixar el 2002 per ser
rector de la Universitat de Vic, on va
estar fins al 2006; actualment és
catedràtic de geodinàmica de la UB.
La necessitat 
d’un diccionari biogràfic gironí
Probablement alguns dels noms apare-
guts en aquest article resultaran fami-
liars als lectors, mentre que altres els
seran desconeguts, qui sap si oblidats
o, simplement, per manca de constàn-
cia de la seva relació amb la demarca-
ció gironina. Sigui com sigui, queda
ben demostrat que aquestes comar-
ques són fecundes en grans personat-
ges de totes les disciplines. 
Ara bé, què passarà quan les pròxi-
mes generacions vulguin conèixer la
trajectòria de les persones rellevants del
nostre territori? Comença a ser hora
de pensar a crear un diccionari biogrà-
fic rigorós, ambiciós i ampli on es
recopili la màxima informació possible
sobre les gironines i els gironins més
importants dels segles XIX i XX. És
un deute que hauríem de contraure
amb els nostres hereus del segle XXI. 
Xavier Carmaniu Mainadé 
és historiador.
Jaume Bofill i Mates. Pere de Palol Salellas. Jaume Vicens Vives.
Comença a ser hora de crear un diccionari rigorós 
i ambiciós sobre les gironines i els gironins 
més importants dels segles XIX i XX


Els savis de casa. Gironins a l'Instituts d'Estudis Catalans (1907-2007)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert