Morales Garcia, Francesc Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

30 [262] E Revista de Girona F núm. 248  maig - juny  2008 E 1808-1809
1808 -1809
Francesc Xavier Morales
Boquica, un bandoler 
al servei de França
Conegut amb el sobrenom de Boquica, Josep
Pujol va ser un sanguinari bandoler del segle
XVIII que, durant la guerra del Francès, es
mogué a les terres gironines entre els dos
bàndols enfrontats. Temut per la seva crueltat,
es va guanyar a pols la fama de traïdor. La
seva figura ha deixat petja en la memòria
popular. Carles Rahola esmenta una dita
sentida del seu avi que defineix el personatge:
«És més dolent, és més murri, és més criminal
que en Boquica».(1)
Josep Pujol, nascut el 26 de setembre de
1778, era fill de Besalú. Possiblement va viure
a Olot amb el seu pare, que era traginer i, pel
que sembla, també contrabandista.(2) Un cop
iniciat el conflicte amb França, el 1808, Josep
Pujol va lluitar en el bàndol patriota com a
guerriller i espia, probablement aprofitant
algun grup bandoler preexistent.
Josep Pujol,
Boquica.
G
ra
va
ts
 d
el
 l
li
br
e 
d
e 
B
. M
. A
ra
q
u
e
E Revista de Girona F núm. 248  maig - juny  2008 E [263] 311808-1809 F
E
l contraban i el suborn esta-
ven a l’ordre del dia per
cobrir les necessitats de les
tropes imperials i les insur-
gents. S’arribà a casos en què els guer-
rillers protegien els queviures enviats
des del Rosselló –que entraven per
Puigcerdà i l’Urgell– cap a la guarni-
ció imperial de Barcelona. Pocs
d’aquests subministraments arribaven
al seu destí. Alguns autors sostenen
que els escamots insurgents que ope-
raven a la zona dels Pirineus –Rovira,
Fàbregas i el Domer de Llorà, entre
d’altres– se sostenien amb les provi-
sions que venien de França.(3)
Fins al 1810 Josep Pujol es dedicà
a capturar combois que venien de
França, sense que tinguem coneixe-
ment si seguia les normes de la guerri-
lla publicades al començament de la
guerra, segons les quals els guerrillers
havien de vendre part del botí captu-
rat a les juntes per ajudar en l’esforç
de guerra. El que sí que sabem és que
el mateix any 1810 començà a treba-
llar com a espia per als francesos. Des-
cobert, fou empresonat a Tarragona,
que en aquell moment funcionava
com a capital de la resistència patriota.
Un cop fugit d’aquí presentà els seus
serveis al governador de Barcelona, el
general Mathieu.(4)
El mariscal MacDonald encarregà
a Boquica i els seus que perseguissin el
bandolerisme del territori. La idea era
crear un grup de bandits capaços
d’oposar-se als guerrillers patriotes i
dedicar-se al pillatge, les captures del
qual es pagarien prou bé.(5) Hem de
suposar que el fruit del bandidatge
d’en Boquica era comprat pels impe-
rials a millor preu que els espanyols,
perquè es dedicà a la feina de seguida.
Podem imaginar-nos que el gruix
dels bandits estava format per persones
de l’entorn de la família Pujol: tragi-
ners (i contrabandistes) professionals.
Podem suposar, també, que hi devia
haver treballadors agrícoles itinerants
o petits posseïdors de terres, una de les
bases socials que –segons Núria Sales–
nodriren les companyies de miquelets
dels segles XVII i XVIII.(6)
Una petita pista sobre qui forma-
va part del grup del Boquica de
Besalú (com també se’l coneixia) la
podem trobar a Verdadera relación del
más bárbaro catalán José Pujol (alias)
Boquica,(7) un poema escrit poc des-
prés de la mort del miquelet caragi-
rat, el 1815, on s’esmenta: «A Blanes
cierta vez fueron / y sin causa ni
razon / un barco nuevo quemaron /
por capricho ó diversion». En el lli-
bre d’òbits de la parròquia de Blanes
del període que ens ocupa trobem
aquesta nota datada de l’agost de
1810: «En la tarde de est dia de agost
del any mil vuit cents ÿ deu se topá-
ren en esta vila las dos briballas espa-
ñola, ÿ francesa, fentse foch la una
contra la altre, pero com aquesta fou
sorpresa per la primera, de ella sen
trobaren tres de morts lo un en la
Massaneda prop la Antiga, lo altre en
la riera davant de la Creu, ÿ lo ultim
ala pujada de Santa Barbara cerca la
jueria dita vulgarment den Gallina, ÿ
fetas las diligencias per averiguar los
noms dels difunts vai averiguar que
son los tres seguents».(8)
Les campanyes de Boquica 
per la zona de l’Alta Catalunya 
foren terribles
Portada del llibre Españoles contra España o
sea El caudillo de los incendiarios, d’Araque.
Colla de bandolers.
32 [264] E Revista de Girona F núm. 248  maig - juny  2008 E 1808-1809
Els tres difunts eren Jaume Vidrié,
treballador natural d’Osor i habitant de
Santa Coloma de Farners; Pere Lleget,
jove treballador de 18 anys de Santa
Coloma de Farners; i Pere Barceló, de
25 anys, també de Santa Coloma. Hem
de pensar, doncs, que la brivalla france-
sa sorpresa per l’espanyola estava for-
mada per catalans i que podria tractar-
se –tot i que no en tenim cap prova
clara– de la brivalla d’en Boquica, del
bandoler Josep Buxons Pepus, que va
actuar en algun moment per la zona de
Blanes, o de la companyia de miquelets
francesos que hi havia a Santa Coloma
de Farners. En qualsevol cas, el perfil és
clar: joves treballadors rurals.
Al cap de poc de la seva creació, la
unitat del capità Pujol es va anar
implicant més en l’organigrama de
l’exèrcit francès a Catalunya. El 3 de
setembre de 1810, Pujol es queixava
que cap dels seus homes havia cobrat,
i el 4 d’octubre es manà que els sei-
xanta homes i dos oficials del capità
Pujol passessin a cobrar com la resta
de la tropa.(9)
Les campanyes de Boquica per la
zona de l’Alta Catalunya foren terri-
bles. A banda de combatre els esca-
mots patriotes, la seva feina també fou
la d’estimular el cobrament dels
impostos a les poblacions controlades
pels imperials. A la pràctica, el pillatge
i l’assassinat arbitrari foren la norma
per a les poblacions que rebien aques-
ta desagradable visita: Camprodon,
Olot, Ripoll, Sant Andreu Salou, etc.
La seva pràctica incomodà fins i
tot els mateixos oficials napoleònics,
que veien en els actes d’aquests
miquelets caragirats un impediment
afegit a l’hora de controlar la revolta i
pacificar el territori. Les queixes arri-
baren fins al ministre de la Guerra, a
París, però no van fructificar gràcies a
la protecció d’oficials com Jean Maxi-
milien Lamarque, governador de
l’Alta Catalunya.
Una de les actuacions més conegu-
des d’en Boquica fou la doble traïció
perpetrada el juny de 1811 davant
Figueres. Josep Pujol va oferir un nou
canvi de bàndol i lliurar la fortalesa de
Sant Ferran al brigadier baró d’Eroles,
un dels caps destacats del bàndol
patriota.(10) El guixolenc Narcís Mas-
sanas fou enviat per parlamentar amb
Pujol i, ja fos per premeditació o per
por a la represàlia napoleònica (a
l’aguait d’un possible canvi de bàndol
d’en Pujol), el capità Massanas fou
entregat pel mateix Boquica i afusellat.
El 21 d’abril de 1812, alguns
miquelets caragirats d’en Boquica
Els afrancesats: 
entre la convicció i l’oportunisme
Les guerres napoleòniques van tenir el seu impacte en terres de la península Ibèrica.
En un primer moment, l’Espanya de Carles IV s’enfrontà a la Convenció francesa sorgi-
da del procés revolucionari iniciat el 1789. És el que s’anomena Guerra Gran o –sense
por a equivocar-nos– primera guerra del Francès (1793-1795). Un cop acabat aquest
conflicte, els dos rivals es convertiren en aliats pel Tractat de Sant Ildefons (1796).
Aviat, però, s’acabaren els anys de pau amb l’aliat de l’altre costat dels Pirineus.
La crisi dinàstica dels borbons i l’ocupació militar d’Espanya, amb l’excusa per part de
Napoleó I de subjugar definitivament Portugal, se superposaren a la revolta de la
població i de tots els estaments a múltiples nivells ideològics, ja fossin del poble con-
tra el clero o contra l’invasor estranger. S’iniciava, així, una nova guerra contra el
francès, molt més dura i violenta que la de 1793-1795.
Durant aquest temps de revolta hi ha haver homes que no lluitaren contra l’inva-
sor; ans al contrari, ja fos per convicció ideològica o per oportunisme (o una barreja de
les dues), moltes persones col·laboraren amb les tropes i l’administració napoleòni-
ques. Eren coneguts genèricament com a afrancesats. Alguns d’aquests personatges,
dins el context del nord-est de Catalunya, foren Josep Garriga, el figuerenc Tomàs Puig
i el protagonista d’aquest article, Josep Pujol.
La figura de Josep Pujol –com tants altres caps guerrillers durant la guerra del
Francès– és una mostra de perfil poc definit de guerriller. De fet, el guerriller no existeix
com a abstracció, i moltes de les actuacions d’en Boquica requereixen un estudi més
a fons, que, de ben segur, ens permetrà conèixer millor el règim policial napoleònic a
Catalunya i la venjança social en temps de conflicte, ens ajudarà a entendre millor la
relació entre bandidatge i guerra a l’antic règim, i també ens podrà servir com a punt
de referència per als canvis que s’esdevingueren en el nou marc liberal del segle XIX.
Sabem que amb la societat burgesa l’exèrcit (i també l’escola) foren institucions dedi-
cades a la fabricació de ciutadans nacionals. Potser també hem de veure la vida cas-
trense en un nou marc de disciplina i control socials, on les irregularitats van anar
estant emmarcades cada vegada més en l’àmbit dels exèrcits sorgits del període de
les revolucions de 1789 a 1848.
Portada del llibre José Pujol (a) Boquica: 
Gefe de bandidos, escrit per Jacques Aragó 
i imprès a Barcelona el 1841.
E Revista de Girona F núm. 248  maig - juny  2008 E [265] 331808-1809 F
entraren a Sant Llorenç de la Muga,
saquejaren la casa de Mateu Font i
maltractaren el seu propietari.(11) El
26 d’abril es presentaren a Sant
Andreu Salou, on robaren i violaren
dones en algunes cases «con amenazas
de matarles si denunciaban su delito al
gobierno».(12) El 13 de maig, deu
miquelets d’en Pujol es presentaren a
la casa del rector de Vilafraser, colpe-
jaren una criada amb el fusell i passa-
ren a la vinya del sotsbatlle Josef Grau,
on robaren als treballadors i maltracta-
ren un criat.(13) Com sabem, el
governador de l’Alta Catalunya es
cuidà força de protegir la seva brivalla,
i no s’actuà judicialment en cap
d’aquests casos.
L’agost de 1812, la companyia de
Pujol es dedicà a terroritzar pobla-
cions de la zona de Besalú, lloc natal
d’en Boquica: el 21 d’agost a Riu, i el
28 d’agost a Sadernes, Entreperes i
Guitarriu. Els regidors d’aquests llocs
es queixaren al batlle del cantó de
Besalú. Argumentaren que no eren
rebels i que no entenien aquests
insults, perquè sempre havien
col·laborat amb els impostos del
Govern, i si no eren protegits l’única
alternativa seria la despoblació.(14)
Es feren investigacions per aques-
tes actuacions, però la companyia no
fou dissolta, sinó que, des de setembre
de 1812, es convertiren en explora-
dors de l’exèrcit imperial, sota juris-
dicció militar i sense possibilitats de
dedicar-se al bandolerisme. Malgrat
tot, la unitat d’exploradors aprofitava
les èpoques de descans per dedicar-se
al pillatge: l’octubre de 1812 saqueja-
ren Arbúcies.
Els napoleònics desmantellaren la
unitat a principi de 1814. Un cop aca-
bada la guerra, el mariscal de camp
baró d’Eroles demanà l’extradició de
Boquica, que la França de Lluís XVIII
no denegà. Josep Pujol fou penjat
públicament a Figueres el 23 d’agost
de 1815.(15)
Francesc Xavier Morales 
és historiador.
Notes
1. Carles RAHOLA, Visions històriques, Barce-
lona: Horta, 1927, p. 27.
2. Ramon GRABOLOSA, Olot: Els homes i la
ciutat, pròleg d’Enric Lluch, Biblioteca
Selecta, 422, Barcelona: Selecta, 1969, p.
136-138.
3. Maties RAMISA I VERDAGUER, Els catalans
i el domini napoleònic (Catalunya vista pels
oficials de l’exèrcit de Napoleó), Biblioteca
Abat Oliva, 158, Barcelona: Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 461.
4. Enric RIERA I FORTIANA, Els afrancesats a
Catalunya, Biblioteca d’Història dels Paï-
sos Catalans, 11, Barcelona: Curial, 1994,
p. 337-338.
5. RAMISA I VERDAGUER, Els catalans, p. 20-
21.
6. Núria SALES, Senyors bandolers, miquelets i
botiflers: Estudis d’història de Catalunya
(segles XVI al XVIII), Barcelona: Empúries,
1984.
7. Verdadera relación del más bárbaro catalán José
Pujol (alias) Boquica: Fue ajusticiado á los 23
de Agosto de 1815, Barcelona: Imprenta
Rubió, [1815].
8. Girona: Arxiu Diocesà, Blanes, Defun-
cions O6 1782-1828, p. 479.
9. Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó,
Caixa XXXIV, Lligall 19-1. Barcelona:
Arxiu de la Corona d’Aragó, Caixa LV,
Lligall 6.
10.Gerard BUSSOT, El capità Narcís Massanas
(1786-1811), Estudis Guixolencs, núm. 5,
Sant Feliu de Guíxols: Servei de Publica-
cions i d’Arxiu de l’Ajuntament de Sant
Feliu de Guíxols, 1989, p. 66-67.
11. Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó,
Hisenda, Caixa XXVI, Lligall 15-1.
12. Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó,
Hisenda, Caixa XVIII, Lligall 11-2.
13. Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó,
Hisenda, Caixa XVIII, Lligall 11-2.
14. Barcelona: Arxiu de la Corona d’Aragó,
Documentació Napoleònica, Caixa
XXXI, Lligall 18, 1a part, 5.
15. BUSSOT, Narcís Massanas, p. 72-73.
Josep Pujol va oferir un nou canvi de bàndol 
i el lliurament de la fortalesa de Sant Ferran al brigadier
baró d’Eroles, un dels caps destacats del bàndol patriota
Josep Pujol, 
Boquica, penjat. 
Josep Pujol, Boquica. 


Boquica, un bandoler al servei de França

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert