Vilallonga, Borja

Revistes Catalanes amb Accés Obert

112 [344] E Revista de Girona F núm. 242  maig - juny  2007 E Fulls de la Revista
La pragmàtica actitud d’Abraham Z., començament i
final en ell mateix, podria ésser emprada com un exemple
d’individu postmodern, que ha sabut abandonar les ètiques
de la convicció i abraçar l’ètica webberiana de la responsa-
bilitat, tot bastint un pensament feble al voltant de la seva
fi vital, que és una felicitat inabastable per a la condició
humana. L’escenari per a aquesta declaració vital de Pijoan
s’embolcalla en un ambient d’art sublim i sublimat que
serveix de pausa entre la gran abstracció descriptiva que
l’autor fa de la seva Barcelona d’adopció. Igualment, el seu
Japó sentimental és descrit i presentat a través de les vivèn-
cies del protagonista i la seva no revelada companya vital,
que és Michimi, destinatària de mantes cartes escrites i lle-
gides a la novel·la. Tot i l’exhaustió dels coneixements
presentats a l’obra per part de Pijoan, les passejades pel
món de l’art o per un Japó molt característic es convertei-
xen en una entranyable i càlida capbussada al món mental
de Pijoan. En suma, Sayonara Barcelona és el millor retorn
imaginable –o no– d’un Joaquim Pijoan que alguns no
vam acabar de perdre mai, tronés o pedregués.
Borja Vilallonga
Oda al jo postmodern
PIJOAN, Joaquim.
Sayonara Barcelona.
Edicions Proa.
Barcelona, 2007.
234 pàgines.
La darrera novel·la guanyadora del premi Sant Jordi, Sayo-
nara Barcelona, de Joaquim Pijoan, no és una obra que
pugui deixar indiferent. Pijoan, col·laborador habitual
d’aquesta Revista de Girona de molts anys ençà, apareix
amb aquest clam contra el simplisme i el pensament fort i
modern després de molts anys de silenci editorial, atès que
la seva darrera obra, Somni (honorada amb el premi
Documenta), data de 1982. D’antuvi, la temàtica pot
semblar típica i ben convencional: un frustrat artista retor-
na a Catalunya vint-i-cinc anys després d’haver-la aban-
donada a la francesa en assabentar-se que la seva compan-
ya esperava un fill seu. Més enllà d’aquest relat s’amaguen
dos desplegaments: el jo de Pijoan i la filosofia postmo-
derna. En realitat, la postmodernitat solament és l’articula-
ció cognitiva de Pijoan, plenament reflectida a l’obra, per
la qual cosa es podria convertir en
una part integrant qualsevol del jo.
Tanmateix, aquesta filosofia de vida
tan purament eixida d’una obra de
Lyotard impregna cada acció, cada
pensament, cada descripció i cada
crítica –ferotge, però encertadament
real i realista– vers la Barcelona de la
imatge i el disseny. La desfilada
esplèndida i ben construïda de per-
sonatges que passen per les pàgines
de Sayonara Barcelona són còpies de
Joaquim Pijoan amb configuracions
diferents; és a dir, l’autor accentua
trets particulars propis a la majoria
de personatges: des de l’artista ere-
mita que és Quim fins a l’antiprota-
gonista d’Abraham Z., passant pel
Basquiat del Llobregat, Màrius,
Mariona o el narrador de les mil
cares que apareix amb ulleres fos-
ques en alguns passatges, i amb El
Periódico en alguns altres.
Les últimes lletres


Oda al jo postmodern

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert