Vila, Pep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

54 > revista de girona 266
patrimoni
EL CANT DE LA 
SIBIL·LA I LES 
TORRES D’HERCULES
El cant de la sibil·la es 
va representar a Girona 
des del segle xiv fins a 
mitjan segle xvi
D
e moment, la dansa de 
la mort de Verges no és 
patrimoni immaterial 
de la Unesco, però si la 
gent de Verges, la socie-
tat civil responsable de la representa-
ció de la passió i sobretot de la dansa 
de la mort, fos més ambiciosa, podri-
en lluitar per incloure aquesta relíquia 
empordanesa en el catàleg; si més no, 
demanar-ho. Pel mateix preu podrien 
crear al seu poble un centre d’inter-
pretació i d’estudi del teatre de la pas-
sió, de la dansa de la mort, de la qual 
a França hi ha una associació peone-
ra, un arxiu i biblioteca, organitzar col-
loquis i representacions sobre teatre 
medieval religiós, el món de les pro-
cessons, etc.
EL PATRIMONI IMMATERIAL GIRONÍ MÉS DESCONEGUT 
Un segle més tard sant Agustí el va 
incorporar a La ciutat de Déu. Segons 
la musicòloga M. Carme Gómez Mun-
taner, la música de la sibil·la és molt 
particular, ja que és un cant sil·làbic 
que ha perdurat quasi sempre sense 
alteracions al llarg dels segles, un cas 
únic dins el repertori litúrgic.
El Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Unesco, en una 
reunió recent celebrada a Nairobi, ha inscrit en el seu llibre d’honor dues manifestacions netament 
catalanes: el cant de la sibil·la, impulsat pel Govern balear, i els castellers, aquests darrers amb el 
suport de la Coordinadora de Colles Castelleres i del Centre Unesco de Catalunya. Anteriorment ja 
s’havien declarat patrimoni immaterial de la humanitat la Patum de Berga, el Misteri d’Elx i el Tribunal 
de les Aigües de València. 
PEP VILA > TEXT
El cant de la sibil·la
El cant de la sibil·la és d’origen 
incert. Els versos que el com-
ponen figuren per primera ve-
gada en l’Oratio Constantini ad 
Sanctorum Coetum, d’Eusebi 
de Cesàrea († 340), que reuneix 
textos de diverses profecies 
sobre la vinguda de Crist en 
aquest món, sobre l’imaginari 
de l’infern, i va passar a formar part 
del ric cerimonial cristià: «Un Rei vin-
drà perpetual, / vestit de nostra carn 
mortal, / del cel vindrà tot certament / 
per fer de tots lo jutjament».
>> CD que inclou el  cant de la sibil·la.
`
revista de girona 266 > 55
J. Gibert parla de la 
representació del 
cant de la sibil·la a la 
catedral de Girona 
Aquesta representació musical me-
dieval, barreja de drama litúrgic i cant 
gregorià, que no sabem quan es va co-
mençar a cantar, possiblement al segle 
x a Sant Marçal de Llemotges, més tard 
a Ripoll, avui es manté conservada i 
viva a Mallorca, on s’interpreta la nit 
nadalenca a la Seu de Palma, i també 
al santuari de Lluc. En altres èpoques 
s’havia cantat en pobles del regne de 
València, a Perpinyà, Girona, Vic, Ri-
poll, Barcelona, Montpeller, Tarragona, 
Lleida, l’Alguer, etc. També està docu-
mentat a Itàlia, França, Galícia i a Cas-
tella. Algunes versions d’aquest cant 
figuren en els ordinaris de Vic (1547 i 
1568), Urgell (1548) i en altres impre-
sos a Girona i Barcelona. En èpoques 
molt reculades totes les festes cristia-
nes més importants (Nadal, Pasqua, 
Assumpció, Pentecosta) se celebraven 
amb una gran esplendor, en una at-
mosfera parateatral mai vista.
Les sibil·les, nom d’origen grec, 
eren uns éssers semidivins, misteri-
osos, que tenien el do d’endevinar el 
futur: cantaven una profecia sobre la 
fi del món, d’arrels paganes, que més 
tard fou reciclada per l’Església, per al 
seu repertori. Al principi es cantava en 
llatí i més tard, a partir del segle xiii, 
en les llengües vulgars. Aquesta relí-
quia del folklore religiós es va repre-
sentar a Girona des del segle xiv fins 
a mitjan segle xvi. Una de les versions 
més antigues és la de Sant Andreu del 
Torn, del segle xiii, escrita encara en 
un català molt provençalitzat, i que va 
donar a conèixer mossèn Constans, de 
Banyoles, l’any 1948. A la nostra ciutat, 
a principi del segle xx, un bibliòfil de 
cognom Sambola posseïa un Lectio-
narium amb una versió molt primitiva 
de la sibil·la del segle xii, avui perduda 
o difícil de consultar. També a Girona, 
el musicòleg Higini Anglès va editar 
a Vida Cristiana (1917) una versió 
d’aquest cant continguda en un Ordi-
narium de 1550, en la qual un escolà 
amb una espasa alçada entonava l’es-
mentat «Un Rei vendrà perpetual…». 
El cant de la sibil·la va donar lloc a una 
altra representació, aquesta ja més de-
senvolupada, l’Ordo Prophetarum o 
processó dels profetes, cantada la vigí-
lia de Nadal, i on alguns clergues ves-
tits de profetes –Moisès, Isaïes, Daniel, 
la sibil·la Eritrea, entre d’altres– desfila-
ven pel clos de les esglésies, entonaven 
uns cants predient el futur i lloant la 
divinitat de Crist. En aquest cas, quan 
tocava el torn a la sibil·la, aquesta en-
tonava els versos coneguts: «Ans del 
iudici tot evans- parrà una senyal molt 
gran; / la terra gitarà suor- e tremirà de 
gran paor». El cant de la sibil·la va gau-
dir d’una gran popularitat arreu dels 
Països Catalans fins a mitjan segle xvi. 
Fou prohibit per un decret emanat del 
concili de Trento (any 1545), en què 
s’abolien molts ritus locals. Potser l’aï-
llament geogràfic de Mallorca va per-
metre la seva continuïtat a la missa de 
la nit de Nadal fins al dia d’avui.
D’aquesta representació que es 
feia a la Seu de Girona la vigília de Na-
dal, abans de l’inici de la missa del gall, 
una de les primeres manifestacions 
poètiques en la nostra llengua –sobre 
la qual hi ha un excel·lent resum en ca-
talà a la Viquipèdia–, se’n va fer ressò J. 
Gibert en el seu deliciós llibre Girona. 
Petita història de la ciutat i de les seves 
tradicions i folklore (Barcelona, 1946). 
Gibert explica així aquest preuat mo-
nument folklòric, un cop acabat l’ofici 
de matines: «Amb l’espasa en tot mo-
ment enlairada verticalment, la Sibil·la 
pujava a la trona. Unes quantes notes 
greus donaven el to al cantor, el qual 
pronunciava els dos versets de la in-
troducció enmig d’un profund silenci. 
Entre esparsa i esparsa l’orgue deixava 
oir la seva veu donant el to al cantai-
re, fins que acabat el cant es repetia la 
introducció i s’acabava la cerimònia. 
Abans de baixar de la trona, la Sibil-
la beneïa fent una creu amb l’espasa 
per damunt les testes dels assistents i 
després tallava d’un cop uns fils d’on 
penjaven moltes neules, amb gran 
acontentament de la mainada que es 
llançava a recollir-les». El text i la tona-
da gironina difereixen un xic d’altres 
textos publicats en altres llocs. Ignasi 
Bonnín Valls, natural de Mallorca i ca-
tedràtic durant molts anys de llengua 
i literatura espanyoles en un institut 
de Girona, en va fer un estudi simpàtic, 
que va donar a conèixer en un volum 
dels Annals de l’Institut d’Estudis Giro-
nins (XXV, II, 1981). L’enregistrament 
musical que Jordi Savall i Montserrat 
Figueras han fet amb la Capella Reial 
de Catalunya (1999) d’aquest cant apo-
calíptic és també fantàstic.
Les torres d’Hèrcules, 
uns primitius castells
Les notícies que donarem sobre l’ai-
xecament, a mitjan segle xvii, d’unes 
torres d’Hèrcules a Girona, uns primi-
tius castells, poden sorprendre. Jero-
ni del Real (1592-1683), jurat en cap 
de la ciutat de Girona, autor d’una 
Crònica de Catalunya en el segle xvii 
(1626-1680), editada críticament per 
J. Busquets (1994), fou autor també 
d’Hechos de Heleodoro, una autobio-
grafia novel·lada escrita en castellà, on 
>> Torre d’un  ball de valencians.
56 > revista de girona 266
patrimoni EL CANT DE LA SIBIL·LA I LES TORRES D’HÈRCULES
De Jeroni del Real, de 
Girona, prové la notícia 
més reculada fins ara de 
la muixeranga, un ball de 
valencians de la segona 
meitat del xvii  
del segle xvii colles de balls que venien 
del sud actuaven a diversos pobles de 
Catalunya i d’Espanya (Madrid, Sevilla, 
Navarra), en festes i processons. Els caps 
de colla solien ser valencians. Aquí a Gi-
rona, sembla per la documentació con-
servada que el gremi d’hortolans, sols o 
ajudats, feien balls d’espases, coreogra-
fies que acabaven amb l’alçament d’uns 
primitius castells, unes construccions 
gimnàstiques que consistien a aixecar 
una torre de tres pisos, amb un nombre 
de persones que anava disminuint amb 
l’alçada fins a un darrer que la corona-
va, un xiquet que pujava damunt d’un 
alçador. Com que eren poca gent, no hi 
havia gaire públic que fes pinya. Donem 
per entès que també hi havia música, 
que pautava el ritme de la dansa i de la 
construcció, encara que Jeroni del Real 
no en digui res.
Amb l’arribada dels Borbons, amb 
les limitacions il·lustrades, aquestes 
expressions culturals i festives comuni-
tàries, presents en festes religioses com 
ara la del Corpus, no agradaven, pel 
que tenien de profanes, i s’intentà su-
primir-les. Llavors a molts pobles sor-
giren les moixigangues, que explicaven 
moments cabdals de la vida de Crist.
Més endavant, amb altres plante-
jaments i tècniques, per la forma de 
bastir-les, les torres humanes es van 
consolidar, preferentment a la zona de 
Valls, bressol d’aquestes construccions, 
i a altres indrets del camp de Tarra-
gona, el Penedès i altres de limítrofes, 
amb el nom de castells. L’apel·latiu ball 
de valencians ja era un anacronisme. 
Però aquesta ja és una altra història.
La inscripció en aquesta llista de la 
Unesco del cant de la sibil·la i dels cas-
tells afavoreix sens dubte la difusió, la 
salvaguarda, el reconeixement, la cons-
cienciació i la recerca sobre aquestes 
manifestacions culturals, l’únic a què 
els catalans, ara per ara, podem aspirar 
com a poble. Tot ajuda a fer créixer la 
malmesa autoestima del país.
Pep Vila és historiador. 
explica la seva vida i els costums 
gironins. Actualment el manuscrit 
està perdut, però a la fi del segle xix 
es trobava en mans de l’historiador 
J. Pella i Forgas, que el va editar par-
cialment a Jeroni del Real: Hechos 
de Eleodoro. Memorias inéditas de 
un caballero catalán del s. xvii (La 
España Regional, 1889-1892), en 
curs de reedició anotada. 
Entre moltes notícies d’inte-
rès, Jeroni del Real destaca com 
en aquella època la gent de Girona 
prenia la fresca a la riba de l’Onyar. 
També documenta danses, balls, 
representacions, festes i torneigs 
literaris, detalls de la vida gironina. 
Sobre els balls i mascarades, escriu:
«En aquellos tiempos de las 
fiestas de Navidad hasta las car-
nestolendas, hacían los del pueblo 
unos bailes de entretenimiento 
como el de las costureras, que ha-
ciendo labor seis damas en sus al-
mohadas llegaban seis moros y se 
las llevaban cautivas, en esto salían 
otros tantos caballeros y trabando con 
ellos batalla quedaban cautivos los moros 
y las damas con libertad.
»También el de los hortelanos, otros 
de las espadas y las fuerzas de Hércules, 
que hacían torres de hombres subiendo 
unos encima de otros trabados de las ma-
nos tres órdenes teniendo los pies sobre 
los hombros haciendo como una torre y 
uno que subía más alto.»
Si hem de fer cas a les memòries de 
Jeroni del Real, de Girona prové la notícia 
més reculada fins ara coneguda, de la se-
gona meitat del s. xvii, de la muixeranga, 
un ball de valencians que viatjà cap al nord 
del país, i que més tard, evolucionat, donà 
lloc als castells i a una altra escenificació, la 
moixiganga, encara que a Girona en deien 
torres d’Hèrcules. Sabem que al darrer terç 
>> Partitura del cant de la sibil·la, 
que va passar a formar part 
d’un ric cerimonial cristià.


Patrimoni - El cant de la sibil·la i les torres d'Hèrcules

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert