Dalmau, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

50 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Patrimoni
Patrimoni
Jordi Dalmau
El rastre dels comunidors,
la litúrgia 
de la meteorologia
Podríem veure la història com un gran tapís fet de
tèxtils diversos que han adquirit diferents textures
segons les èpoques i els seus aires. El temps s’hi
hauria entretingut a deixar-hi un rastre en forma de
nusos, tot relligant el pas dels calendaris amb el
pes de la memòria. El que anomenem restes i
monuments arqueològics són els nusos de la
història.
A les comarques gironines tenim molts rastres
d’aquests. Uns són els comunidors. Molts estan
oblidats –a l’antesala de la pèrdua–, fins i tot
començant pel seu propi nom. El diccionari ho
enllesteix aviat: comunidor és la petita edificació a
quatre vents on s’aixoplugava el sacerdot que
comunia o conjurava les tempestats i les
pedregades. Parlem, doncs, del passat, i quan la
funció d’una cosa deixa d’existir, la seva paraula
plega, massa empolsada, per bé que algun rastre
físic pugui resistir encara. La proposta d’avui és
passar de la seva definició estricta a la realitat
supervivent, ja que alguna presència continua
essent visible arran del camí, a vegades
embardissat per l’oblit.
Estanyol.
R
ep
o
rt
at
ge
 g
rà
fi
c 
d
e 
l’
au
to
r
E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 51Patrimoni F
L’origen dels comunidors
Els comunidors tenen un origen molt
remot, lligat a una qüestió que des de
sempre ha preocupat totes les genera-
cions, com és la temença als canvis
meteorològics, a un vertader perill bai-
xat del cel; i és al cel on cal implorar
les bones complicitats, salvadores.
Algunes imploracions –diguem-ne
elementals– s’havien anat conservant
des de temps llunyà: davant de tem-
pestes amenaçadores s’acostumava
d’encendre una de les candeles beneï-
des el dia de la Mare de Déu de la
Purificació o Candelera, el 2 de febrer.
Explica Joan Amades que a algunes
comarques catalanes el dia de la Can-
delera es beneïen candeles de tres
colors diferents: la blanca era per assis-
tir a processons, la groga per anar a
funerals i la vermella per cremar-la
quan tempestejava i pedregava.
També, per demanar auxili davant els
perills atmosfèrics, s’encenia un ciri
dels que havien cremat el Dijous Sant
al monument. Continuant amb aquest
ritual d’objectiu concret, igualment es
cremava llor i romaní que havien sigut
prèviament beneïts a la cerimònia prò-
pia del diumenge de Rams. Amb la
mateixa finalitat de conjurar les tem-
pestes, als països del nord d’Europa
s’acostumava de posar pedres punxe-
gudes o destrals a les finestres perquè
«tallessin» la fúria del mal temps. Tot
aquest costumari es realitzava a les
cases, ben privadament i senzilla.
Per altra banda hi havia la inter-
venció més formalitzada per part de
l’Església. D’unes èpoques sacralitza-
des intensivament ja ens havia arribat
una munió de creus de terme i
pedrons, que més enllà d’amables
motius decoratius del paisatge eren
fites de propietats i alhora recordatoris
que, periòdicament, s’havia de cele-
brar en aquell punt una imploració de
bon temps. D’aquella celebració –i del
seu èxit, és clar–, en depenien la feli-
citat dels pagesos i el bon fi de les
collites. El món rural, que ocupa tanta
llargària a la història d’Occident, va
fer evolucionar aquells senzills
pedrons i creus de terme cap a la
construcció dels comunidors, un
necessari aixopluc per al sacerdot cele-
brant i els seus ajudants. En congriar-
se la tempesta, el perill dels actuants
anava en augment. De sempre, els
efectes dels llamps poden ser terribles:
diuen les cròniques que un sagristà,
mentre rebatia la campana de tempes-
tes, va quedar «com marxat d’aquest
món»; d’un altre cas es diu: «l’hisop i
el beneiter que el sacerdot tenia a la
mà han quedat fets una bola de
metall». Eren aquells moments angoi-
xants que Josep Berga va descriure,
l’any 1895, a L’estudiant de la Garrotxa:
«La campana de la catedral avisava el
perill convocant als fills de la ciutat
per a conjurar la calamitat que
començava. La famosa campana repe-
tint les batallades cada cinc minuts
commovia l’ànima omplint-la de
terror ensems que d’esperança».
Sant Gregori.
Havien de ser construccions a quatre vents, 
per poder albirar des de quin punt provenia 
la tempestat i cap on calia dirigir les pregàries
52 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Patrimoni
La cerimònia de comunir
El comunidor pròpiament dit havia de
donar, doncs, acolliment a l’acte i
cerimònia de comunir. Havia de ser
una construcció «a quatre vents» per la
necessitat d’albirar de quin punt cardi-
nal provenia la tempestat principal, per
dirigir-hi les pregàries. Quan Pere
Ribot explica el comunidor de la
Costa del Montseny, sobre la vall de la
Tordera, utilitza la paraula edícula, que
és una cambreta, un edifici de petites
dimensions, com un quiosc o templet.
A comarques gironines conservem un
bon mostrari de comunidors. Remeto
el lector al llibre Les campanes, de Car-
les Sapena, dins la col·lecció Quaderns
de la Revista de Girona; i també a les
revistes Gavarres, número 7, i
Verntallat, número 28. Fent-ne una
recapitulació es pot avançar una rela-
ció de comunidors encara existents a
les comarques gironines: al Ripollès,
Rocabruna i Vallfogona; a la Garrotxa,
Lledó i Riudaura; al Pla de l’Estany,
Sords, Porqueres, Serinyà i Esponellà;
al Gironès, Sant Gregori, Canet
d’Adri, Llorà, Llambilles, Estanyol,
Granollers de Rocacorba, Fornells de
la Selva, Madremanya, Sant Martí de
Llémena i Cassà de la Selva; a la Selva,
la Cellera, Caldes de Malavella,
Anglès, Llagostera i Riudellots de la
Selva; i a l’Empordà, Torroella de
Montgrí, Ordis, Maçanet de
Cabrenys, Ullastret, Agullana, Palau-
sator, Sant Feliu de Boada, Vulpellac,
Torrent, Caçà de Pelràs, Fontanilles,
Fonolleres i Peratallada. En principi,
sumarien un total de 36.
Pel que fa als tipus de comunidors,
cal distingir entre els de porxo i els de
torre. La construcció de porxo respon
a una idea de simplicitat en el compli-
Ordinari ritual de Girona de 1550.
Vallfogona del Ripollès.
E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 53Patrimoni F
ment de la seva funció d’aixopluc, atès
que la cerimònia que allí se celebrava
sempre tenia una meteorologia adver-
sa. Un porxo, a vegades ben senzill, ja
servia. Entre els comunidors de porxo
més vistós tenim els de Porqueres,
Estanyol, Granollers de Rocacorba
–de grans dimensions–, Vallfogona i
Rocabruna –aquest en lamentable
estat de conservació.
L’altre tipus de comunidor és
l’anomenat de torre, que es construïa
amb una certa pretensió arquitectò-
nica, amb esveltesa i tot en algun cas,
i fins i tot incorporat a la mateixa
edificació del temple parroquial. En
tots els casos l’altura d’un comunidor
de torre sempre és inferior a la del
campanar veí; s’ha d’entendre com
una qüestió de jerarquia ben ordena-
da. El comunidor de Llagostera,
incorporat a la façana des de la seva
mateixa construcció, obra finalitzada
l’any 1730, és exemple de dignitat
arquitectònica. Entre els més esvelts
hi ha el de Vulpellac. Els de Llorà i
Canet d’Adri estan emmarcats per-
fectament en la silueta dels pobles,
ben acompanyats per uns veterans
xiprers, com signes vivents d’una
hospitalitat oberta. Altres, com els de
Cassà de la Selva i la Cellera, són
comunidors que destaquen entremig
d’un paisatge profundament urbà i
càlid, com estintolant el pal de paller
que representa el seu campanar. La
singularitat que pot adquirir un
comunidor la veiem a Fornells de la
Selva, amb una construcció inspirada
en les velles garites de vigilància i
defensa en temps de guerra, i després
reconvertida en baluard d’imploració
en temps de tempesta.
La litúrgia puntual
Al peu de la lletra, litúrgia és funció
pública. És el culte ofert a Déu i rea-
litzat per l’Església, és a dir, en comu-
nitat. En èpoques anteriors a la nostra
la comunitat cristiana actuava amb
una certa representació de tota la
societat civil que té al darrere. La fun-
ció religiosa es feia present a totes les
manifestacions i qüestions de la vida
quotidiana. Per exemple, era noble
preocupació obtenir bones collites del
camp, en una organització rural sense
pal·liatius d’assegurances i altres previ-
sions. Les collites, exposades a totes
les intempèries –exactament, sense
metàfores–, eren un objectiu vital.
La litúrgia relacionada amb la
meteorologia va tenir el seu punt
culminant als segles XVI i XVII, amb
els comunidors en ple servei i utilitat.
Els textos podien variar segons diò-
cesis i condicions sociolaborals dels
llocs i llogarrets, però tenien en
comú un to vibrant, enèrgic, amb
redactats que expressaven realment el
moment dramàtic de la població
pagesa que es jugava les collites a una
sola carta: l’auxili diví.
El costumari religiós preveia una
primera norma per a quan es girava
mal temps: el sacerdot havia de fer
tocar les campanes, perquè les campa-
nes eren beneïdes i brandaven en nom
de l’Església. Així s’havia d’esvair la
tempestat. Però si aquesta persistia o
augmentava, aleshores era quan el
comunidor esdevenia protagonista,
amb un cerimonial determinat que
començava revestint-se el sacerdot de
Fornells de la Selva.
Llagostera.
Els comunidors de porxo servien d’aixopluc, 
atès que la cerimònia que s’hi celebrava 
sempre tenia una meteorologia adversa
54 E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E Patrimoni
sobrepellís i estola morada, color de
penitència, i continuava amb els exor-
cismes o conjurs contra les tempestats.
Alguns fragments són mostres prou
expressives. El Centre Excursionista
de Catalunya, entitat il·lustre del «fer
país» més profund i entusiasta, publicà
un ritual recuperat de l’any 1743 amb
detalls de la cerimònia de comunir o
de conjurar: «Així que el sacerdot
veurà el cel cobert de fosca nuvolada
farà tocar les campanes. Ja revestit,
agafarà la Veracreu o relíquies de sants
i, acompanyat del poble, es dirigirà al
comunidor i començarà l’exorcisme:
“Que et circundi, núvol, Déu Pare.
Que et destrueixi, núvol, Déu Fill.
Que et comprimeixi, núvol, Déu
Esperit Sant. Fugiu, parts adverses,
puix que us ha vençut a vosaltres i al
món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de
la tribu de Judà i estirp de David”».
Els diversos rituals podien diferir
en detalls; hi havia precisions recoma-
nades als sacerdots oficiants, com ara
preparar-se prèviament per a la con-
fessió, si es disposava d’abundància de
confessors. «Si hi ha temps, un altre
acompliment que cal fer és de resar
l’ofici de difunts». I si encara en que-
dava, de temps, el sacerdot havia de
fer «el signe de la creu, preferentment
vers on llampega», i repetir-lo als
quatre punts cardinals. La Facultat de
Teologia de Catalunya ha editat
l’Ordinari d’Urgell, amb textos de l’any
1536 referents a oracions alternatives
que es pronunciaven a l’època. Algu-
nes són aquestes: «Senyor, que beneï-
res el riu Jordà i allí vas voler ser
batejat, digna’t beneir aquests
núvols»; «Us comuneixo, núvols,
llamps i trons, per Déu que va formar
cel, terra i mars»; «Et comuneixo,
tempestat malvada i poderosa, en
nom del Pare i del Fill i de l’Esperit
Sant»; «Escolta, negra tempestat, Crist
venç, Crist regna, Crist impera.»
Aquella societat antiga, depenent
dels camps, estava profundament pre-
ocupada pels efectes del mal temps, i
amb el calendari cristià als dits va arri-
bar a assenyalar dues dates com a prin-
cipi i fi del major perill meteorològic:
respectivament, el 3 de maig, festa de
la Invenció de la Santa Creu, i el 14
de setembre, festa de l’Exaltació de la
Santa Creu. Dintre d’aquests cinc
mesos, propensos a les tempestes, els
sacerdots amb càrrec pastoral eren
manats de no absentar-se dels seus
llocs, per si havien de practicar algun
exorcisme dels referits.
Va caure en desús, aquella litúrgia
puntual dels comunidors. Però fins
gairebé als nostres dies l’Església s’ha
ocupat d’atendre les necessitats mete-
orològiques de l’agricultura mit-
jançant una pràctica en forma de
pregàries adients. L’oració Ad peten-
dam pluviam era utilitzada per dema-
nar la pluja quan la sequera persistia i
amenaçava les collites, i fins i tot pre-
veia un possible excés, per si es posa-
va a ploure massa; el text implorava
un equilibri sensat: «Atorgueu-nos el
socors oportú d’una pluja suficient».
Fet i fet és el mateix equilibri que
desitjava el poeta Carles Fages de Cli-
ment a la seva Oració al Crist de la
Riudellots de la Selva. Sords, a Cornellà del Terri.
Portada del ritual de la diòcesi 
de Girona de 1736, amb les prescripcions
referents a l’acte de comunir.
E Revista de Girona F núm. 246  gener - febrer  2008 E 55Patrimoni F
Tramuntana, quan demanava: «Doneu
el verd exacte al nostre prat i mesureu
la tramuntana justa, que eixugui
l’herba i no ens espolsi el blat».
La litúrgia referent a la meteoro-
logia disposava també d’una pregària
per demanar el bon temps: «Apaiva-
gueu les aigües que sobreïxen…». En
ple segle XX encara eren vigents
pregàries d’aquest tipus, i fins i tot
tenien un poder de convocatòria
concretat en forma de rogatives o
pregueres públiques, sovint amb pro-
cessó inclosa, cerimonial que podia
ser decretat des del bisbat.
Present i futur
Restes i vestigis, a la seva manera
expliquen tot allò que han pogut
viure al llarg de les seves atzaroses
vides. Un capitell historiat és un lli-
bre obert, i un claustre és una enci-
clopèdia. Un comunidor, en canvi,
es pot tornar mut si no se l’ajuda a
parlar. Per exemple, del comunidor
de Porqueres, al Pla de l’Estany, tot-
hom en diu que és «un porxo sense
res», allà on es fan les fotografies els
nuvis que surten de casar-se. Sem-
blantment, sense coneixement de
causa, a un comunidor de torre se li
diu «segon campanar» i també
«beneïdor superior». Pitjor tracta-
ment ha rebut un comunidor situat
a la comarca del Maresme perquè la
seva construcció s’utilitza ara com a
acolliment de les caixes niu de la
campanya de reintroducció del xori-
guer, espècie Falco tinnunculus.
Tenim bons exemples d’estima-
ció dels comunidors en unes quantes
restauracions realitzades ja, tant en
estructures com en accessos, a vega-
des difícils en el cas dels comunidors
de torre. Però en molts altres casos
cal encara prestar més atenció a unes
construccions que són patrimoni
popular, testimonis d’un temps
remot, d’una vida càlida del teixit de
la terra, que hem de ser capaços de
llegir i de transmetre.
Seria bo que les institucions i les
entitats que tenen la cultura popular i
tradicional entre les seves predilec-
cions volguessin assumir el propòsit de
l’estudi i catalogació exhaustiva
d’aquest patrimoni dels comunidors a
les comarques gironines, un treball sis-
temàtic que podria tenir un vessant
divulgatiu a peu de camí, com podria
ser la retolació de cada comunidor i
–posats a suggerir– amb una notícia
de la funció que havia complert aque-
lla construcció, avui massa oblidada.
Jordi Dalmau és escriptor.
Porqueres.
Ullastret.
El conjur: «Que et circumdi, núvol, Déu pare. 
Que et destrueixi, núvol, Déu fill. Que 
et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant»


El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorología

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert