Planas, Xevi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

I g u r e s 
Josep Canal, 
l'ánima de l'arqueologia gironina 
Text: Xevi Planas 
Fotos: Josep María Oliveras 
Josep Canal és l'ánima de TAssociació Arqueológica de Girona, 
des d'on ha contribuít a impulsar nomhroses excavacions de jaci-
ments. Historiador de vocació i punt de referencia básic del pres-
tigios arqueoleg Eudald Carbonell, manté ais 80 anys un esperit 
jove que li permet trehallar en diverses recerces amb amics ais 
quals dobla en edat. Les estacions del paleolític interior del Puig 
d'en Roca, la Girona medieval i els remenees han centrat les 
seves investigacions científiques mes destacables. 
Guerra Mundial ilegícm Le Monde per 
saber qué passava a fora... 
—Era un hon estudiam, de jove? 
—No he estar niüi una persona d'in-
suficients ni d'exceMents. Mes aviar he 
estar una persona d'aprovats, com (a ma-
joria. La meva afició a estudiar era escas-
sa. Esric convengur que ningú no tindria 
els estudls elementáis si no íossin oKiga-
roris. Els nanos s'estimen inés jugar que 
estudiar. Si poguessin triar, no anirien a 
collegi. Quan estudien una carrera ja és 
ditcrent... De la Girona tle la meva in-
fantesa, recordó sobretot els tips de jugar 
que ens féiem a la Devesa. Mes enda-
\ant , amb tota la bona intenció del 
món, el pare va decidir que el meu 
germii i jo estaríeni ¡nterns al coMegi 
deis Fossüs, de La Salle de Figueres. Hi 
vaig passar una temporada terrible... 
—Qiiín.s alires records lé d'aquella 
época! 
—Aqueils tcmps eren políticament 
difícils. Nosalcres vi\'íem a la Rambla, 
damunt la Ilibreria P!a Dalmau, i recordó 
haver vist soldats de l'exercit circulant 
peí pont de Pedra. La veritat, pero, és 
que els petits no érem gaire conscients 
del que succeía. La gent duia una vida 
molí scn:illa, tamiliar i austera. Passin'em 
e ¡letii ja (cnia un 
interés especial per 
la hisidria! 
—Recordó que 
quan e! pare ens por-
tava a la catedral ens 
feia fixar en les tambes i en 
alguns altres elements de valor historie. 
No cree, pero, que aquest fet influís 
claramenr en la meva posterior vocació 
per ia historia. El que si que em tlevia 
marcar devia ser el fet que ais dotze 
anys ja llcgia el diari, motivar per se-
guir els esdeveniments de la Guerra deí 
Chaco, que enfrontava Bolívia amb el 
Paraguai. Sempre he tingut la necessi-
tíit de llegir diaris. Estar ben informar 
és importantíssim. A casa sempre hem 
estat gent de diaríS- Duranr la Segona 
g U 
Ilí.Sl 22 Revista de Girona / núrn- ¡99 inari; - übril 1000 
R-evista de Girona/niim. IW miiri,-- ahrii 1000 23 11Í9I 
JosEP C A N A L I R O Q U E T 
va néixer a Gírona eí 26 de 
gener del 1920. Va exercir pro-
fessionalment d'auditor de 
comptes des de ben jove i fins a 
la jubilacíó. Apassionat per la 
historia, va iniciar la seva labor 
d'investigació científica en 
aquest camp el 1972, el mateix 
any en qué es va fundar l'Asso-
ciació Arqueológica de Girona, 
de la qual ha estat Tánima prác-
ticament des de llavors. L'octu-
bre del 1999 va ser homenacjat 
per la Universítat Rovira i Virgi-
li per la seva tasca de pioner deis 
estudis del paleolític inferior a 
Catalunya. 
Es autor d'una seixantena 
d'estudis i Ilibres sobre eis tres 
ámbits en qué s'ha especialit:at: 
la prehistoria, eis remenees i la 
ciutat de Girona a l'edat mitja-
na. Entre aquests textos desta-
quen eis títols El paleolític a les 
comarques ^ronines (1976) -es-
crit amb Narci's Soler-, Les esta-
cions prehisióriques del Puig d'en 
Roca (1979) -amb Eudald Car-
boneli-, i Eis jueus i la ciutac de 
Girona (1995) i Girona cornial i 
feudal. WOO-U90 (1996), eis 
dos amb Eduard Canal, Josep 
Maria NoUa i Jordi Sagrera. 
llargues estones a casa. Feiem tertulia 
després de diñar i després de sopar. A 
casa hi havia un gran caíiu. Déiem mul-
tes bestieses i réiein molt. No hi bavia 
calefacció a les cases i passávem moka 
fred. Quan a escola vaig estudiar el fe-
nomen de les glaciacions, el vaig com-
prendre perfectament... A les cases 
tampuc no hi havia lavabo. La mate ens 
portava de tant en tant ais banys que hi 
havia a la pla^a de Sant Agustí. Eis 
canvis que s'han produít en aquest segle 
han estat transcendentals... 
—Com va viure la guerra dd 1936! 
•—Senipre dic que tinc una carrera 
de tres anys que es diu Guerra Civil. 1 hi 
afegeixo que em vaig doctorar en el 
front de l'Ebre. La guerra em va ense-
nyar molt... Ais diviiit anys, com a 
membre de la Lleva del Biberó, me'n 
vaig anar a combarte a la batalla de 
TEbre. M'hi vaig incorporar una mica 
tard, perqué estava malalt, i vaig anar a 
parar a una brigada internacional, on 
vaig conéixer la gent mes bona que he 
trobat a la vida. Eis brigadistes em trac-
caven com si fos el seu fiü. Vaig teñir 
molta sort. Al final de la guerra vaig aga-
far el tifus. Em van ingressar en un hos-
pital de Barcelona, del qual vaig sortit 
com vaig poder per tomar a casa. Des-
prés vaig demanar una prórroga J'estudts 
i em vaig haver de presentar de presoner 
a l'exércit a Saragossa. Mes tatd vaig en-
trar a treballar a l'Administració. Em 
vaig jubilar ara fa quin:e anys. 
éé 
Tinc una carrera 
de tres anys que es diu 
Guerra Civil. 
Em vaig doctorar 
en el front de TEbre 
ff 
—Es considera un auiodidaae, com a 
historiador? 
—No tinc la carrera d'historiador, 
pero no he parat mai de liegir Hihres 
d'historia peí meu compre. Depenem del 
passat, i si no el coneixem no farem res 
de bo. Un metge necessica l'historial del 
seu paclent per poder-lo curar... El que 
compra és l'esfor^ personal. El que no 
s'ha aconseguit amb esfor?, no setveix 
per res. L'únic treball que val auténtica-
ment la pena és el que dura molt. He tri-
gat mole a comprendre-ho, pero ara tinc 
ben ciar que si vas treballant una mica 
cada día, ai final d'any haurás fet moita 
feina. Quan ets jove, només vols el que 
140! 24 Revista de Girona / iiúui. 1M9 mar^ - abril 100'^ 
et dona un rendiment immediac. Ara no 
tinc pressa. No s'ha de teñir pressa. S'ha 
de ceñir constancia. Per beure un hon 
vas d'aigua, has de teñir set. Per dormir 
hé, has d'estar hen cansar. Considero 
que el meu país no esta nonniíhtzat poU-
ticament. Cal que mentre no ho estigui 
cadasci'i hi aporti rdguna cosa mes o 
menys importanc. Catalunya tenia una 
for^a increíble des del punt de vista as-
Süciatiu. Ata l'ha perduda, perqué els 
joves, que pateixen el greu problema de 
l'atur, no s'engresquen. Hem de fer algu-
na cosa per recuperar aquella iMusió. Si 
un ho vol, sempre pot omplir un buit. 
—Vosié va iniciar eh seu5 ireballs 
d'hisumador de gran. Qué el va animar a 
comeni;ar aqucsies invcstigaciüm? 
—Vaig entrar en el món de la inves-
tigació histórica quan ja havia complert 
els cinquanta anys, Fins Havors havia He-
git molts [libres, pero no m'havia posat a 
treballar en aquest camp. Cap al 1972, el 
doctor Miquel Oliva em va presentat el 
doctor Josep Maria Corominas, de Ba-
nyoles, i em va passar una copia de la tesi 
doctota! d'Henry de Lumley. A la tesi co-
mentava que algú li havia dit que al Puig 
d en Roca hi havia un jaciment de codols 
tallats, pero que no havia pogut aconse-
guir cap mes informació sobre aquesta es-
tació. Vaig pensat que alguna cosa troba-
ríem al Puig d'en Roca. L'home primitiu 
havia habitat aquella zona i les seves tes-
tes havien quedat barrejades arran de la 
formació d'una cerrassa del Ter. No hi 
havia ningú interessat a estudíat cap 
presencia del paleolític inferior a les nos-
tres terres i tenia tota la ciencia oficial en 
contta, Els Uibres deien que no hi havia 
44 
Amb la fe del carboner 
i una mica de sentit comú, 
vam fer troballes 
importants 
al Puig d'en Roca 
f9 
cap mena d'indici que permetés confir-
mar la tesi que al Puig d'en Roca hi havia 
un jaciment. Com que hi havia una falta 
evident de dades, no podien acceptar que 
hi bagues un assentament en aquell lloc. 
Tothom estava d'acord, en canvi, que al 
Manzanares, a Madrid, hi havia un jaci-
ment de destrals. Amh la fe del carboner 
i amb una mica de sentit comú, que sem-
pre va bé, vam anar fent ttobailes impor-
tants al Puig d'en Roca amb l'Eudald 
Carbonell, que llavots eta un estudiant 
molt jove. Des de Havors hem estat dos 
grans amics, encara que siguem d'edats 
molt diferents. Jo veia que ja Havors era 
una persona amb una empenta completa-
ment fora del que és normal. De tant en 
tant, sutten petsones que están fora de la 
naturalesa i arriben a fer un forat tre-
mend. He tingut la sort de conéixer-ne 
dues i de poder-hi treballar: l'Eudald Car-
bonell i l'Henry de Lumley. 
—Com va reaccionar Hemy de Lum-
ley quan va len/r coneixemeni de les seves 
invesúgacions al Puigd'en Roca! 
—EU era el primer prehistoriador 
d'Europa en la seva especialitat. En 
comprovar que aquí no hi havia cientí-
fics que ens fessin cas, vaig escriure-li 
per fer-li saber que estavem tteballant al 
Revista de Girona/núm. 199 mar<¿ - al:<nl 2000 25 1141 
Puig d'en Roca. No cenia gaires espe-
rances que em respongués, pero imme-
diatament vaig rebre una carta seva 
dienc que vindria a conéixer de prop 
rexcavació. Era el nostre gran paraigua. 
Quan va ser aquí, també va visitar l'Ar-
breda, a Serinya, i va dir-nos que tení-
em davant nostre un llibre obert de 
com érem entre 80.000 i 10.000 anys 
entere. De mica en mica ens ho vam 
anar fent tot ben sois, en la nostra re-
cerca del palelolític inferior, que era un 
períüde que aquí no havia estudiat 
ningú. A tot arreu volen trobar l'home 
primitiu menys ai nostre país... Ara puc 
dir que he tingut uns professors magní-
fics, amb en Humley i en Lluís Pericot, 
que era un borne entranyable. Era un 
gran cacedrátic que es mostrava amb 
totbom com una persona amable, sen-
cilla, plañera, assequible. Eí doctor Co-
rominas també era una altra gran per-
sona. Eil treballava bascant sol, davant 
la indiferencia general i les través que li 
posava el bisbe Cartanya, amb qui 
havia tingut problemes. Arran d'un 
curset que ens va fer a uns quants, va 
veure que li havien sortit uns alumnes i 
que no estava tan sol. Li vam proposar 
(é 
La sücietat medieval 
i Tactual 
han tractat malament 
els pagesos, 
que son una gent 
molt savia 
99 
d'excavar els jaciments de Serinya per 
acabar ei curset amb una lli^ó practica. 
Llavors ell ja era molt gran, pero va ac-
ceptar la nostra proposta, tot i que ens 
bavia suggerit d'excavar unes estacions 
mes modernes. Vam teñir la gran sort 
que al cap d'un mes i niig d'iniciar els 
treballs ja vam trobar restes. Vam fer les 
gestions perqué s'aturés el procés d'urba-
nitiació que hi havia al sector de les 
coves de Serinya i vam arrencar de la 
Diputació de Girona el compromís d'as-
signar cada any una quantitat per a les 
excavacions. Per sorr, els polítics del 
momenc van entendre el problema... A 
part del Puig d'en Roca i Serinya, he tre-
ballat en atcres jaciments, com el de la 
Selva i el del Cau del Duc. L'arqueülogia 
continua sent per a mi una passió, pero 
ara segueixo el que es fa des d'una posi-
ció mes aviat d'espectador... Recomana-
ria atenció sobre el jaciment de l'Arbre-
da, a Serinya, per a l'estudi deis nean-
dertals. 
—L'estiícií del mún dds remenees ha 
estar una de les seves akres grans passions, 
a ¡a quai ha dedicaí mohes hores. Qué el va 
duraimeressaT'S'hi'! 
—Estiuejo a Sant Feliu de Palterols 
des que ais anys quaranta bi vaig anar 
per primer cop per refer-me després 
d'haver passat una oposició molt dura 
per a la meva feina. Sant Feliu de Palle-
rols és un poblé molt bonic, amb mes de 
seixanta fonis. Ara sembla que, malaura-
142] 26 Revista de Girona / niini. 199 nüir^-abri! 1000 
dament, moltes d'aquestes fonts están 
contaminades.., A Sant Feliu de Palle-
rols he anac constatant que per escriure 
la historia agraria de Catalunya no cal 
pas sortir de la val! d'Hostoles, on pri-
mer va teñir molta incidencia eí t'eno-
men del feudalisme i després el deis re-
menees. Els remenees van estar de sort 
en poder disposar de Tomas Mieres i 
Francesc de Verntallat en uns moments 
molt oportuns. Tomas Mieres va ser pot-
ser el millor jurista medieval que hi va 
haver a Catalunya. Va saber assessorar 
molt bé els pagesos per fer una revolta 
pacífica per la via jurídica posant píets 
ais senyors. Francesc de Verntallat va ser 
una figura clau en la revolta posterior 
deis remenees. La societat de l'edat mit-
jana i la societat actual han tractat molt 
malament els pagesos. Per aquesta rao 
he intentat contribuir a dignificar el seu 
paper historie estudiant el seu món, amb 
l'inestimahle ajiic de la Maria Mercé 
Homs, I'arquitecte Caries Fochs, diver-
sos arxivers i els habitants de les cases 
pairáis de la Valí d'Hostoles on he con-
sultat la documentació original que hi 
guarden. Conec una casa de Sant Feliu 
de Pallerols on es conserven mes de 500 
documents. Hi ha investigadors estran-
gers que quan arriben aquí queden pa-
rats que haguem conserva! tanta docu-
mentació... Els pagesos son una gent 
molt savia. Teñen davant el gran Ilibre 
44 
Girona, 
al segle XI, 
era gairebé 
tan important 
com Barcelona. 
Tot aixo 
no se sap prou 
99 
de la natura i saben molt bé com s'han 
de fer les coses. No tallaran mai un 
arhre quan no s'ha de tallar. Una perso-
na de ciutat, en canvi, no el tallará quan 
tocava i l'arbre se li coreara. 
—També ha estudia! ÍÜ Girona medie-
val Creu que encara es coneix poc! 
—Vaig veure que no hi havia gaire-
bé cap historiador disposat a estudiar la 
Girona del període compres entre els se-
gles XI i XIII. Des de fa una dotzena 
d'anys ens trobem regularment amb en 
Josep Maria Molla, en jordi Sagrera i el 
meu fill Eduard per treballar entorn 
d'aquesta época. Girona era al segle XI 
gairebé tan important com Barcelona. 
Era la cocapital deis comtats catalans. 
Els fonaments de Testat feudal cátala es 
van posar a Girona arran d'una trobada 
a la catedral en qué, davant tots els 
comtes i tota la noblesa, Ermessenda va 
cedir a Ramón Berenguer els drets deis 
comtats de Barcelona, Girona i Osona. 
Catalunya era en aquell moment el país 
mes cuite, tic i prosper d'Europa. Tot 
aixo no se sap prou. 
—A que airihueix el feí que la Giro-
na d'ara no lingui lam protagonisme com 
la medieval en el coniext global de Cata-
lunya? 
—Girona pateix de Barcelona les 
conseqüéncies del que podría ser l'apli-
cació en el terreny de la geografía de la 
teoría de la gravitació universal. Segons 
aquesta teoría, els cossos s'atrauen els 
uns ais altres amb rao directa a la seva 
massa i amb rao inversa al quadrat de la 
distancia. Barcelona és una enotme 
massa cultural i Girona és excessiva-
ment a prop de Barcelona. Cultural-
menr, Girona té molts problemes. Hi ha 
moltes iniciatives sorgides de Girona 
que si s'impulsessin des de Barcelona 
tindrien un éxit fenomenal. Els gitonins 
no acabem de sortir-nos-en, per culpa 
nostra. No em queixo de Batcelona, que 
afortunadament ha exetcit el paper de 
gran capital de prestigi. El problema és 
que els gironins no sabem evitar que 
Barcelona ens asfixií culturalment. Ens 
passa ais gironins i, a un determinüt ni-
vell, a totes les ciutats que están a prop 
de Barcelona. Corrent pels pobles t'ado-
nes que al país hi ha molta gent fent 
feina interessant a la qual caldria ajudar. 
No püdem basar la nostra cultura només 
en la cultura oficial que es promou des 
de Barcelona. 
Xevi Planas 
Revista de Girona / niíiii. 19'0 niart; - abril 2000 27 \\-\M 


Josep Canal, l'ànima de l'arqueologia gironina

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert