Luna Yerga, Álvaro

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 
 
 
 
 
 
InDret 
 
 
 
 
 
 
 
Un genoll per un altre 
 
Comentari a la STS, 1a, 18.11.2002 
Ponent: Teófilo Ortega Torres 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Álvaro Luna Yerga 
Facultat de Dret 
Universitat Pompeu Fabra 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Working Paper núm: 157 
Barcelona, juliol de 2003 
www.indret.com 
InDret 03/2003  Álvaro Luna Yerga 
La STS, 1a, 18.11.2002 (Ar. 9769), ponència del Magistrat Teófilo ORTEGA TORRES, 
constitueix el cas més recent d’error en l’extremitat o en l’òrgan que s’ha d’intervenir i 
planteja, novament, la dificultat de quantificar els danys morals (vid. GÓMEZ POMAR, 2000; 
LUNA YERGA, RAMOS GONZÁLEZ, FARNÓS AMORÓS, 2003). El cas constitueix, així mateix, 
una excepció peculiar en dret mèdico-sanitari donat que, més enllà de constel·lacions de 
casos particulars, com assenyaladament els supòsits de falsos positius (vid. SEUBA 
TORREBLANCA, RAMOS GONZÁLEZ, LUNA YERGA, 2002), no és freqüent que el dany a 
indemnitzar sigui exclusivament l’extrapatrimonial o moral. 
 
En el cas, l’actora precisava de cirurgia per tractar la gonartrosi o artrosi de genoll que patia 
i, donat que l’esquerre era el que li causava més dolor en caminar, es va decidir operar 
aquell en primer lloc. No obstant, el cirurgià demandat va intervenir primer el genoll dret 
per error –com va reconèixer posteriorment en una nota manuscrita que es va inserir en 
l’historial de la pacient-, fet que va impedir que es pogués intervenir l’esquerre fins passats 
quatre o cinc mesos, de tal manera que l’actora va haver de suportar durant aquell temps el 
dolor més intens que li causava el genoll esquerre. L’actora va demandar el cirurgià i va 
reclamar una indemnització, la quantia de la qual s’hauria de determinar en execució de 
sentència, pels danys soferts a conseqüència de l’error mèdic descrit.  
 
El Jutjat de Primera Instància núm. 26 de Madrid, en Sentència de 19.7.1994, desestimà la 
demanda. La Secció 12a de l’Audiència Provincial de Madrid, per contra, en Sentència de 
28.1.1997, estimà parcialment el recurs d’apel·lació interposat per l’actora, revocà la 
Sentència del Jutjat de Primera Instància i condemnà el demandat a pagar uns 3.000 € 
(500.000 ptes.) pel dany moral consistent en el dolor més que patí l’actora en el seu genoll 
esquerre fins que va poder ser intervinguda novament. 
  
El Tribunal Suprem, per la seva banda, confirmà la Sentència de l’Audiència Provincial ja 
que, si bé la intervenció quirúrgica fou correcta, això és, ajustada a la lex artis, intervenir per 
error el genoll dret provocà que l’actora hagués de patir durant uns cinc mesos majors 
dolors dels que hagués patit d’haver estar intervinguda en primer lloc del genoll esquerre. 
Configurat així el dany, exclusivament com la diferència entre el dolor que va haver de 
suportar des que va ser intervinguda erròniament del genoll dret i fins que va poder ser 
intervinguda novament, amb el dolor previsiblement inferior que hauria hagut de suportar 
si primer se li hagués intervingut l’esquerre, la determinació del nexe causal no planteja 
problemes i la negligència del facultatiu vindria representada per haver operat en primer 
lloc el genoll equivocat: 
 
«[N]o se ha puesto en duda que la operación se realizara correctamente, pero la 
cuestión no es ésta sino que se operó, en contra de los previsto, la rodilla derecha de 
la demandante en vez de la izquierda, lo cual se ha declarado probado, así como 
que ello fue debido a un error del demandado» (FJ. 4º). 
 
Allò veritablement controvertit en el plet, per tant, fou la pròpia existència del dany 
indemnitzable i la seva quantificació. Com en molts d’altres casos, a més, en la Sentència es 
 1
InDret 03/2003  Álvaro Luna Yerga 
deixen entreveure la voluntat de sancionar la conducta negligent del facultatiu i, potser, 
consideracions de justícia material, en el fonament de la resolució. 
  
1. Així, tot i que el Tribunal Suprem afirma que l’Audiència determinà l’existència del 
perjudici amb base en proves directes i no mitjançant una presumpció judicial, 
justifica tot seguit que, en tot cas, hagués estat ajustat a dret presumir l’existència 
del dany segons el derogat art. 1253 CC: 
 
«[E]n cualquier caso, el nexo preciso y directo (art. 1253 CC) entre el hecho 
demostrado –el error reconocido por el demandante [sic], aunque ahora lo niegue, y 
la situación de la enferma con mayores dolores en la rodilla izquierda- y el 
deducido –que hubo de seguir algún tiempo padeciéndolos cuando pudieron 
evitarse interviniendo en esa rodilla y no en la derecha- es un juicio de valor 
reservado al Tribunal de instancia, que ha de respetarse en casación en tanto no se 
acredite su irrazonabilidad (...) lo que no acontece en el caso presente» (FJ. 3º). 
 
D’altra banda, a diferència d’ordenaments jurídics com l’alemany o l’italià, en els 
quals es prohibeix el rescabalament per danys no patrimonials llevat dels casos 
legalment previstos (GÓMEZ POMAR i PASTOR PRIETO, 1990, pàg. 511), en el nostre 
ordenament jurídic no existeixen límits a la indemnització de danys morals. Així, la 
qualificació del dolor físic com dany moral no planteja cap problema i és 
comunament acceptada per la jurisprudència. 
  
D’aquesta manera, per exemple, en la STS, 1a, 22.5.1995 (Ar. 4089), que resol un cas en el qual 
l’actor va haver de recórrer a la sanitat privada per ser correctament diagnosticat del càncer que 
patia, el Tribunal Suprem va raonar com segueix en relació amb el dany moral: 
 
«[E]sta Sala no tiene sino que resaltar el acierto de sustantivizar «nominatim» el Tribunal «a quo» 
para integrar la siempre dificultosa noción del daño moral en materia de una deficiente asistencia 
sanitaria, no sólo en el pacífico y singular evento o contingencia de siempre acontecida del 
sufrimiento o dolor inferido al paciente, sino en la denominada zozobra como sensación anímica 
de inquietud, pesadumbre, temor o presagio de incertidumbre por la que aquella mala asistencia 
depara al enfermo al percibir por todo ello tanto que su mal no se le ataja o se le trata con la 
debida terapia, sino lo que más le desazona, que esa irregularidad intensificará aún más en el 
futuro la gravedad de su dolencia» (FJ.2º). 
 
2. En segon lloc, la Sentència planteja la dificultat de valorar els danys no 
patrimonials però, al mateix temps, s’empara molt probablement en ella per 
amagar una finalitat punitiva de la conducta greument negligent del facultatiu. 
S’explicaria així una quantia indemnitzatòria elevada, ateses la condició prèvia de 
l’actora i el reduït àmbit temporal del perjudici, en relació amb les indemnitzacions 
per dany moral concedides pel Tribunal Suprem en d’altres casos de negligència 
mèdica més greus.  
 
Només per citar algunes en les quals es desglossen les partides indemnitzatòries, es poden veure 
les SSTS, 1a, 23.4.1992 (Ar. 3323) –indemnitza amb 48.000 € a la mare d’una menor que havia 
quedat paralítica a conseqüència d’una intervenció quirúrgica per corregir l‘escoliosi que patia;  
 2
InDret 03/2003  Álvaro Luna Yerga 
7.5.1997 (Ar. 3874) –indemnitza amb 39.000 € als pares d’un malalt de pneumònia que va morir i 
que durant dos dies no havia rebut assistència per titulats en medicina en l’hospital on estava 
ingressat sinó només per infermeres -; 12.12.1998 (Ar. 9431) –indemnitza amb 60.000 € al marit i a 
cadascun dels fills d’una pacient que havia quedat en estat vegetatiu a conseqüència de l’anòxia 
que li va sobrevenir durant la intervenció d’un quist maxil·lar -; 30.1.2003 (Ar. 931) –indemnitza 
amb 45.000 € a la mare d’una nounada que havia patit paràlisi braquial obstètrica de braç dret 
durant el part en un cas en el qual, sens dubte, va influir en la valoració del dany el que la 
demanda hagués estat interposada exclusivament en nom de l’actora-; STS, 3a, 13.10.1998 (A. 
7820) –indemnitza amb 48.000 € a la vídua i als tres fills d’un pacient que havia mort a 
conseqüència d’un infart sense haver rebut atenció específica a una unitat coronària, pel dany 
moral sofert per tots ells i la situació de desemparament en què va quedar la primera -. 
 
En efecte, si es prescindeix de les consideracions sobre l’eventual còmput del 
desvalor de la conducta en la indemnització per dany moral, la seva comparació 
amb la concedida en els casos citats indueix a pensar que el dolor que l’actora 
suportava en el seu genoll esquerre era molt superior al que suportava en el dret i, 
en tot cas, molt important, fet que no es justifica en la Sentència.  
 
Tot i però, el fet que l’actora hagués de ser intervinguda en tot cas d’ambdós genolls exclou 
en la seva conducta la imprudència temerària que caracteritza els casos d’error en el 
membre o en l’òrgan a intervenir que, per això, acostumen a resoldre’s en la via penal. Així, 
es poden veure les SSTS, 2a, 26.2.2001 (Ar. 1340) –imprudència temerària amb resultat de 
lesions: pacient a qui se li practica una artroscòpia en el genoll equivocat-; i 24.11.1984 (Ar. 
5950) –imprudència temerària amb resultat de mort: pacient mor a conseqüència de 
l’extirpació i posterior reimplantament del ronyó equivocat -. 
 
Bibliografia 
 
Fernando GÓMEZ POMAR, “Dany moral”, InDret 1/2000. 
 
Fernando GÓMEZ POMAR i Santos PASTOR PRIETO, “El derecho de accidentes y la 
responsabilidad civil: un análisis económico y jurídico”, Anuario de Derecho Civil, Tom 
XLIII, Fascícle II, abril-juny 1990, pàgs. 495-538. 
 
Sonia RAMOS GONZÁLEZ, Álvaro LUNA YERGA, Esther FARNÓS AMORÓS, “Publicació de 
fotografies falses. Suplantació de la imatge d’una coneguda model. Comentari a la STS, 1a, 
25.11.2002”, InDret 2/2003. 
 
Joan C. SEUBA TORREBLANCA, Sonia RAMOS GONZÁLEZ, Álvaro LUNA YERGA, “Falsos 
positius. La responsabilitat civil derivada del diagnòstic erroni de malalties”, InDret 3/2002. 
  
 3


Un genoll per un altre

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert