Sala i Canadell, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Josep Pía: 
íres pinzellades 
L' in tent d 'encabir Tenorme i d iscut ida per-
sonal i tat de Josep Pía en un ar t ic le, per mes 
extens que sigui , const i tueix una tasca d i f í c i l , 
per no d i r impossib le, donada la d imensió hu-
mana i l i terar ia del desaparegut escr ip tor de Pa-
lafrugel l . 
Costaría mo l t de fer entendre ais qu i no el 
coneixien com era en real i tat Josep Pía. Conser-
vador , misog in , cr í t ic punyent , solí t a r i , obser-
vador incomparab le i anárquíc en la seva f o rma 
de v iure, fou també la veu recóndita de la cons-
ciéncia del país i la qu in ta esséncia del sent i t 
comú. 
Jo, que el vaig t ractar mo l t , que hi vaig con-
v iu re en nombroses ocasions, no sabría com de-
f i n i r - l o . A vegades em semblava un racional is ta 
pur , altres un i l luminat , altres un cínic, altres 
un ep i cu r i . . . I, ben m i ra t , no era res d 'a ixó. 
Amb els seus defectes ¡ amb les seves v i r t u t s , 
en Pía era en Pía.. . i p r o u . 
És precisament per tot a ixó, per a p ropor -
c ionar una idea — l i m i t a d a , és c i a r — de la ina-
bastable personal i tat de Josep Pía, que ofere i -
xo aqüestes breus pinzellades amb la in tenció de 
re t ra tar aquell taranná tan seu i ¡nconfusíble. 
No recordó ben bé sí fou a l 'acabament de 
l 'hfvern o a comengaments de la pr imavera de 
i 'any 1977, quan en Pía passá un dJes a la meva 
casa de Cadaqués. Vol ia escr iure un paper — u n 
e l t r e — sobre la ví la. Una tarda, en companyia 
d'en Narcís Puigdevall, vam baixar des de Castell-
fol l i t per veure com s'hi t robava i si necessita-
va que lcom. No se suscita, de momen t , cap pro-
b lema: tot anava com una seda. No obstant a ixó, 
després d'una breu conversa sobre els peixos 
del Cap de Creus, Pía manifesté la seva in tenció 
d 'arr ibar-se f ins al Jonqueí, una cala que tenia 
per a el! un a t rac t iu especial. Felá un dia seré i 
bufava un aíret f i de t ramun tana , que augmenta 
de forga tan bon punt sor t í rem de la badia. En 
passar per davant de Port l l igat, la mullena era 
general . No obstant a ixó, a popa, impe r t é r r i t , 
en Pía conversava amb en Narcís i fumava con-
t ínuament com en ell era hab i tua l . Per f ¡ a r r i -
bárem al Jonquet. 
— N o li sembla que és bonic aixó? — v a pre-
guntar-me en Pía. 
—Sens d u b t e — q u e li contes to—. El paratge 
és de l ic iós . . . 
— H i hagué un temps, quan jo vivia a Cada-
qués, que tenia la intenció de fe r -m 'h i una casa. 
Pero els d iners sempre fan cu r t d 'un cap . . . De 
tant en tant , m'agrada de to rnar -h i . El mar , les 
olí veres.. . 
— ..Pa i Ra'ím... —afegeixo. 
17 
CD 
I 1 
CD 
ISl 
a 
• I—I 
CD 
Cam/ de/ Jonquet, el pescador governa ia barca d'en Ramón Sala, 
que va acompanyat per en Narci's Puigdevall i en Pía. 
M I 
—Deix i ' s de collonades! To rnem, tornem cap 
e Cadaqués! No es t o r b i ! 
Havia volgut to rnar al Jonquet per recor-
dar, pero el record li havia fet ma l . I és que, 
en el fons del fons, en Pía era un gran senti-
menta l . 
I ta l ia. Anávem per l 'autopista, camí de Mi lá . 
A l meu costa l , en Pía cargolava i fumava una 
cigarreta darrera l 'a l t ra. Se'l veia op t im is ta . 
— I t a l i a és la meva segona patr ia — c o m e n -
tava—. Jo hi he passat gairebé sis anys de la 
meva vida. Vaig comengar per Genova i després 
vaig v is i tar Florencia, i Roma, i Nápols, i Pisa, 
i . . . La quan t i ta t d 'obres d 'ar t que hi ha a ItáÜa 
fa feredct . No s'ho pot pas imaginar ! No li pre-
gunto pas si coneix I ta l ia , perqué I ta l ia , en la 
seva to ta l i ta t , no la coneix n ingú. On va a pa-
rar! Jo en t inc una pet i ta idea, poca cosa, ere-
g u i ' m . . . A ra , jo he t ingut la sort de poder llegir 
tres Ilibres básics sobre I ta l ia : la «Vi te» del 
Vasar i , la «His tor ia de la L i tera tura I tal iana» 
del professor De Sanctis i el «Zibaldone» de Leo-
pard i . A h ! I els art leles del senyor Berenson, 
que fou un cr í t i c d 'a r t realment impor tan t . Ita-
l ia! Aviat és d i t ! Machiavel l i , Leonardo da Vin-
el , Michelangelo Buonar ro t i , l 'Aret ino, Tlziano 
Vecellio, el Dante, l 'Ar iosto, el Petrarca, Boccac-
c io . . . Qué li sembla? 
Amb aixó, a r r ibárem a Mi lá . En sort ir de 
l 'autopis ta. Pía prengué novament la parau la . 
— I ara, si no té inconvenient , an i rem a d i -
ñar. Es menja mo l t bé, a I ta l ia , si hom té la 
sort de t robar un bcn restaurant . Ho pregunta-
rem. Abans, pero, em permetrá que li doni un 
consell. No demani mai un lloc on menjar bó a 
una d'aquestes persones pr imes i escanyolides 
que c i rcu len peí carrer. Genera I ment , pateixen 
de l 'estómac i T ln fo rmaran malament . Quan t ro-
bem un home gras, ro ig i f rese, li demanarem 
que ens indiquí un restaurant i és segur que no 
fa l lará, . , 
Vam t roba r l 'home gras, vam t robar el res-
taurant i vam menjar d'una manera infecta-
— T o t és re la t iu , sap? —s'excusá en Pía—. 
Potser aquell home que ens ha enganyat com 
uns «xinos» era gras de mena. I aquests, ja se 
sap, men jan t poc en teñen p r o u . . . 
Est iu del 1977. En Pía passa uns dies a casa 
meva, a Castellfollit de la Roca. Cap al ta rd , l 'hem 
acompanyat , amb en Narcís, a «la Coromino la» , 
la casa del meu amic Xicu Puígvert, on hr fa es-
tada' el p in to r Josep Pu jo l , vell amic d'en Pía. 
Peí camí , par iem de les carl inades i, sobretot , 
del general Savads, un personatge que el té l i -
tera lment fascinat. 
Una vegada arr ibats a «la Coromino la» ens 
apleguem tots al vo l tant d'una taula. Es par la , 
na tura lment , de p i n tu ra . Josep Pujo l no creu en 
I'existencia de I'Escola d 'Olot . L'Escola d 'O lo t 
— d i u — comenta i acaba amb en Joaquim Vay-
reda. Ev identment —afege ix—, hi ha hagut a 
Olot altres p in tors de renom, pero que no han 
seguit una mateixa l ín ia, vull d i r que no han fet 
escola. 
Fia l i dona la rao. Parla deis germana Vay-
reda i de l 'avi Berga, «p in to r considerable», se-
gons la seva expressió. 
— E m pensó — o p i n a — que en el paisatge 
d 'O lo t hi ha dos colors basics: el verd i .el ne-
gre. El verd deis arbres, deis prats i del b iat de 
mo ro ; el negre del llécol bri l íant del volcánic del 
F i r ineu . Jo m'a t rev i r ia a d i r , to t i que no sé res, 
que una suposada escola p ic tór ica d 'Olot ha de 
jugar sempre amb el verd i el negre. 
Després d 'un parell d 'hores de conversa, ens 
acomiadem de Josep Pu jo l . Ment re to rnem cap 
a Olot , noto en ell una certa inqu ie tud. La preo-
c u p a d o de sempre per l ' inabastable paisatge 
o lo t í . 
— V o s t é creu que es pot fer res a O lo t , en 
el ter reny de la p i n tu ra , sense elo verds i els ne-
gres? —pregun ta de sob te—. Jo no ho cree pas. 
El vell Vayreda ho sabia. En Pujol també ho sap. 
Grans p in to rs ! 
Tres pinzellades. Tres anécdotes. Tres con-
ceptas. Tres facetes, en resum, d'una persona-
l i tat poc corrent . I només un n o m : Josep Pía. 
RAMÓN SALA i CANADELL 


Josep Pla: tres pinzellades

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert