Fèlix Franquesa, Jenar

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DOSSIER 
Els amfibis i els réptiis 
La plana empordanesa és una 
conca d'inundació constituida amb les 
aportacions de la Muga i el Fluviá. 
Antigament les aigües d'aquests dos 
flus vessaven en una albufera litoral 
separada del mar per una barra de 
sorra que enliacava el massís del 
Montgri amb la península del Cap de 
Creus- Mes a l'interior, i a la manera de 
franja semicircular, s'estenen els sedi-
ments püo-pleistocénics que consti-
tueixen els aspres. 
Els pagesos del país solen dividir els 
sois de la plana en dues classes, els 
terraforts i els terraprims, divisió que fa 
referencia sobretot a la consistencia 
textura del sol. Els terraforts, forts 
pesats, son sois argilosos, compactes 
profunds. Els terraprims, prims i lleu-
gers, son sorrencs i solts. Entre aquests 
dos termes s'intercala tota una gamma 
de tipus intermitía, en la qual la 
proporció de sorra o argila soí trobar-se 
mes equilibrada. Son aquests, en defi-
nitiva, els que predominen a la plana 
interior. 
Aquesta terminología, presa de la 
toponimia popular i que fa referencia a 
la quaütat del terreny empordanés, ja 
és remarcada per Botet i Sisó el 1 878. 
S'entenia per terraprims l'antiga baro-
nia de Vilademuls que ocupava una 
ampia zona entre Bascara i Banyoles, i 
que per extensió, posteriorment, s'in-
clouria la meitat septentrional, del 
Fluviá a Figueres. El terme de terrafort 
s'aplicava ais terrenys de la Jonquera i 
Darnius on es pot entreveure una 
al.lusió a la falca edáfica que penetra a 
l'interior peí curs del Llobregat. 
Els terraprims, ádfiuc els terraforts, 
han passat diferents fases de conreu-
Prenen gran importancia per llur exten-
sió els cereals, l'olivet, la vinya i mes 
actualment els farratges, Thorta exten-
siva i els fruiters. La utilització del sol 
per l'home al llarg del temps, és 
interessant a causa de l'eíecte que 
tindrá sobre les poblacions d'amfibis í 
réptiis, ja que determina les oscil-
lacions de les especies i modifica la 
distribució local. 
Els terraforts 
Son sois que abunden en les anti-
gües zones pantanoses- Generalment 
es tracta d'antigues terres comunals 
destinades a pastura fins que, amb les 
grans transformacions agráries deis 
segles XVIII i XIX foren roturades, 
parcel-lades i repartides entre els veíns. 
Llur cohesió i elevat poder retentiu fa 
que a l'fíivern sien terrenys humits. A 
l'estiu. i a causa de l'evaporació, es 
formen ampies i profundes esquerdes. 
L'acció de l'home ve a contrarrestar 
la textura d'aquests sóls, mitjancant 
considerables aportacions de sorra. 
Aixó, juntament amb la periódica sedi-
mentacíó de llims transportada per les 
inundacions fa que es donguin, en 
l'antic estany de Castelló per exempie, 
tots els cultius propis de la plana. 
Els terraforts s'estenen per les zones 
mes baixes de la plana i son el resultat 
de les aportacions de la xarxa hidrográ-
fica, principalment de la Muga. Llobre-
gat. Manol í Fluviá, on els diferents 
materials son dipositats segons llur 
granulometria. La zona d'argiles o 
terraforts ocupa una franja paral.lela a 
la costa en uns 5 - 1 0 Km, general-
ment, penetrant a la conca de la Muga 
i del Llobregat en uns 1 7 Km. Aquesta 
falca edáfica és de gran importancia 
dins el conjunt comarcal per separar 
biótops tan diferents com els terra-
prims septentrionals i els meridionals, 
o. tanmateix, els aspres centráis deis 
occidentals. 
En els terraforts, desglossarem els 
biótops següents; Les sorres litorais, 
les suisures, les aloses i prats de dall, 
els conreus i la interzona, i l'horta. 
Les sorres litorais 
S'escampen en una estreta faixa en el 
litoral del golf de Roses, Entre Sant 
Pere i l'Escala existeix un sistema de 
dunes, móbiis en altre temps. Es tracta 
de formacions obertes predominant-
ment herbácies o subarbústiques, 
esteses mes o menys paral.leles a la 
vora del mar. 
Entre les especies que ocupen 
aquest habitat, hom s'adona de la 
presencia de quatre sauris. El sargan-
taner comú (Psammodromus algirus) 
manté poblacions continuades en tot el 
litoral sorrenc i ocupa les sorres en les 
tofes del borró (Ammophilia arenaria). 
Cal destacar la presencia d'aquesta 
especie en tota la costa rocosa semide-
sértica, de la península del Cap de 
Creus, la costa de la Marenda i el 
massís del Montgri, ádhuc en el medí 
insular de les illes Medes. Malgrat ésser 
una especie que ocupa densament, en 
alguns punts, aquest biótop, no tras-
passa la vegetado de gramínies per 
aventurar-se a la platja. Aquest afer és 
específic de la sargantana comú 
(Podareis hispánica) que ocupa també 
la barra de sorra pero amb necessitat 
de refugis mes consistents (cons-
truccions, munts de pedrés, tronos, 
etc.). També en la sorra i en els 
conseqüents prats de gramínies adja-
cents. introduint-se en el medi halófil. 
trobem poblacions isolades del dull 
(Chalcides chalcides). El llangardaix 
comú (Lacerta lepida) menys abundant, 
pero també present en el sistema de 
sorres litorais. Una especie, no mencio-
nada en la fauna altempordanesa és 
habitant de les sorres del Baix Empor-
dá. Aquesta és la sargantana cuarroja 
(Acanthodactylus erythrurus). especie 
mediterránia subdesértica que coló-
nitzaria malament la costa del nor-est 
de Catalunya, gaudint, la població del 
Baix Empordá, de ser la mes septen-
trional en la seva distribució. El 
sargantaner ibéric {Psammodrumus 
hispañicus) ha estat observat en alguna 
ocasió en el sistema de sorres. És 
possible que l'home amb la seva 
modificació de les platges i costa en 
general, hagi foragitat aquesta especie, 
ja que la posició relictual amb gran 
segregado de les poblacions, corres-
pondria a la dinámica d'una especie en 
els limits de la seva distribució, i per 
tant, amb una població frágil propicia a 
i'extinció en la modificació del medi. 
Les suisures 
Just després de la faixa sorrenca, 
s'estableix un altre gran domini geo-
botánic, les suisures, amb una vege-
tado de tipus marcadament halófila. 
En aqüestes,,els sóls, contenen una 
elevada proporció de sais que es 
manifesta externament per una fina 
capa blanquinosa superficial. Cobrei-
xen extenses superficies incultes al 
caire de la platja. 
Es una zona particularment pobre 
tot considerant el poblament faunístic. 
No s'ha localitzat cap posta d'amfibi 
en les llaunes, pero algunes especies 
s'avenluren en el salicorniar i l'espar-
tinar, i entre aquests hi trobem 
l'esgalápet de les jonqueres (Bufo 
calamita). El tótil granoter (Disco-
glossus pictus) i la granóla verda 
(Rana perezi) s'adapten bé si el grau 
de salinitat no és molt alt. El dull 
(Chalcides chalcides) també ha estat 
trobat ocupant el salicorniar en les 
llaunes. La serp groga (Malpolon 
monspessulanus), la colobra de graons 
(Elaphe scalaris) i el llangardaix comú 
(Lacerta lepida). s'endinsen en les 
suisures a través de tes fileres d'arbres 
i tamarius. 
Les Gloses i els prats de dall: 
la zona húmida semidolca 
En les terres situades mes a 
l'interior i a causa del rentat que 
ofereixen les aigües en les inunda-
cions hivernals i a la influencia de les 
aigües dolces. dismínueix en major o 
menor grau la concentrado salina. 
Aquesta característica distingeix la 
zona mes anegable, a l'interior i per 
sobre la Muga, de la mes costanera 
entre la Muga i el Fluviá vell, amb un 
procés d'escorrentia menys acusat i 
Q 
^\Vo 
La vegetado deis aiguamolls ha 
permés el bon desenvolupament de 
la granota verda. Les modificacions 
realítzades per l'home en el medí 
humit han influi't directament en el 
poblament deis amfibis. 
amb una capa freática salabrosa d'ori-
gen mari. En aquest sentit entrem en 
un tercer domini, i el mes important 
per l'extensió, el deis prats de dall, 
erms o aloses. La major part son 
terrenys utiützats per a la pastura de 
cavalls i vaques, malgrat que s'hi 
efectuVn a l'any diverses dallades. 
Resten separáis entre si pels sistemes 
de drenatge, consisten! en petits recs 
que envolten i parcel.len, a cops molt 
linealment, les closes i que son desti-
náis a disminuir l'excés d'humitat. Les 
aigües que es recullen s'escolen vers 
eis grans recs i cañáis que situats 
perpendicularment amb la línia de la 
costa, vessen les aigües en les llaunes 
(rec Sirvent, del Molí, els Saiins, el 
Madral, la Mugueta, etc.}. 
És el domini de la vegetado helófi-
tica, encara que la seva imbricado 
amb íes comunitats halófiles es fa 
palesa sobre el terreny. Presenten 
comunitats com Tarrossar, el tama-
rigar, l'espartinar i les jonqueres. Al 
llarg de la historia i segóos el període, 
s'ha cultivat Tarros en aqüestes con-
trades. Actualment sembla haver 
Revista de Gitona 
influít en el bon desenvolupament 
d'una especie, la granóla verda (Baña 
perezi). Les modificacions que ha 
realitzat l'home en el medi humit 
altempordanés han influVt directament 
en el poblament deis amfibis. 
Tres son les especies predominants. 
L'esgalápet de les jonqueres (Bufo 
calamita). la granota verda (Rana 
perezi} i el tótil granoter (Discoglossus 
pictus). I'ocupen segons el grau de 
salinitat i la quantitat de massa aquá-
tica. L'esgalápet de les jonqueres 
suporta un major grau de concen-
tració de sais i realitza la posta en 
petites masses aquátiques. El seu 
medi preferencial son els petits recs 
que envolten les closes, i I'ocupen 
densament. La granota verda prendria 
una posició antagónica. Suporta un 
cert grau de salinitat i és propia d'un 
habitat mes aquátic. Poblarla densa-
ment les grans séquies. cañáis i recs 
mes permanents. L'acció de l'home 
afavoreix aquesta especie, amb la 
creado deis grans cañáis d'escorren-
tia, amb el rentat de les zones sata-
broses, i amb el grau de contaminado 
i eutrofització de les aigües. El tótil 
granoter (Discog/ossus pictus), ocu-
parla un esíatge intermig, suportant 
un cert grau de salinitat i ocupant 
petits recs amb vegetació helofítica o 
subarbustiva. Les tres especies s'han 
adaptat mes o menys malament a la 
fo rmado del gran nucli rural, restant 
com a despulles d'una població popu-
losa i sana. Aquesta és la situació 
herpetoiógica que es viu a la macrour-
banització d'Empúria-brava, amb una 
relativa densitat de l'esgalápet de les 
jonqueres (Bufo calamita). Aquests, a 
mes de suportar altes dosis de salini-
tat, fan la posta ádhuc en les basses 
de la pluja. 
Els grans cañáis de Castelló d'Em-
púries i les profundes bases adjacents 
resguarden una comunitat de tortuges 
d'aigua. En principi fou lógic de pensar 
que es tractava de la tortuga d'estany 
(Emys orbicularis). que ocupa aquest 
medi al Baix Empordá, a menys de 
20 Km. a vol d'ocell. No obstant aixó, 
després d'observar exemplars provi-
DOSSIER 
Aiguamolls 
nents de Vilaüt, del rec Madrai i de les 
bases del Tec, hom s'adona que es 
tracta de la tortuga de rierol (Maure-
mys caspica), que ocupa per aitra part 
els aspres del contrafort oriental deis 
Pirineus. 
Cal remarcar l'estatus de la marieta 
(Anguis fragilis) per ratificar la seva 
posició cosmopolita i en procés de 
dispersió en la comarca. Sempre de-
pendent d'un microclima higrófil 
adequat, !a seva presencia en determi-
náis llocs deis terraforts, és associada 
a la vegetado helofitica, buscant 
refugi entre la canya morta, podrida i 
húmida que es forma en aquest medi, 
i les abundants deixalles solides que 
s'hi acumulen. La seva presencia en 
l'anomenat riu vell de l'Armentera i a 
prop del mar. és considerada una 
posició fortuita dins el sistema de 
dispersió de l'espécie i provocada per 
un avenir atzarós amb un bon assenta-
ment i reproducció. Situació possible 
grácies a les característiques microcli-
mátiques que ha pogut trobar en el 
canyissar degradat. 
Els conreus i la interzona 
Una part deis terraforts després de 
grans aportacions de térra per equi-
librar el sol i la continua aportado de 
llims pels rius, han acabat conver-
tint-se en conreus. Aquesta inter-
venció de la má de l'home en la 
transformado del medi edáfic, ha 
modificat el poblament faunístic, 
diversificant-lo en la mesura en qué es 
diversifica el medi creant nous hábi-
tats i obrint nous nínxols ecológics. 
Junt amb els conreus, les fileres 
d'arbres, tanques i marges, i nuclis 
humans, etc., que propicien l'assenta-
ment d'espécies fins llavors foranes. 
Cal esmentar aquí un efecte de la 
situació deis sois en la plana i de com 
influeix en el poblament d'amfibis. La 
zona de closes i recs s'estén molt más 
enllá de la nomenclatura de terraforts. 
En els terraprims. septentrionals, 
s'estén una zona húmida sobre la zona 
húmida deis terraforts, entre ella i el 
mar. En aqüestes, cal remarcar la gran 
diferencia en diversitat d'espécies 
entre les dues zones. Mentre la situa-
da ais terraforts hi dominen tres 
especies, a la zona deis terraprims s'hi 
troba un alt percentatge deis amfibis 
de la comarca. Cal esperar en la zona 
un equilibri deis recursos alimentaris i 
una influencia definitiva de les condi-
cions edáfiques sobre les especies 
mes excavadores, com l'esgalápet 
comú i el d'esperons. Si aquest factor 
ha frenat o impossibilitat la colonit-
zació deis terraforts per aquests dos 
anurs, llur abséncia o mala adaptado 
n'ha dinamitzat un altre molt mes ben 
adaptat, l'esgalápet de les jonqueres, 
al qual afavoreix la mateixa salinitat 
del sol i la seva facilitat per a moure's 
en terreny obert. 
La mateixa diversitat d'espécies es 
concentra en la mateixa delimitado 
deis terraprims amb els terraforts. 
D'aquesta manera i per les caracterís-
tiques especiáis que s'hi donen, hom 
anomena aquest indret de transido, 
interzona. En ella hi conviuen especies 
que en altres subregions de la comar-
ca es troben segregades (l'esgalápet 
comú, de les jonqueres i d'esperons; 
el tritó jasplat i el palmat; la granota 
verda i el tótil granoter). Diversitat 
aconseguida per un descens en l'es-
pai, de l'espécie dominant, l'esgalápet 
de les jonqueres (B. calamita). Un cop 
traspassada aquesta interzona es pro-
dueixen uns canvis significatius, ja sia 
en les dues regions o en els nuclis 
septentrionals i meridional. 
D'aquesta manera podem parlar 
d'un seguit d'espécies oportunistes, 
que paral.lelament a la transformado 
deis terraforts, l'han anat colonitzant. 
Entre els amfibis trobem l'esgalápet 
pigeliat (Pelodytes punctatusj, l'esga-
lápet comú (Bufo bufo), l'esgalápet 
d'esperons (Pelobares cu/tripes) i la 
reineta (Hy/a meridionalis). Tots ells 
presents en el limit amb els terraprims 
(interzona). L'esgalápet d'esperons, el 
trobem en diversos indrets deis terra-
forts pero sempre Iligat a les transfor-
macions edáfiques. L'esgalápet comú i 
la reineta mes Iligats ais assentaments 
humans, ais quals acompanyen en llur 
colonització. 
Una característica semblant a la 
diversificació d'hábiíats provocada per 
l'home, és el resultat en diversificació 
que ens ofereixen els marges deis rius 
que travessen els terraforts. El bosc 
fluvial també actúa de vector de dis-
persió. Aquest vector de dispersió 
actúa principalment en els réptils. La 
serp groga (Malpolon monspessulanus). 
la colobra de graons (Elaphe scalaris) i 
el Ilangardaix comú (Lacerta lepidaj. 
aprofitant la cobertura del bosc fluvial, i 
per extensió les fileres d'arbres, mar-
ges, e tc . s'introdueixen en els 
terraforts. Les dues serps aquáiiques 
(Natrix natrix i Natrix mauraj, s'han 
trobat mes o menys localitzades ocu-
pant els terraforts. El tritó jaspiat 
(Trituras marmoratus), sembla molí 
sensible a la salinitat, per la qual cosa 
no els colonitza, encara que presenta 
gran densitat en els terraprims. El 
trobem en el limit amb aquesta inter-
zona i ai llarg del Fluviá. La presencia 
en alguns punts del tritó paimat 
(Trituras helveticusj dificulta encara 
mes la interpretado ecológica d'aquest 
urodel a la comarca. 
Les ponieres i els pollancres 
El cultiu de la poma s'ha estés 
enormement els darrers anys i ha 
promogut una especie sempre present 
en aquest cultiu, la sargantana comuna 
(Podareis hispánica). Junt amb els 
conreus i l'assentament huma trobem 
el dragó (Tarento/a mauritanica), comú, 
d'altra part, a tota la costa empor-
danesa. Pero si bé, en els aspres 
marins, els exemplars viuen a térra 
(possiblement en el medi primitiu) amb 
contacte amb la roca, en els terraforts 
ocupen construccions humanes exclu-
sivament, i podríem parlar de la manera 
que l'ocupació deis terraforts peí dragó 
ha anat paral.lela a l'ocupació deis 
terraforts per l'home, i que si l'home 
está multiplicant els assentaments en 
la zona (campings i urbanitzacions) 
també aquesta multiplica la poblado, 
encara que ho fa a un ritme mes lent, 
al ritme de la natura. 
Volem parlar aqui d'una comunitat 
arbória que per les característiques 
d'implantació i d'ordre económic es 
considera com a conreu. Ens referim a 
la pollancreda de Populas canadiensis 
de recent importado i adaptado a la 
comarca. Sembla ser que aquest arbre 
s'ha iniplantat a l'AIt Empordá a partir 
de 1968 amb els regadius del "Plan 
Muga del II Plan de Desarrollo Econó-
mico y Social" i afecta tant els 
terraforts com els terraprims septen-
trionals. Cultiu arbori de gran cobertura 
i quasi exempt de nivell arbostiu, 
proporciona ambients mes humits que 
semblen repercutir en el poblament de 
la marieta (Anguis fragilis), estenent 
l'espécie per la plana altempordanesa. 
L'horta a petita escala pren impor-
tancia com a mitjá económic familiar 
en els nuclis rurals de Vilabertran, 
Gabanes, Vila-sacra i Peralada. Aquesta 
extensió de terreny se'ns presenta com 
un mosaic de petites peces protegides 
per fileres de canyes (Arando donax) I 
xipressos (Cupressus senpervivens) que 
la preserva del fueteig de la tramun-
tana. 
Dos factors influirán directament en 
el poblament d'amfibis i réptils; els 
contaminants quimics, sempre pre-
sents en aquest tipus de cultiu, i la 
diversitat de microhábitat que 
ofereixen les fileres d'arbres i canyes. 
JE/VAR FÉLIX i FRANQUESA 
D 
i 


Els amfibis i els rèptils

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert