Esteva i Cruañas, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DOSSIER 
Sant Feliu de Guíxols. la patria de Gaziel. a comengament de segle. 
Gaziel a Sant Feliu 
LLUÍS ESTEVA 
V aig conéixer Gaziel pels voltants del 1954, pero la nostra gran amistat comen-pá l'esUu del 1956. Conservo trenta-cinc 
cartes seves. La primera és del 24-
IX-1956 i la darrera, del 22-111-1964. 
quan li quedaven només vint dies 
de vida. 
Les set prlmeres cartes que m'en-
v iáel 1956 procedien de Madrid, on 
residía. Aleshores signava A. Cal-
vet. Fou des del 29-XI1-1958, quan 
374 Q 
encara vivia a la capital d'Espanya, 
que les signa —ja totes— amb el 
pseudónim que féu famós. Escrivia 
les cartes a máquina i és segur que 
en treia copia perqué a \'Obra cata-
lana completa, 1970, p. 1728, es 
recull la que m'enviá el 9-1-1961 i 
ningú no me n'havia demanat l'ori-
ginal. Quan comprenia que el text 
no serla gaire llarg, usava targetes i 
cartolines, que escrivia a má. 
Els tres mosqueters 
de Sant Feliu 
A Sant Feliu tenía nombrosos 
amics. Amb qui es reunía mes so-
vint, pero, era amb els que mésens 
interessávem per les coses de la 
ciutat i, d'una manera especia!, per 
la seva historia. Érem dos: Joan 
Torrent i Fábregas —biógraf il.lus-
tre de mossén Cinto— i jo. Com que 
amb Gaziel ja féiem tres, ell mateix 
ens batejá: '"Som els tres mosque-
ters de Sant Feliu", deia. 
Els estius ens irobávem a casa 
seva —que era al carrer de Sant 
Pere, núm. 8 actual— o sortíem a 
passejar al Passeig del Mar, el mol! 
o pujávem a Sant Elm. Quan amb 
els meus amics Oliva, Sanz i Riuró 
féiem excavacions a Sant Feliu i 
sobretot quan restaurávem el mo-
nestir, mes d'una vegada els tres 
amics anávem a veure com seguien 
les obres; si les féiem a l'hivern, els 
explicava per carta els resultáis mes 
importants; Gaziel acostumava a 
contestar-me a correu seguit. 
Com és natural, parlávem d'alló 
que mes ensagradava ais tres, que, 
quasi sempre, eren temes referits a 
la nostra ciutat. Els primers dies de 
restiu. pero, cada un exposava qui-
na era la tasca que 11 ocupava la 
major part del temps i els projectes 
que pensava dur a terme a breu ter-
mini; els altres dos h\ deien la seva. 
No hi havia ordre determinat per a 
les intervencions; generalment, pe-
ro, era ell qui duia la batuta. 
Lectures a casa seva 
En aqüestes reunions, amb l'a-
micTorrent vam escoltar fragments 
deis Ilibres de Gaziel, abans que els 
entregues a la impremta. Gaziel, 
assegut darrera de la seva taula, en 
un racó situat a la dreta de la fines-
tra; nosaltres, davant seu, en dues 
poltrones folrades de cuir. de les 
quals estava satisfet perqué sabia 
que eren cómodes a mes no poder. 
Sempre anava polit, encara que fos 
per casa, i tenia, a la taula, cada 
cosa al seu lloc: uns quants Ilibres 
acabats de rebre, que llegia quan 
tenia lleure, a la dreta; un cendrer 
triangular de cerámica policroma 
catalana i un gerret d'igual factura 
on guardava llapis, plomes pinzells 
i altres estris semblants, al centre; a 
l'esquerra tenia els treballs que es-
lava fent o repassant, guardats din-
tre de cárteres ben apilades Tuna 
sobre de l'altra sense que cap d'e-
lles no sortís ni un centímetro de la 
resta. Quan feia calor, algunes ve-
gades anava en mánegues de ca-
misa, amb els punys arromangats 
fins al colze; pero aixó era poc so-
vint. Llegia pausat i, de tant en tanl, 
s'acompanyava amb un gest de la 
má dreta. Així vam sentir els pr i-
mers capitols de Sant Feliu de la 
Costa Brava, nom que vam ajudar-
lo a triar d'una terna que n'havia 
preparat. Inoblidables moments 
aquells! 
L'estiu del 1956 jo tenia llesta la 
meva Prehistoria de la comarca gui-
xolenca. Quan Gaziel en tingué no-
ticia mostré interés per a conéixer-
la. El 24 de setembre m'adrepá la 
seva primera carta des del mateix 
Sant Feliu: volia deixar constancia 
escrita del que m'havia dit pocs 
dies abans: "El seu treball mereix. 
al meu entendre, ser publicat amb 
tot el complement gráfic que com-
porta... També hauria de figurar en 
una biblioteca de temes guixolencs 
—inexistents encara. Les viles espi-
rituals, que jo somnio des de fa 
tants anys, avui per avui només son 
aixó: un somni" . Trobava el meu 
treball "concís i ciar", pero m'acon-
sellava "revisar l 'estil... cosa senzi-
lla i plañera". El que acabo de trans-
criure m'ho deia a la carta; de pa-
raula, abans se m'havia sincerat, en 
to confidencial: "El seu treball, tal 
com el té, fael mateix efecte que un 
senyor vestit de frac i calpat d'es-
pardenyes". Ell fou, després, qui 
em corregí l'estil de les 173 planes 
que ocupa el meu treball quan fou 
publicat —en dues parts— per l'lns-
titut d'Estudis Gironins els dos anys 
següents. Nohi dedicagaire temps, 
pero amb quina traga féu l'agenga-
ment! Des d'aleshores, no entrego 
cap original a la impremta sense 
haver-lo repassat bé. Temo donar 
ais meus lectors la imatge de I'ho-
me del frac i de les espardenyes. El 
que ignoro és si he assolit el meu 
objectiu. 
L'home i el paísatge 
Passejava amb el seu bastonet a 
la má i li plaVa de caminar a poc a 
D'esquerra a dreta. al passeig de Sant Feliu. 196h Joan Torrent. Gaziel i 
Uuis Esteva, autor d'aquest article i de la fotografía. Segorjs Calvet, eren 
"els tres mosqueters ganxons estiuencs". Deia, l'any 1962. en una carta a 
Esteva: "Jo vine a ser com l'Athos de la colla, i Torrent, el recaíat Aramis. 
Vosté el nostre D'Artagnan, el mes actiu i belluguet". 
Revista de Gizona I 375 
DOSSIER 
GAZIEL 
^ ^ - V - ^ a- - T Í O 
•f-v-TJ ov"^,^*^ e t ^ ¿ 
Or»V-jí*Le.JV-.->l=' ^ 
Sr V «4 t^'«-'*'^"-V*.-/ s i -V^ -O r 
A ¡'esquerra reprodúcelo autógrafa i 
fragmentaria d'una de les caries de 
Gaziel a Lluís Esteva. A dait, 
sígnatures autógrates, de la 
correspondencia particular amb 
l'autor. Fir)s el 27 de marQ de 1957 
va signar A. Calvet. i Gaziel des de 
la carta següent. de 29 de 
desembre de 1958. 
poc; els últims temps s'agafava suau-
ment del brag d'un amic. Una ana-
da al molí significava passejar un 
parell d'hores. I no pariem si pujá-
vem aSant Elm. És que Gaziel senn-
pre en tenia una per dir i la deia tan 
bé i l 'acompanyava amb unes ex-
pressions tan adients, que un hi 
disfrutava de valent i el cami. mal-
grat les continúes parades, es feia 
curt. 
Coneixia la nostra costa com 
ningú. Sabia el nom de tots els ra-
cons i raconets; el t ipus de sorra de 
cada platja; el del color de les ro-
ques i de les algües de cada indret. 
Pero no us penseu pas que hi veia 
un sol color a cada cosa: res d'aixó. 
Sabia les diferents tonalitats que 
tenien les coses segons l'hora, el 
tennps que tela i Tépoca en qué 
estávem. Descrivia els paisatges 
amb unes pinzellades tan segures i 
tan fines que donava goig escoltar-
lo. Era un enamorat de la naturalesa 
i, en grau superlatiu, de la nos-
tra ciutat i deis seus voltants. Les 
descripcions que en fa en els seus 
escrits, no cree que ningú les supe-
ri. Qui no llegeix els seus Ilibres, no 
sap pas qué es perd. 
Escrivia pausat, pero segur. Aixó 
explica que en el curs deis seus 
darrers cinc anys la seva producció 
literaria fos intensa. Quan escrivia a 
má, ho feia amb lletra petita, clara i 
agradable. El seu estil sempre era 
acurat. de manera que toles les 
seves cartes teñen el mateix sabor 
inimitable que trobem en els escrits 
literaris que tant d'éxit han assolit. 
Un dia, en el decurs d'una de les 
376 I 
Gaziel amb Josep Pía. 
• í í? '^ ' I 
El passeig de Sant Feliu de Guixols. escenari de les passejades de Gaziel. 
nostres passejades, s'apropá a Ga-
ziel un amic de la seva infancia: 
"—Hola noi!", li digué. I comenpa-
ren a recordar coses passades. Quan 
s'acomiadá. Gaziel comenta: 
"—IVl'hi t robo bé, a Sant Feliu. Els 
vells amics em diuen "no i " i me'n 
sentó de debo, com si m'haguessin 
tret un grapat d'anys de sobre". 
Josep Pía i Gaziel 
Els homes mes il.lustres de la 
nostra térra sentien admiració per 
Gaziel. La seva presencia donava 
calegoria a les reunions i imposava 
respecte ais mes burletes. Recordó 
que un dia vam diñar a Calella de 
Palafrugell amb una colla de gent 
de pes; m'hi havla portat Gaziel, no 
caldria dir-ho. Un altre deis invitats 
era Josep Pía. Va cridar-me l'aten-
ció veure com tractava Gaziel; per 
aixó vaig observar- lototeldia. Quan 
parlava amb el!, li desapareixia de 
la cara aquella sornegueria que ra-
Revista de Gixona 
rament el deixava. A l'hora de pre-
parar el diñar, els amfitr ions van 
demanar a Josep Pía el seu parer 
d'home entes. Fou curios veure amb 
quina deferencia aquest va dirigir-
se a Gaziel: "'—Calvet, emdemanen 
com han de preparar el peix. ¿Qué 
US sembla, a vos?" 
La reunió va ser Marga. Haviem 
menjat i begut bé. A mitja tarda, el 
Dr. Pi i Figueres i la seva esposa 
—que eren de la colla— ens van 
portar a País, on ens obsequiaren 
com era en ells habitual. Josep Pía, 
sempre que parlava amb Gaziel 
emprava paraules amables i defe-
rents. No hi havia cap dubte; admi-
rava el nostre Gaziel com a escrip-
tor i com a home. 
L'última abrapada 
Des de feia poc mes d'un any, 
pressentia que la mort el voltava. A 
Barcelona, un dia que els tres mos-
queíers vam teñir una de les nos-
tres reunions extraordináries. va 
abragar-me amb forga al mig d'un 
carrer: "—Quan s'arhba a aquesta 
edat, un no sap mai si s'acomiadá 
deis amics per darrera vegada", 
digué. Va ser rúlt im dia que el vaig 
veure amb vida. 
El 22 de marc, en un moment 
que la maialtia el deixá reposar un 
xic, encara m'escrigué i em dema-
ná per llegir un treball meu que tot 
just havia acabat. 
Lluis Esteva és historiador. 
R 377 


Gaziel a Sant Feliu

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert