Luna Yerga, Álvaro

Ramos González, Sonia

Salvador Coderch, Pablo

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 
 
 
 
 
 
 
InDret 
 
 
 
 
 
Disseny institucional defectuós 
 
Comentari a la STS, 1a, 23.1.2004 
 
 
 
 
 
Pablo Salvador Coderch 
Sonia Ramos González 
Álvaro Luna Yerga 
 
Facultat de Dret 
Universitat Pompeu Fabra 
 
 
 
 
 
 
Working Paper núm.: 216  
Barcelona, abril de 2004 
www.indret.com 
InDret 2/2004                                                                                    Pablo Salvador, Sonia Ramos, Álvaro Luna 
1. Dos tribunals suprems 
 
En treballs anteriors InDret ha sostingut una tesi molt crítica del model constitucional europeu 
continental que estableix un Tribunal Constitucional diferent dels Tribunals Suprems o, en el sud 
d'Europa, de cassació. En particular, hem defensat que el disseny institucional és defectuós per 
dues raons fonamentals: en primer lloc, perquè les competències respectives són difícils de 
delimitar i això genera jurisprudències contradictòries i conflictes d'interpretació entre ambdós 
tribunals; en segon lloc, el coneixement subjectiu per part del Tribunal Suprem i del 
Constitucional dels mateixos casos provoca dilacions judicials que amb freqüència es prolonguen 
més d'una dècada. A aquestes dues raons hem afegit una tercera, això és, que la interpretació de 
les lleis per part de cada Tribunal, quan hi ha divergències d'opinió, no manifesta tant una 
divergència semàntica com una lluita pel monopoli del poder d'interpretar les lleis, de dir el dret, 
és a dir, de la jurisprudència.  
 
 
2. La STS, 1a, 23.1.2004 o la jurisprudència reduïda a l'absurd 
 
Per primera vegada els Magistrats del Tribunal Constitucional han estat condemnats com a 
responsables civils per incórrer en negligència greu en l'exercici de les seves funcions. Un cop 
més, la Sala Primera del Tribunal Suprem surt victoriosa del conflicte declarat entre ambdós 
Tribunals i del que, des d'InDret, venim donant notícia des de fa algun temps (vegeu SALVADOR 
CODERCH, RAMOS GONZÁLEZ i LUNA YERGA, 2001 i 2003). 
 
En aquesta ocasió, la disputa entre ambdós Tribunals es referia al mode més correcte de designar 
els lletrats del Tribunal Constitucional. D. José Luis M C., advocat, va interposar sengles recursos 
contenciós-administratius enfront de la inactivitat del Tribunal Constitucional consistent en no 
treure a concurs-oposició totes les places de lletrat d'aquell Tribunal que es trobessin cobertes per 
lliure designació o designació temporal i sol·licitava se li condemnés a fer-ho en el termini màxim 
d'un mes. El recurrent emparava la seva pretensió principalment en l'art. 97 de la Llei Orgànica 
2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional (LOTC), que estableix que «[e]l Tribunal 
Constitucional estará asistido por un cuerpo de letrados constituido por medio de concurso-
oposición, que se ajustará a las normas que establezca el reglamento del Tribunal». 
 
La Sala Tercera del Tribunal Suprem va decidir en Sentència de 24 de juny de 2002 en contra del 
recurrent, perquè, amb base en l'art. 44.1 Acord de 5 de juliol de 1990, del Ple del Tribunal 
Constitucional, pel qual s'aprova el Reglament d'organització i personal del Tribunal 
Constitucional (ROPTC), que admet l'adscripció temporal en qualitat de lletrats, , «no resulta la 
necesidad legal directa de que todas las plazas deban cubrirse por el sistema del concurso-
oposición». 
 
El recurrent es va dirigir en empara “Al Tribunal Constitucional sustituido por la formación que 
garantice un examen imparcial” contra la decisió de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, que va 
ser inadmès per Providència d'arxiu d'actuacions de 18 de juliol de 2002 del Ple del Tribunal 
 1
InDret 2/2004                                                                                    Pablo Salvador, Sonia Ramos, Álvaro Luna 
Constitucional, perquè va entendre que el recurs no es dirigia a aquell Tribunal sinó a un 
hipotètic que el substituís. 
 
El recurrent va insistir en la seva pretensió, aquesta vegada, mitjançant el recurs de súplica contra 
la Providència del Tribunal Constitucional, que va ser igualment desestimat per Acord del Ple del 
Tribunal Constitucional de 17 de setembre de 2002, atès què a més dels motius anteriors, només 
el Ministeri Fiscal podia recórrer en súplica la Providència. 
 
D. José Luis M C. va demandar a la via civil a tots els Magistrats del Tribunal Constitucional 
excepte a un, que no havia participat en les decisions precedents per causa de malaltia, i va 
sol·licitar que el Tribunal Constitucional els condemnés per dol civil o, subsidiàriament, per culpa 
greu, a indemnitzar-lo amb 11.000 € i, un cop ferma la resolució, s'arbitrés un procediment per 
executar el mandat legal de destitució de Magistrats previst en l'art. 23.2 LOTC. 
 
El Tribunal Suprem, en Sentència de 23 de gener de 2004, va admetre la primera pretensió i, amb 
base en l'art. 1902 CC, va condemnar a cadascun dels onze Magistrats del Constitucional 
demandats a pagar 500 €,  però no a la segona. La conducta dels Magistrats del Tribunal 
Constitucional va ser antijurídica, atès què «se negaron lisa y llanamente a resolver una 
pretensión de amparo so pretexto de que iba dirigida a una hipotético tribunal, lo que implica un 
“non liquet” totalmente inadmisible», segons els arts. 1.7 CC, 24.1 CE i 6 CEDH; i greument 
negligent per no donar resposta lògica a la pretensió d'empara. 
 
La indemnització vindria a reparar el dany moral patit pel demandant derivat de la privació 
antijurídica d'un dret tan essencial com l'empara constitucional, i que consisteix, segons el 
Tribunal Suprem, en el fet que «se tambaleen sus creencias como ciudadano de un Estado social y 
democrático, que, entre otras cosas, propugna la justicia como valor superior» (FD. 5è). 
 
El Magistrat Francisco MARÍN CASTÁN va discrepar de la majoria i va redactar un vot particular 
que és l'únic escrit sensat en tota aquesta contesa: «si un litigante pide una declaración de 
propiedad sobre las estrellas, el juez que examine semejante pretensión podrá rechazarla» per mil 
raons distintes. En el cas, declarar la responsabilitat civil dels Magistrats pressuposa admetre que 
el recurs d’empara hauria d’haver estat admès, el que no es pot defensar: qualsevol ciutadà sap 
per què no existeix cap dret a demanar la lluna i les estrelles. 
 
Enfront d'aquesta decisió els Magistrats del Tribunal Constitucional en ple van dictar un Acord el 
3 de febrer de 2004 (www.tribunalconstitucional.es/ACORD%20DEL%20PLE%2003022004.htm) 
en què imputaven al Tribunal Suprem, bàsicament, haver envaït les funcions jurisdiccionals que, 
constitucionalment, són atribuïdes en exclusiva al Tribunal Constitucional, en tant que les seves 
resolucions no poden ser jutjades per cap altre òrgan del poder judicial. 
 
 
 
 
 2
InDret 2/2004                                                                                    Pablo Salvador, Sonia Ramos, Álvaro Luna 
3. Sempre a pitjor: els Magistrats del Tribunal Constitucional recorren en empara la 
Sentència del Tribunal Suprem que els ha condemnat 
 
Segons sembla, els 11 Magistrats del Tribunal Constitucional condemnats pel Tribunal Suprem 
han presentat davant el seu propi Tribunal un recurs d'empara que, amb tots els respectes, és 
alhora deliri de la raó jurídica i dany al contribuent, qui a la fi haurà de carregar amb els costos 
del desastre.  
 
En aquesta, com en altres ocasions, InDret creu que la solució del conflicte no rau a alinear-se 
amb l'opinió de cap dels dos Tribunals, doncs raons, allò que en dret s’anomena raons, és molt 
probable que ambdós tinguin moltes. L'arrel del problema és que el disseny de les institucions 
mateixes és manifestament defectuós: a Espanya, com en molts altres països d'Europa, hi ha dos 
tribunals suprems, amb competències concurrents. Atès l'anterior, si qualsevol d'ells no resol com 
l'altre vol les llavors del conflicte estan sembrades. 
 
És millor solució la nord-americana, d'un únic Tribunal Suprem Federal que fa de Tribunal 
Suprem i Constitucional i que, per això mateix, funciona bé. El President dels Estats Units 
designa els seus nou Magistrats, que després d'un ardu debat parlamentari han de ser confirmats 
pel Senat. A més a més, el càrrec és vitalici i els Magistrats poden triar els casos que coneixeran. 
 
El sistema europeu difereix molt de l'anterior. El poder judicial, el màxim òrgan jurisdiccional del 
qual és el Tribunal Suprem, està integrat per Jutges i Magistrats funcionaris, mentre que la 
justícia constitucional és intrínsecament política. Així, a Espanya, els dotze Magistrats del 
Tribunal Constitucional són proposats per ambdues cambres legislatives, el Consell General del 
Poder Judicial i el Govern, i anomenats pel Rei. El caràcter funcionarial dels Jutges i Magistrats 
del poder judicial mai ha inspirat confiança en els polítics, que han preferit deixar les decisions 
transcendentals en mans dels Magistrats designats per ells mateixos. Mes, per això últim, tampoc 
han confiat mai en els magistrats dels seus tribunals constitucionals i han retallat molt el seu 
poder pel procediment de limitar la durada del seu càrrec, nou anys a Espanya. La conseqüència 
és una situació de debilitat d'aquests últims enfront dels més d'un centenar de Magistrats del 
Suprem, que a més a més només es retiraran en arribar a la jubilació.  
 
Les coses millorarien molt si tinguéssim un sol Tribunal Suprem en comptes de dos. Però com 
això és molt demanar podem formular una proposta alternativa més pràctica: assignar al 
Tribunal Suprem la major part dels recursos d'empara per lesió de drets fonamentals  i permetre 
al Tribunal Constitucional que triï els casos que resoldrà cada any: en el número passat d'InDret, 
OUBIÑA BARBOLLA (2004) va escriure que a la fi de 2001 hi havia 5.943 recursos d'empara 
pendents de resolució. Fa poques setmanes, The Economist (25.3.2004) publicava que el Tribunal 
Constitucional brasiler, composat per 11 Magistrats, un menys que el Tribunal Constitucional 
espanyol, va haver de veure l'any passat 164.000 casos. En el disseny constitucional, com en el de 
qualssevol altre producte, els defectes són de vegades tan clarament manifestos que és fàcil 
concloure res ipsa loquitur: les coses parlen per si mateixes. 
 
 3
InDret 2/2004                                                                                    Pablo Salvador, Sonia Ramos, Álvaro Luna 
Bibliografia 
 
Sabela OUBIÑA BARBOLLA, “Diagnòstic del Tribunal Constitucional en el 25è aniversari de la 
Constitució: sobrepés greu”, InDret 1/2004, gener-març 2004 (www.indret.com). 
 
Pablo SALVADOR CODERCH, Sonia RAMOS GONZÁLEZ, Álvaro LUNA YERGA, “Preysler V: El final 
de la partida. Comentari a la STEDH, de 13 de maig de 2003”, InDret 4/2003, octubre-desembre 
2003 (www.indret.com). 
 
Pablo SALVADOR CODERCH, Sonia RAMOS GONZÁLEZ, Álvaro LUNA YERGA, Carlos GÓMEZ 
LIGÜERRE, “Llibertat d'expressió i lluites de poder entre Tribunals. Els drets a l'honor, a la 
intimitat i a la pròpia imatge i les llibertats d'informació i expressió a la Jurisprudència de la Sala 
1a del Tribunal Suprem dels anys 1998-2000 (I)”, InDret 3/2001, juliol-setembre 2001 
(www.indret.com). 
 
 4


Disseny institucional defectuós

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert