Lamuela, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les perspectives de la política lingüística 
aplicada a la llengua catalana* 
per Xavier Lamuela 
Passats més de deu anys d'encii de la proclamació de la constitució espanyo- 
la de 1978, és molt important de tenir avaluacions dels diversos aspectes de la 
política lingüística feta per l'estat durant aquest període. Pero també 4s útil 
encara d'analitzar globalment el sentit de la planificació lingüística aplicada i 
aplicable a la llengua catalana, que és el que em proposo de fer ara. Examinaré 
els elements implicats en la planificació lingüística per acostar-me a una aniilisi 
dels supbsits actuals d'aquesta política i veure quines perspectives hi ha de 
trobar-hi una alternativa. 
Parteixo de les funcions socials de les llengües: comunicativa o instrumen- 
tal, definidora o constructora de la realitat i simbblica o connotativa. La fun- 
ció comunicativa resulta la mCs evident, encara que en moltes situacions no 
és la més important: les llengües són instrument de la comunicació, que 4s un 
mitjh per a I'acció, per a I'activitat social. La funció que anomeno definidora 
constitueix la llengua en mitjii del pensament: la constmcció de la realitat es 
fa en les diverses llengües de la humanitat, es fa, per a cada societat en la 
llengua o en les llengües que hi són presents. Prhcticament no podein pensar 
res de les coses que dlalguna manera no hagi passat per la nostra capacitat de 
dir-ho. La funció connotativa opera amb el fet que tots els elements lingüís- 
tics evoquen situacions i que, evocant situacions, adquireixen valors. E1.s ele- 
inents lingüístics i cada llengua com a conjunt, a causa d'aquesta funcici con- 
notativa, adquireixen un valor simbblic. A l'hora de plantejar-se que és la pla- 
nificació lingüística, convé tenir presents aquestes tres funcions de les llengües. 
* Aquest text va ser presentat el gener de 1989 a la sessió sobre «Política lingüística i 
situació de la llengua catalana» del cicle de debats sobre Catalunya 1979-1989: Derr Anys 
d'Autonomia Política, organitzat per la Facultat de Ciencies Polítiques i Sociologia de la 
Universitat Autbnorna de Barcelona. 
Els Marges, 42. 1990 19 
També tindrem en compte les diverses situacions socials en que es pot tro- 
bar una llengua. Jo proposo una primera classificació elemental d'aquestes si- 
tuacions: anomeno llengües establertes les que no es troben afectades per una 
situació de conflicte, llengües subordinades les que veuen limitada la seva vi- 
gencia per l'ús d'una altra llengua i llengües dominants les llengües establertes 
que, amb el seu ús, limiten la vigencia d'una llengua subordinada. 
Recordant les funcions de les llengües, podem dir que les llengües esta- 
blertes garanteixen l'activitat social dins d'una societat, és a dir que la funció 
insi.rumenta1 passa obligadament per la llengua establerta. Pot ser que hi hagi 
ilengües que garanteixin determinades activitats perb que no tinguin el mixim 
valor instrumental dintre de la societat en que es parlen, que en última ins- 
tancia no en garanteixin el funcionament. 
Posant etiquetes a les diverses situacions, parlarem de practicitat total d'una 
llengua quan aquesta -llengua establerta- garanteix en última instancia el 
funcionament de la societat. 1 naturalment també garanteix un sistema cohe- 
rent i complet de construcció de la realitat: la llengua que no pateix una si- 
tuació de conflicte és en definitiva la que dóna la visió més completa i més 
coherent del món dins de la societat on es parla. 1 llavors també vehicula un sis- 
tema coherent i complet de referencies i de connotacions. A més a més és 
adequada en totes les situacions comunicatives possibles en aquella societat. 
Només en situacions molt marcades pot passar que es consideri que no ho és: 
ara, per exemple, no seria adequat que jo m'expressés en espanyol, perb evi- 
dentment a i d  no priva que l'espanyol sigui una llengua establerta en el do- 
mini catali. 
Pel que fa a la funció simbblica, les llengües establertes s'associen al nivell 
més alt d'autoidentificació dels seus parlants. El cas més característic és el 
de la vinculació de les llengües a la nacionalitat estatal, fins i tot en el cas que 
siguin compartides per diversos estats. 
En les llengües subordinades, anomenades tradicionalment minoritiries i des- 
pres amb més sentit crític minoritzades, falten en una certa mesura tots aquests 
elements caracteritzadors del que és una llengua establerta. En les societats on 
es parlen, la llengua establerta és una altra, que llavors per relació a les subor- 
dinades, és la llengua dominant. 
Amb aixb tenim el sistema terminologic de tres elements que havia enun- 
ciat: llengua establerta, llengua subordinada i llengua dominant. Naturalment, 
a partir d'aquí s'haurien de caracteritzar tota una serie de situacions diferents, 
pero em sembla gue aquests termes representen les nocions bdsiques necessa- 
ries per a enfrentar aquesta problemitica. 
(practicitat, capacitat definidora, autoidentificació 
i adequació completes) 
iiengües dominants I 
llengües 1 subordinades 
(practicitat, capacitat defiidora, autoidentificació 
i adequació limitades) 
Estudis i assaigs 
1 L'expressió planificació lingüística es refereix a un conjunt de decisions so- 
1 bre l'ús lingüístic i als mitjans que s'estableixen per a donar acompliment a 
aquestes decisions. D'acord amb aquesta definició, la planificació lingüística pot 
servir qualsevol mena de decisions. Aplicada a la promoció d'una llengua subor- 
7 dinada, pot ser que es plantegi simplement de garantir-ne la supervivencia, perb 
perpetuant-ne el caracter subordinat. 1 de fet aquesta és la concepció dominant 
actualment a Europa. El fet és que existeix planificació lingüística amb aquest 
caracter i penso que s'hauria de revisar l'alternativa que ja ens és familiar entre 
normalització i substitució (ARACIL 1965). Una altra possibilitat és que la pla- 
nificació s'orienti a l'establiment d'una llengua subordinada. Naturaircerit aixb 
tarnbé significara canviar les condicions en que es troba la llengua dominant i 
no costa gens de preveure quina mena de conflictes suscitara. 
És interessant de destacar que hi ha situacions socials, generalment tradi- 
cional~, en que l'estat de subordinació d'una llengua es manté indefinidament. 
Durant segles el catala ha estat una llengua subordinada sense que aixb com- 
portés un retrocés de la seva capacitat com a llengua instrumental (SAUZET 
1987). Era indispensable perque la societat que el parlava funcionés, ijirnple- 
ment perque la majoria de la població era monolingüe catalana. Ja es vi-u que 
si es planteja l'alternativa entre normalització i substitució definitiva és perque 
apareixen unes determinades condicions socials, no perque es tracti d'un prin- 
cipi general. Ara, també és veritat que, si la planificació lingüística noinés es 
proposa el manteniment d'una llengua en una situació de subordinació, qual- 
sevol canvi mínimament important en la seva situació social en posa en perill 
la supervivencia. De fet en les nostres societats modernitzades, les conclicions 
socials que permeten la supervivencia d'una llengua en situació de subortiinació 
són excepcionals (WUEST 1988). Aquestes llengües només podran sob:reviure 
dins d'una campana de vidre, gracies a una activitat intensa de control que ga- 
ranteixi l'estabilitat de les condicions socials que n'asseguren la vitalitat. 
Quan hi ha projectes de planificació aplicada a la promoció d'una llengua 
subordinada. auins mecanismes es Dosen en funcionament? 
A 
Una de les coses que es posen en moviment és la valoració positiva i l'ad- 
hesió, en principi normal i previsible, a les característiques i a les practiques 
de la propia comunitat. Una comunitat, que té uns determinats costums, unes 
determinades normes de conducta i uns determinats valors, i que parla una de- 
terminada llengua, tendeix a valorar el que és propi seu, a conservar-110 i a 
potenciar-ho. Quan les condicions de funcionament no entren en crisi o en con- 
flicte, de vegades per interferencia d'una altra comunitat amb uns altres valors, 
tot a¿ub es manté amb la interacció dels diversos elements dins d'unsi certa 
estabilitat. Les situacions de subordinació lingüística se solen caracteritzar per 
la ~resencia de factors de crisi en aauests elements. Una situació caractt:rística 
es dóna quan s'introdueixen els valors d'una altra comunitat lingüística i es 
reestructuren els propis en funció dels nous, que esdevenen dominants. Es trac- 
ta d'un procés d'alienació, deguda a la interferencia del sistema de valors d'una 
altra comunitat, que disposa dels mitjans per a imposar-lo en una mesura o en 
una altra (BOILEAU & SUSSI 1981). Llavors s'engega un procés d'aculti~ració: 
es van adoptant els elements de l'altra cultura, s'abandonen els de la propia i 
l'adhesió automatica als propis valors entra en crisi. 
Hi pot haver una desvinculació entre una practica social, que ja esta fun- 
cionant en termes del sistema de valors nou, que s'esta imposant, i una simbo- 
lització del sistema de valors propi: aixb s'ha anomenat idealització compensa- 
tbria (NINYOLES 1971). Com que esta desencaixada la relació entre la practica 
Els Marges, 42. 1990 2 1 
de la propia llengua i la seva funció de sfmbol de la comunitat, la llengua entra 
en un terreny només simbblic, al marge de la prictica social generalitzada. S'em- 
fasitza el caricter de símbol de la llengua justament perque la seva prictica esta 
en crisi. Existeix una forma alienada de reivindicació de la prbpia llengua que 
projecta en arguments psicologistes, d'espontaneitat, de naturalitat, tota aques- 
ta simbolització, tota aquesta idealització compensatbria (ARACIL 1983a). El 
salt en el simbblic és un fenomen que ens interessa d'una manera especial per- 
que és justament el que converteix la llengua en un element disponible per a 
tota rnena de demagogia. La instrumentalització d'una llengua símbol a l'hora 
de fer propaganda, particularment propaganda política, sembla ben bé inevita- 
ble. Tot aixo ens és ben familiar a tots els catalans. 
En el dret a l'adhesió de cadascú als propis valors i a l'enfrontament dels 
processos d'alienació hi ha una de les raons per a promoure una llengua i tam- 
bé per a proposar-se'n l'establiment. Es tracta del dret igualitari a la diferen- 
cia: cada comunitat té dret al seu propi sistema de valors, a les seves prbpies 
practiques socials i, si ha entrat en un procés d'aculturació amb l'alienació con- 
següent, té dret a la defensa del seu sistema de valors propi enfront d'aquest 
procés. 
La diversitat lingüística 4s un factor central en la construcció de la realitat 
i en la dinimica d'intercanvi cultural i de progrés en el coneixement i en el 
control del medi. L'establiment d'una llengua subordinada és justament el que 
li garanteix el caracter d'instrument real i eficac d'una construcció de la realitat 
que es coordina amb les prbpies de les altres llengües, de les altres cultures. 
Les diverses funcions socials de la llengua contribueixen decisivament a la 
cohesió del cos social. Vivim en societats evidentment complexes, no podem 
esperar que tot el conjunt de la societat comparteixi un mateix sistema de va- 
lors, pero cal neutralitzar els generadors de conflictivitat i assentar les basc!: 
d'una integració dels diversos grups socials, que hauran de compartir almenys 
els valors que la facin possible. L'establiment de la llengua propia d'un territori 
completa d'una manera coherent la referencia a aquest amb la referencia a una 
determinada practica lingüística, vinculada a un sistema cultural i a l'autoiden- 
tificació en la llengua. 
Ara, fet aquest quadre, apuntaré els comentaris a propbsit de la política 
lingüística a 1'Estat espanyol. 
Una cosa és clara: l'estat es proposa en el millor dels casos una política de 
mariteniment de les llengües altres que l'espanyol, no pas una política d'esta- 
bliment. Hem vist que l'establiment comporta que la llengua esdevingui garan- 
tidora de l'activitat social i I'instrument principal de definició de la realitat i 
es vinculi al més alt nivel1 d'autoidentificació dels seus parlants. La constitució 
espanyola, en canvi, estableix una jerarquia entre una llengua d'ús general i de 
coneixement obligatori i les altres llengües, innominades, que presenta en pri- 
mer lloc com a objecte de certes practiques i actituds, altrament vagues. No- 
més assenta un fet inqüestionablement positiu: la previsió de l'oficialitat de 
cada llengua en els ambits regionals, tanmateix subordinada per definició a l'o- 
ficialitat general de l'espanyol. 
Aquest plantejament depen de la definició d'un espai. L'espai de referen- 
cia és l'estat i, dins d'aquest espai de referencia, no hi ha el propbsit d'aconse- 
guir l'establiment de totes les llengües i d'aplicar la política adequada perque 
hi hagi una practica igualitaria de les diverses llengües establertes, sinó que 
clarament hi ha una jerarquització en les funcions i en la simbolització: els 
parlants de llengües altres que l'espanyol l'hauran d'utilitzar i s'hi hauran de 
2 2 E s t ~ d i s  i assaigs 
veure representats tan bon punt la seva activitat s'orienti més enlla dels límits 
de la prbpia regió. 
Tant en l'ordre prictic com en l'ordre simbblic, el plantejament de la cons- 
titució és clar: permet polítiques de manteniment de les diverses Ilengües pero 
irihibeix les polítiques d'establiment. A més a més l'estat no defineix cep po- 
lítica lingüística: assenta la impossibilitat d'una política d'establiment i deixa 
les eventuals polítiques lingüístiques explícites a les legislacions regionals. Amb 
aixb desvia I'atenció del debat sobre política lingüística a I'ambit regional, pero 
és un fet que no ha deixat mai d'intervenir per neutralitzar qualsevol iniciativa 
que tingués a veure amb el tractament d'una llengua diferent de l'espanycl com 
a Uengua establerta. 
Per que la constitució prefigura aquesta mena de política lingüística? Per 
que, després, les diverses polítiques regionals són d'una determinada msinera? 
Naturalment perque tot aixb es construeix sobre una situació de conflicte de 
sistemes de valors i d'alienació en diversos graus dels propis interessats. Es 
podria esperar que les polítiques regionals siguin una mena de punta de llanca 
cap a la desalienació. Perb aquí entra el fet que aquestes polítiques es formu- 
len des de dintre de la prbpia alienació dels implicats. 
Concretament en el cas del catali ja he apuntat que el salt en el sirnbblic 
i la utilització demagbgica de la reivindicació lingüística són factors determi- 
nants. Ara puc afegir que a més a més aquesta manera de fer té una historia: 
la promoció del catala al tombant del segle dinou al vint esta vinculada a una 
determinada política de la burgesia catalana que efectivament es proposiiva la 
constitució d'una superstructura per al catala, no pas d'establir-lo a la base 
de l'estructura social (ARACIL 1983b). La Mancomunitat construeix una mena 
de símil d'aparelí cultural i lingüístic d'estat sense estat i sense propbsit de 
constituir-lo. Aixb significa una utilització simplement simbblica de la Ulengua 
amb objectius bbviament demagbgics de creació d'una actitud regional que aju- 
di a fer pressió davant de I'estat. Aquest component ideolbgic, aquesta con- 
cepció de la jugada, Cs encara dominant a la Catalunya estricta. Es fa iiquest 
ús polític de la Uengua i s'arracona la possibilitat de posar sobre la taula les 
condicions i els objectius d'una política de planificació lingüística serios:~, que 
hauria d'enfrontar gradualment els conflictes inherents a la situació social del 
catala, tot superant-los en fases successives que permetessin de difondre I'ús 
de la llengua i alhora de desarticular el pensament alienat que garanteix la 
perpetuació del seu caricter subordinat. 
Aixb no priva que, com de fet va passar amb la política de comencament 
de segle, una determinada promoció de la llengua orientada al seu msinteni- 
ment com a element simbblic, en comporti una certa difusió i que qui usa la 
llengua en situacions noves n'adquireixi una concepció diferent, capag de fer 
perceptibles les contradiccions. La política actual, limitada des de l'origen, pot 
ajudar, doncs, a desvelar les contradiccions, continuar el debat i acabar cap- 
girant el plantejament. Perb no ho fara mai si va acompanyada insistecitment 
del propbsit d'amagar l'ou i de neutralitzar el debat crític. 
Els Marges, 42. 1990 
Lluís V. ARACIL, «COtlflicte Iingüístic i normalització lingüística a 
1'Europa nova», dins Papers de Sociolingiiística (Barcelona, Edicions 
de la Magrana, 1982), ps. 23-38. 
-, «El racionalisme olighrquic~, dins Dir la realitat (Barcelona, 
Edicions dels Palsos Catalans, 19831, ps. 47-65. 
-, Historia Enedita de lo ¿lengua catalana, segles XIX-XX, alani- 
g6», núm. 806-807 (19-26 de marc), ps. 28-31. 
Anna Maria BOILEAU & Emidio SUSSI, Dorninanza e minoranze. Im- 
rnagini e rapporti interetnici al confine nordorientale (Udine, Grillo, 
1981). 
Rafael Lluís NINYOLES, Idioma i prejudici (Palma de Mallorca, Moíí, 
1975 '1. 
Patric SAUZET, Delai de la diglossia. Per un model mimetic del 
contacte de lengas, «Lengas», núm. 21 (1987), ps. 103-120. 
Jakob Wües~,  Le probleme des langues en Suisse alémanique, dins 
Jean-Marie MARCONOT, ed., Actes des Universités Occitanes dJEté 
1986-1987 (Nimes, Association pout la Culture Ocatane, 1988), 
ps. 39-49. 
Estudis i assaigs 


Les perspectives de la política lingüística aplicada a la llengua catalana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert