Parés i Corretgé, Àngels

Revistes Catalanes amb Accés Obert

88
T
A
R
D
O
R
 
2
0
0
9
VÀRIA
 Àngels Parés i Corretger
FRANCESC MIRABENT I  
SOLER, PINTOR DE LA 
CAPELLA DE SANT ANTONI 
DE L’ARBOÇ 
En una de les visites culturals del 2009 
de l’Institut d’Estudis Penedesencs, visitàrem 
la vila de l’Arboç, on férem un recorregut per 
diferents indrets, un dels quals fou la capella 
de l’hospital de Sant Antoni. 
Aquesta capella té unes magnífiques 
pintures sobre la vida del sant, fetes per l’ar-
tista Francesc Mirabent i Soler. En dir els 
cognoms de l’artista, als sitgetans assistents a 
la visita guiada ens cridà l’atenció el primer 
cognom de l’artista, ja que la majoria de Mira-
bents, i sobretot els que l’escriuen amb be alta, 
són procedents de Sitges. Davant la sorpresa, 
preguntàrem si se'n sabia la procedència i ens 
digueren que no. 
Encuriosits i amb la voluntat de con-
tribuir al coneixement penedesenc, hem cercat 
informació sobre l’artista i el resultat és el 
següent:
Francesc de Paula Mirabent i Soler és 
fill del també artista Josep Mirabent i Gatell.
(1) Coll, en l’estudi sobre Mirabent i Gatell, 
parla dels seus tres fills artistes i diu: “aquest 
[Francesc]… seria el que adquiriria més fama 
tant dins el món de la pintura com en el món 
de la poesia”.
César González Ruano, al seu llibre 
Huésped del mar (1945), parla dels pintors sit-
getans, entre els quals cita Francesc Mirabent i 
Soler, i per això en copiem la referència:
“FRANCISCO MIRABENT SOLER(2)
“Nacido en Sitges. Hijo de José 
Mirabent. Escritor y pintor. Continuó la 
tradición paterna con bodegones (fru-
tas) y flores. Fue profesor de la Escuela 
de Artes y Oficios de Barcelona. Obtuvo 
medalla de oro en la Exposición Univer-
sal de París del año 1900.”
Mirabent és significat sobretot pel seu 
art sobre paper i pergamí. D’ell són els diplo-
mes que es lliuraven al concurs municipal 
anual d’edificis artístics,(3) que eren, segons 
llegim, “unes veritables obres d’art” gràcies al 
fet que Mirabent era un pintor especialitzat en 
aquesta classe de treballs.(4) També va fer el 
pergamí de reconeixement que oferí el Cole-
gio de Corredores Reales de Comercio a Carles 
Reynals i Mallol.(5) 
Blai Fontanals, un dels pilars de la 
recerca en la història sitgetana, present a la 
visita a l’Arboç, ens ha fet arribar diferents 
referències sobre l’artista publicades al setma-
nari local de Sitges l’Eco de Sitges. La primera 
és del 30 d’abril de 1933, i explica la seva assis-
tència en un casament, el 29 d’abril, al Prat de 
Llobregat.(6) L’article l'anomena “el maestro 
de los pergaminos” i constata la seva brillant 
oratòria a l’hora de pronunciar el brindis de 
noces: “Con su proverbial galanura de frase 
en tonos festivos y humorísticos, salpicados de 
fina ironía y del más íntimo sentimentalismo, 
leyó una interesante y oportunísima improvisa-
ción en verso... teniendo para todos unos versos 
intencionados, principalmente para los nuevos 
esposos y sus familiares. Todos escucharon 
embelesados la poética recitación que duró más 
de una hora.”
89
T
A
R
D
O
R
 
2
0
0
9
En un altre article de l'Eco,(7) datat el 
maig de 1933, llegim que Francesc Mirabent 
tenia l’estudi al carrer Montaner, prop de la 
Bonanova, i realitzava el pergamí de l’home-
natge que tributava la feligresia de la basílica 
de la Mercè al seu ecònom, el Rn. Salvador 
Barone i Rovira, nat a l’Arboç, el 1871. Alesho-
res a la Junta d’Obra de la basílica de la Mercè 
hi figurava un altre sitgetà, Francesc Ferret i 
Obrador.(8)
Possiblement aquesta és la referència 
més directa que permet establir una relació de 
Mirabent amb la vila de l’Arboç, més concreta-
ment amb les pintures de la vida de sant Anto-
ni de la capella de l’hospital. La relació amb el 
Rn. Salvador Barone a Barcelona fa pensar que 
aquest li proposés fer les pintures de la capella 
de sant Antoni de l’hospital.
Francesc Mirabent també fou poeta. 
L’any 1898, l’editorial L’Avenç li publicava el 
poemari Brots de romaní i el 1904 l’obra en 
vers de 15 pàgines intitulada La Mare de Déu 
del Born. Llegenda catalana, de la qual se’n féu 
una edició el 1925.(9)
NOTES
(1) Coll mirabent, Isabel (1979), "Josep Mirabent i Gatell, 
pintor del segle XIX", a Butlletí del Grup d’Estudis 
Sitgetans, núm. 13, any IV, Sitges.
(2) http://www.sitgeshotels.com/sitges/hotel_celimar_
huesped_del_mar/sitges_es_libro60.html. Capítol 
"Nuestro tiempo (cuarta parte). I Los pintores", p. 60
(3) ojuel, Maria, "El concurs municipal d’arquitectes 
i decoració de Barcelona (1899-1939)", a Revista 
d’Art, 2006-2007, núm. 6-7.
(4) Web Viquipedia, concurs d’edificis artístics.
(5) La Vanguardia, 29-VI-1915, p. 3. Any XXXIV, núm 
15.301
(6) Eco núm. 2.449, de 30-4-1933.
(7) Eco núm. 2.453, de 28-5-1933.
(8) Eco núm. 2.453, de 28-5-1933.
(9) Ed. Arts Gràfiques Cerveto.
 Josep M. Llantet
EL GOIG DE VIURE COM A 
PROPOSTA DIALÈCTICA, EL 
PREGÓ ERUDIT DE FONTXO 
BLANC
El pregó de Fontxo (Francesc) Blanc a 
la festa major de Vilafranca del 28 d’agost del 
2007(1) constitueix un curiós exercici d’eru-
dició literària, lamentablement ben poc habi-
tual en aquest tipus de predicots, que mereix 
una consideració específica potser més pels 
aspectes formals erudits que ens proposa, amb 
alguns exercicis de veritable virtuosisme meta-
fòric, que pel seu contingut de glosa del goig 
de viure; en qualsevol cas, una glosa sempre 
propera a allò que el mestre Milà(2) en deia l’es-
tètica subjectiva en l’home, com a espectador 
de la bellesa real (estètica subjectiva passiva) 
o com a productor de noves belleses (estètica 
subjectiva activa). És ben cert que es tracta 
d’una prosa de trona, farcida de noms propis 
i de referències a personatges de la vila pene-
desenca, però també ho és el fet de trobar-nos 
davant un dels pocs pregons de les darreres 
dècades que es mereix una lectura atenta i, en 
alguns moments, també una interpretació amb 
doble sentit. Aquí proposem sols alguna de les 
diverses lectures que sens dubte té el discurs, i 
qui sigui frare que prengui candela. 
Així les coses, el predicador vol remar-
car d’entrada la brevetat del temps, “...ens 
penedirem de no haver collit, de no haver fruït, 
de no haver esmunyit fins a l’última gota cada 
hora, cada dia...”,(3) després d’haver-se referit 
a la festa com a “repicó i clímax”(4) de les fes-
tes majors dels Països Catalans, en una imatge 
bessona que fa evident la doble perspectiva –el 
repicó sacre i el climateri profà– que dibuixa 
tot el sentit del conjunt dels dies de celebració. 
En alguns moments de la prèdica, però, sacre i 
 V A R I A


Francesc Mirabent i Soler, pintor de la capella de Sant Antoni de l'Arboç

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert