Ballarín Garoña, Josep Manel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Minories i política lingüística a 
Europa 
Josep M. Ballarin. 
Doctor en Lingüística i Comunicació 
1. Introducció 
El mosaic lingüístic actual a Europa posa dle manifest dues realitats: 
Una primera és el fet que llEuropa de les llengues no es correspon amb 1'Euro- 
pa dels estats, és a dir, les fronteres lingüístiques no coincideixen amb les fronte- 
res polítiques. Per una banda, hi ha llengües que són parlades més enlli dels estats: 
el cas del frances, pe exemple, el qual és present a diversos paYsos com Fran~a, Bel- 
gica, Sui'ssa, Luxemburg, i d'altres. I, per l'altra, constatem com a l'interior dels 
diversos pai'sos es parlen llengües diferents tal com succeeix per exemple a 1'Estat 
espanyol on es parlen diverses llengües com el castelli, el catali, el basc, el gallec, ... 
al Regne Unit, l'angles (a Anglaterra), el gaelic (a Escbcia) i el gal.1i.s (al País de 
Gal.les). 
3 
S Una segona constatació és el fet que no totes les llengües d'Europa gaudeixen 
de la mateixa situació política, jurídica i social. Per tant, hi ha llengües que tenen 3 
E un abast més universal com el frances, l'angles, o l'alemany, les quals de facto han 32 
2 esdevingut llengües vehiculars en les relacions entre estats, encara que la Unió 
europea comptava fins fa molt poc amb 11 llengües reconegudes com a oficials i 
de treball. Hem de tenir present que, amb la recent ampliació de la Unió, d'enci \k 
del proppassat 1 de maig del 2004, s'han afegit 9 llengües més amb l'entrada en 
vigor de l'adhesió dels 10 nous Estats membres. En canvi, d'altres llengües només 
o són us d'exclusiu a l'interior d'un estat com és el cas del bretó a la Bretanya, el Cors 
$ a Cbrsega o el catali a Catalunya, les Illes i el País Valencii. 
.s- 2 
rn 
Amb tot, podem constatar com la majoria d'estats europeus, tret de Portugal, 
i Albinia i Islandia, presenten una realitat plurilingüe (o multilingüe) ja que a l'in- 
terior dels estats conviuen diverses comunitats lingüístiques. Ara bé, el tractament 
- 
institucional que s'atorga a les diverses llengües quant al conjunt de disposicions 
legislatives i administratives relatives als drets i deures lingüístics són diversos en 
funció del model seguit. Així, doncs, podem classificar els diversos estats segons 
reconeguin o no 1'6s de diverses llengües. 
Hi ha tot un conjunt d'estats que malgrat presenten un patrimoni lingüístic 
divers, articulen una política lingüística basada en la defensa i promoció d'una sola 
llengua, que sol ser la del grup dominant, la qual gaudeix de reconeixement ofi- 
cial. En canvi, les altres llengües minoritiries no tenen un reconeixement jurídic i, 
per tant, són relegades a un hmbit privat i pateixen un procés de substitució lin- 
gúística ja que van perdent funcions socials i parlants. 
Entre els estats basats en el monolingüisme cal distingir entre els aquells estats 
que no tenen cap protecció de minories. És el cas de Franga, Grecia i Turquia. Un 
d'aquests casos és l'estat frances, el qual és el paradigma d'estat centralista ja que 
ha dut a terme una política uniformista arran de tot el seu territori des de la crea- 
ció de la seva constitució com a estat. Per tant, la imposició del frances arreu va 
provocar la bilingüització de la seva població i la substitució i menysteniment de 
les diverses llengües. Malgrat tot, encara hi són presents llengües com el cors, el 
bretó, lloccit$ el basc i el catali. 
D'altres estats presenten una política basada en un monolingüisme estatal 
per6 amb disposicions propies o europees que promouen la protecció de les comu- 
nitats minoritiries. Aquests són els casos de pai'sos com Dinamarca i Itilia (basats 
en acords internacionals) i Anglaterra i Holanda (basats en acords propis). Presen- 
tem a continuació el cas italii, com a exemple, el qual gaudeix d'un patrimoni lin- 
güístic variat i ric. Va ser arran de la unificació política (a finals del segle XIX) que 
també es va dur a terme la unificació lingüística, la qual va donar com a resultat la 
imposició de la varietat toscana com a llengua supradialectal i estindard. Ara bé, 
grkies a disposicions internacionals podem assenyalar dues regions que tenen 
d'altres llengües cooficials amb l'italii. Aquestes són L'Alt Edige (amb minoria ale- 
manya) i la Vall d'Aosta (amb minoria francesa). 
4 
A la Gran Bretanya trobem com a exemple la situació del País de Galales, on el 3 
E Gal.les, llengua celtica parlada en l'actualitat per unes 500.000 persones, és reco- *- s neguda com a llengua regional. Malgrat la llengua és reconeguda com a llengua - 
regional, aquesta regió no té autonomia política per tal de dur a terme una políti- 5 
O 
ca lingüística prbpia, sinó que és el propi govern central qui a través del Wales Offi- 
ce, qui n'afavoreix el seu Ús i el seu ensenyament. 1 %S g 
En el cas drHolanda, podem remarcar el cas del frisó, que és una llengua 
1 germinica relacionada amb l'holandes i l'alemany, que és parlada a la província de 3 
Frísia, per unes 400.000 persones. 3 
h Josep M. Bollorin, MINORIES I POL~TICA LINC¡¡~STICA A EUROPA 
N N O
Classificaei6 dels estats plurilingües 
Reconeixement institucional 
d'una sola llengua de diverses llengües 
Basat en la 
I 
amb sense A 
protecció 
de minories 
I 
Basades en 
Anglaterra Itillia 
Holanda 
Espanya I 
Regulades segons 
territorialitat 
Finlandia 
Luxemburg 
Irlanda 
Per contra, podem assenyalar tot un conjunt: d'estats europeus que reconeixen 
el plurilingüisme i l'articulen a través del reconeixement legislatiu. Aquesta regu- 
lació jurídica es pot basar en la igualtat juridica de totes les llenges parlades en un 
territori sense distinció de si són majoritiries o minoritiries o bé en una distinció 
on totes les llengües són reconegudes pero se'ls atorga funcions i imbits d'ús dife- 
rents. 
Els pai'sos que reconeixen un mateix estatus jurídic es basen en dos models: els 
que es regeixen pel principi de territorialitat o el que podríem anomenar de fede- 
ralisme lingüistic i els que es basen en un principi de personalitat. 
Els estats que es basen en el primer model de federalisme lingüistic són aquells 
que en el seu territori hi ha una distribució territorial de les llengües en presencia, 
és adir, cada territori té una llengua oficial mitjan~ant la qual vehiculen tots els 
usos formals i, a més, és la llengua de l'ensenyament, sense prejudici que se nla- 
prenguin d'altres. Les llengües dels diversos territoris conformen, doncs, les llen- 
gües oficials de l'estat. En aquests models els drets col.lectius i territorials prevalen 
sobre els drets individuals, de tal manera que un individu que canvii de zona hauri 
d'adaptar-se a la nova realitat lingüística. 
Els estats que presenten aquest model son Sui'ssa i Belgica. Analitzem-nos breu- 
ment. 
Sui'ssa es va configurar al segle XII com una federació. Cada territori pacta ser 
membre confederat d'un estat comú, perb la seva llengua prbpia era i és Únicament 
la prbpia del territori o cantó. Ser& el 1848 quan es va promulgar la constitució 
federal, en la qual es reconeixien tres llengües oficials (frances, italii i alemany). 
Posteriorment, el 1938 es modifica l'esmentada constitució per tal d'incloure una 
quarta llengua, el romanx, parlada al cantó dels Grisons, que agrupa uns 65.000 s s parlants d'aquesta llengua. Estadísticament, doncs, podem dir que sobre una 
població de 6,s milions, la distribució demolingiiistica és desigual: un 65% parla 2 
alemany, un 18% frances, un 10% italii i un I%, romanx. !s .a
u 
Z 
4 
La llengua territorial és Única i no existeixen llengües cooficials en un mateix g 
territori ni en el conjunt de l1estat suis. Les llengues prbpies i oficials de cada cantó F- P són Únicament les seves territorials o sigui: frances, alemany, italii i romanx. Els - 
w Únics obligatbriament multilingües són els organs de l'administració de l'estat con- * 
federal suis, és a dir, el parlament i el senat, així com tot l'articulat legal. Els can- 2 
tons són monolingiies. 1 <s 
El concepte de la territorialitat, exclusiu i rinic de les llengües propies a Sui'ssa, 8 i és un concepte sagrat i constitucional que impedeix, per exemple, fer una escola s 
alemanya en territori francofon. Aixb vol dir que segons el model suís, real i actual, s 
aplicat a Catalunya i PaYsos Catalans, l'única llengua oficial i escolar seria el catali 
i les escoles espanyoles serien inconstitucionals a Catalunya. D'altra banda, els 
catalans escriuríem al govern federal de Madrid en catal& i ells sempre respondrien 
en la llengua del nostre territori (no en la llengua personal de la persona). 
En el cas de Belgica, podem observar com la legislació actual reconeix l'e- 
xistencia de tres comunitats: la flamenca, la valona i l'alemanya (més minoritiria, 
unes 70.000 persones) i de quatre regions lingüístiques. Aquest fet ve determinat 
pel fet que Brussel.les, situada en territori flamenc, és un enclavament bilingüe on 
l'holandes i el frances són les dues llengües oficials i on podem trobar escoles dife- 
renciades segons les llengua d'ús bé siguin holandeses o franceses. Observem, 
doncs, com en les regions flamenca i valona les institucions s'expressen en la llen- 
gua prbpia del territori (holandes a flandes i frances a Valbnia). Ara bé, hi ha alguns 
municipis que per la seva ubicació geogrifica fronterera tenen un regim lingüístic 
especial, com és el cas de la regió situada a la frontera amb alemanya on l'ensen- 
yament es vehicula en frances i alemany. 
Un altre model són els estats que es basen en el principi de personalitat. 
Aquests estats són aquells que es basen en el reconeixement oficial de dues o més 
llengües, i en el qual prevalen els drets individuals dels parlants sobre els col.lec- 
tius ja que és l'individu qui tria la llengua i no pas el territori. Per tant, qualsevol 
persona pot usar la seva llengua -si és reconeguda oficialment- en qualsevol terri- 
tori de l'estat. L'estat, per tant, n'assegura la promoció i l'ús en l'ensenyament i 
l'administració pública. Els palsos que presenten aquest model són: Finllndia, 
Irlanda i Luxemburg. 
Finlandia presenta un model de bilingüisme institucional en el qual tant el 
fines (llengua majorit8ria) com el suec (parlat per un 10% de la població) són reco- 
negudes arreu de l'estat per les institucions, per la qual cosa els ciutadans poden la 
llengua de relació amb l'estat. Veiem, doncs, com després de deu segles de domi- 
nació de Suecia (1150-1809) i de Rússia (1809-1917), Finlandia contempla amb 
dues llengües com a mitja d'expressió institucional. 
h 
a 
O 
3 Irlanda és un altre estat on el gaelic irlandes ha estat acceptat d'enga del 1921 
com a llengua de comunicació formal juntament amb l'anglks , atesa la relació 
'" amb la Corona Britinica. Malgat que el procés de substitució lingüística de l'ir- 3 
- landb est& molt avangat, ja que l'angles ocupa la majoria de funcions socials arreu 
h 
del territori, actualment s'esti fent un esforg de preservació i de potenciació del 5 
gaelic irlandes. Tant és així, que la Unió Europea reconeix a aquesta llengua un 
\s. regim singular de quasi oficialitat, fent una excepció, juntament amb el cas del 
luxemburguits . 
a 
s 
4 Hem de tenir present que el criteri que estableix quines llengües són oficials a 1 la Unió, estableix que seran aquelles que esdevenen oficials en el conjunt del terri- 
tori dels estats membres i que, en el cas, que un estat membre tingui més de dues 
llengües oficials, ho seri aquella que també ho sigui en un altre dels estats. D'a- 
questa manera s'assegura que almenys una de les llengiies oficials de la Unió coin- 
cideixi sempre amb una de les llengiies oficials en qualsevol part del territori, la 
qual cosa atorga seguretat jurídica quant a la comprensió dels ciutadans de les nor- 
mes jurídiques cornunitiries i, per tant, a l'aplicació uniforme del dret comunitari. 
Per tant, les llengiies que són oficials només em una part del territori d'un Estat 
membre, com succeeix amb el catali, en queden al marge. Així, doncs, aquest cir- 
cumstincia resulta cabdal per explicar que aquesta opció no és un caprici sinó que 
respon a un requisit jurídic. Per aquesta raó aquesta norma estableix un estatus 
diferent per a l'irlandes i el luxemburgues. Per tant, si el reconeixement de i'ir- 
landes i del luxemburgues no respon a aquesta norma de garantia juridica, el reco- 
neixement d'un regim especial per a aquestes dues llengiies té una significaci6 
important perqd pretén la promoció d'aquestes dues llengiies, la qual cosa és 
absolutament lloable. Especialment si tenim en compte que es tracta de llengiies 
minoritiries que compten amb 700.000 i 350.000 parlants respectivament. A més 
a més, amb l'ampliació de la Unió s'ha passat a reconeixer 21 llengues oficials i de 
treball, entre elles llengües com el maltes, amb només 376.000 parlants, que d'a- 
cord amb els tractats comunitaris tampoc entraria en els criteris del Consell ates 
que l'angles també és llengua oficial a l'illa de Malta. 
Davant d'aquestes constatacions cal plantejar-nos per quina raó llengiies com 
la catalana, parlada per uns 7 milions de persones -xifra superior a 8 de les 21 llen- 
gües que seran oficials i de treball- no gaudeix d'un regim jurídic proporcional a 
les llengües anteriorment esmentades? 
La resposta la podem trobar en el model lingüístic seguit per l'estat espanyol 
quant a la Política Lingüística que podem caracteritzar de desigualtat juridica. 
Aquest model consagrat amb l'aprovació de la Constitució, l'any 1978, estableix s 
que hi ha una llengua oficial dominant a tot l'estat i unes llengiies que són coofi- O 3 cials en sis de les disset comunitats autbnomes, que tenen una llengua prbpia dife- 
rent (Catalunya, País Valencii, Illes Balears, País Basc, Galícia i Navarra), les quals 2 
queden regulades pels corresponents estatuts d'autonornia entre els anys 1979 i s 
1986. U 
4 
e 3 
A més, aquest regim de desigualtat es posa de manifest en tres aspectes fona- 
mentals: : - 
VI 
O 
a) Els deures lingüístics que des del punt de vista constitucional tenen els ciuta- I dans de 1'Estat respecte el coneixement del castelli mentre que no apareix 
regulat el coneixement de les llengües prbpies de les comunitats. 2 
b) L'ús de les llengües estatals que l'estat fa en les relacions amb els ciutadans, les 
i quals són absents en aquells organismes estatals i, fins i tot, en el Senat, que 3 
és la cambra de representació territorial. En aquest sentit, els ciutadans amb 
llengua prbpia diferent a la castellana no tenen el dret de triar la llengua en les 
seves relacions amb l'administració. 
c) El fet que el reconeixement de les llengües parlades a I'estat no siguin recone- 
gudes com a llengües d'ús arreu de l'estat per la Constitució dificulta un reco- 
neixement per part de les institucions europees com a llengua oficial i de tre- 
ball o com a mínim d'un regim semblant a les llengües analitzades anterior- 
ment. 
Per tant, considero que és necessari que a l'hora de replantejar-se un nou marc 
estatuari es tingui present dos principis que considero fonamental per tal de pre- 
servar el drets lingüístics dels parlants de llengües minoritaries: el principi de terri- 
torialitat, ja recollit parcialment en l'estatut dlAutonomia, el qual hauria de per- 
metre que les llengües locals gaudeixin d'una exclusivitat en les seves funcions 
socials per tal que se n'estimuli el seu Ús social i, per l'altra, el principi de persona- 
litat, el qual hauria de garantir que arreu de l'estat espanyol fos el ciutadi i no les 
institucions qui pogués triar la llengua amb que vol comunicar-se en les seves rela- 
cions amb llEstat. En l'imbit europeu, i ara que s'acosta la signatura de la nova 
Carta Magna europea, considero del tot necessari i de justícia que es reconsideri el 
regim jurídic de llengües minoritiries com el catalh, el gallec o el basc, per tal que 
sigui més equitatiu entre les llengües minoritiries si realment es vol fer una Cons- 
titució, que en el seu articulat proclama el respecte a la diversitat lingüística i que 
pretén representar a tots els pobles i regions de la Unió. 
Tinguem en compte que encara que el nombre de llengües oficials i de treball 
no es pot reduir per les raons de seguretat jurídica addu'ides anteriorment, res no 
impossibilita augmentar les llengües que gaudeixen d'una especial protecció. Si no, 
com podem explicar que hi hagi llengües com l'irlandes, i el maltes que gaudei- 
xen d'un estatus especial? Doncs la resposta cal buscar-la en el fet que, fins ara, els 
govern espanyol no ha mostrat un actitud favorable i activa quant al reconeixe- 
ment i promoció d'aquestes llengües a Europa. 


Minories i política lingüística a Europa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert