El domini encara general entre el gran públic (en el qual s’inclouen no pas pocs polítics responsables del patrimoni comú) d’un concepte ja molt superat i noucentista de patrimoni, que l’associa quasi exclusivament als valors més monumentalistes i a objectes relacionats amb les belles arts i l’arqueologia com més antics millor, fa que determinats béns culturals que no responen a aquest model però que estan igualment dotats de significat històric, i per tant de valor patrimonial, corrin el perill de desaparèixer abans que no hagi aparegut una consciència social prou generalitzada sobre la necessitat de conservar-lo
