Duelo Rocabert, Júlia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Sola i de Dol? 
Júlia Duelo 
Setembre de 1999: cancer. Marg del 2000: dol. La meva terapia ha estat escriure 
per a prendre consciencia, reflexionar, posar-ho tot a lloc i tenir més temps per a 
estimar. 
Desconcert. Fou desconcert i no por, el que vaig sentir. Tot va succeir de sobte, 
sense que pogués adonar-me de la magnitud de la tragedia. La vida ja les té, aques- 
tes coses. Estem tan habituats al nostre ritme frenetic de feina que sovint ens obli- 
dem d'allo veritablement important. Vivim, pero hem perdut el sentit de viure. 
Anem tan atrafegats, estem tan amoi'nats per aixo i all6 altre, sovint petites coses 
sense importincia, que ens oblidem de donar gracies perque el sol ha sortit un dia 
més i nosaltres l'hem pogut veure. En aquestes algades de la vida, encara no hem 
apres a no donar res per fet. El sol sempre sortirh, la salut no ens deixara mai, mai 
no estarem sols. Pero a la vida li agrada sorprendre'ns. 
Hem vingut aquí a viure i, un dia o altre, n'hem d'aprendre. Així, doncs, quan 
creiem que ens ha passat l'epoca d'estudi, rebem la lligo més gran: la lligo de la vi- 
da. L'aprenentatge no acaba mai, cada dia anem a l'escola i, com tot estudiant, hi 
hem d'anar amb els sis sentits ben desperts. Ja ho dic bé, ja, els sis sentits: els cinc 
coneguts per tots i l'anima, que a tot dona sentit; el sentit dels sentits. La tenim 
forca oblidada, l'hnima, i així no és sorprenent que ens perdem els somriures, les 
mirades, les paraules, aquelles petites coses que ens regala la vida. 
h. 
Un minut té seixanta segons i nosaltres hem decidit viure en hores. Com se'ns 2 
acut? Un segon és ple de vida, i dona vida al minut, i nosaltres, que no som res al s 
costat del temps, etern i majestuos, hem decidit donar-li l'esquena i viure a un rit- S 
me que nosaltres, la nostra ambició i les nostres pretensions ens hem imposat. s G 
Com gosem? a I
p 
4 
La vida, perb, és savia, i ens fa aturar. Sap amb qui parla i sap que només escol- 
tem si se'ns crida. I ens crida tot traient-nos la salut. I no ho entenem. I ens pre- 
guntem per que. Per6 dia rere dia ens adonem que ens convenia reduir la velocitat, 
posar primera i gaudir del paisatge. I aprenem a conviure amb el dolor propi i el 
d'altri. I observant el d'altri ens oblidem del propi. Fa més mal veure patir aquells 
que estimem que no pas el nostre cos, només cos al cap i a la fi. Somriures a tota 
hora, mans sempre disposades a ajudar, paraules d'anim --mai de compassió--, dis- 
ponibilitat absoluta, nits d'insomni i companyia, estimació. Paradoxalment, la 
malaltia ens fa viure. I ens fa donar gricies per ser vius. 
Aprenem a viure amb el cos malmes, pero la vida no en té prou i ens crida per se- 
gona vegada, aquest cop traient-nos la persona més estimada. I no ho entenem. I 
ens preguntem per que. Que hem de fer quan l'anima plora? La incomprensió ens 
cega i no podem veure l'escletxa de llum que produeix aquell sol que mai no ens 
adonem que surt dia rere dia. I ens sentim sols. I plorem l'absencia. Pero la llum ens 
il.lurnina de mica en mica i transforma la foscor en claror, l'absencia en presencia. I 
l'anima ens torna a omplir de vida. 
Qui estima dol. Res no és ni sera el mateix, pera la vida continua. I, apresa la 
lli@, només ens resta donar gracies ... i viure. 


Sola i de dol?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert